Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la
depressió, el cap de pastors va fer partícips als camarades del
rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic
que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat,
baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll
avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre
que no vingui de cop una maleïda borrasca que ens converteixi en
estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que
avançaven n'estava més segur que ja no podien tornar i no sabia que
es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de
vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua,
era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van
trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van
carregar les cantimplores.
Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la
coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als
forats penjats del dic de la segona depressió. A l’estiu veia
engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien
la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les
surgències de les plataformes de l’est, que eren més que
suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades,
desguassaven desfilassades als aiguamolls.
En sortir pel cairat de la darrera fondalada, se’ls va
presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre hagués
solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de
roca que tallaven com ganivets, el fons estava ocupat pel glaç que
comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest
camp de rasclers.La senyora trementinàira es preguntava com abans
podien passar amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia
ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un
centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia
estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb
compte, adonat-se que un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i
així quan havia fet unes, deu passades va relliscar fins baix. La
cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt
els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un
sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de
barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles
de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava
un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de
la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per
la roca, alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més
àgil i en el darrer tram, el gel era inexistent.
No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la
canal que hi duia, per estar protegida per un amplia franja de
marbres vetats, conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant
la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven
el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís
perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en
successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga
inclinació nevada. La neu transformada, els ensorrava fins els
genolls. Col·laborant tots a obrir traça, al carter el tenien que
obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués
apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora
trementinàira el ficà al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada