LAOS, CAMBODJA. Resum esbotzat.1
Al menys el segell del visat és bonic.
En arribar a Ventiane, passejant descalç per la balconada de l’hotel, vas veure uns paletes treballant en una obra del davant, al mateix temps les narius se t’omplien d’aromes familiars. La motxilla no va arribar i te’n vas anar a comprar roba al mercat de dia. La capital quieta, guarda els ritmes antics. Les capitals del sud-est asiàtic són ciutats enfebrades on passes d’un extrem a l’altre sense que tu, ignorant estranger, acabis de percebre el que succeís. Ventiane no, ella resta tranquil·la, els carrers mig buits, les brigades van construint voreres i col·locat rajoles, els comerciants s’asseuen xerrant al costat dels seus negocis, com si la població fos rebeca al canvi de costums, despreocupada per una acceleració innecessària.
Bob Marley.
S’ha fet fosc. Mentre encara erets a la sauna, el capvespre ha passat veloç com cada dia. Foscos, els carrers són il·luminats per les plantes baixes i uns tubs fluorescents penjats dels pals escampats ronyosament en la distància. Les motos corren pel carrer principal, les voreres arribaran. El primer que arriba, sempre és el quitrà: pels camions, amb ells se’n van els arbres. Amb el quitrà, poc a poc venen els estrangers, després que arribin els productes, amb ells s’esvaeixen les formes tradicionals i es confonen les vestimentes, ampliant-se el comerç. L’agricultura, ara exportable, s’emparra pels vessants. La lluna nova; és esperada pel gran festival de la lluna plena. La vida dels poblets no s’adapta encara a l’incipient tràfic; la tradició d’algunes ètnies en buscar les collades per edificar els sues pobles sobre les carenes... les carreteres també recerquen el mateix sistema per avançar. No sé sap si per sort o per desgràcia, a voltes, pel muntanyós relleu del nord de Laos, coincideixen. Les besties dormen aprofitant l’escalfor retinguda per l’asfalt. Les casetes de fusta amb les parets trenades de bambú, tremolen, els silenciosos sostres vegetals van sent substituts per la sorollosa xapa l’ondulada galvanitzada. Com sempre tot canvia.Els col·legues anglosaxons es van quedar enrere buscant una altra ruta. Buscaràs un bon restaurant xinès, la Xina és a tocar.
Avui estàs sol sopant al restaurant i no pots gaudir dels apetitosos àpats comunitaris de les altres taules, mínim dos. Fan coure el menja a la mateixa taula, sobre les brases, verdures, bolets, carns, salses, pasta... una especialitat coreana et diuen. Amb els "palillos" prenen els condiments dels plats i els escalfen sobre una mena de paella convexa, després els comensals agafen directament de les paelles. Tu no saps ni que has demanat, “kepcat” ficava.
Bé el “kepcat” és un trinxat de pollastre amb verdures, condimentat amb una salsa agredolça força picant amb un lleuger toc a gingebre. Exquisit quan els llavis s’acostumen i el nas deixa de rajar. A la tele karaoke de doble alfabet, sona una versió del “No woman no cray” en tailandès, la influència del gran país veí és gran, els idiomes quasi be són parells. Marley és omnipresent arreu del món, sens dubte el músic popular més estimat del segle vint.
En el cor de les tenebres.
Les equilibrades jornades dels tròpics. A les set de la tarda ja estàs sopant i et resta tota la nit per dedicar-la a les seues coses pròpies, i encara et resta força temps per fer altres coses, com ara llegir..., o en tot cas escriure.
Nuan Meing és un poble comunicat únicament per riu, no hi ha vehicles, la llum funciona a partir d’una certa hora mitjançant grup electrogen. Pensar en un riu tropical sempre et porta a Conrad, però en aquest cas no és tant profunda remuntada? L’entorn envoltat de vestides muntanyes calcaries és preciós, la gent del poble s’espavila en endreçar unes “guest house” senzilles pels estrangers que s’hi atansen. Avui has anat a caminar pels volants. El senderó passava pel costat d’una cova d’on sortia un riu. Has travessat camps d’arròs a punt de segar, fen cap a diferents llogarets. A la sortida d’un poblet, mentre estaves mirant unes conduccions de bambú que formaven unes dutxes comunes, ha aparegut un home que duia un rotllo de fil elèctric a la mà, t’ha dit que el segueixis i s’ha enfilat veloç, després de creuar els arrossers del poble, per un torrent que baixava encaixonat entre grans torres calcaries, endisant-se al bosc.
L’home avança pujant con si tu no hi fossis. Al cap d’una estona es gira somriuen, com si t’avisés de què falta poc. Res, tot seguit un parell de xavals en un salt d’aigua canalitzant-la per una canonada de fusta fins a una dinamo. Primer has pensat que era un sistema per fer arribar llum al poble, però és lluny. Desprès s’han ficat pescar. L’andròmina dóna corrent a un cable lligat a les puntes d’unes branques d’on surten uns fils ferros que fiquen dintre l’aigua per fer sortir els peixos de la tolla i encistellar-los a la sortida. Tenen varies tolles instal·lades amb aquest enginy.
La tornada l’has dedicada al goig estètic. Has trigat en adonar-te, la parada feia estona que havia començat. Una rera l’altra, les papallones competien en bellesa. Sabedores dels seus encants posaven a l’objectiu plegant i desplegant les ales, desenrotllant les llengües libant d’un petit dipòsit de travertí. Fins que has entrat a la cova, per la boca inactiva que de seguida davalla fins al riu i has resseguit un parell de meandres, fent proves amb l’aparell digital fins que s’ha exhaurit la bateria.
Al poble la gent és agradable i està contenta de rebre els visitants, ningú no et demana res, és l’inici de l’estació seca, a penes hi ha mosquits, no hi ha sangoneres.
El buda menut de la boca petita de la cova, a Indoxina omplen les coves de estatuetes de buda, en algunes de més fervoroses n’hi ha milers, en aquest cas restava solitari, semblava antic i solemne.
Aquí ningú no et diu:”sabadee”
La calcaria als tròpics pateix d’elevats índex de pluviositats que juntament amb l’exuberant vegetació, fa que es carregui de CO2 tornat l’aigua molt més agressiva, erosionant-la de mil maneres. El carts evoluciona més ràpidament que en cap altre lloc. El final d’aquesta evolució seria la devastació completa de les serres calcaries Primer, però, poc abans resten en peus com testimonis de les antigues serralades els famosos pinacles que han fascinat tant as viatgers com als habitants d’aquestes zones. Famoses representacions d’aquesta peculiar transformació en la mateixa península d’Indoxina, les trobem a la costa tailandesa entre Krabi i Puket, al nord de Palaguan (Filipines), a la badia de Kalong (Vietnam) o a Guilin (Xina). La profusió de fenòmens càrstic se’ns mostra amb tota opulència sense escatimar detalls. Un parell d’exemples: els dipòsits de travertins de la surgència de Kouangsy, prop de Luang Prabang, les aigües després de caure verticalment conformen una successió de grans piscines naturals turquesa, abans de desguassar al Mekong. Al centre-sud del país un cabalós riu en el seu trajecte quotidià, creua la serra durant uns set quilòmetres per després continuar vers al Mekong. Les lleugeres torres calcaries dels voltants de Vang Vieng guarden en son interior unes galeries d’unes dimensions que et fan la sensació d’estar en una bombolla.
El periple per la Indoxina amb setge anys de distància dóna peu a una reflexió d’autobus: Actualment hi ha més turistes, inclús està de moda entre els joves anglosaxons de tot el món. L’estabilitat política aconseguida d’anys ençà ha permès una certa bonança econòmica, per molt que continuïn sent molt barats. Els països lentament es van obrint, les fronteres habiliten la facilitat d’obtenir visats in situ, la gent jove que no ha patit les salvatjades del passat, sembla contenta i optimista davant el futur. Les comunicacions milloren l’accessibilitat entre les diferents regions seguint les rutes principals (fora d’elles és una altra cosa), aquells viatges guiats per l’atzar van quedant enrera. Resta encara mòlta feina a construir ponts, obrir carreteres i fer voreres.
Tanmateix els avantatges moderns condueixen a la rutina, a l’avorriment, a la distracció i a la supressió. I tants de nosaltres en la necessitat d’alguna cosa més ens veiem abocats a fer muntanya; tornem a ser al cap del carrer, a lo de les diferents velocitats per la tècnica i el pensament. A fi de comptes el progrés porta a una unificació de les tribus, o societats, portant a una forma de vida estàndard, llavors tornem a la distracció per omplir-la. Per això quan un bàrbar torna d’Àsia estar uns quants dies desorientat, com si li faltés alguna cosa, fins que torna a sentir el paisatge.
Va ser aquell dia?
Laos és el país de la sauna d’herbes. N’hi ha gaire bé a tots els pobles, el funcionament ve a ser sempre el mateix: un parell de cabines de com a molt tres metres quadrats (una per cada sexe), sobre un entarimat de fusta amb un sostre i obert a l’exterior. Els clients entren i surten a l’antuvi de les cabines, i reposen en uns bancs, mentre se serveixen te de les teteres que són a la seua disposició. Hi ha els vestidors on et despulles, deses la roba i et cobreixes amb el sarong que t’han deixat a l’entra. En molts llocs el públic femení, superior al masculí, envaeix la caseta no corresposta, llavors et trobes compartint un minúscul espai amb cinc o sis dones suaus, movent-se i ajustant-se el sarong, xerrant i rient entre penombres i vapors, oferint amb senzillesa moments exquisits.
Història Universal de la Infàmia
Hi ha una dona occidental asseguda en un banc de l’ampli vestíbul sota el porxo central. Darrera, envoltant el pati, els edificis de l’antiga escola reconvertida en presó pel règim de Pol Pot. Entrant a l’esquerra, les tombes dels darrers catorze torturats davant de les aules de la planta baixa, tal com les van trobar les tropes vietnamites, recent presa la capital. Els retrats dels opositors, abans de la mort propera ocupen varies sales. En el seu record, ara, l’escola és museu. La visita pels passadissos, per les exigües cel·les, per les exposicions, per la sala on s’exhibeix un documental sobre l’època fosca dels “Killing Fieds”, els oberts corredors superiors closos pel reixat de fil ferro... La senyora distén les cames canviant la intenció del seu esguard.
Quan passejant, comprant, anant cap aquí o cap allà, fen les coses més habituals, perceps l’elevat nombre de dones belles que t’envolta.
Siam Rep està creixent. Les inversions estrangeres abonen el creixement de grans hotels. El nombre de visitants s’incrementa dia a dia. Suposo que un dia arribarà que les entrades al recinte dels temples d’Angkor seran més controlades, actualment encara hi ha un cert campi qui pugui, en benefici de la població local. L’únic imprescindible és comprar un forfait pels dies que tinguis previst visitar-los, després pots recórrer l’entorn amb moto-taxi, bicicleta, tuck-tuck, elefant, cotxe o els autocars pels grups organitzats. No s’ha d’entendre el conjunt d’Angkor com un lloc tancat, l’extensió és molt gran, incloent pobles, camps de conreu, boscos, carreteres, serres entre mig. Hi ha dotzenes de llocs per veure. Les rutes dels tours operadors segueixen quatre o cinc recintes en un dia, cercant els més famosos, resultant sent els més visitats. Així és fàcil evitar les multituds. Però no importa massa. Et passaries hores a les terrasses del Bayon, en tens prou amb, ser-hi, no necessites res més. Et sap greu abandonar el gran temple d’Angkor, un lloc que només veient-lo en fotos ja t’havia enlluernat de petit, i molts altres temples en els que quasi bé sense adonar-te et sents acollit. Aquest és un dels rars casos on l’arquitectura en la seua forma creativa arriba a donar la mà a la natura. 2006.
1 Esbotzat: Fer que alguna cosa s'obri o es rompi cedint a una pressió exterior. La torrentada ha esbotzat la resclosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada