Desè

 

                    Els expedicionaris penetraven a la Fageda sense intervals. Els rododendres i els avellaners s’obrien, facilitant un boscam més net i espaiós, lliure de sotabosc, amb el sòl recobert de fullaraques. Els faigs s’endreçaven com un amenaçador exercit. Alguns corpulents exemplars completament desvestits, eren a poc d’arrancar arrauxats una escomesa pendent avall. 
                  La jornada se’ls feia inacabable, l’esgotament els cobria. Reposaven uns minuts consensuats i engegaven una estoneta, el guia volia evitar les separacions que correspondrien perllongades esperes. Tot i amb això, ho tenia controlat i encara li sobrava una mica de llum. Aquella maleïda carrega els feia oblidar el veritable motiu del viatge, la panxa de pastor remugava: --La travessa, restablir els llaços de comunicació amb els habitants de la Vall era lo fonamental, no la fastigosa llet de lluna que ens ha fotut a sobre aquest passerell barbamec, i encara falta estona per la propera parada--. Certament no trigaren tant en deturar-se, els va paralitzar uns crits humans procedents d’una llomada. El pagador els va respondre, i els de dalt van contestar amb una tonalitat quasi suplicatòria. Unes corredisses van atansar a quatre persones, al grup de transport. Eren uns jovenots i se’ls notava nerviosos. El cap de colla els hi demanà, perquè paraven per allí en hora tardanera, però no hi va traure l’aigua clara: que si s’havien extraviat buscant mel, que si havien anat a netejar un corriol... es contradeien, però era habitual no donar massa explicacions del que s’anava a fer a la Fageda. Llavors es van afegir a la comitiva. En un inici marxaven capdavanters, però desprès de les primeres errades van callar, reculant fins situar-se darrera. Calia prestar atenció als colzes de les branques o a la disposició d’unes roques,a l’hivern el camí no s’utilitzava gaire i les fulles mortes, de seguida tapaven el fressat dels viatgers. Un bon indicatiu era la flora endèmica, que creixia a la boca dels avencs, com al Bavorell de la Dona Morta. Quant hi van ser, el xicot va respirar tranquil, permetent-se la frivolitat de fer alguns disbauxats comentaris amollats per la seua joia, que la resta de companyia no van agrair; prou feina tenien a escalfar-se amb el baf que expel·lia les entranyes de la terra. Sols lis restava descendir fins al Querant del Riu Merlé, al mateix tàlveg de l’afluent. Després giravoltant a l’esquerra, ensopegarien ràpidament amb la gran boca del Sanat. A partir d’allí començava el camí carreter.
                Ara, el que ell no s’esperava: és que el ritme s’alentís d’una manera preocupant, que la canalla fos més una rèmora que una altra cosa, i que entre el querant i el gran pòrtic de la cova se’ls hi fes de nit. Aleshores en aquest trajecte, dubitatiu, la resplendor d’unes torxes li deixà les extremitats garratibades:-- A terra tots, silenci, quiets com a pedres.— Als de la comarca, esmaperduts com estaven, sols lis faltava això. Sort van tenir que els xavals van reconèixer als seus pares a la claror de les torxes, que sinó haguessin passat de llarg sense veure’ls, prolongant encara més el seu patiment. Va ser que inquietats per la tardança dels vailets, una colla va sortir del poble en missió de recerca, i el caporal-recol·lector els va prendre per assaltants o ves a saber què. A més els pardals l’acusaren a ell, tan de la perduda com de la tardança, i encara estaven desplegant tota mena d'excuses quan es van començar a fixar amb els curiosos personatges que l’acompanyaven. Llavors l’atenció i les qüestions s’encaminaren vers l’extraordinària història que el noi els relatava. Es feien creus que algú hagués creuat des del vessant contrari de la muntanya. Admirats, els van alliberar dels fardells i els van conduir al poble. 
               Sense el llast semblava que flotessin, la sang els hi regava els braços de nou. Embriagats amb la fredor humida de la nit, no es van donar ni compte, i ja descansaven en una espècie de fonda amb menjador, prenen un te calent, a l’hora que les hostaleres els hi treien les botes i els mitjons.