dijous, 9 de desembre del 2010

Una faula de muricecs de més

               Reclòs en el seu exili hivernal, farem bé en recordar una de les darreres aparicions del personatge, poc abans de què el fred ens envaís.



                  DEL MYOTIS PRENEN LES AIGÜES AL CAP DE LA TARDOR (1er)
                  El Myotis prenen les aigües, un patilles sense perilles de serrats serrells serralls sorrencs sorruts esplèndids, desfent-se de l'estiu, adaptant-se a la tardor, enfortint-se per l'hivern. Fora de context, fora de conversa, fora de joc, isolat per cap de cony. Les estufes el deixen sense pressió, els vapors l'atordissen, els banys de sol el desdibuixen, incapaç de saber fer servei del radar amb tant de baf. No ho voldria fer, però repeteix sempre que pot. Potser creu que enguany serà millor, com l'esperança adolescent de què tot mal és passatger, ni que li cremi les potetes un cablejat elèctric, tot serà per seguir la teoria de la membrana, suau i tersa. Els ullals nets, esmolats, patint la neteja corresponent, empaitat per subalterns folls, envoltat de quiròpters desllenguats. No hi ha millor indret per assabentar-se del que es porta, del que està de moda pels abrics més principals.
                  Centre de reunió de forasters pregoners de joies personals, cofois amb les seues circumstàncies, orgullosos de les seus progènies. Desenvolupen el paperot que les correspon, indefensos als bergants potencials, els xucladors de l'aliè, els que aprofitaran la seua absència per pispar-lis la condició de preferència, els que els duran a la ruïna per la seua supèrbia, els que els faran fora de casa i emmanillaran la seua estirp, maculant-la de per vida. 

                   El Myotis vaguerós oblida algunes vegades els motius que l'han dut fins aquí. Amb la panxa plena, confós pels miratges liquidats, se li fa estrany recordar-se de les penúries suportades durant mesos, el mal viure, els patiments dels que es vol lliurà definitivament; la raó fonamental del seu sojorn, però exclòs dels cercles preeminents li serà impracticable el seu pla: la vella estratègia del dip, no per vella, expirada.
                  El mestre li va ensenyar primer a localitzar als seus iguals, saber discernir entre els poderosos i els dèbils, no per competència sinó per incompetència, no per un propòsit gremial, ans el contrari, per no fregar-se. Una acurada discreció és el buc de l'escomesa. Fins i tot la confraternitat amb la víctima, com l'observació del rival, sense repel·lir les envestides dels adversaris més forts, aprofitant els cadàvers que abandonen i sí: abatre les batzacades dels més porucs, en el seu cas, aquests només se li suposen.

                   Al Myotis vaguerós, tombat bocaterrós embolcallat amb un dolç barnús blanc, farà un sobre esforç per traure alguna cosa de profit de la seua estada, només caldrà que pensi en el darrer transit hivernal, molestat en el seu refugi pels estropellis d'uns pocs humans, inútils, però suficients per enutjar-lo. Obligat a emigrar d'un cau segur i estable, mig estabornit, forçat a penjar-se sota un pont a mercè dels capricis de l'oratge, durant l'hivern més llarg que hom recorda.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Esplendit LLuís, quin verb, quina logorrea myotica, un relat exclusiu i temerari en un país de Rinolophus.

Enric P.