A.C.J. -----QUINZE (vuitè)

Una remor de pedres soltes caient per un fons angulós. El vell creu que es deu a les corregudes d’algun animaló, d’un ramat d’isards segurament. Els intenta identificar pujant sobre un bloc solitari. El desgavell de rocs pendent avall dura força estona, sense que es vegi qui provoca tal desmesurat aldarull. Les pedres provenen d’una llarga canal darrere un esperó, ben per damunt d’ell. Poc després que les darreres pedres s’assentin en la seua nova posició, distingeix una figura humana mig encinglerada, que amb prou feines franqueja a mitja alçada agafant-se a totes les branques que pot, titubejant entre pas i pas.

--Dona, que coi fots allà dalt, que et vols matar?-- Ella no contesta, no el deu sentir, sospita, per culpa de la mala disposició acústica. Es mou abandonant el camí atansant-se a ella. Ella recula, no es veu en cor de continuar avançant, i decideix desfer el trajecte fins a la canal. Al vell li costa encara més assolir el final de la tartera, abans d’arribar ja torna a sentir l’enrenou que fa la dona trepitjant la inestable pedrera. S’aparta i es protegeix atrinxerant-se darrere del tronc d’un poderós roure. Comencen a baixar pedres, algunes rodolen tranquil·les, però altres rebotant, pareixen disparades amb mala llet. Per fi aconsegueix lliurar-se de la tartera, astorada es deté en lloc segur per recuperar l’alè. Quan veu que la cosa va a menys, el vell torna a cridar des del seu arbre estant:

--Dona, què vols desmuntar la muntanya?.--

Ara sí que l’ha sentit, però està massa atribolada per dir alguna cosa.

--Què encara ets viva?--

--Sóc aquí.-- No pot dir res més.

--Què coi hi busques per allà dalt?--

--Un camí.-- Crida esbotzada.

--Però on penses anar?.--

--A la fi d’aquesta puta vall.--

El vell es pren uns segons per reaccionar: --Au baixa que el camí va per baix, no te’n sortiràs mai més si proves d’escapar pel mig de la serra.

--No puc baixar.--

--Com que no!-- el vell abandona la seua posició remuntant per la tartera que prové de la canal. Una cinquantena de metres més amunt veu a la dona, d’en peus arrambada a la paret de la dreta. Ella també el veu.

--Estic aquí, que em veus?--

--Sí--

--Doncs baixa.--

--No puc.--

--Coi de dona!—Estudia una mica la situació per esbrinar quin és el millor consell i guia que pot oferir-li.--Vols dir que no pots baixar per la mateixa canal?.--

--Em fa por, aquí es desmanega tot. Tinc por que m’ensorri i quedi colgada de pedres.--

--No dona, no. Vés baixant a poc a poc aturant-te cada vegada que es desprenguin les pedres de sota els teus peus, no has de tenir por de les pedres, elles baixen, perquè tu les fas caure, però sempre ho fan abans que tu.--

Silenci.

--Crec que és la forma més fàcil i curta de baixar, si no t’encigalaràs per aquí dalt.--

--Venia seguint un camí.--

--Sí, un camí de cabres!-- L’home va perdent la potència de la seua veu. S’està una estona per recuperar-la: --Què, vols baixar o penses quedar-te aquí tota la nit?--

--Ja baixo.--

Al vell li falta temps per ullar-se un sopluig. Engeguen les pedres. Ella procura fer tot el que li ha dit el vell, quan veu un tram insegur, s’atura i amb puntades de peu fa rodar les pedres avall. S’accelera, percebin la fi de la canal, però per fortuna es deté abans d'avançar les pedres que ella tira. Cada cop es veu amb més confiança, surt a la part ampla ensordida per la remor del pedregam, que cau picant per tot arreu.

--Corre, cap a la dreta, de pressa.-- Malgrat l’atordiment sent el crit d’advertència. El vell l’agafa quan passa pel seu cantó, a recer rere d’un contrafort. A continuació davallen uns grans blocs desfalcats des de la part superior de la canal.