dilluns, 2 de juny de 2014

A.C.J. -----QUINZE (primer)

       Els hiverns compliquen la vida de les persones. Incomptables generacions es preocupen d’obrir i mantenir un camí que els enllaci sense dificultat entre dos punts, per a què a posteriori, uns hiverns dispersos, tot just descarreguin un parell de nevades amb cara i ulls, que vencin les branques i els arbres el colguin.
Al començament el senderó seguia, més o menys identificable, pel marge esquerre del torrent, però després han començat a aparèixer uns barrancs tributaris, pràcticament secs, que l’han desbaratat. Ella no se’n refia i se'n va cap amunt, remuntant tarteres, cercant una vegetació més neta i una perspectiva que constantment situï la vista a llarga distància. Envides els seus esforços han estat reeixits. Per la part alta, les barrancades s’obren com un vano, es veu obligada a pujar i baixar per elles per recuperar el nivell. Hi ha hagut un punt que ha vist el riu principal al fons, per sota, rossegant els fonaments de la serra, llarga encara; l’ha vist com l’únic camí possible: uns metres per sobre del tàlveg i de l’engorjat, sembla que un replà més o menys fiable el recorre fins a on li abasta la vista. Temia que el bosc l'estrangulés, i just allí es veu la zona menys vestida. Trigarà per atènyer la lleixa desitjada. No tindrà més remei que davallar, procurant obrir pas pel ramatge, intentant seguir per dalt i sota les petites cingleres, o recorre el llit d’un barranc abans que es tanqui massa i no la permeti escapar.
Quan ho vols fer? Si no ho fas ara, no ho faràs mai, valdrà la pena, que se’n vagi tot a la merda, no vull que em xafin la guitarra abans d’hora. Ja has trigat massa, des que et vas decidir has trigat massa, però ja està, sempre has estat una dona impulsiva. El riu em durà a la terra promesa, no m’haig de ficar nerviosa, sé de ben segur que hi ha pas, el meu avi em va portar una vegada, tinc la mania sempre d’anar cap amunt, no crec que costes tant, les pluges i els anys han degut menjar-se el corriol, però el pas, més o menys definit, continua existint. El meu avi no va voler passar la nit a la cova de les Mans, recordo que van caminar com un parell d’hores de tornada per dormir a una clariana, ell va construir una cabanya en un moment, hi tenia molta traça, a més a més a la nit va ploure i jo em vaig arraulir sobre ell. Espera, si baixo per aquí després feina rai per pujar per la llisera, no té vegetació, és de pedra nua, però massa costeruda, no hi ha altra forma de creuar la barrancada que per dalt, així ja sortiré a la part alta de la llisera i d’allí estant, guiant-me per la carena no trigaré gaire a fer cap baix al pla.