Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (14)

--A més a més, no anava sol, el Tafur anava amb mi, veníem de l’escola, que de ben petits ens portaven a la mestra particular de la casa de la riba, el Tafur potser no se’n recorda, però sa mare segur que ens ho podria confirmar.

--Bé, llavors t’haig de dir, que en aquell incident trobem la clau. —El Ramiro sembla relaxar-se uns instants, però se li fa eterna la curta estona que el Damiano es pren per revisar de nou les seues notes.

--Sí, aquí ho tenim.

--El què?

--Les potencialitats confirmen que aquell dia t’hi vas quedar.

--Com?

--És a dir: que el nombre més gran de reiteracions passen perquè perissis ja d’infant, víctima d’accident o malaltia, i el que has contat abans no fa més que confirmar-lo.

--Sóc mort?

--No home no, no siguis palangana.

--Doncs no sé què és pitjor, si ser un pont, un poca llet o un paio que ja hauria d'estar mort.

--Calla ruc, fins i tot te n’hauries d’alegrar d’estar en aquest món, de les poques opcions de viure que tenies, ets en una d’elles.

--Llavors, sóc especial.

--No, no ho ets, no ho ets més que qualsevol.

--I que cony haig de fer amb la meua vida.

--Això de sempre, però que cony vols dir amb què has de fer? Continua igual, pots fer el que vulguis.

--Però saben el que sé…

--Què saps!, si no saps res.

--Doncs, no entenc res.

--Buf Ramiro. —El Damiano es desespera. —Ramiro pensa un moment, amb el motiu real pel qual has vingut a veure'm avui. Tu vas fer una pregunta.

El Ramiro no contesta de seguida. --Per saber si ja sabies alguna cosa sobre lo meu amb la noia de la veterinària.

--I?

-- (---)

--Que encara no hem parlat de l’assumpte principal i ja estàs en un estat de desassossec del tot refractari, que no et permet saber res, quan ni saps res, i et penses que ets algú i ja no ets ningú, però en realitat és tot lo contrari. Encara fotràs el camp sense preguntar-me per la raó que t’ha fet pujar fins aquí, avui un dia de cada dia qualsevol, abandonant la teua feina.

--La feina és el de menys.

--I la noia, ja no t’importa?

--Després de saber… ho sento, sóc un ruc, però estic un pèl trasbalsat. —Respira uns segons. —Sí, encara m’importa.

--Jo també ho sento. No és de bon professional trasbalsar al client, sóc molt maldestre, m’espera un llarg aprenentatge per endavant, un pot ser molt bo amb les matemàtiques, però el tracte personal és tan important o més en el meu ofici, i és evident que jo no el domino.

--Home, potser no trobaràs gaires casos com el meu.

--Casos com el teu, dius? Què pot tenir el teu cas pitjor als dels altres?

--Collons Damiano, el que m’has dit no deixa indiferent a ningú!

--Doncs tots els casos són així, en realitat a ningú li agrada saber el seu esdevenidor, perquè la incertitud alimenta l’esperança, i els coneixements no fan més que ofegar-la. Lo que tampoc ningú ha de fer, és hipotecar la seua vida a les variabilitats del futur. Jo sóc només un examinador, no un endevinador. Jo estudio les dades i ofereixo les màximes facilitats perquè un projecte surti lo millor possible, però fer d’això una creença... no, aquesta no és pas la meua feina.

--I que hi ha de lo meu?

--Ara m’agrades Ramiro. Mira: com ja t’haig dit les repeticions són minses, d’haver n’hi ha i la decisió com sempre és teua.

--Però que cony vols dir amb haver n’hi ha? —El Ramiro torna a perdre la paciència.

--Si no n’hi hagués cap, també t’ho diria.

--Vols dir que si no n’hi hagués, no caldria ni intentar-ho.

--No, escolta: la decisió sempre és teua, és el lliure albir, per estrany que ara et sembli l’arbitri del ser humà existeix fefaentment. Encara que en tots els universos no hi hagués un sol cop en què tu i aquella noia compartíssiu una part de la vostra existència, no hi ha motiu perquè tu no tiris endavant amb ella.

--I quantes repeticions n’hi ha?

--De veritat que ho vols saber? És una dada aproximada i en aquest cas, poc rellevant.

--M’és igual, ho vull saber.

--No més d’un centenar, ara ja t’haig dit quin és el gran nombre de repeticions.

--Però, Damiano, no m’has ajudat en res!

--N’estàs ben segur? Pensa que ara tens més motius per engegar fermament la relació que tant et preocupa.

--Abans també els tenia.

--Llavors perquè has pujat? No t’enganyis, ara tens més punts de vista.

--Potser massa.

--Sí potser massa, però tu ho has volgut, la solució total no existeix, qualsevol acció que prenguis tindrà les seues conseqüències, però no per això has de tenir por de prendre una determinació, doncs l’abstenció també tindrà les repercussions conseqüents. —Fa una pausa, recull els seus papers.—Vols alguna cosa més? El Ramiro fa que no amb el cap. —Jo hauria d’anar fent. Tires avall de seguida?

--Sí, ara.

--Passa per la cuina, la mare ja estarà voltant per allí, acomiadat d’ella, pren aigua abans de marxar, la d’aquí és més bona que la de la font dels Marcians.

Tower Of Power - "Squip Cakes"