A.C.J. -----QUINZE (decè)

        Abans l’alba, el vell ja és despert amb els ulls oberts com a plats, es resisteix a llevar-se. La dona ronca a l’altre cantó de la clariana. Era ben guapa, jo, perquè ja estava acostumat, també era de fàcil vestir i senzill tracte, gens complicada, però a la piscina no es podia amagar, era espectacular. Tenia un germà pocatraça encapullat. Jo li feia el joc per ella, un pesat que si es passava per casa, era per demanar-te alguna cosa que mai tornava, jo imbècil de mi, sempre cedia, un personatge execrable que em convertia a mi també en execrable, però com tenia la condescendència de sa germana... ma mare deia que els agafaven expressament així als treballadors, gent propensa a emmalaltir-se, insana de mena, per treure'n profit amb alguna jugada amb la segurança. Si durant el dia penso amb elles, a la nit tinc la sort de convocar-les als meus somnis, però no sé què coi pinten els treballadors propensos a emmalaltir-se. No em llevaré fins que no hi hagi cap més remei.

La jornada transcorre lentament. Avui la dona no s’allunya gaire del rodamón, tot i que ell no està passant un bon dia, li costa. El camí guanya alçada, sortint-se’n d’un tram en què el riu discorre profundament engorjat. De dalt estant, han vist l’agulla que es va referí el vell ahir, ve a senyalar la fi dels obscurs, i no es veu només la punteta sinó que s’ha mostrat sencera des d’un bon començament. Pels vols de migdia, han iniciat el descens, que suposadament els tornarà a dur propers a l’aigua. L’home vell: ara tomba ara gira, sorneguerament. Ella l’apressa mencionant-li la buidor de la seua ampolla, provant d'animar-lo amb l’argument d'una bona aturada per reposar i agafar forces quan arribin a l’aigua. No s’hi arriba mai.

--Ja estàs millor? Veus home, ben reposat i després de menjar una mica, es veu tot d’una altra manera.--

--No vaig pas fi, no. Em fot mal tot, a part tinc un dolor que em rosega i el mal parit avui li ha donat per fotre-li canya.--

--No és aquest, un bon lloc per una persona malalta. T’hauries de fer visitar, en comptes de voltar per on Crist va perdre l’espardenya. Lo que hauries de procurar és d’anar-te’n a un bon hospital de la ciutat, allí en un parell de setmanetes t’afilarien i et deixarien com a nou. A més tu dius que hi vas néixer, no?, això no es perd mai, és de llei: tens dret a la teua corresponent atenció sanitària. T’ho dic amb certesa, perquè fa poc que m’haig documentat sobre tot això-- El vell estira el coll buscant un millor suport per al seu crani.

--Vols un calmant?--

--No gràcies.--

--Un calmant no te’n farà cap de mal, de bé potser tampoc, però patir per patir és de rucs.--

--Continuem?--

--Quan vulguis.--

 Joan Manel Serrat - "Conillet de vellut"