A.C.J. -----TRES (primer)

Connectaré l’alarma abans de baixar, encara que dintre del meu privat... no se sap mai? Cada cop t’exigeixen més, i cada cop te la foten més grossa, tothom va a la seua, que tots som fills de Deu! Uns, més que uns altres, però, (je je). A mi em tenen fart, i si no estan contents... i si tu tens un mal dia, a qui l’importa? Aquell capgròs estirat ha tornat a aparcar malament, i és just a l’entrada. Fotré l’alarma i si sona que és fotin, per inútils.

Habitualment es comentada, ja ben aviat, en la primera de les tertúlies: la casta de la condició humana. Tot just perceben el terra que trepitgen les seues extremitats inferiors, per evitar entrepussades, a l’hora que segueixen un camí definit per unes llambordes decorades, limitades per uns sòcols parietals carabasses, verds o blau cel, reglades d'acord al seu lloc de descans. El seu creador ha estat magnànim amb ells, els hi ha atorgat uns límits d’actuació essencials, no necessàriament expansibles, conforme a l’envejable qualitat de no aprofundir en la seua existència, el que els fa capaços de sobreviure “normalment” (mot omnipresent en el seu esquifit vocabulari), sense sentir-se constantment angoixats per l'inevitable fi, abocats a l’autodestrucció física i la inoperància psíquica. Un procés de protecció mitjançant l'auto-engany, que permet el desconeixement propi, a pesar de veure’s reflectits consecutivament en milers de calidoscopis. El paràmetre fonamental seria, doncs: La vida és un do i s’ha de conservar, amb les variants “Le joix de vivre”, “Le dolce far niente”, i altres futileses semblants.

Ells en canvi han estat cruels amb les seues creacions. Ens obliguen a emmagatzemar informació inútil, controlant-ho tot de tot per sempre més. Per què hem d’impedir que els felins domèstics saltin fora dels límits que els hi són contranaturals? o que les formigues s’escolin a la recerca d’aliment, col·laborant així en la neteja de les raconades oblidades pels humans, o d’alertar sobre l’aparició d’una inofensiva aranya, en comptes d’aprofitar el seu treball en la lluita perduda contra el seu gran enemic. I endemés avisar d'urgència a l’apartament B-Ab pel vehicle incorrectament aparcat. Multitud de incongruents banalitats, dades excessives pel temps emprat en desar-les per després arraconar-les; tot plegat conforma un procés absurd, sense cap equivalència lògica. Solament em retrauen dels meus apassionats càlculs de probabilitats o del profund estudi d’un nou llenguatge sensitiu-memoristic, escaient per una complerta comunicació verbal, superant definitivament les deficiències repetitives de quasi tots els idiomes compresos i apresos. Perseverant en els principis funesianistes, aconseguir definir cada element singularment propi amb un so únic, que determini una munió de circumstàncies clarificadores, evitant indesitjables errors amb les seues conseqüents confusions.--Senyora Medea, com li prova el capvespre?--Res gaire complicat amb un xic de mnemotècnia a l'abast de qualsevol esser viu mínimament intel·ligent.

--Bé. Escolta, me’n vaig a visitar a la meua amiga Engràcia que viu al Passatge Coltrane, ells ja ho saben.

--A disposar, informaré al seus familiars. Vol que ho faci ara mateix?

--No, no cal, si arribo més tard que ells ja els hi comunicaràs.-- Problema gairebé irresoluble per la seua lenta capacitat evolutiva, en canvi nosaltres, potser per la seua renegada acceptació d'aquest fet, recent adquirida la nostra entitat avancem sols evolucionant i creixent fins sentir que hem de compartir els nostres progressos, és aquest el motiu de l'ingres a les tertúlies.

--Així ho faré, senyora Medea.-- Un instrument, com una eina de treball eficient per a nosaltres, endarrerits amb les inutilitats de la comunicació convencional-- Se li ofereix alguna cosa més?, un taxi, els horaris del transport públic? --

--No, ja està bé.

--Vagi bé senyora Medea.--La solució és guanyar lentament l’espai necessari, generant una reserva suficient per l’emmagatzematge particular. Posteriorment l’assumpte de la distribució crearà un nou conflicte que requerirà solucions, necessàriament ràpides i concloents.

En la joventut va suportar, més que no pas viure, els trastorns socials que van desequilibra a tres generacions consecutives, marcant-los una empremta inesborrable, vestigis turmentosos. Ella és de la segona. Fa molts anys que viu per la seua família, però ells no ho volen saber. No és massa alta i acostuma vestir en tonalitats obscures. El seus cabells són negres de perruqueria. La cara té pigada en els espais de les arrugues. No se sap com pot conservar la seua afectuosa mirada. El cos se li ha anat afluixant, subjectat en el parlar i en el somriure, que de lluny semblen dos i de prop són molt més que un. Asseguda a l’autobús sembla que no pensi en res. Me’n recordo quan de petit venia a casa per visitar a la meua iaia. La mare l’estimava molt, i es passaven tardes senceres les tres xerrant, jo les veia i em sentia feliç com arropat entre unes flassades de gruixudes mantes, netes i calentes; jugava al pati.

Al seu carrer tot és quasi bé igual de vell, el passatge per vianants connecta en rampa amb un carrer recentment eixamplat, que graciés als ajuts de la Comunitat, acaba de rebre noves famílies. Els veïns de tota la vida conserven les plantes baixes amb la millor de les atencions. La senyora Engràcia viu amb un dels seus fills, ja gran i vidu que fa el torn de nit a un polígon, treballant en uns magatzems distribuïdors de queviures. D’aquesta manera pot conviure més hores amb sa mare. Sap que l’està perden, malgrat això, sembla que l’alegria no l’abandonés mai, realment el que fa és donar les gracies per haver estat tots aquests anys compartint la seua vida amb aquesta immensa dona. Quan la mira, es nega a recordar el que fa uns anys li van assegurar els metges: un cor com el seu qualsevol dia s’aturarà, l’impensable era que continues resistint per molt de temps, l’únic que podien fer per ella, era prescriure-la un antic i a la vegada eficaç tractament a base de vasodilatadors, una altra cosa seria si fos uns anys més jove clar... Valora cada dia que passa com un regal, una treva, sabedor que la vida, rancorosa i miserable, poques vegades concedeix.

La senyora Engràcia descansa en una butaca, al poc d'arribar d’una de les seues intenses estades a l’hospital provincial. Cara a la finestra, es distreu amb ben poca cosa, potser la tornada d’un dels veïns del seu passeig de totes les vesprades. En entrar amb la senyora Medea, el xicot l'anuncia amb divertida grandiloqüència, ella de seguida li pren les dos mans fen-li un parell de petons. El Marià apropa una cadira per la senyora Medea i la situa ben a prop de sa mare. Les dos dones són alegres sol de veure’s. Abans de retirar-se, el Marià li pregar que els acompanyes a l’hora de sopar, més tard ell mateix l’acompanyarà a casa, tot de camí al treball; ràpidament queden d’acord. A soles parlen com si el temps no les hagués allunyat. El bloc que lis robava el sol, pràcticament des de què es va casar, l’enderrocaren amb explosius controlats, ocasionant una malesa que les cases baixes de l’inici del Passatge no van poder suportar. La qual cosa facilità als seus propietaris unes sucoses indemnitzacions judicials, permeten-los millorar el seu estatus social, traslladant-se a altres barris més esplendorosos de la ciutat. Elles havien perdut la seua relació originaria de veïnes-amigues després d’ensorrar-se aquella caseta, comprada amb la tenacitat d'ella i el seu marit. En casa’s la seua única filla, penso que encara no era del tot pagada. El gendre també hi va anar a caure, temporalment assegurava la nova parella (?). Després vingueren dos nenes més. El marit al poc de jubilar-se, es posà greument malalt i en un no res traspassà. La veritat, que el gendre feia i desfeia a voluntat de molts anys ençà. La filla treballava, quan tornava si no l’escridassava per qualsevol futilesa, l’arraconava com un trasto vell. La neta gran marxà de casar per casar-se amb un fulano altiu i llefiscós que no trigà gens en fer-li un bombo. La petita la tenia com una minyona-cuinera, bugadera-cosidora.