dimecres, 25 de juny de 2014

A.C.J. -----QUINZE (sisè)

A la tarda canvia el vent, puja la sensació de calor i eixuga l’atmosfera. Un arbre tombat sobre el senderó l'obliga a fer laboriosos retombs. En aquests menesters perd més temps que el vell, gràcies a la seua persistència a triar sempre la pitjor de les opcions. De totes maneres el senderó segueix una línia prou evident, sense apartar-se mai dels límits que marquen el seguit de feixes que el menen. L’home sembla enjogassat en el seu caminar per un paratge feréstec i tumultuós, que en canvi l’asserena. Ella marxa com a contrafeta, amb les barres premudes, i maleint al cel qualsevol petit desordre. Sua, i les branques més rebels tenen la insana intenció d’atacar-la, les pedres li torcen els turmells, la motxilla se li clava a les espatlles. Quan tot d’una l’engorjat, que a la fi a la cap l’acull, s'obra. Les cingleres de l’esquerra es retiren, uns roures magnífics vencen per tot arreu a la resta de la vegetació, el camí s'esfuma com si no conegués un lloc tan fora de lloc com aquest. Es desespera, tant com si l'haguessin enganyada, però després de reflexionar un parell d'instants, continua caminat com si res, més o menys seguint la mateixa direcció a la mateixa alçada. Cosa gens fàcil, al poc arriba a un amuntegament de blocs d’on parteix un tàlveg sec, més avall creixen uns xops molt alts i finalment la ribera conclou derramant-se sobre el riu aparatosament. Pensa en un desgavell, segur que una fatal esllavissada ho ha reomplert tot de blocs descomunals i terra arrossegada. No es vol posar nerviosa. Cal actuar sistemàticament, resseguint la contrada per tal de trobar la continuació del senderó, que per algun lloc ha de parar. No vol ni pensar en l’altre cantó del riu, que com reflex també se suavitza enganyosament. Per fi remenant pel flanc superior distingeix el rastre d’un antic corriol, es pensa salvada.