Li roseguen els dubtes, el camí ha patit les batzegades del temps. Li és més fàcil caminar per
l'exterior que no pas per la traçada. Mira ca dalt i es conforta
veient-lo prosseguir en la direcció que creu adequada. Es diu que
haurà d’aturar-se, fa hores que camina i no ha parat ni per fer
un glop d’aigua. Es fica fites: quan arribi a aquell revolt... quan
hi és, encadena una nova fita i continua. Està cansada, però el
neguit la fa avançar a cops de ronyons. Li manca poc per arribar al
sector superior de la costanera, que ja es tomba cada cop amb menys
grau. Els barrancs també es pregonen feréstecs, la pista s’allunya
d’ells, els evita, cerca la direcció central, tallant per la
meitat un bosquet baix en una llarga recta interminable. Està per
parar-se. Fa cap al punt final de la recta, la pista desisteix de
remuntar i franqueja pel costat esquerre dirigint-se vers les
planúries que omplen tot el fons. A la dreta destaca una
construcció. Una casa pintada d’un verd escandalós, sola quasi al
capdamunt de la muntanya. De línies rectes, no hi ha dubte que es
tracta d’una construcció recent, una casa viva.
La vida sense alegries, les cares ofusquen els
intervals, com una piscina estiuenca plena de joia. Al final el que
queda són els resultats comprovables, no amic meu, al final no queda
res. Ets molt amic d’una persona i arriba un dia en què reps un
avís de què no ets ben rebut a casa seua, la memòria és plena de
falsos records, tothom se'n fa de falsos records, falses experiències
a la memòria, el cervell a la mínima ens va a la contra, de totes
maneres no té més en recordar-se que no, fer que desfer, servir o
ser servit, crear o destruir.
Pren el trencall de la pista que condueix a la casa
verda, no és gaire lluny. És neta i cuidada, però no hi ha ningú.
Ja s’ha fixat que la pista a partir del trencall és en millor
estat. S’hi asseu sota el porxo i menja. Desplega la cartolina que
du a la motxilla i consulta per on para posicionant-se amb el
rellotge. La Terregada és extensa, la pista és la bona, encara que
no ha fet ni una desena part del trajecte per enllaçar amb el pròxim
encreuament important, que du a un nucli habitat. Repenja l'esquena
contra la paret i, ja que ha obert la cartolina s’entreté
consultant tot el que li ve de gust. Té temps, no li fa res esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada