El bosc de ribera
creix amb puixança, entortolligat, tot campa en aparent desordre
cercant llum, el sota bosc competeix sense deixa un espai per ocupar.
La confiança regne per molts dies, els arbres es fan forts, semblen
defenses infranquejables. Arriba el dia e què les riuades ho fiquen
tot damunt davall, la seua destrossa és generadora de vida.
El senderó rectilini remunta el canal fins al pont que el travessa.
Tal vegada, la
crescuda arrossegà, a més a més de troncs, branques arravatades,
fustes i taulons, uns peons que va sorprendre obrant al riu. Alguns
no van tenir tanta sort i van colar-se aigües avall, ignorant les
mitjanes ocultes per la nit. Els afortunats van ser rescatats per
l'enteranyinat de ramificacions de vora riba, atrapats a la foscor.
Nàufrags, esperant envà que les aigües tornessin a la calma.
Passaren els
dies i les aigües rugien com el primer. Ja no hi havia calma, on
eren? Empresonats a la seua illa. Nòmades, forçats per la reclusió
al sedentarisme. El temps mai és suficient, de cercar raser sota els
arbres, van esforçar-se a aixecar aixoplucs, aparellant les primeres
cabanes.
El pont sobre el
canal de Balaguer ens torna a la realitat: la proximitat de la
sortida vers a la carretera de Granyena, els límits del parc
rossegats per una planta de tractament d'àrids, l'enllaç amb el
camí principal i la pista de la riba dreta del canal de Balaguer que
ens tornaria al pont metàl·lic. Davant la disjuntiva, marxarem pel
camí principal, seguint les indicacions de la bassa gran. Unes
curtes dreceres tallen regirant de seguida pel boscam.
Es van començar
a apariar, i la cosa rutllava mal que bé. L'únic, que cada
primavera, quan tot el que els envoltava renaixia i brostava amb una
energia insultant, ells es pansien d'enyorança recordant les seues
dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada