Al
paio de la suposada mala sort, de retorn d’unes vacances estupendes li
agafen ganes de treballar de valent. Llavors reordena la feina, pren
alguna decisió, quasi sempre acurada, i se sent per uns dies una
mica més feliç. Fins que arriba el dia que va amb pressa i no troba
l’eina adequada, o se li rebel·la un calaix d’un armari de la
cuina i li cau a terra escampant estris varis: culleres, forquilles i
ganivets en un desgavell entròpic i es retroba cagant-se amb tot.
Llavors reconeix a la seua vella companya, la malastrugança i veu
com la normalitat regressa a la seua existència. En acabat, la vida quotidiana li progressa lentament, sense
escarafalls ni abruptes transicions. Conversa regularment amb els coneguts que es troba a la placeta o al bar de baix, com a
l’Eusebi. Fa dies que no es veuen, molt abans de marxar.
Fotent-se unes canyes, li explica el vespre que va fer per entrar a
un cafè concert d’una ciutat que no coneixia, i que trobava del
tot estranya la distribució urbanística, sort dels taxistes de
vegades.
--Doncs
guaita, aquell capvespre, és una ciutat que té molta fama, però la
veritat, ben mirat no n’hi ha per tant. Doncs fixa’t tu que el
moniato del porter em demana si duia invitació, amb una veu de boc
vell que fotia el pallús. Saps?, mentre em preguntava que collons
volia dir amb allò de la invitació, i em rumiava una resposta
mínimament convincent, apel·lant a la meua forasteria o alguna cosa
que el fes raonar una miqueta, cosa ben difícil si vas mirar, doncs
fixa't tu, que un parell de senyores que entraven darrere meu, van i me'n passen una, sense més, davant dels morros del porterot. Però que
podia fer ell? Res, deixar-me passar el molt carallot. I les senyores
entraven amb els seus marits darrere, no em van deixar ni donar-los
les gràcies, ans al contrari, després em van dir si volia
acompanyar-los al seu reservat…
--A
mi mateix em va passar una cosa ben bé igual, el dia que vaig anar a
la capital i el meu cosí em va portar a veure una actuació a un
cafè concert que dius tu. —L’Eusebi li ha contat un
fotimer de cops, l’incident ocorregut durant una curta estada a la
capital estatal per assistir a un enterrament, el vespre que el seu
cosí el va portar a veure un concert. Centenars de cops li ha
explicat, tal com li explica avui. --Ho recordo com si fos ahir, hi
havia un paio a l’escenari, vell, negre, l’anomenaven professor,
professor Long Hair, a casa tinc un parell de discos seus, després
me’ls vaig comprar, ara ja no els escolto, però llavors, déu n’hi
do lo bo que era aquell home. El negre, per vell que era, tenia un
ritme imparable que feia que se me n'anessin els dos peus tots sols.
El vell estava envoltat de negres com ell, que tocaven tan bé com
ell. Al paio quasi no se l’entenia quan parlava, i cantant no sé
pas el que coi deia, però quin ritme, com tocava el paio!, no ho sé
si deu ser viu encara. Aquella nit el meu cosí em va presentar a
tots els seus amics. Vam estar veient el concert, érem tots
jovenots, no sé quantes cerveses ens van fotre abans no vam tornar
cap a casa, l’endemà teníem el funeral de l’oncle Pau. Un dels
seus amics, que es deia Juanjo, feia de passant, va ser amb el que
més vaig intimar. Ja em coneixes, en aquest món, hi ha persones amb
les quals et fas més que unes altres, ara, jo tracto a tothom per
igual, per a mi ets ben bé igual tu, que qualsevol altre. —Fa una
mínima pausa, però continua xerrant. --Li vaig donar la meua adreça
al Juanjo, en aquell temps no hi havia el progrés que hi ha ara,
aquí feia ben poc que hi havia línia. Després em vaig casar i ja
ho saps, tot passa massa de pressa perquè t'adonis que està passant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada