--
Doncs, la cosa va costar d’engegar, jo encara estava mig atordit
amb la història del palangana del goril·la, llavores els dos matrimonis em
van fer seure amb ells. Eren més grans que jo...
--
Això ho dius perquè tu veus a tothom més vell que tu, encara que
siguis solter el temps també passa per tu.
--Sí,
és clar. Estava jo amb aquelles parelles, intentant parla en el seu
idioma, i les dos senyores no paraven de corregir-me, jo l’entenc
perfectament, però amb els accents és difícil, constantment em
corregien, això no es diu així, es diu aixà, elles ja m’entenien
ja, però volien que parlés com elles.
--
Això és una collonada. Com si volguessin que aquí parléssim com a
la capital estatal. Estaríem ben arreglats, o com els caps de conys
de la tele, ja em diràs. Aquests capitolins estan carregats de
punyetes.
--Més
aviat era un joc, elles reien i jo també. I els marits al costat
parlant entre ells fotent-se un puro cada un.
--Però
tocava algú o no tocava ningú?, perquè si no toca ningú no paga
la pena fotre’t un munt de quilòmetres per visitar una ciutat que
quan surts al vespre no toca ningú, per això em quedo a casa, aquí
almenys sempre hi ha algú que dóna la nota, sols cal anar a la
plaça gran a l’estiu. I de menjar què? Perquè el dallonses penso
que hi va estar, i es va fer un tip de porc i poca cosa més.
--No
sé què dir-te, jo és que em faig ràpid a tot.
--No
seran d’aquells que sopen a l’hora dels xuts? Llavors, sí que! A
mi quan arriba l’hora m’agrada tenir el plat a taula. Ja em fot,
les poques vegades que vaig a menjar de restaurant, quan hem d’anar
a la capital a cal metge, que triguin una estonada a servir-te. Jo si
em fan esperar massa, li dic a la dona: jo aquí no torno. I no
torno, valga’m Déu que no. -–L’home s’aixeca del tamboret i
fa per marxar. --Me'n vaig, ja continuarem la conversa un altre dia,
que avui se m’ha fet un pèl tard. Dóna records a la família.
El
Ramiro ha conegut una ajudant de la corporació veterinària. La
veterinària és una clienta. Ell no hi anava mai al local, enviava
al seu empleat, però com ara és de vacances, hi ha anat, i quan
torni de vacances, també hi anirà. De vegades també hi va quan no
el demanen. La noia atén l’oficina i despatxa a la petita tenda.
Té la veterinària per vocació, encara que no és d’estudis, està
força satisfeta del seu treball. Quan el Ramiro la veu, du sempre el
somriure posat. Ell no s’enganya i sap que no el du només per ell.
Té uns ulls clars que li manlleven l'esguard. No el recupera fins
que s’allunya d’ella.
Paco Ibañez - "Palabras para Julia"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada