divendres, 6 de juny de 2014

A.C.J. -----QUINZE (segon)


Un senglar solitari corre enfurismat pel corriol. Acovardida, s’atura un moment mirant l’animal, que accelerat travessa el paratge. Pensa que potser l’ha espantat. És una dona forta acostumada a caminar i a pasturar. Ja fa més de dos mesos que va enviar la carta de dimissió, ha marxat abans que arribés el relleu que li van prometre. Li era imprescindible fotre el camp. Va tornar a enviar un missatge a l’amo comunicant-li que baixava el ramat a un mas proper, on el guardarien fins que pugessin els camions a recollir-lo, mentrestant, esperava que aparegués el substitut que es fes càrrec de les femelles de cria. Reconeix que ha forçat la situació, però és que al seu amo no hi ha una altra forma de tractar, és un paio que viu a Chonchi, ben lluny d’aquí, i sol s’interessa pel bestiar quan li arriba la liquidació de l’escorxador o dels esquiladors. Posseeix més patrimoni en camps de pastura del que pot arribar controlar, quasi tots els té manllevats o arrendats, però aquest d’aquí, està tan apartat que no hi ha ningú que el vulgui per a res, a més a més altres negocis el captiven. Ella no se sent mal pagada, ans el contrari, primerament l’amo li volia millorar el sou, afegint una movilette a la seua oferta. Per què donar-li més voltes?, allò pertany al passat, un passat al qual no tornarà mai més. Està molla per la humitat que reté sota les fulles de la rosada baixa. Nota la seua panxa, oprimida per la goma dels pantalons, una sensació que li desagrada profundament. Aviat tocarà el sol al senderó i l’eixugarà, no és que faci fred, va xopa i prou, és un fàstic marxar així.
Quan vivia a Chonchi treballava en una empaquetadora de cereals. Cada dia feia dos cops el mateix trajecte de casa seua a l’empresa; trepitjava la vorera baixant pel mateix costat del carrer, travessava la calçada pel mateix punt, a les hores exactes, quasi duien la mateixa roba i es trobava amb la mateixa gent, encara que no a tots saludava. La regularitat d’un acte du a la coincidència i d’aquí al tracte, i el tracte provoca l’afecte o el refús. Se’n va anar a treballar a riu d’Ilpó, i malgrat la dilaceració de les seues ocupacions, va passar el mateix. A la fi i a la cap la vida d’una persona és un conte que es repeteix, guixat pels congèneres que el representen. Persones com ella, no permeten que l’empremta que els altres els hi deixen, sigui més perenne que un simple traç de guix, fàcilment diluït per una continuada pluja. Si no és un, serà un altre, però sempre ha de ser algú.