Vuitè

                       De bon de matí, la neu més aviat pareixia glaç. Els fardells preparats, lligats a unes carcasses d’una fusta tan robusta com flexible. Se'ls penjaven a l’esquena amb uns tirans de cuir, tot pensat per facilitar la maniobrabilitat i reduir, en lo possible, la incomoditat de la càrrega. El recollidor els va donar a cadascú, un bastó amb punta de metall que clavaven a cada pas. Lentament, un rere l’altre, recolzava el seu pes en la petjada de l’anterior. El recol·lector de llet de lluna encapçalava la ponderada comitiva. La senyora a continuació, se’n adonà que la direcció que havien pres era la mateixa per la que ells havien vingut, però no va dir res, ningú no parlava. Per fi, van donar el tom a un gran bloc esberlat i per un passadís, inapreciable fins que no t'hi ensopegaves, van iniciar el descens. Feia un fred sec que gelava la suor de la cara. Al principi el corredor no implicava cap perill, protegit per una escletxa, el terra cobert amb unes grans llastres de pedra que oferien una ferma subjecció. Tot seguit, enllaçant amb una feixa plana que esbiaixava el rumb, tot complert el gran pati se’ls presentava magnànim. El noi trencava els canelobres que estretien el pas. El carter pensava que era un bon lloc per descansar, però el guia no va fer cap paper, conduint-los per unes marrades que els dipositaven suaument a la gran esplanada del circ. Per molt que gairebé portaven un parell d’hores de marxa, aquí tampoc es van aturar. El recol·lector, amb la barba gebrada, de tant en tant es girava, comprovant que tot anava com cal.      

                      Els primers núvols en molts dies creuaven el cel. El camí serpentejava per la plataforma cercant un feréstec turonet. A la seua base, es van lliurar per una estona de la carrega, menjant una mica de fruits secs, i bevent d’una font que no es gelava mai. El carter estava rebentat, els altres ho portaven més bé, però deu ni do, el recol·lector continuava fresc com una rosa. Al cap d’unes hores farien una segona parada, aprofitant per refer-se al sol del migdia. La tercera va ser la pausa més llarga, i el tram intermedi més curt. Reunits sobre una balconada en què la vall s’enfonsava definitivament, la distancia entre ells s’havia fet més mesurable. La pastora i el carter, que van fer cap els últims, es van trobar a la resta de camàlics seguts, amb les cames penjant al buit contemplant el paisatge. El noi va dir que allò era com perdre la visió mirant la mar. La senyora ho va comparar a buidar la ment encalçant la dansa de les flames. El silenci solemne, quedava enrere, el brogit de les cascades que rebentaven la pedra, rebotant per les parets o caient amb finor fins al fons invisibles per la frondositat dels boscos, composava una muralla sònica de ritme minimalista i virtuosa percussió; fins i tot s’intuïa una soterrada melodia. L’aigua jugava amb la roca: brollava, s’engolia, ressorgia per un nivell inferior. S’establia com reina indiscutible, fascinadora, poderosa. El carter al cap d’una estona, esmentà que era com seure en un banc de la plaça del poble del replà; ell s'hi podia passar tota la tarda, admirant estèticament com la vida l’envaïa.

                      La possibilitat de trobar gent a la barraca de les Gralleres, els va ajudar a reiniciar la marxa. Si els extractors de guano no havien plegat, els cabia l’opció de manllevar-los unes mules, sinó, no tenien més remei que baixar fins al primer poble tal com anaven. A la comarca el negoci del guano el controlava la gent del replà, l'extreien dels grans dipòsits de les Cambrotes. Les Gralleres de la part baixa de la muntanya no eren rentables pel seu dificultós accés. Aquí a la Vall en canvi, els femataires estaven acostumats a davallar profunds pous, aparellant a la boca un sistema de politges per hissar les paques; vivint llargues temporades a la muntanya. La cabanya era ja al bell mig del bosc, el camí que hi menava era d'agradable transitar, ben al contrari els corriols que pujaven per l'altre vessant, molt més abrupte.

                       La construcció de fusta, constava de dos pisos i un estable pel bestiar, que restava buit. El xicot va comprendre l’avançat de l'hivern i que conseqüentment no es volguessin arriscar a què les allaus col·lapsessin el camí a l’engorjat. Entre ell i el vidrier, home també bregat a moure’s per la muntanya amb molt de pes, van endreçar l’indret per a què tothom gaudís d’una bona nit. El sopar va ser calent i abundós (van fer net de penques de cansalada), poc abans unes fregues màgiques de la senyora trementinàira els va elevar a un estat digne. Mentre menjaven el xicot desitjava expressar-los les particularitats cosmogòniques dels estats de la Vall. El grup d’expedicionaris de seguida se’n adonà de la gran distància que hi havia entre els dos territoris. L’univers estratificat que va exposar el seu guia: ocupat per una primera posada mineral, la més estable i que regia el curs de les existències. La seguia la posada líquida, on naixien les aigües, també la més inquieta per la voluntat irrefrenable de tornar a la gran casa mare de totes les aigües. La posada vegetal, en la que ara descansaven, que a la vegada era la més important per a què la posada animal, a sota, podés subsistir, ja que constitueix l’estat més limitat i infortunat, però al mateix temps fruís de la creativitat, l’ingeni i gaudeix del lliure albir. El que resumint, feia que les posades estiguessin compensades. Molt diferent de deixar transcorre el temps governats per les lleis biològiques, emparats per la benevolència dels capellans, que dominava a gran part dels habitants de la comarca. Per ells els ancestres eren més importants que les agulles o els congostos.