El
Lucho és un vell conegut del Ramiro de les èpoques escolars, mai
varen ser amics llavors, però el temps, malgrat tot, els ha anat
ajuntant. Penca del que pot i quan té quatre quartos se'ls peta. A
vegades comparteix barrila amb el Ramiro, cada cop menys, ara com ara es
tenen prou confiança per no recriminar-se res, per més execrable
que sigui. És força treballador, casat unes quantes vegades, la
dona actual, el suporta. Per molt que ell vagi guanyant anys, les
seues successives esposes es mantenen en una edat juvenil, fins que
normalment l’abandonen. Aleshores, resta solter uns pocs mesos,
just el temps de pescar-ne una de nova, amb una tècnica efectiva i
manejable que repeteix sense falla, o quasi sense falla. Coneix el
seu públic i no busca res fora de límits. La fixació quan es troba
amb el Ramiro és parlar de cambreres de bars. Sembla que alguna
vegada se’n va fer alguna que altra, fins i tot s’hi va casar amb
una i que el Ramiro hi era present. Des de llavors, amb l’autoritat
que representa haver estat testimoni, comenten amb delit on serveixen
les millors cambreres, no de la vall, ni de la comarca, ja que no
donen per més, sinó de la província. Com els solta de tant en tant
el sotanes del Marcelo, quan parlen de cambreres, del que estan
parlant realment és d’anar de putes.
Ahir
el conco de mas Badià va baixar al poble, i es va atansar al taller
del Ramiro cercant uns trossos de tubs i unes brides, que li feien
menester per apariar alguna andròmina, allà dalt al casalot dels
pares, d'unes canonades rebentades del com. No cal que hi pugi el
llauner, el cunyat és prou destre per apariar-se. El Ramiro el
tracta amb certa distància; amb algú que no vol entaular conversa
no el cal forçar. Però ahir, mentre li tallava els tubs, va fer per
enraonar amb ell. Sabia de les seues virtuts, al poble les notícies
corrent soles.
El
felicità pel seu compromís amb el poble d’Escalabornava. No
tothom és convidat, ni tan sols ell, això que és descendent, de
lluny però, sempre li havien dit que la seua família n'era
originària. Aquí, tantejà la situació, el seu tracte no
acostumava a excedir d’un lligam professional, podríem dir un xic
fred, encara que educat.
--Escolta,
que en saps del teu amic del viceconsolat? --El sempre desafortunat
Ramiro té el talleret prou endreçat, va trobant entroncaments i
brides sense més dificultat. —Ara mirarem si n’hi ha una altra
més gran, així no caldrà que vagis a la ferreteria.
--Gràcies,
em faràs gran servei, a cal Nemosio no s’acaba mai. Del pobre
Enric ben poca cosa sé. Estava a l’UVI a un hospital, no del seu
país, sinó d’un de veí, es veu que no tenien quiròfans prou
preparats. Penso que no vaig estar un bon amic amb ell.
--Home,
que hi podies fer tu?
--Una
vegada em va demanar pel seu esdevenidor, i aquell dia el vaig
subestimar. Jo el gran examinador! Vaig creure que no era prou
important per dedicar-li el meu temps, com no era d’Escalabornava…
després ja no el vaig veure més. No em sento gaire bé. Quan em van
dir que se’l van emportar de pressa i corrents… no vaig saber
apreciar la importància del moment en què es trobava. La primera i
l’esguerro…
--No
se sap mai.
--Se
suposa que jo sí que ho haig de saber, és la meua feina, no?
Difícil
li serà sortint-se'n. El Ramiro procura apaivagar l’ànsia del
Damiano tornant a l’assumpte que venia a solucionar. Creu que ho
aconsegueix. Abans d’acomiadar-se no se’n pot estar de reprendre
el fil.
The Zombies - "Time Of The Season"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada