Nous contes per un nou estat.- Segon: L'EXAMINADOR.(9)

L’endemà vol pujar a veure al seu amic, però arriba un missatge oficial del ministeri en el qual li demanen reportar dades sobre activitats comercials i lliuraments de visats amb nova normativa. Un tràmit habitual que a ell li ve de nou. Se sorprèn de la quantitat, quarantena llarga, en el centenar curt d’anys d’existència del seu país i per tant del viceconsolat, de visats tramitats. En els darrers tres anys una persona ha demanat un visat de treball, quatre de turisme, fa sis anys que ningú ha demanat cap visat comercial; el Ministeri reclama que succeeix, ja que consta que un tal senyor Baltazar Edimburu, manté negocis al país i el visita regularment. El Ministeri d’Hisenda hi té comptes pendents. A la fi resulta més que un tràmit ordinari i ha de visitar al senyor inculpat. L’home, jubilat, amb els dos fills treballant i visquin a la capital provincial, ha enviduat recentment. Culpa al seu gestor d’haver-se endarrerit amb els pagaments. També li fa saber la seua disposició a vendre el negoci que havia obert, feia ja trenta anys a la capital del seu país, amb unes ofertes per facilitar les inversions estrangeres del govern d'aleshores, per atraure diners en un temps de penúries. Sol hi va residir tres mesos, durant els quals va obrir dos sabateries, una cadena que ha estès per tota la província, i que actualment porten els seus fills. Les botigues no van donar res més que pèrdues durant els primers anys, però després, una gran bonança, de la qual encara al petit país molts hi viuen, el va fer ric. Últimament el negoci no rendeix gaire, per aquesta raó, segurament el seu gestor, al qual trucaria aquella mateixa tarda, no s’ha ni molestat. El senyor viu còmodament a la seua casa familiar, de façana força discreta, però de sumptuosos interiors.
           L’agutzil li entrega una nota de la senyora regidora de turisme, citant-lo per les cinc de la tarda. Mentrestant cuida la relació amb la seua veïna, a la qual li encanta xerrar. Ell s’avorreix, i mentre una l'explica qualsevol cosa, l’altre es distreu recreant la silueta de la viuda. Per fi surt a la conversa: la desgràcia d’haver enviduat tan jove, el millor que ha pogut fer és tornar al poble i cuidar dels seus pares, ja grans, esperant temps millors. Ja barrina amb qui la pot ajuntar, pensa convidar-la a la celebració de difunts, una de les principals festes i reunions socials del poble. Això funciona de la següent manera: cada unitat familiar rememora als seus ancestres en uns dies predeterminats, així no coincideixen les diferents cases, complimentant als convidats amb un llustrós banquet, a base de porc i corder. També abunda l'alcohol, que principalment aporten els convidats. Duren dos dies: el primer és el dia de les matances, i la presentació dels difunts a l’altar guarnit de flors; dia de recolliment. El segon és la ufana celebració de l’estirp familiar, els menjars, el beure, els balls amb orquestra al final. La dispesa és enorme, i les famílies fan calaix durant el temps necessari per cobrir-les, encara així moltes s’endeuten per mesos o anys, causant un bony cada cop més important a benefici dels usurers locals.

En el transcurs de la seua estada, s’han celebrat més d’una d’aquestes reunions socials, a les quals mai ha estat convidat. Ara, gràcies als efectius consells del seu amic, se li obra aquesta possibilitat de bat a bat, a més a més amb la concurrència de la viuda que el té ben entregirat.

     Oregon - "Pepe Linque"