A.C.J. -----CINC (quart).

La taula número set de la cafeteria l’ocupen mestresses per compartir vivències, alguns homes i són invitats, però no repeteixen. La colla de la Maria ocupen la mateixa taula, però al menjador a l’hora de dinar. Com mengen soles, contertulien abans de retirar-se a reposar, hi ha un parell de senyores que fan doblet. Altres per exemple la Sra. Mila del Bbc les critica obertament en privat, no entén com poden estar-se hores senceres sense fer res; ella va de bòlit tot el dia, entre la cuina, el mercat, la neteja (no està inscrita en el servei de neteges), no s’ho acaba. Tampoc li agraden els veïns de baix, dos solterassos que la família benestant ha decidit aparcar allí com qui abandona un component espatllat. El Luján i el Quiles viuen de rendes (les de la seua mare), per qüestions impositives el conjunt familiar ha renunciat a la R.E.N.. Són dos personatges complicats assidus al Dispensari, a un el porta el Dr. Lapettri i a l’altre, la jove i reeixida Dra. Aguado (de minsa eficàcia real). Els entrebancs van implícits amb ells, també la particular incapacitat a sortir-se’n en els quefers diaris. Amb l’habitant de la planta baixa, Sr. Alexei, manté una relació espontània, incomprensible d’altra banda, per un costum extravagant de tatxonar la numeració obsoleta del calendari de paper, penjant d’una de les parets de la cuina (el seu indret preferit), endemés de porta'l endarrerit, per no mencionar el rellotge d’agulles vermelles. Potser serà perquè aquest no viu de la parsimoniosa venda dels terrenys a la costa, heretats d’un besavi mort. Apart d’això, el seu habitatge blanc ivori és obert i espaiós, amb molt pocs mobles o estris que dificultin l’habitabilitat i la il·luminació natural. El jardinet ni és ostentós ni massa fred, tractant-se d’un mascle solitari. Els cabells de la Maria no camuflen els reclams sexuals, una estratègia de confusió freqüent en altres femelles de l’espècie, que ha despistat als mascles, fins al punt d’oblidar l’hàbit de la lectura i interpretació d’uns senyals prou clars. Efecte conscient de les femelles, potenciant amb colorants a l’estil dels llavis, als pòmuls, als ulls o a la regatera, uns atractius de vegades uns xics lànguids. Al sr. Anselm no li cal prendre cap curset d’alfabetització, ell està en durable disposició. Temàtica favorita sobre la taula set, superant en minuts dedicats a les femelles del Abb, és la gran família nord-oriental. Uns actes peculiars, l’estil de vida o el tarannà diferencial, disgusten a moltes de les senyores, veient-se en l’obligació de preservar una indiscutible dignitat en la nostra ben ponderada urbanització.

Es diu que la família del Bbc passava una mala temporada des de què havien enterrat a l’avia. Els fills, en l’edat de créixer, la trobaven molt a faltar. Un dia va tornar a casa. Atansant-se els primers Nadals sense ella, va obrir el cancell del nínxol i es presentà a la llar per alegria dels més joves i desconcert del matrimoni. La senyora es trobava la mar de bé, una altra vegada amb els seus, compartint els àpats, alegrant l’entorn familiar i restava segura i tranquil·la en la nova situació, lliure de patir qualsevol inquietud pel final de la seua existència. Clar, el sentit de l’humor se li havia transformat, escapant-se-li suggeriments divertits al seu fill, com aquell de què s’anessin preparant un forat al cementiri, altament sol·licitats segons ella, davant una, Deu no ho vulgui, eventualitat; tenint en compte la seua edat caldria fer un pensament. Els prevenia per l’avenir i les dificultats de no disposar un espai adequat pel traspàs, es veu que n'hi havia de preferents i tot. La tessitura esdevindria quotidiana, la mateixa rutina suscità primer la molèstia i després les queixes dels caps de família. La cosa va anar de tal forma que es convertí pràcticament en la seua única font de comunicació. El pare li deia a la mare:--Ves tu que no fa res a la casa, menja com una lladra i encara té el mal gust de fotre’ns la mort als morros cada, dos per tres amb les seues manies, de què hem de preparar-nos, perquè no ens agafi amb els pixats al ventre, ja està bé tu, ja està bé...-- La mare assentia i així anaven xerrant, al començament a soles, mes tard amb prepotència davant de la canalla i tot. Al final es van quedar sense conversa, perquè la iaia se’n va anar i els petits ja campaven sols.