divendres, 3 de maig del 2013

A.C.J. -----VUIT (sisè)



















--Són metropolitans vostès?--Va ben afaitat, un home prou jove, de posat un pèl feréstec.-- Jo també ho vaig ser, però arribà la funesta hora en què em vaig veure obligat a fugir.-- La Bea i el Marià se’l miren sense dir res.--Jo tenia una bona feina d'alta responsabilitat amb un bon sostre al barri de la Universitat, i tot se'n va anar a la merda el dia abans de marxar de vacances. Un amic i jo, vam llençar la casa per la finestra comprant una estada en un selecte arxipèlag tropical. No ve a conte ara dir quin, un dels més exclusius, ens vam gastar tots els estalvis de l’any, i encara vam tenir de fer un crèdit a deu anys amb la R.E.N. con aval. Aquella nit vam sortir a celebrar-ho, vam anar a sopar i després a beure unes copes i ballar per la Zona Rosa. Jo sempre haig cregut que és dolent que els homes sortint de nit sols sense dones, perquè comencen a beure sense esme ni enteniment, s’envalenteixen uns als altres, es descontrolen i acaben fent barbaritats, barbaritats irreparables...
Ara no ho sé, però per aquella època a la Zona Rosa s’arreplegaven les dones més fresses i guapes de la ciutat. Aquella nit no les fèiem ni cas, sabíem que ens esperava un mes insaciable per endavant i ens sentíem una mica per damunt de tot allò. Ja saben el que vull dir, els envits, la cacera, l’ostentació de la presa... El que passa és que la nit es va allargant, l’alcohol et fa perdre el nord i al final s'ens va escalfar el morro. El meu amic va insistir en buscar unes putes per satisfer el nostre torbi desig. Jo era inexpert en aquests assumptes i em pensava que ell també.--El Safatans s’atura un moment apurant la primera copa de cognac. --Era tard i no va ser gens fàcil trobar-ne. Al final, avorrits de vagar per l’interior de la Zona Rosa en vam trobar una. Era una garsa alta i seca, no gaire afavorida. Recordo que vam fer tractes amb ella, però entre carregats que anàvem i els pocs atractius de la dona, vam acabar marxant sense arribar a concretar, bescanviant insults amb uns crits, que encara deuen de ressonar ara per la nocturnitat d’aquells carrerons. El mes següent va ser una meravella, el millor que m’ha passat en ma vida, jo no ho oblidaré mai per moltes dècades que visqui arrossegant-me per aquestes serres ermes. Ho recomano a tothom, per a què són els quartos sinó? Encara que t’endeutis per anys, val la pena, creguin-me. Jo tinc la sort al menys haver-ho fet una vegada. Per més que es conti no és pot arribar a imaginar com és tot allò, al començament encara ho contava, però aquí, pobres infeliços, no em creia ningú... --La dona del ric serveix una nova copa de conyac al Safatans.--
--Apunti-la de part nostra.--Li diu el Marià abans de què es retiri, amb les copes buides.
--Vostès voldran alguna cosa més?-- Pregunta ella, amb un somriure d’aquells que et fan molt difícil dir que no.
--Sí, a mi un altre del mateix. I Tu Bea?--
--Jo també, si us plau.--
--Tornant de les vacances va ser, encara amb la ment més allà que aquí, quan tal com s’esguerra una peça delicada, inesperadament, d'igual manera em van destrossar la vida. Visquem a la vora del precipici i no ens donem compte. Jo hi vaig caure, i això li pot passar a qualsevol, a qualsevol, per més segur que un se senti protegit per la Junta, per l’empresa o per la família si voleu. No res, una maleïda fal·làcia tot plegat. --El temor provocat per les paraules enfurismades del Safatans, fa que la parella s’agafi de les mans per sota la taula.
--Aquell primer vespre després de treballar em va vindre a veure el germà del meu amic, i el paio m’ho va contar tot. Saps el que vau fer la nit abans de marxar de vacances, el meu germà i tu? Em va dir. Sí, vaig contestar-li sense està del tot conscient del què realment van fer. Em penso que no ho saps, em va dir ell amb una mirada que no li havia vist mai. Què vam fer? Li vaig contestar mig espantat. El meu germà se’n va anar amb una puta. No, vaig dir jo, sí, va dir ell, amb un to de veu que no l’havia escoltat mai. Tu no ho saps, va continuar, ell se’n va anar amb una puta, però no va fer res amb ella perquè la matà abans, i no content amb això també va matar al seu macarra. Què cony dius li vaig soltar. Em semblaven unes acusacions del tot desequilibrades. Com els va matar a cops de puny? Li vaig dir emprenyat. Amb un arma, mon germà guarda un arma vella de la família, i a vegades, no sé per quina obtusa raó la du amb ell. Que jo sàpiga no l’havia fet anar mai, jo em pensava que ni tant sols funcionava, però aquella nit es va cobrar dos vides.--
--Em va explicar tota aquesta porqueria i no el vaig tornar a veure més. Des d’aquell vespre va canviar tot. Tampoc vaig veure més al meu amic. Notava que anava al bar del barri i quan entrava tots eren ulls. Un dia vaig sentir a uns coneguts que parlaven de mi entre ells i em titllaven d’assassí i el que és pitjor de "malaje", de covard, mentider i totes les roïndats en què pot devaluar l’ànima humana. Era un ser menyspreable i odiat. En un inici no sabia com actuar i feia com si res, com si tothom estigués equivocat, tractant de prosseguir la meua vida normal, esperant que les aigües tornessin al seu tàlveg original. Estava ben errat, abans que passés una setmana m’agafà a soles el meu millor amic, el de tota la vida, i mirant-me als ulls em va demanar amb una solemnitat que no li havia apreciat mai, que li expliqués tota la veritat. Jo li vaig dir, però no me la creia ni jo. Estava desconcertat, perdut, no vaig tornar cap a casa. Vaig sortir caminant, caminant no sé quantes hores fins que vaig arribar a una torre, on vivia una família menestral que cuidava les finques de conreu del terme. L’home estava fora donant de menjar al bestiar, jo com imantat vaig anar a parlar amb ell per preguntar-li el camí de tornada a la ciutat. Ell, ben clarament que m’ho va ensenyar. Imaginen-se a un paio amb una fila d’extraviat mental apareixen del no res, preguntant pel regrés a la perdició. Després d’assenyalar-m’ho amb tot detall, confirmant-me que no hi havia pèrdua, jo vaig i prenc la direcció contraria. (...) Vaig caminar i caminar sense aturar-me ni per descansar. Quant la gana em vencé vaig començar a treballar a jornal, sempre falta gent per treballar de pagès. No m’estava massa temps en lloc, només el suficient per refondre’m i rentar la roba; abans que l’encarregat s’aprengués el meu nom fotia el camp sense donar explicacions, així funcionen les coses al camp. I en un periple incessant vaig arribar a la serra. Aquí en vaig fer amb una feina de xofer d’autobús i aconseguí estabilitzar-me una mica.
Suposo que hores d’ara ja no dec res, després de què es cobren integra any rere any la paga R.E.N., el meu deute amb el banc deu d’estar més que saldat. Jo no m’atreveixo anar-la a buscar al comptador de l’Estat, i tampoc m’importa, la dono per perduda, creguin-me quant els dic que és la pèrdua que menys greu em sap. Tinc una feina ben pagada on no fan preguntes...
La Bea fa la primera pregunta: --Té l’autobús aparcat a les afores del carrer?--
Ell contesta un pèl sobresaltat: --No, no, aquí estic passant uns dies, això només és una estació de línia, no és inici ni final de res per mantenir un garatge d’autobusos, no digui ruqueries no sap les despeses que comporten unes instal·lacions adequades.--
El Marià pregunta per a tornar a la història, que és l’únic que l’interessa al Safatans: --I del seu amic que se’n va fer, a sabut alguna cosa d’ell durant aquests anys d'exili?--
--Ai, ell ha progressat a la vida! El cos de seguretat acostuma a sobreseure aquesta mena de casos, que finalment no arriben mai als jutjats, tenen més a perdre que no a guanyar. Ell va donar la cara i ara és respectat.--