dilluns, 4 de maig del 2015

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (7)


L'edifici oposat és connectat a l'ajuntament per un rònec pati ple de mals endreços, amb un accés angost suficient perquè circuli una persona. La casa del darrere, més modesta que el casalot de l'ajuntament i de construcció més recent, dóna cabuda a la policia local i a les oficines del registre civil. Els jardiners i la quadrilla municipal tenen el magatzem just al costat, sota l'arxiu del registre. Tot el que no els hi cap, s'expandeix pel patí d'interconnexió. Des de sempre va haver-hi un parell de cel·les a la planta baixa de la policia, amb finestrons interiors. Com gairebé són desocupades, el seu estat no era higiènicament adient, més que res algun paio quan agafa un mal pet l'ocupa fins que li passa. La quadrilla les va netejar de pressa i corrents, abans que el jutge i el fiscal arribessin a la vall, fins i tot abans que la senyora alcaldessa les visités. La fama de l'escrupolositat gairebé maniàtica amb la neteja de la viuda, i les dures esbrocades que van rebre la policia de neteja del poble, fins que no els va afilerar tal com ella volia, la fa ser respectada per tot el personal al seu càrrec.
Les guàrdies al pres van de dos en dos hores. L'agent de servei ha de demanar la segona clau al cap de guàrdia, llavors el proper a substituir-lo el relleva fins que el cap li entregui la clau, sempre després d'informar-lo dels motius de la visita. Tot plegat triga quasi cinc minuts, cinc minuts menys.
El Ramiro és cabdellat en un extrem de la llitera intentant dormir, més ben dit: intentant no ser-hi. Immutable a les visites, el menjar del plat i l'aigua del got desapareixen a la nit, si no fos per això, es diria que no es mou gens. L'alcaldessa resta prop de la reixa, el Damiano s'atansa saludant-lo afablement. No hi ha resposta. Tant li fa, ha aconseguit veure'l i li dirà el que ha vingut a dir-li. Se li apropa un xic més, s'asseu a la cadira i comença a parlar-li centrant-se en la darrera vegada que es van entrevistar. Va ser al poble, el Damiano havia baixat com fa alguns cops, i com també acostuma es passa pel taller per xerrar una estona amb el Ramiro, més que res per curiositat. No s'hi està gaire, al Ramiro l'incomodaven aquestes visites, i ell ho sabia. D'això fa uns pocs mesos, va ser quan es va assabentar del prometatge amb la noia de la veterinària, pel qual el va felicitar. Ha fet càlculs i per aquell temps ja no treballava a la part alta del poble, a les cases noves, és més: es queixava que se li havia afluixat la feina, llavors com comenta tothom la relació amb la viceconsolessa era a una fase avançada. Alguns diuen que la va seduir quan treballava a casa seua, altres més “coneixedors” asseveren que la cosa venia de lluny, que fins i tot van ser nuvis de ben jovenots, i que ell no la va poder oblidar mai. Després amb el temps, ella va progressar molt a la vida, arribant a l'escala diplomàtica que li permetia l'accés a les classes dirigents. L'anterior vicecònsol n'estava bojament enamorat, es va haver de separar d'ella per motius de salut, però se sabia que l'esperava al seu país quan fos substituïda del càrrec, segurament per un ascens al ministeri o una nova destinació de més rellevància.