A.C.J. -----QUINZE (setzè)

        El camí el condueix per sota del nivell d'obertura de les cavitats. Li sembla que ja ha passat per davant de la primera, però no ha volgut pujar-hi, segueix caminant per una mena de feixa mig desbrossada que recorre la paret. Per fi s’atura, davant seu, una curta rampa porta a l’entrada d’una gran boca. Amb atenció l’observa. Quan ja en té prou eleva la vista fixant-se en les traces dels estrats horitzontals sobre la paret i en el treball de l’erosió en ella, delatats per la fluctuació esglaonada de les tonalitats. Prossegueix. Docents metres endavant s’acaba la feixa, les balmes i per molt que ell persisteixi en avançar, el camí es perd tot seguit. Desistint d’enfrontar-se amb la punxant vegetació, recula. La perspectiva de l’indret giravolta: canó amunt el paisatge es mostra més obert, més amable, dolç i sinuós, amb puntetes de verd, ofereix visió de distància, d’horitzó. Riu avall tot era fosc i rovellat, tot just s’aguaitava les crues parets de l’inici del proper meandre. Pensa que ha trobat el mètode, la clau per accedir a les coves. No entrarà a la babalà, no, ni a la primera, ni a la més grossa de totes elles, no. Per una primera visita buscarà una discreta obertura a prop del camí, la més accessible, la que li costi menys esforç penetrar, llavors acceptarà de bon grat la seua invitació.

En efecte, així ho fa. La boca és allargassada, en lleugera pendent, corbant-se cap a l’interior per les puntes. Baixa de sostre, s’ajup per entrar, busca les empremtes de les mans per les parets, primer pel fons de la cavitat, després pel sostre, fins que surt per la part més baixa sense haver-ne vist cap. No pot ser. Torna a entrar, va resseguint les parets de baix cap dalt; només quan la paret s’allisa en l’extrem oposat, distingeix unes manetes pintades en positiu, algunes, gairebé descolorides, esteses aleatòriament entre el sostre i una superfície plana ja propera a l’exterior. Són poques. Carabasses i vermells són els colors dominants, més que no pas els blaus que havia vist a les fotografies. S’asseu, s’està una estona observant-les amb atenció, fent algunes conjectures que segurament no el duran enlloc. Què en traurà de pensar que eren unes mans de nens juganers, que van fer la seua obra aprofitant les voltes d’una cova menyspreada per les patums? Fins i tot poden ser molt posteriors, inclús aventuraria que modernes, dels fills de la família dels guardes. Recorda haver llegit que la cultura que va pintar les mans es va desenvolupar durant segles pels voltants del canó. De les primeres mans datades a les més recents hi havia més de quatre mil anys de separació. També va llegir algunes teories sobre el suposat significat de les pintures rupestres, encara que no li van interessar gens. Ell ja va comprendre el veritable motiu, tot just la primera vegada que les va veure a una exposició al museu de Chonchi. S’hi està una estona, estorat al terra de la balma, gaudint del paisatge, omplint-li els sentits. Davant veu la fractura per on ha caminat aquests dies, la fi quasi ni s’apercep, ha d’esbrinar el seu recorregut fixant-se amb les petites discordances d’un relleu prou uniforme. Creu que les cotes baixes de la serralada tapen els cims més alts, la diàfana claredat d’aquest vespre li permet veure al fons, la gran carena nevada que divideix les terres altes. A poc a poc s’abstrau de qualsevol pensament minúscul i resta durant uns minuts en pau, combregant amb l’entorn.

Als límits de la vesprada regressa a la pista de connexió, un prim cordill esfilegat de la xarxa trenada per l’ordre. Una punta fràgil, a punt de trencar-se, reduint així els vasts condominis de l’oligarquia.

    Talking Heads - "Road To Nowhere"