divendres, 4 de desembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (18)


A casa de la senyora Elisa es reuneixen tots a taula. Dinen amb la ràdio encesa i els homes de la família comenten les notícies amb ironia i certa mala llet, d'aquí estan almenys s'ho poden permetre. La presència del Ventura no ha destorbat la rutina quotidiana, abans el diumenge era el dia que es trencava aquesta rutina, a hores d'ara no hi ha ni diumenges ni dilluns. Enllesteixen, els homes pleguen els seus plats i els deixen a la pica, s'acomiaden i marxen a treballar, refent el negoci familiar cremat afectat per l'incendi dels restaurants populars. L'única sastreria de la Vall, totes les teles perdudes, no només fan vestits a mida, també es cuiden dels cortinatges, jocs de taula, llençols, etc. Sempre per encàrrec, a gust del client. La sobretaula transcorre sense interferències masculines, llevat del convidat; tampoc ell és centre d'atenció, les senyores: la senyora Elisa, la seua germana viuda, i la seua nora, s'estimen més xerrar de motius més ordinaris, començant per un repàs als coneguts que estan patint malalties greus, per elles regularment visitats, i sense cap metge repeteixen, cap metge que les atengui. La gravetat puja fins a un punt en el qual és millor canvia de tema. Es veu que la Clara és una noia que les té una mica preocupades, és bona xicota i tot allò que es diu: estudiosa, perseverant, treballadora... fresca la defineix la viuda (com un pom de flors de cirerer a punta de dia, afegiria el Ventura). Doncs el xicot de can Favero li va darrere, ell és un parell d'anys més jove, igualment és un noi intel·ligent, dinàmic i ben plantat. El que passa que ella és tossuda, quan són al poble per vacances, o com ara per motius obvis, sempre els veuràs junts, s'entenen de meravella, fan una parella estupenda, tothom ho diu, però ella és difícil, sembla la fiereta domada, és rebeca la punyetera i això del xicot d'en Favero ho veu com massa predicible, ella vol viure lliure, viatjar, volta món, acabar la carrera i dedicar-se a la investigació en una important universitat, i pareix que si va més endavant amb el xicot d'en Favero li impediria fer totes aquestes coses. La senyora Elisa li ha fet veure més d'una vegada que això no té per què ser com pensa, el noi no és un d'aquells dels que tallen les ales, ans al contrari, és un xicot força comprensiu, inquiet i està boig per ella. La germana assegura que ella també està boja per ell. A més a més la Clara dóna massa importància a les coses, diu la nora, el que no ha de fer és posar tantes impedimentes a l'amor, l'amor s'ha de deixar anar, com l'arròs ben solt, val més patir d'amor que repenedir-se de no haver-ne patit, i quan s'és jove, que coi endavant va, si és que em penso que el té a dieta estricta, ni petons li deixa fer. Es veu que el noi no s'exposa a un desdeny, i va tirant, sols estar amb ella, l'alegra la vida, ell sap que també l'estima. Potser en té un altre a la capital? Això no ho sabem. No, esmenta la nora, que hi manté correspondència regular, ella no parla de cap noi com parla del xicot d'en Favero
I parlant de la vida amorosa de la Clara, que sembla molt més interessant que la de resta dels congregats junts, passen l'estona fins que les senyores comencen a desar-ho tot i a iniciar la neteja, aleshores el Ventura és convidat a marxar, comentant-li que val més que trigui una estona a retornar al viceconsolat, si es vol evitar l'espectacle de cada tarda amb els talossos del gasoil discutint, i a la Manuela desesperada, no veient l'hora de fotre'ls al carrer, amb l'agreujant de què avui les dones no hi van. La senyora Elisa li comenta que ha parlat amb l'alcaldessa i demà a la tarda, tot just acabar de dinar, l'acompanyarà als magatzems de provisió, a veure què podran fer? És curiós com en aquest poble tothom es comunica i parla d'ell, sense que sàpiga mai res.