Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (10)

               --Poc després dels dos assalts, la nació, que fins abans del judici que mai es va celebrar, ens havia ignorat amb total displicència, va percebre que aquesta Vall era un reducte de milionaris, i les màfies vàries es van fixar en el fàcil que ens podien arrabassar els diners. De seguida van començar els primers atacs armats, primer no sé per què: el Mas del Rufino, a l'altra riba del riu, després no sé si els mateixos van anar a petar a la fonda de dalt, i penso que uns altres van atacar els restaurants.

--La violència es desfermà malgrat tots els intents que van fer per reprimir-la, però les nostres forces eren les que eren, a més a més es van esperar que marxés de la Vall la guarnició de suport que havia pujat acompanyant tots els galifardeus del ministeri. Els primers dies van ser molt confusos, havia foc creuat, trets pels carrers entre la nostra guàrdia i les diferents bandes. Després aquestes van pactar una treva fins a aniquilar del primer a l'últim tots els membres de la policia local. La matança al turó escapçat va ser esgarrifosa. Llavors, veient-se forts, van arremetre a discreció, casa meua va ser de les primeres a ser assaltada, després van caure d'altres i sort van tenir que es matessin entre ells, si no haguessin arrasat amb tot el poble i amb tota la Vall en tan sols una setmana.

--També va haver-hi sort en què entrés l'hivern, i la neu en fes costat, amb bon temps no sé què hagués pogut passar.

--Jo entre un tancament de carreteres i l'altre, encara no havia pogut començar el curs. I la pobra Manuela va rebre una bona benvinguda: només arribar al poble van començar la “balasera”.

--Sí, i amb la tranquil·la que jo vivia, però quan em va arribar l'oferta de treball no us penseu que m'ho vaig pensar gaire, també ho havia de confirmar de seguida, i personalment em convenia molt allunyar-me del focus de tots els problemes que m'assetjaven entorn de l'última feina. Ha estat com un tractament de xoc, us ben asseguro que m'haig oblidat de tot, i el millor: haig fet noves amistats, amistats que en la desgràcia, potser encara les aprecio més.

--I doncs, quan va acabar tot això? --El Ventura a vegades es perd entre la facilitat verbal de les dones.

--Acabar!

--No ens veus aquí preparant paquets de medicaments, els que van poder salvar de l'Hospital i de la farmàcia. Un metge estava de viatge i a l'altre el van pelar pel carrer.

--Va rebre una bala que no duia el seu nom.

--El farmacèutic fugí muntanya a munt i no se l'ha vist més.

--Diuen que està amagat com un talp al soterrani de casa seua.

--Déu n'hi do, si fa uns mesos enrere m'haguessin dit que un dia parlaríem així, amb aquesta naturalitat de trets, assassinats, segrestos, morts...

The Band - "The Night They Drove Old Dixie Down"