divendres, 9 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (7)
























-- Doncs, la cosa va costar d’engegar, jo encara estava mig atordit amb la història del palangana del goril·la, llavores els dos matrimonis em van fer seure amb ells. Eren més grans que jo...
-- Això ho dius perquè tu veus a tothom més vell que tu, encara que siguis solter el temps també passa per tu.
--Sí, és clar. Estava jo amb aquelles parelles, intentant parla en el seu idioma, i les dos senyores no paraven de corregir-me, jo l’entenc perfectament, però amb els accents és difícil, constantment em corregien, això no es diu així, es diu aixà, elles ja m’entenien ja, però volien que parlés com elles.
-- Això és una collonada. Com si volguessin que aquí parléssim com a la capital estatal. Estaríem ben arreglats, o com els caps de conys de la tele, ja em diràs. Aquests capitolins estan carregats de punyetes.
--Més aviat era un joc, elles reien i jo també. I els marits al costat parlant entre ells fotent-se un puro cada un.
--Però tocava algú o no tocava ningú?, perquè si no toca ningú no paga la pena fotre’t un munt de quilòmetres per visitar una ciutat que quan surts al vespre no toca ningú, per això em quedo a casa, aquí almenys sempre hi ha algú que dóna la nota, sols cal anar a la plaça gran a l’estiu. I de menjar què? Perquè el dallonses penso que hi va estar, i es va fer un tip de porc i poca cosa més.
--No sé què dir-te, jo és que em faig ràpid a tot.
--No seran d’aquells que sopen a l’hora dels xuts? Llavors, sí que! A mi quan arriba l’hora m’agrada tenir el plat a taula. Ja em fot, les poques vegades que vaig a menjar de restaurant, quan hem d’anar a la capital a cal metge, que triguin una estonada a servir-te. Jo si em fan esperar massa, li dic a la dona: jo aquí no torno. I no torno, valga’m Déu que no. -–L’home s’aixeca del tamboret i fa per marxar. --Me'n vaig, ja continuarem la conversa un altre dia, que avui se m’ha fet un pèl tard. Dóna records a la família.

El Ramiro ha conegut una ajudant de la corporació veterinària. La veterinària és una clienta. Ell no hi anava mai al local, enviava al seu empleat, però com ara és de vacances, hi ha anat, i quan torni de vacances, també hi anirà. De vegades també hi va quan no el demanen. La noia atén l’oficina i despatxa a la petita tenda. Té la veterinària per vocació, encara que no és d’estudis, està força satisfeta del seu treball. Quan el Ramiro la veu, du sempre el somriure posat. Ell no s’enganya i sap que no el du només per ell. Té uns ulls clars que li manlleven l'esguard. No el recupera fins que s’allunya d’ella.


Paco Ibañez - "Palabras para Julia"