--Són metropolitans vostès?--Va ben afaitat, un home
prou jove, de posat un pèl feréstec.-- Jo també ho vaig ser, però
arribà la funesta hora en què em vaig veure obligat a fugir.-- La
Bea i el Marià se’l miren sense dir res.--Jo tenia una bona feina d'alta responsabilitat amb un bon sostre al barri de la Universitat, i tot se'n va anar a la merda el dia abans de marxar de vacances. Un amic i jo,
vam llençar la casa per la finestra comprant una estada en un
selecte arxipèlag tropical. No ve a conte ara dir quin, un dels més
exclusius, ens vam gastar tots els estalvis de l’any, i encara vam
tenir de fer un crèdit a deu anys amb la R.E.N. con aval. Aquella
nit vam sortir a celebrar-ho, vam anar a sopar i després a beure
unes copes i ballar per la Zona Rosa. Jo sempre haig cregut que és
dolent que els homes sortint de nit sols sense dones, perquè
comencen a beure sense esme ni enteniment, s’envalenteixen uns als
altres, es descontrolen i acaben fent barbaritats, barbaritats
irreparables...
Ara no ho sé, però per aquella època a la Zona Rosa
s’arreplegaven les dones més fresses i guapes de la ciutat.
Aquella nit no les fèiem ni cas, sabíem que ens esperava un mes
insaciable per endavant i ens sentíem una mica per damunt de tot
allò. Ja saben el que vull dir, els envits, la cacera, l’ostentació
de la presa... El que passa és que la nit es va allargant, l’alcohol
et fa perdre el nord i al final s'ens va escalfar el morro. El meu
amic va insistir en buscar unes putes per satisfer el nostre torbi
desig. Jo era inexpert en aquests assumptes i em pensava que ell
també.--El Safatans s’atura un moment apurant la primera copa de
cognac. --Era tard i no va ser gens fàcil trobar-ne. Al final,
avorrits de vagar per l’interior de la Zona Rosa en vam trobar una.
Era una garsa alta i seca, no gaire afavorida. Recordo que vam fer
tractes amb ella, però entre carregats que anàvem i els pocs
atractius de la dona, vam acabar marxant sense arribar a concretar,
bescanviant insults amb uns crits, que encara deuen de ressonar ara
per la nocturnitat d’aquells carrerons. El mes següent va ser una
meravella, el millor que m’ha passat en ma vida, jo no ho oblidaré
mai per moltes dècades que visqui arrossegant-me per aquestes serres
ermes. Ho recomano a tothom, per a què són els quartos sinó?
Encara que t’endeutis per anys, val la pena, creguin-me. Jo tinc la
sort al menys haver-ho fet una vegada. Per més que es conti no és
pot arribar a imaginar com és tot allò, al començament encara ho
contava, però aquí, pobres infeliços, no em creia ningú... --La
dona del ric serveix una nova copa de conyac al Safatans.--
--Apunti-la de part nostra.--Li diu el Marià abans de
què es retiri, amb les copes buides.
--Vostès voldran alguna cosa més?-- Pregunta ella, amb
un somriure d’aquells que et fan molt difícil dir que no.
--Sí, a mi un altre del mateix. I Tu Bea?--
--Jo també, si us plau.--
--Tornant de les vacances va ser, encara amb la ment més
allà que aquí, quan tal com s’esguerra una peça delicada, inesperadament, d'igual manera em van destrossar la vida.
Visquem a la vora del precipici i no ens donem compte. Jo hi vaig
caure, i això li pot passar a qualsevol, a qualsevol, per més segur
que un se senti protegit per la Junta, per l’empresa o per la
família si voleu. No res, una maleïda fal·làcia tot plegat. --El
temor provocat per les paraules enfurismades del Safatans, fa que la
parella s’agafi de les mans per sota la taula.
--Aquell primer vespre després de treballar em va
vindre a veure el germà del meu amic, i el paio m’ho va contar
tot. Saps el que vau fer la nit abans de marxar de vacances, el meu
germà i tu? Em va dir. Sí, vaig contestar-li sense està del tot
conscient del què realment van fer. Em penso que no ho saps, em va
dir ell amb una mirada que no li havia vist mai. Què vam fer? Li
vaig contestar mig espantat. El meu germà se’n va anar amb una
puta. No, vaig dir jo, sí, va dir ell, amb un to de veu que no
l’havia escoltat mai. Tu no ho saps, va continuar, ell se’n va
anar amb una puta, però no va fer res amb ella perquè la matà
abans, i no content amb això també va matar al seu macarra. Què
cony dius li vaig soltar. Em semblaven unes acusacions del tot
desequilibrades. Com els va matar a cops de puny? Li vaig dir
emprenyat. Amb un arma, mon germà guarda un arma vella de la
família, i a vegades, no sé per quina obtusa raó la du amb ell.
Que jo sàpiga no l’havia fet anar mai, jo em pensava que ni tant
sols funcionava, però aquella nit es va cobrar dos vides.--
--Em va explicar tota aquesta porqueria i no el vaig
tornar a veure més. Des d’aquell vespre va canviar tot. Tampoc
vaig veure més al meu amic. Notava que anava al bar del barri i quan
entrava tots eren ulls. Un dia vaig sentir a uns coneguts que
parlaven de mi entre ells i em titllaven d’assassí i el que és
pitjor de "malaje", de covard, mentider i totes les
roïndats en què pot devaluar l’ànima humana. Era un ser
menyspreable i odiat. En un inici no sabia com actuar i feia com si
res, com si tothom estigués equivocat, tractant de prosseguir la
meua vida normal, esperant que les aigües tornessin al seu tàlveg
original. Estava ben errat, abans que passés una setmana m’agafà
a soles el meu millor amic, el de tota la vida, i mirant-me als ulls
em va demanar amb una solemnitat que no li havia apreciat mai, que li
expliqués tota la veritat. Jo li vaig dir, però no me la creia ni
jo. Estava desconcertat, perdut, no vaig tornar cap a casa. Vaig
sortir caminant, caminant no sé quantes hores fins que vaig arribar
a una torre, on vivia una família menestral que cuidava les finques
de conreu del terme. L’home estava fora donant de menjar al
bestiar, jo com imantat vaig anar a parlar amb ell per preguntar-li
el camí de tornada a la ciutat. Ell, ben clarament que m’ho va
ensenyar. Imaginen-se a un paio amb una fila d’extraviat mental
apareixen del no res, preguntant pel regrés a la perdició. Després
d’assenyalar-m’ho amb tot detall, confirmant-me que no hi havia
pèrdua, jo vaig i prenc la direcció contraria. (...) Vaig caminar i
caminar sense aturar-me ni per descansar. Quant la gana em vencé
vaig començar a treballar a jornal, sempre falta gent per treballar
de pagès. No m’estava massa temps en lloc, només el suficient per
refondre’m i rentar la roba; abans que l’encarregat s’aprengués
el meu nom fotia el camp sense donar explicacions, així funcionen
les coses al camp. I en un periple incessant vaig arribar a la serra.
Aquí en vaig fer amb una feina de xofer d’autobús i aconseguí
estabilitzar-me una mica.
Suposo que hores d’ara ja no dec res, després de què
es cobren integra any rere any la paga R.E.N., el meu deute amb el
banc deu d’estar més que saldat. Jo no m’atreveixo anar-la a
buscar al comptador de l’Estat, i tampoc m’importa, la dono per
perduda, creguin-me quant els dic que és la pèrdua que menys greu
em sap. Tinc una feina ben pagada on no fan preguntes...
La Bea fa la primera pregunta: --Té l’autobús
aparcat a les afores del carrer?--
Ell contesta un pèl sobresaltat: --No, no, aquí estic
passant uns dies, això només és una estació de línia, no és
inici ni final de res per mantenir un garatge d’autobusos, no digui
ruqueries no sap les despeses que comporten unes instal·lacions
adequades.--
El Marià pregunta per a tornar a la història, que és
l’únic que l’interessa al Safatans: --I del seu amic que se’n
va fer, a sabut alguna cosa d’ell durant aquests anys d'exili?--
--Ai, ell ha progressat a la vida! El cos de seguretat
acostuma a sobreseure aquesta mena de casos, que finalment no arriben
mai als jutjats, tenen més a perdre que no a guanyar. Ell va donar
la cara i ara és respectat.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada