Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (3)

La marxa fins a Escalabornava és llarga. El Damiano desfet, va passar pel mas dels pares a acomiadar-se. No sap si se sent tan fotut per haver perdut la confiança d'un amic o pels dubtes que li comporta la seua nova feina. Ja no hi ha més provatures, s'haurà d'enfrontar als primers casos sense més dilació, el vell examinador fa dies que és inhàbil, suposa que deu haver força gent esperant. El que li fa més por, més que el fracàs en si o les conseqüències d'ell, és que en fan a Escalabornava dels que no els són útils? De tant en tant li pugen com a glopades d'ansietat, no s'ho havia preguntat mai. Fins ara no era més que una simple visita, i tot ho trobava bé. Per què no s'havia preguntat mai pels fracassats de poble, què en fan d'ells? Sempre ha donat per suposat que tothom desenvolupa una feina, una feina per la qual sembla predestinat, però el percentatge d'erros... segur que hi ha inadaptats, persones que no casen amb les singularitats de la seua societat; no les ha vist mai... potser són foragitats. Si no les ha vist, i en ningú en parla, seran expulsats amb indignitat i vilesa? Què és el que li espera? Tant de temps desitjant-ho! Què van fer els seus avantpassats per emigrar? Potser també els van expulsar? Ningú mai l'hi ha explicat.

Escalabornava s'estén sobre una falsa esplanada encarada a llevant. En els seus inicis les cases es distribuïen prop del tàlveg de la minsa surgència que l'alimenta. Actualment tant la dispersió com la canalització de les aigües vers els camps més fèrtils, li fa prendre, a ulls d'un estrany, una aparença de vila principalment agrícola. Malgrat la seua considerable altitud, més per a un home de la vall o de les planes interiors, gaudeix d'un microclima prou acceptable quan un s'hi ha acostuma. Tampoc és que ratlli l'alçada de la collada de la carretera, ni de bon tros, a més a més, reposant sobre una fondalada d'una vall molt més serena que les seues veïnes, la guareix de les ventades, permeten que les nuvolades es desplacin suaument sense detenir-se en ella. Les nevades són habituals a l'hivern, tant com les altes temperatures de l'estiu o els verds intensos de les pastures primaverals. La petita surgència mai l'han vista eixuta, té una resposta lenta després de grans aiguats, mai tan desproporcionada com per provocar cap desgavell.


Bob Marley - "Jamming"