Un senglar solitari corre enfurismat pel corriol.
Acovardida, s’atura un moment mirant l’animal, que accelerat
travessa el paratge. Pensa que potser l’ha espantat. És una
dona forta acostumada a caminar i a pasturar. Ja fa més de dos mesos
que va enviar la carta de dimissió, ha marxat abans que
arribés el relleu que li van prometre. Li era imprescindible fotre
el camp. Va tornar a enviar un missatge a l’amo comunicant-li que
baixava el ramat a un mas proper, on el guardarien fins que pugessin
els camions a recollir-lo, mentrestant, esperava que aparegués el
substitut que es fes càrrec de les femelles de cria. Reconeix que ha
forçat la situació, però és que al seu amo no hi ha una altra
forma de tractar, és un paio que viu a Chonchi, ben lluny d’aquí,
i sol s’interessa pel bestiar quan li arriba la liquidació de
l’escorxador o dels esquiladors. Posseeix més patrimoni en camps de pastura del que pot arribar controlar, quasi tots els té
manllevats o arrendats, però aquest d’aquí, està tan apartat
que no hi ha ningú que el vulgui per a res, a més a més altres
negocis el captiven. Ella no se sent mal pagada, ans el
contrari, primerament l’amo li volia millorar el sou, afegint una
movilette a la seua oferta. Per què donar-li més voltes?, allò
pertany al passat, un passat al qual no tornarà mai més. Està
molla per la humitat que reté sota les fulles de la rosada baixa. Nota
la seua panxa, oprimida per la goma dels pantalons, una sensació que
li desagrada profundament. Aviat tocarà el sol al senderó i
l’eixugarà, no és que faci fred, va xopa i prou, és un fàstic
marxar així.
Quan vivia a Chonchi treballava en una empaquetadora
de cereals. Cada dia feia dos cops el mateix trajecte de casa
seua a l’empresa; trepitjava la vorera baixant pel mateix costat
del carrer, travessava la calçada pel mateix punt, a les hores
exactes, quasi duien la mateixa roba i es trobava amb la mateixa
gent, encara que no a tots saludava. La regularitat d’un acte du a
la coincidència i d’aquí al tracte, i el tracte provoca l’afecte
o el refús. Se’n va anar a treballar a riu d’Ilpó, i malgrat la
dilaceració de les seues ocupacions, va passar el mateix. A la fi i
a la cap la vida d’una persona és un conte que es repeteix, guixat
pels congèneres que el representen. Persones com ella, no permeten
que l’empremta que els altres els hi deixen, sigui més perenne que
un simple traç de guix, fàcilment diluït per una
continuada pluja. Si no és un, serà un altre, però sempre ha de
ser algú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada