És encara força
curiós, i per més cops que em passi no deixa de sorprendre'm, a
hores d'ara quan ja no m'afecta gens ni mica la libido a efectes de
plaer eròtic, no pensem ja en velles i impossibles necessitats
reproductives, que el cap persisteixi en conservar el desig. Un desig
pel sexe femení, ja impossible de satisfer físicament. És a dir
que quan la cigala ja només et penja, en veure una dona prou
atractiva, la ment persevera en la intenció d'abordar-la
sensualment, d'atansar-s'hi si més no. Sentiment que has de
ràpidament reprimir per no patir més del necessari. No és fàcil,
al començament fas molta pena i ridícul, però que hi farem, coses
pitjors he de suportar. És gros el deute que hem de satisfer per la
conservació de l'espècie. No només hem d'estar amb l'eina destra
quan ja som fèrtils, cosa prou assumible si no fos per la seua
exagerada duració, sinó que també quan ja no en fem servei, la ment
s'obstina a menysprear els senyals, les alertes d'incapacitat física.
Vaig apuntar aquestes
ratlles en un inici, quan confonia les coses de lloc. Ara prou feina
en tinc per reconèixer-me a l'espill. M'aterra reflectir-me en un
espill, demano a la gent que estar a prop si aquell que hi surt allí
sóc jo. Jo que havia estat tan guapo, després començo a cridar.
Crido sense parar, fins que m'esgoto, la meua dona intenta calmar-me
en va, jo crido pel que vindrà, i per com estic, no veus com estic?
Crido contra els que m'han fet això, els insulto, els foto fora,
crido perquè em porto malament, crido per aferrar-me al que em
queda, crido perquè tinc molta por. Ja no puc escriure, llegeixo tot
el que trobo i ho repeteixo en veu alta, llegeixo els rètols del
carrer, no llegeixo quan crido, ni quan ballo amb la dona, ni quan
ric i també ballo, ni quan camino.
Ray Heredia - "Lo bueno y lo malo"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada