L’Ernest realitza el darrer servei de la jornada.
Camina per l’àmbit dels Cultes empenyen la caixa asèptica vers la
Infermeria, res poca feina. Avui és de torn la senyora Clara,
meticulosa, estricta, a punt de jubilar-se i no gaire amiga de
l’Ernest, ella el veu com un empleat més al seu servei. Aviat farà
i podrà anar-se’n a canviar. La infermera li despatxa els residus,
traient-se’l de sobre ràpidament, li entrega també una nota en mà
del Dispensari (la porta del costat), reclamant la seua presència
abans de plegar. El Dispensari rep molta més clientela que la trista
infermeria, relegada a petites cures d’insignificants accidents
domèstics i poca cosa més. Per començar el local és molt més
gran i lluminós. A l’obrí la doble porta s’accedeix a una
sumptuosa estança hexagonal molt popular entre els veïns. Una
senyoreta dirigeix tot allò amablement, de tant en tant, s’interessa
per una de les persones presents, invitant-la a entrar per una de les
tres portes blanques del fons: --El doctor Fructuós l’espera a la
consulta senyor Julian--. El senyor Julian d’aparença atlètica es
disculpa dels seus contertulians, saluda amb un eficaç somriure a la
senyoreta i obra la porta del mig. L’Ernest acaba d’arribar i la
primera acció és entregar la nota a la senyoreta, ella es trau les
ulleres tot dient-li:-- Un minutet no més, i desapareix per una
altra porta blanca de la dreta. Les parets, decorades en gruixudes
traçades fredes, afavoreixen la imatge penjada d’un niu de verdes
branquetes amb tres ous i dos pollets encara sense plomes,
desemparats, implorant l’escalfor promesa, amb els becs totalment
oberts, cridant sense veu, estirant els seus nous colls, instants
abans que la vida els abandoni, com s’ha mare, espantada per un
perill inexistent. La senyoreta seu tot ficant-se les ulleres, ha
obert l’únic calaix de la seua taula i s’ha posat a escriure
unes frases en una targeteta blanca, l’adjunta a un full imprès i
se la dóna. L‘Ernest la llegeix, i no ho entén. De seguida li
aclareix que va dirigida al seu cap, el Delegat General de
Manteniment. Ell pregunta, com responsable directe d’escombraries
afectat per qualsevol possible problema. Ella se’l mira uns segons,
decidint-se després a parlar-li del problema suscitat per
l'incessant augment de deixalles orgàniques del Dispensari, al no
poden ser evacuades pels tubs. El servei de neteja no se’n vol fer
càrrec al·legant no pertànyer a les seues competències. Això és
tot? li respon, no cal dir més, cada vespre les replegarà sense
falta, no cal la intervenció del Delegat que no més és un inútil
aferrat dia rere dia al seu despatx, jugant al cisqet, parlant de les
seues glories al primer pobre paio que s’acosta pel seu domini, o
de les seues angunies als viatjants que van a presentar-li les
novetats del mercat. La senyoreta, dubtosa ha de citar a una nova
persona. Finalment queden d’acord i l’Ernest s’acomiada amb un
fins demà, segur i cavallerós. És curiós, el mateix problema va
sorgir a la piscina, però allí van seguir la normativa i l’assumpte
resta perdut pel despatx del Delegat, es podria arribar ara i
aclarir-ho ràpidament com ha fet al Dispensari. No deixa de sobtar
que en un lloc dedicat exclusivament al tractament de les anomalies
de la personalitat, es generin un tipus d’engrunes no previstes
pels enginyers.
La recepcionista de les piscines no en té n’idea,
això ho sabrà l’encarregat, és dintre; si vol anar a parlar amb
ell haurà de passar pel vestuari i per la dutxa. A la piscina
olímpica estan fen curset, l’Ernest amb un banyador negre s’atansa
a la piscina fen una ullada pels voltants, una monitora amb el
banyador blau dóna unes indicacions als nedadors tot caminant.
Arribant a prop d’ell, se’l mira entre sorpresa i parada; sol és
el segon en el que es troben les mirades, després ella torna als
seus alumnes i ell busca a l’encarregat. Aquest és un home
xerraire que no para de moure’s d’aquí cap allà amb la panxa
amagada sota un polo blanc. Va explicant que no sap el que fer amb
els amuntegaments de cabells que s’enreden als filtres, recalca que
s’hi troba de tot, inclosos banyadors, ves a saber que fan dintre
del jakuzzi. L’Ernest suggereix una revisió de banyadors abans
d’entrar al vestuari, l’encarregat afegeix que no estaria gens
malament, a més a més no són mai reclamats; ja en té una bona
col·lecció: peces de dalt, de baix, bermudes (això que són
prohibits). Sols caldria una persona que fes llevar la tovallola o el
barnús, segons el cas, i obligar a qui no el dugués a esperar-se a
la sala de depuració fins que aparegués. L’emplaçament de les
piscinetes de bombolles, entaforades a l’extrem del recinte
afavoreix una certa intimitat. La monitora du els cabells rossos
recollits, continuant amb les instruccions pels costats de
l’olímpica. Al quartet de l’encarregat els dos homes prenen unes
birres mentre esperen què la impressora extragui el formulari
corresponen. El paio no para de xerrar: no entén com les coses
funcionen amb el bord del Delegat al front. L’Ernest rèplica
reposadament, que tothom sap el que s’ha de fer i ho fa. Deu ser
això i potser és millor així, imagina’t que un dia s’aixequés
amb ganes de fotre el nas per tot arreu, i se li acudeix de començar
a fer canvis ara aquí, ara allà; balbuceja prenen el darrer glop de
cervesa. En marxar, dos monitores parlen un moment entre elles,
semblen divertides, una es veu forta d’entrenar al gimnàs, la
rossa mostra una cintureta i unes espatlletes divines.
La bellesa femenina i el seu efecte en els sentits,
millor dit amb trasbalsament que provoca en l’home i la seua
obligació vers la conservació de l’espècie. Obligat a un estat
permanent de disponibilitat reproductora; amb el total
desconeixement de la seua evolució ovular, es respon a uns
invisibles reclams de la dona, com uns impulsos psíquics, que
activen unes reaccions químiques incontrolables durant tot el llarg
període de la fertilitat masculina. Amb els anys comences a
estudiar-te, com si fossis una altra persona, ficant-te al costat,
intentant separar-te del teu sistema sexual. Anotant els casos en què
les reaccions es produeixen. Destriant el màxim d’elements:
situacions favorables, tipus físic de les femelles, diferents
percepcions, segons siguin les vies d’entrada. Aquestes foren
especialment dificultoses ja que ràpidament esdevé una confusió
entre les unes i les altres. Exemple: la
vista, uns cabells
llargs caient per l’esquena a menys d’un metre de distància en
una tessitura habitual a la vida quotidiana, com esperant entrar al
metro. L’olfacte, la
proximitat et permet ensumar la seua olor obrin com si res uns
confins íntimament reservats. El
tacte, la pell es mou
tibant-se, primer pel coll i les clavícules, repujant els llavis,
encenen les papil·les gustatives, el
gust. La
ment s’agita
revolucionada fen corre a l’hora la imaginació, els records, les
idees, els pensaments més fonamentals i els més elevats. Els
nervis s’apiloten en
el nus de la boca de l’estómac dificultant els moviments motrius i
l’enraonament d’una incipient conversa, alterada per la
musicalitat que irrompre a l’oïda.
La intuïció,
l’imperceptible sensació de què les portes estan mig obertes i
sols hi fa falta una petita empenta per obrir-les del tot.
És veritat, la vessant catalogadora d’uns determinats
models sembla més senzilla. Al final, passats un llarg tems
d’observació, son quatre o com a molt cinc tipus bàsics els que
es van repetint amb les naturals variacions. Es col·loquen a manera
de capes sedimentaries verticals, de gruixos variables, aquests a la
vegada tenen una fluctuació inesperada que ve determinada per les
experiències acumulades en el decurs de la vida. Continuant amb el
símil geològic, afirmaria que aquests estrats aparentment senzills
i ben definits, són proclius a patir tot tipus de trencaments,
encavalcaments, falles i fins i tot espectaculars plegaments dignes
de foto de llibre de text, però afortunadament, per més convulsa
que hagi estat tal orogènia, no té, perquè modificar ni afectar a
futurs designis, sempre i quan la persona els mantingui acuradament
dipositats. I crec en aquestes alçades d’observació, poder
assegurar la importància fonamental de les primeres impressions en
un estat de innocència, és a dir a la primera infància. Els
senyals resten indelebles registrades en el subconscient, ocupant
grans porcions de l’espai disponible i per a moltes persones serà
dificilíssim canviar-los pels nous impulsos, el que els faria
infeliços de per vida. Per arribar a esbrinar els senyals primigenis
cal una seria introspecció en la memòria; quasi sempre la
subtilitat amb que fàcilment s’impregna una ànima en blanc no
deixa suficient constància en el record, sent necessari excavar a
l’hora que estimular quan es tenen ben detectades les impressions
més punyents. Alguns casos contraris, com de contracop, són més
fàcils de solucionar, i no cal que arribin al punt de traumatitzar.
A mi mateix, per exemple, se’m fa molt difícil d’apreciar la
bellesa en uns ulls femenins, sols, perquè de molt jovenet vaig
veure la Giulietta Massina a L’Strada. Una vegada topats amb la
cota màxima, la resta es dilueix en un ampli mar de color verd. Però
com cada regla exigeix la seua imperativa excepció: hi ha dones que
fora de tota teoria, qualificació o estètica et rebenten sexualment
en un instant i te les follaries immediatament fins restar
esparracat. En tot cas en aquestes situacions la proximitat física
és imprescindible per endegar tal furor, que d’igual manera
s’extingirà quan aquesta proximitat no existeixi.
Sovint et preocupes quan un tipus enquadrat com altament
perillós, un bon dia et deixa inalterable i la seua admiració no
traspassa els límits merament estètics. O a l’inrevés, una
morfologia anteriorment desdenyada, pren sobtadament una força
inesperada, però te’n adones de seguida que és no més una
il·lusió, com les de la “Maison des Cent Portes” del parc
d’atraccions Cingles de la Rocamora. La Maison no ha estat mai
superada, ni per les grans atraccions que s’han obert ara a la
“Cantonada Fantàstica” entre la travessera Curtys Maisfield i el
Sun Ra Bulevard. Allí han tirat pel camí de l’aparatós, de la
monstruositat més aviat, et sents massa petit a la Cantonada. La
Milia em va aconsellar un parell d’atraccions, segons ella
increïbles, prevenint-me que no perdés el temps entretenint-me
entre les futileses des macros muntatges per iaios i criatures. Una
és com un tub sense fi, quan hi entres perds la noció dels temps i
quasi abandones el teu cos físic, però una desacceleració et talla
just abans que arrenquis a volar i després surts per on has entrat.
L’altra és una evolució més de la típica atracció
antigravitacional, hi ha un efecte de caiguda al buit quan de cop
torna la gravetat que està molt bé. Però com la Maison res, ara de
vegades penso que podria tornar-hi, no tinc que esperar com de petit
a aconseguir la plata suficient. Llavors entre la colla del carrer
fèiem un seguiment per controlar les millors portes. Clar, quan tu
entraves disposaves de deu segons per elegir una porta entre cent i
tenia que estar lliure. Quan començàvem a controlar quins eren els
números que valien més la pena, canviaven la seqüència i torna de
nou amb les reunions de diumenge al matí al parc de l’Oest per
compartir les experiències i bescanviar la informació. Havia moltes
portes xorres, però quan obries una de les bones era fabulós. A mi
ja em deien l’homenet de fang, no més per què vaig ensopegar una
sèrie de tardes seguides amb la consagrada porta dels homes de fang
i sense voler-ho, per mi que estava repetida. Res, en entrar-hi et
converties en un boterut home de fang i passaves l’estona amb ells.
Tenies el cap com una bossa lligada per una goma de pollastre. Fins
que un d’ells saltava infal·liblement amb allò de ”Eh xicots,
per què no anem a la sauna!”, i tots es ficaven la mar de
contents, ja podies fer les mil i una per intentar fer-los canviar
d’idea que no hi havia manera, els hi encantava anar a la sauna.
Una vegada allí en seiem tots en una espècie d’escalinata i ens
desfèiem. Unes de les portes més anhelades eren les de conducció
de tot tipus d’aparells, la situació anava de persecucions, et
perseguien o erets el perseguidor, també queies en una emboscada,
recollies gent amb problemes... També les aventures per la selva,
obrin pas amb el matxet, atacat per innumerables insectes, amb el cos
ple de fastigoses sangoneres. A mi a la que en aquells temps ja em
feia fruir com un salvatge era la dels músics. Jo era un autèntic
expert, et tenies de moure amb l’habilitat d’un virtuós. Et
col·locaven com en el centre d’un vast territori a cel obert,
delimitat per una espessa vegetació que servia com per separar els
diferents recintes ocupats pels músics i els espectadors. Depenia de
la primera opció triada el teu destí final. La sort em confià
d’entrada al mig d’un concert de Bob Marley i sempre repetia.
Després apartant les plantes et trobaves amb el Manu Dibango
descarregant el Soul Massakosa, des d’aquí vaig comprovar
l’existència de dos possibilitats més. Per una, accedies a un
capvespre inoblidable amb l’art Ensemble Of Chicago, el Lester
Bowie amb la seua bata blanca i tots els altres pintats de dalt a
baix, i l’altra era una festa ardent, suosa, amb el Carlinllos
Brow. Inclús una vegada històrica, de molta fortuna vaig continuar
i vaig acabar amb el Doctor Jhon. Sorties d’allí botant. Tornava
caminant cap a casa per a què se’m passes l’excitació.
Les cançons que m’agradaven més de petit eren la del
lleó adormit, la de la “fiesta en la quebrada” i la de “seran
de La Havana seran de Santiago, son de la Loma y cantan en llano”,
ah i la de “L’mportant c’est la rose” també. Al Vito el van
tancar per la seua addicció a una de les portes. Ell va arribar al
suborn per entrar cada cop a la mateixa, vivia obsessionat per
esbrinar les ultimes circumstancies de la porta dels Valsos. Jo hi
vaig caure un parell de voltes, era una translació constant,
acabaves perdent-te, jo no feia com ell i em deixava porta. El Vito
sí, era un mestre, un investigador que va perdre la xaveta parlant
amb persones que havien estat ell en el passat, mentre obria i obria
les portes de l’habitació blanca. Malgrat que la seua família va
denunciar l’atracció, no van aconseguir res. Havia parlat amb
tanta gent que, sent donat d’alta i retornar al barri, pràcticament
ni parlava. Els seus pares es van queixar al sanatori, aquell ja no
era el seu fill. El cap de metges els tranquil·litzà, era cosa
d’unes setmanes com a molt, el rabassut Vito tenia totes les
constants estabilitzades, i havia vençut l’ansietat. Un matí,
recordo, el vaig veure caminant pel parc de l’Oest amb la seua
motxilleta blava, continuava anant-hi sovint però la motxilleta em
va estranyar. Jo estava esperant per entrar en un partidet, ell
passava per sota dels grans oms sense detenir-se, que era el que
solia fer. S’asseia contra un tronc i esperava, bé tots dèiem que
pensava, però ell ens assegurava que s’hi estava. Les galtes se li
havien desinflat i poca papada li quedava. Entre tots li adjudicàvem
un carisma especial, sobretot veient-lo freqüentment acompanyat per
noies més grans. Estic segur que aquell matí d’estiu ell va anar
al parc per acomiadar-se, a la seua manera. Després arribava algú
amb noticies: deien què l’havien vist treballant en una cantera, o
de què el van veure en un país del nord uns amics dels seus pares
en un viatge de vacances... Ell va seguir el seu camí, nosaltres ja
havíem participat de la seua vida. Recent passats uns dies de la
seua desaparició, la família aconseguí l’autorització per
activar la copia del seu cervell guardada al sanatori. Els resultats
eren dotze sobre vint, de què s’havia pres la vida. De la resta
quatre eren per una recaiguda aguda i la resta per insensateses que
ni me’n recordo, sí! una era 0,25 a què hagués caigut en un
avenc. Jo no tenia cap dubte de la supervivència del Vito, sol em
descoratjava la seua indefensió davant la plaga de “carasapos”.
En aquell temps ja els anomenaven així, em tenien molt amoïnat. Els
hi vaig agafar por des de què em van estomacar a la fira d’un
barri, res important, ells eren quatre i jo em vaig quedar sol i no
em vaig atreví a respondre. Em va fer més ràbia la meua covardia
que el mal que em van arribar fer. Endemés el cervell del Vito ja
s’allunyava molt de la miserable copia que havien consultat, ell
no fa el que tothom s’espera, posseeix la qualitat de tira enrere,
el que també el converteix en un bàrbar en la jurisdicció.
Ara la "Maison" està desfasada, amb els nous mètodes la
gent s’ho munta a casa, no cal dependre de la sort, a més a més
manipulen al seu gust els jocs i els sistemes. I amb això, de tots
els que m’han ensenyat, no haig trobat res tan poderosament
captivador, la majoria es limiten a refer les vides dels
protagonistes, no més buides que les reals, d’aquestes se’n
amaguen sota clau. La gent continua omplin els teatres i cinemes o
viatjant, per visitar les grans àrees d’atraccions famoses i cada
vegada se’n obren més de parcs de recreació artificial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada