FAULES DE MURICECS.

                El Myotis és rabassut i re sabut, desconfiat i torracollons, àcrata i instintiu, mal  parlat i mal forjat, solitari i gregari, imprecís, egòlatrata, afalagadorament immadur, impertinentment sarcàstic. Però no us enganye-seu pas, els seus confrares el menyspreen tant com a  qualsevol altre; per molt que a ell li  sembla que crea expectació per allí on passa. Arrogant, la seua autoestima no para de créixer des de que es va assabentar que és  impresa la seua existència . Es creu l'enveja dels       quiròpters, l'estrella del negre sobre blanc, el mormoleig dels seus congèneres.                   

                           El dia en què el Myotis es va retrobar amb el Pipistrelus.

                     Eren tots dos en una cova del Montsant, a l’avenc de l’Alba crec, després del pas dels “gallumbos”; tots dos penjats cap per avall, de tal manera s’entenien (per facilitar la feina al lector haig capgirat la narració).

                        El Pipistrelus, xerraire de mena, orgullós relatava els seus avatars per les serres altes. Al Myotis li estranyaven els hàbits del Pipistrelus per tant elevades latituds, tant com li estranyen els costums gregaris d’altres espècies. L’arrogància d’aquell es complia, ufanós de localitzar cavitats recents, que el gel, en la seua inexorable retirada, anava descobrint, impol·lutes a rastre de qualsevol ésser viu, i netes sobretot de guano, que a ell particularment tant li molesta. Doncs el paio xerrava i xerrava de les delícies de la solitud, omplint-se el sonar a vessar de tals meravelles. Fins aquell dia, en què un parell d’”espelògens” van penetrar en el seu atzarós cau, picant, esbotzant i tirant corda avall. Llavors, el Myotis com que ja ens coneix, va perdre encara més l’interès per la història. Pipistrelus observava als nouvinguts en les seues limitades i barroeres maniobres, davallant més i més per les verticalitats de l’avenc. Emprenyat, però encuriosit, fins i tot va observar per una estona el lent deambular d’aquells dos elements, en les seues dificultats per obrir-se pas per tant esquiu, per ells, àmbit. Al final, va creure esbrinar la raó de la seua dèria: i és que per més que ells baixin, sempre hi ha una llum al final del pou.
El Myotis feia estona que dormia.

                    El superbiós tarannà del Pipistrelus, no casa amb les motivacions de l’espeleòleg comú. Els dos personatges, als que es refereix mig en foten s’en, encetant una nova exploració, es tenen l’un a l’altre, en una relació d’autosuficiència i confiança mútua. Desenvolupant una activitat en la que són tan importants els companys com la pròpia pràctica. Segurament hauran arribat a aquest punt del relat, després de portar a cap algunes sortides prèvies de prospecció. Per fi coincidiran un cap de setmana per a fer un atac lleuger, i al cap d’unes hores d’aproximació arran dels 3.000 metres d’alçada, carregats de material, començaran a treballar amb l’esperança que el pou lis permeti una connexió amb la xarxa subterrània que albiren en el seus recorreguts de superfície; cosa  que els farà tornar molts cops, durant anys, passant quasi a integrar-se amb el paisatge; les mamàs isardes els reconeixeran i ho faran saber als seus fillets, les marmotes ja no xisclaran quan els vegin apropar-se amb tots els seus embalums, els mustèlids faran incursions en el seu campament intentant completar el seu rebost. 

   

Pas del "Gallumbos"