Després
de veure el remei al seu mal tan diàfan com la claror del migdia, li resta encara molta foscor per superar. La noia del costat continua
remenant-se sota les mantes, no ho està passant gairebé. Ell es manté tranquil, despert, insomne pit amunt i seré, té força present
la imatge amb la solució i sap que no se li oblidarà. La noia fa
temps que deu passar per un mal tràngol, des que es van endur a
corre-cuita el seu promès per operar-lo del cap, allà al seu país;
va sentir al bar de baix. No se’n va alegrar, no. Les seues
cabòries malaltisses no estan relacionades amb la vida real, ara
mateix la té aquí al costat i no sent res, i és més: ni es demana per què no sent res. Prefereix pensar amb la vida futura, on
ella ja no tindrà cabuda. Penso que és ella la que se’n carrega
dels assumptes oficials, perquè si no ha arribat fa poc cap persona
a substituir al vicecònsol… i aquestes coses de seguida se saben
al poble, un diplomàtic que hi ha, només faltaria!
A
la fi no podrà dormir ni de matinada. S’aixecarà abans que ningú.
Còmplice de la calma, sortirà a donar un vol amb la fresca del dia
estrenat recent. Gaudint de l’alba, no pararà de caminar,
resseguint una pista que s’endinsa per la boscúria. Sempre
postergant la tornada l’horitzó de la propera
girada. Una darrera l’altra se succeeixen en un sense fi, cada una,
una mica més elevada, una mica més lluny, amb una mica més de perspectiva; fins a l’hora
d’esmorzar a la cantina, farà tard.
Poc
després baixa la llevaneu, el xofer entra per saludar al seu
col·lega confirmant-li que la ruta és apta, encara resta una mica
de gel a la baixada, però amb aquest solet que fa, quan arribi al
primer revolt, ja s’estarà transformant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada