A.C.J. -----DEU (vuitè)

--Llavors, va haver una vegada que no em vaig poder amagar més. No, no ho vaig buscar jo, va passar i ja està. Deixeu-me que m'expliqui: jo pertanyo a una societat que cada semestre té per costum organitzar un sopar per als seus socis i familiars, jo no assisteixo a tots, però aquell hi vaig anar.--

--I elles també són de la mateixa societat?--

--No, el sopar se celebra en un restaurant especialitzat en banquets, d'aquells que hi ha varis menjadors. Elles estaven en un altre de sopar, un d'enginyers, no sé que pintaven elles allí, però hi eren. Aquests restaurants acostumen a tindre unes terrasses, per a què la gent en acabar de sopar faci dispendi al local i no marxi a gastar en un altre lloc. Doncs en aquest en tenien una, estava força bé, fora de temporada la tenien protegida per vidrieres espectaculars. Hi ha una barra, unes tauletes repartides per la sala i un escenari en què toca una petita orquestra que es decanta ràpidament pel gust de la majoria, o pels més pesats de la majoria. A la gent després de sopar i beure lligats a la cadira, els agrada deambular per la terrassa parlant amb uns i altres, deslligats de la colla de la seua taula. També es barregen amb els altres banquets, aconseguint crear un ambient distés i afable on les preocupacions quotidianes no hi tenen cabuda, un incipient entusiasme afavoreix la comunicació humana, fins que es passa l'efecte i t'agafen ganes de marxar. --Li ofereixen un puret de la contrada, ell l'accepta i li encenen.--És dels que comentàveu abans?--

--És clar que sí, t'agrada fumar?--

--Si és de bona qualitat, sí--

--Llavors no hi ha problema, fuma i gaudeix, ara t'adverteixo que els efectes no se'n esvairan tant fàcilment com les de les fàtues tertúlies que comentes.--

--I no m'agafaran ganes de marxar?--

--Si et venen ganes d'abandonar-nos, no serà pas pel fum.--

--Estic la mar de bé ara aquí.--

--No et resulta dolorós contar-nos el que ens estàs contant, estàs rememorant una història que t’ha produït un profund desgavell existencial.--

--Un desgavell existencial! Chathusnga, baixa a les rajoles del cafè si us plau, que no estàs redactant cap contracte pel registre.--

--Sols volia dir que li pot fer mal recordar, molt probablement ha vingut fins aquí per oblidar.--

--No t’ho creguis, i ja fa temps que haig descobert que no hi ha res que m’agradi més que parlar d’elles, comprendreu que no m’és fàcil trobar amb qui parlar-ne, avui me’n aprofito.--

--Si és així, endavant, esplaiat tot el que vulguis, som tot orelles.--

--Estàvem al mig d’un batibull de persones elegants necessitades de conversa superficial, d’aquelles de les que al cap de vint minuts ja no se’n recorda ningú. Jo estava ficat en una d’aquestes, quan instintivament vaig girar el cap fora de la meua òrbita, i el vaig retenir uns segons com inspeccionant sense pensar als altres grups de persones que m’envoltaven, i allí la vaig veure. Ella hi era acompanyada d’una gent que no coneixia, en aquell moment no m’estava mirant, però estava segur que ho havia fet.--

--Quina, la primera o la segona?--

--La segona.--

--Et fan tant respecte que no pots ni dir els seus noms.--

--De moment vaig seguir com si tal cosa, com sinó li donés cap importància, conversava amb una gent que no veia habitualment i ens estàvem explicant històries forçá divertides, m'era fàcil mantenir-me en el meu lloc. Però la seua presència va intoxicar-me els pensaments fent fora la resta, lo que no era ella, i com si no volgués la cosa, la meua mirada se'n anava imantada vers on ella parava, ben a prop; portava els cabells recollits i un escot de barco. I en una d'aquestes, els nostres ulls es van trobar, i no sé si va ser pel vi del sopar o per un altre motiu més imprecís, ho vaig poder suportar. Estava content amb mi mateix, sol desitjava que es presentés un moment de treva per atansar-me a parlar amb ella. Però la cosa s'anava allargant i ella va marxar cap un altre lloc i jo em vaig quedar una mica penjat, i patia per si se'm passava el moment d'inspiració i amb ell el meu atreviment, per això abans que tot plegat acabés en un no res, hi vaig anar, aprofitant el que em va semblar un intermedi d'indecisió en el que estava completament sola. La vaig saludar, li vaig preguntar que tal estava i després li vaig dir que me'n anava a veure si trobava a uns amics. La conversa va ser correcta i ella va estar força agradable, però no acabava d'arrancar, tampoc m'esperava gran cosa més, ja era molt després de tant de temps d'observació a distància, i quan ja marxava vaig veure a l'altra, que des d'uns deu metres, envoltada de gent, ens estava mirant, llavors també la vaig saludar des de lluny, amb la màxima naturalitat que vaig pogué. Aquella nit em vaig tornar a casa amb el sentiment de què una porta s'havia obert.--