dimecres, 26 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quarantè)

Enfurismat, l’engorjat del Passet de l’Ós, canalitzava totes les aigües. L’abisme rugia encara a la vertical de l’estiu. Avançant pel camí picat a la pedra, ben arrambats a la roca, les cintes buscaven el seu lloc a les espatlles entre les tocadures de la vigília. El cel gris, retallat sobre les altíssimes parets bessones, els preservava del fred dels darrers dies. Ancorats, els arbres furgaven i s’estiraven per alimentar-se. No era un trajecte massa llarg, inclús la part final planera; però molt perillosa al romandre indefensa a les allaus.
El xicot insistia una i altra vegada, en la importància d’arribar al poble, aquella mateixa nit. En una d’elles el pastor, mentalment ofuscat per la fatiga, va ser incapaç de reprimir la cara més esquerpa del seu caràcter, en convocar a tots els mals esperits que en aquell moment li venien al cap. La reacció de la resta de companys, creà una discussió alterada de frases altisonants, desencadenes en difícil enteniment. D’habitual, la senyora trementinàira presenta un semblant seriós, fregant la severitat, però en el tracte personal varia totalment l’expressió, es transfigura: se li suavitzaven els plecs de la cara, les curvatures de les celles, la comissura dels llavis... i tant sols inicià unes paraules amb algú, la sensació que desprèn és la de calor, dolçor, comprensió... Ella va ser la que ficà una mica de pau al camí del bosc. Una vegada tranquil·litzada la situació, va demanar-li al noi que raonés la necessitat de fer nit al poble, de totes totes, aquella mateixa jornada, ja que ella era de l’opinió de quedar-se on bonament els hi caigués la nit, estan segura que ja transitant per un senderó tan principal, alguna borda trobarien què els fes la utilitat. –No, --va dir ell-- una vegada serem a la Fageda dels Fermats no hi ha borda, ni cabana en condicions. A la Fageda val més no anar-hi de nit, pots tindre encontres desagradables.--
La Fageda ocupava les desnivellades pendents que encerclaven el poble, poc abans dels conreus, les quadres i les pallisses. La seua amplia disposició, confonia per la similitud dels paratges. Calia una experta inspecció per no despistar-se i acabar perdent la xaveta, o si més no desorientar-se per una llarga estona. En realitat, des de temps arcaics era un lloc molt apreciat com amagatall, o millor diria per desconnectar-se o allunyar-se. Hi havia racons per a tots els gusts: per confabular, per festejar, per agitar-se, per conspirar, per encisar, per oblidar... Lo dels Fermats venia de la tradició local de lligar al tronc d’un faig a un pobre paio, després d’haver-lo fet menjar, normalment sense que se’n adonés, un plat condimentat amb un determinat tipus de bolet al·lucinogen molt corrent a la Vall. Desgraciadament en aquesta cara de la muntanya, no s’hi donen els boletets blancs, tant bons i suculents que corrien pels mercats de la Contrada. Aquests Fermats d’una nit, són lliurats a l’endemà, després que els calfreds i les suors cessin, i la calma torni al cos del desventurat, que resta tan debilitat, que ni forces té per venjar-se. El paio funciona d’alambí, lliura pels orins la substància destil·lada, els altres omplen una ampolla amb el líquid i se’l beuen a glops. A la Contrada se serveixen dels gripaus per tals menesters.
Topar-se amb uns quants elements obnubilats no era el problema; en comunitat, la consciència i els sentits se’ls conjugaven d’una forma afable; fins l’hora d’interioritzar l’experiència, exprimien amb sagacitat l’humor de la subsistència. Els autèntics fermats eren els abandonats pels malfactors a la seua sort, pagant per una traïció, un deute o deguts a un daltabaix dels graus dominats preestablerts. Els guardes van recollir el sistema, adaptant-lo a les seues necessitats: lligaven al lladregot fins que cantés, o al criminal fins declarà la seua culpabilitat. Així que es deia que hi havia una quantitat, no comptabilitzada, de cossos entrelligats consumin-se a la sina del bosc; perquè si has d’esperar a què et deslligui un follet... Com diuen a la Vall: És tant estrany que els gnoms tercin en assumptes de camallargs, com que les aigües retornin a les muntanyes, (?).