Setè

                         La nit, a tots se’ls hi va fer curta. Després acompanyant al recol·lector, la jornada se’ls hi va passar volant. En aquestes alçades de temporada, comptaven amb dos punts de recollida actius. Explicava el deure de respectar el descans natural d’explotació. La llet de lluna flueix lentament, regalimosa, per la superfície de les colades pètries, que creixen a capritx de la foscor. L’accés als jaciments ja els hi suposava el primer problema, ja que per facilitar la feina, tenien de condicionar ressalts i gateres al freqüent pas del cos humà. La preuada matèria viscosa no apareix a qualsevol lloc, el mateix vidrier, igualment acostumat al medi subterrani, mai l’ha vista.

                         Amb l'ajuda, el xicot va enllestir la neteja dels recipients, el recanvi dels cossis i va renovar els filtres; els hi era essencial transportar el material amb el mínim de líquid possible. Després van traslladar els fardots des de les cavitats a la balma-refugi. Els expedicionaris, sense aturar-se a pensar, es van brindar de seguida a carregar amb un embalum cadascú. El recol·lector ho va acceptar, comunicant-los el preu estipulat (una bona quantitat, donat que feia mesos que els animals no hi pujaven), i per més que ells insistiren en què ho volien fer de franc, com agraïment i prova d’amistat, el noi els hi recalcà que això no era ètic, que una cosa era una cosa i una altra cosa, era una altra cosa totalment diferent.

                         Aquella nit va ser més relaxada que l’anterior, la tertúlia post-sopar va discorre per vies més obertes. El pastor, quan ja es va creure amb prou confiança, li va demanar: perquè estan tant sols a unes poques hores del pas entre els Marbres i els Gresos, mai havien intentat, encara que fos no més per curiositat, treure el nas per l’altra banda. El noi sofria una malaltia a les mans provocada pel seu ofici, li sortien unes durícies pels costats dels dits, per les nits se sucava les mans amb un oli adient. La pregunta del pastor no li destorbà en el seu hàbit, tot just explicant-li que no tenien temps d’anar fins allà. Pensava que si s’esgotés la llet de lluna aquí a la Vall, cosa pràcticament improbable, sí que tindrien què actuar en conseqüència, a més a més en aquesta altitud les neus eren perennes... Malgrat tot, si que tenia referències d’un antic comerç amb el poble de llevant, que antigament s’extingí per un refredament ambiental. Ell suposava que quan es recuperessin els hiverns temperats, es recobraria l’activitat comercial, sols calia esperar. Ells així ho feien, el ritme vital era el temps geològic, infinitament més pausat que el temps climàtic. A la senyora trementinàira li sobtà agradablement aquesta apreciació, tot i que ella vivia en una vertiginosa realitat vegetal. La xiqueta va pensar en unes paraules del seu enamorat d'aquella tarda, mostrant-los una sala blanca, delicadament bella, recorren una galeria lateral d’un dels avencs dels que extreien la llet de lluna. En un dels gours unes perles de caverna lluïen com l’ivori, ella les volia replegar per fer-se un collaret, però el noi s’ho va impedir, asseverant que les perles moren en ser tretes del seu medi original. Després va afegir les estranyes frases que ara començava a comprendre:-- L’aigua treballa la roca i es fa camins en ella. L’aigua juga amb la pedra desfeta i la remodela al seu gust. Tot és correcte si al final l’aigua reomple els camins i curulla els conductes.

Foto. David Poca.

                        Abans de dormir li van demanar que els contés de les terres de l’exterior, de la costa, del mar, d'ultramar... Resulta que a la Vall existien dos collades practicables, ja des d’inicis d’estiu: una principal septentrional pel que passaven mercaderia i transport pesat, i una altra, un pel més elevada a l’orient, sol accessible pels peregrins, que en canvi era la drecera vers als pobles costaners. Va començar a donar més detalls de les caravanes, del diferent que eren les persones de les serres marines als del litoral, però l’auditori fatigat, es va anar adormin, la pastoreta arrupideta a la seua falda.