La separació els impedeix comunicar-se.
Ella s'atura tot sovint, per tornar a arrancar quan l'entreveu per fi, emergint per un retomb del camí. Camina cofoia, la progressió és lenta,
però més segura que ahir. Creu que no falta massa, no avui, però
segurament demà, faran cap a la Cova, a més a més, ara caminen per
un terreny més amable que indubtablement indica la fi de l’engorjat.
El riu inclús es permet descriure meandres no obligats. A mitja
tarda el vell es va quedant cada cop més enrere. Ella l’anima a
continuar una mica més. Ell accepta, però ja es veu que avui no
progressaran gaire més.
--Vas a la Terregada buscant un canvi d’aires?-- Han
parat a la vora del camí, un rotlle prou confortable per passar-hi la
nit, una pedra plana els servirà de taula; tampoc sembla que hagi de ploure. El vell fa hores que a penes parla i ella intenta
trenar algun inici de conversa per passar l’estona.--Diuen que allà
el clima és més sec i és més bo pels ossos.--
--Tant m’és.--
--Potser és que ja estàs fart de pujar i baixar per la
serralada, per una persona gran un lloc pla ha de ser més complaent
i descansat, no?--
Abans de contestar clarament, exterioritza un rondineig
dubitatiu, per a després: --Els plans són interminables, en canvi tant
les pujades com les baixades tenen sempre un final.--
--Així que coi vas a buscar a la Terregada?--
--No hi vaig pas jo a la Terregada.--
--Ai!--La muller s’aixeca, continua xerrant: --Avui
et convidaré jo a sopar.-- Pensa que aquest home està acabat, que
són ben rars els rodamons indigents, però com és l’única
persona que hi ha no té més remei... demà potser serà el darrer
dia que compartiran, després, passaran unes poques setmanes i ni
se’n recordarà d’ell.
Mengen amb les llums del capvespre. Havent sopat ella
prepara una olla plena d'infusió. Mentrestant, el vell arma un parell de
canutets pel ben dormir. Tombats prenen te i fumen mirant el cel,
que a poc a poc va dibuixant les constel·lacions.
No vaig gossa mai a expressar-li res sobre els meus
sentiments. No ho sé, potser no l’estimava prou, però crec que
tant ella com jo, en el fons sabíem que érem l’un per l’altre.
A vegades ens va anar de ben poc, això quan encara érem els tres,
després quan ens vam quedar tots dos sols, sigui per una raó o
altra i ben al contrari del que podia semblar, va resultar quasi
impossible. Espero que la vida hagi estat favorable amb ella, amb
elles...
--Escolta una cosa, ara que estem aquí tranquils,
gaudint de l’estona i mirant aquest cel meravellós, tu que
segurament hauràs vist de tot: creus que una persona, una persona ja
feta, amb una vida prou viscuda sobre les espatlles, pot reiniciar
amb èxit la seua vida en un altre lloc, un lloc totalment estrany
per ella, del que sol sap el que ha pogut consultar en una cartolina
i que no té cap punt de suport conegut per recolzar-se una mica, almenys en un principi?--
Encara sort, pensava que la Piaff se’m ficava romàntica --Millor
així. És preferible que els canvis de les persones es donin per
factors exògens a ella. Si són de caràcter endogen, siguin per
causes físiques o, molt pitjor: químiques, condueixen
inequívocament a metàstasis no desitjables.-- A veure si amb
això en té prou i calla d’una vegada.
Fan una altra tongada d'herbes, ella li demana si en vol
més; el serveix. Una mica més tard, es decideix per fi, a fer-li
una altra pregunta personal:
--Mira, fa poc temps que et conec, però ja m’he
adonat que ets una persona sincera. M’agradaria que fossis
franc amb mi i em diguessis si encara conservo una cara atractiva,
prou agradable a la vista.--
--Qui no té una cara agradable a la vista sóc jo-- Al
vell li ha sortit sense pensar.
--No t’ho prenguis a broma. És una cosa important per
a mi.--
--Bé, el que no tens són marques de dolor a la cara i
això sempre és favorable.--
--Què vols dir?--
--Res més que el que haig dit. Una expressió de dolor
només reflecteix el dolor. Necessites viure sempre a la natura per
saber-li llegir els senyals. No és suficient ser un diletant de
festius a la tarda, que no arribarà a albirar mai ni els més
incipients indicis. I no cal parlar d’aquells de la ciutat que
prenen medicines per immunitzar-se quan surten d’ella. Les
malalties, els desastres naturals, són innats, van lligats als
éssers vius que habiten el planeta i no es poden obviar. Vivim
miraculosament, tot s’aguanta com per art de màgia, compartim un
hàbitat terriblement agressiu, en lluita constant per sobreviure i
els il·lusos encara creuen que poden millorar alguna cosa. Prou
feina tenim en anar tirant com preocupar-nos per cabòries i
romanços.-- Totes aquestes frases han passat per la boca del vell
sense cap tipus d’exaltació ni ànim propagandístic, li han sorgit
dels racons de la seua ànima i no ha fet absolutament res per
aturar-les. Potser ara li costarà femar la llengua.
--Penses, potser, que jo no haig patit?--
--No ho sé si has patit com una desgraciada, o has
passat per la vida saltironant per ella, no ho sé. Com tampoc sé,
per què vas a la Terregada creuant per aquí, en comptes d’anar
pel camí més fàcil.--
--Perquè és el camí més directe des d’on jo
estava.--
--Doncs serà per això. Que encara n'hi ha?--
--Sí, quan s’acabi en podem fer més, si vols?--
--Igualment m’hauré d’aixecar a pixar a mitjanit.-- La dona s’aixeca per omplir-li la tassa. Torna a jaure mirat
el cel. Insisteix:
--Però, abans no m’has contestat.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada