Sí, érem tres: les noies i jo. Ens coneixerem a
l’Ateneu, en un grup de retrobament d’alumnes que havíem après
una llengua estrangera a un Departament Austral. La intenció era de
forma grups de conversació per practicar la llengua apresa. Malgrat
lo diferents que érem, de seguida ens vam avindre, no crec que
triguéssim gaire a quedar, ja fora de les hores lectives i de
l’àmbit de l’Ateneu, va ser més qüestió de fortuna que no pas
de mèrit personal. Realment al cap d’un temps parlàvem amb la
nostra llengua i de l’idioma après sol es mantenien els noms.
Compartien aficions esportives, moltes, una d’elles, la guapa, era
un excel·lent nedadora. Quan feia la seua aparició a la piscina
tots els paios se la quedaven mirant, els molts rucs s’ho anaven
dient uns als altres, foten carotes que pretenien ser lascives, més
aviat grolleres, pobres carallots. Ella m’ensenyava a millorar el
meu estil, poca cosa va aconseguir, sempre haig estat un tal·lós
dintre de l’aigua, semblava una branca obtusa i rígida impedida
d'harmonitzar cap moviment. M’anava millor amb la bicicleta, és
curiós l'alegria que t'assalta sol muntar en bicicleta. Sortíem
tots tres, emportant-nos el dinar, jo no tornava a casa fins que es
feia de nit, ma mare em deia que no fesa tan tard, que la feia patí,
pobra dona. L'endemà recreava la sortida, anhelant la propera
excursió, així de feliços varen ser aquells anys per mi, aquells
mesos realment. La noia més baixeta, i més grasoneta, era
estupenda, com l’altra, però de diferent manera. Moltes vegades
vaig pensar sense passió, que aquella seria la meua companya per
aquesta vida, en fi... El que no ens satisfeia massa era sortir de
nit junts, la veritat que envoltats de gent, en plena festa ens
avorríem i marxàvem a casa com estranyats, no ho sé...
Inevitablement el món laboral ens esperava, ens volia deglutir i
fer-nos militar en les seues files. La primera a caure va ser l’alta,
la van començar a marejar, la destinaven d’un lloc a un altre
sense esme ni avis. Quan era una criatura, hi havia un negoci al meu
carrer, en aquells temps tothom es relacionava amb tothom, la gent
vivia de portes en fora, a més a més era l’única empresa del
carrer. La portaven un parrell de germans que només tenien un
treballador, que no els durava pas gaire. Quan el contractaven,
d'inici tot anava més o menys com cal, però després, al cap de poc
temps, aquell treballador empitjorava lentament d’aspecte. Setmana
rere setmana se li engrandien les ulleres, se li corbaven les celles,
perdia alguna dent, li sorgien unes protuberàncies pustuloses a la
cara, res que anava defallint inevitablement. Fins que un dia
apareixia un nou treballador i quan algú demanava als germans per
l’anterior, la resposta era sempre la mateixa: --L’altre dia el
van enterrar. Probablement això em va predisposar des de ben petit
en contra del món laboral. Llavorers ens vam quedar sols tots dos, a
vegades la trucàvem per quedar, però mai podia, sempre havia de fer
alguna cosa, sempre per la merda de la feina. A l’altra, la que
feia un bon cul, també li van sortir ofertes de treball. Jo era el
que anava resistint, suportant la pressió familiar com bonament
podia, escapant-me sol amb la bicicleta, enyorant-les. I de cop i
volta, ja no hi va haver res que em lligués amb aquella ciutat.
Encara vaig trigar a marxar, més del que haguera hagut de trigar,
però finalment...
Edoardo Vianello - "Guarda Come Dondolo"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada