Quan
el Damiano ja és lluny, para esment de la futilitat de les seues
preguntes i del mal amic que ha estat, es promet que no el tornarà
molestar mai més amb estupideses. Ara entén les pors del seu amic, i resta pensant sobre els punts d’inflexió de la seua vida, o com
diu el Damiano els punts sense retorn, i creu que des que viu al
poble roman en un punt sense retorn, però aquest no és un punt,
sinó un llarg segment inacabable. Si hi ha un món perfectament
repetit, està segur que no és aquest.
Posa
música, un parell d’hores després arriba la seua amant amb una
carta de la regidora, convocant-lo a una reunió ordinària al saló
de reunions de l’ajuntament, on es trobaran els principals
promotors turístics del poble, per tal de posar en comú una sèrie
de qüestions que la viuda no esmenta a la missiva.
La secretària es fica ben contenta, comenta riallera quin vestit es
posarà el dia de la reunió, pensant amb la viuda: una forta
competència. Ell immediatament pensa que la secretària que l'ha
d'acompanyar no és aquesta, sinó la seua mà dreta al negoci de
guies, o millor: que hi vagi ella sola, o amb la seua amant, que
també el pot substituí, sí que hi vagin juntes, però d’aquesta
forma es perdrà l’ocasió de compartir unes hores amb la viuda.
A
la noia li ve de gust sopar a casa, ell se’n va directament cap a
ella, la pren per la cintura, la morreja profundament una bona
estona, grapejant-li les natges amb coratge, petonejant-li els ulls,
el coll, les clavícules amb tota la parsimònia el món. Li aixeca
la faldilla, li baixa tot el que hi ha per sota i li menja el parrús
amb fruïció. El que ve a ser l’aperitiu d’una llarga vetllada
eròtica, la qual interrompen una estona per menjar uns dolços amb
vi, que els fica a tots dos ben fins. Dormen un damunt de l’altre,
regalimats, sucosos, esgotats i sobretot feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada