L'edifici
oposat és connectat a l'ajuntament per un rònec pati ple
de mals endreços, amb un accés angost suficient perquè circuli una persona. La casa del darrere, més modesta que el casalot de
l'ajuntament i de construcció més recent, dóna cabuda a la policia
local i a les oficines del registre civil. Els jardiners i la
quadrilla municipal tenen el magatzem just al costat, sota l'arxiu
del registre. Tot el que no els hi cap, s'expandeix pel patí
d'interconnexió. Des de sempre va haver-hi un parell de cel·les a
la planta baixa de la policia, amb finestrons interiors. Com gairebé
són desocupades, el seu estat no era higiènicament adient,
més que res algun paio quan agafa un mal pet l'ocupa fins que li
passa. La quadrilla les va netejar de pressa i corrents, abans que el
jutge i el fiscal arribessin a la vall, fins i tot abans que la
senyora alcaldessa les visités. La fama de l'escrupolositat gairebé
maniàtica amb la neteja de la viuda, i les dures esbrocades que van
rebre la policia de neteja del poble, fins que no els va afilerar tal
com ella volia, la fa ser respectada per tot el personal al seu càrrec.
Les
guàrdies al pres van de dos en dos hores. L'agent de servei ha de
demanar la segona clau al cap de guàrdia, llavors el proper a
substituir-lo el relleva fins que el cap li entregui la clau, sempre
després d'informar-lo dels motius de la visita. Tot plegat triga
quasi cinc minuts, cinc minuts menys.
El
Ramiro és cabdellat en un extrem de la llitera intentant dormir, més
ben dit: intentant no ser-hi. Immutable a les visites, el menjar del
plat i l'aigua del got desapareixen a la nit, si no fos per això, es
diria que no es mou gens. L'alcaldessa resta prop de la reixa, el
Damiano s'atansa saludant-lo afablement. No hi ha resposta. Tant li
fa, ha aconseguit veure'l i li dirà el que ha vingut a dir-li. Se li
apropa un xic més, s'asseu a la cadira i comença a parlar-li
centrant-se en la darrera vegada que es van entrevistar. Va ser al
poble, el Damiano havia baixat com fa alguns cops, i com també
acostuma es passa pel taller per xerrar una estona amb el
Ramiro, més que res per curiositat. No s'hi està gaire, al Ramiro
l'incomodaven aquestes visites, i ell ho sabia. D'això fa uns pocs
mesos, va ser quan es va assabentar del prometatge amb la noia de la
veterinària, pel qual el va felicitar. Ha fet càlculs i per aquell
temps ja no treballava a la part alta del poble, a les cases noves,
és més: es queixava que se li havia afluixat la feina, llavors com
comenta tothom la relació amb la viceconsolessa era a una fase
avançada. Alguns diuen que la va seduir quan treballava a casa seua, altres més “coneixedors” asseveren que la cosa venia de lluny,
que fins i tot van ser nuvis de ben jovenots, i que ell no la va
poder oblidar mai. Després amb el temps, ella va progressar molt a
la vida, arribant a l'escala diplomàtica que li permetia
l'accés a les classes dirigents. L'anterior vicecònsol n'estava
bojament enamorat, es va haver de separar d'ella per motius de salut,
però se sabia que l'esperava al seu país quan fos substituïda del càrrec, segurament per un ascens al ministeri o una nova
destinació de més rellevància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada