El cavall gran és el seguir conservant
L’anhel de voler escapar
Del temps i del món irreal [1]
Només l'oblit substitueix al desencís. Per la majoria dels habitants de la comarca, els que havien confiat amb les possibilitats del grup del poble de la muntanya, l’únic que aconseguí sortir de la borda del capdamunt, no més els hi restà l’esperança i poc després ni això. Hivern rere hivern es confirmaven les previsions de la Junta de la Vall, i ja fins i tot a les barberies molestaven les conjectures dels més addictes, dels pocs que de tant en tant insistien en el tema. Tampoc prestaven la més mínima atenció a les notificacions dels vigilants del turó, que any sí, any no, veien créixer un bony en una punta d’un petit esglaó del cingle, per sobre del pas a dos colors, entre els Marbres i els Gresos.
Un cavall fort trepitja a un cavall fluix
S’orienta de cara al sud
No porta ningú al damunt
Se’l veu venir de lluny
--Això és tot, ho deixes així? No passa res més?
--Ja veig que no t’ha agradat gaire.—L’Ernest està feliç, per molt que sembli que a la Milia no li hagi complagut, ell s’ho ha passat la mar de bé.
EL cavall fort és un cavall de combat
Neteja l’aire d’amor
Trontollen camps i ciutats
És invencible i és fort.
--No, sí que m’ha agradat, i m’ha sorprès, jo em pensava que seria com un conte a l'estil... no sé, com els de fades, d’aquells de les tres possibilitats, dels paranys i tota la parafernàlia, és que a mi sempre m'han encantat aquests contes, m'ho ha degut d'encomanar ma germana, que en té les prestatgeries de l'habitació plena. --
--Jo també, però fixat, ja des d'un començament no han anat per allí les coses.--
--Però deixes als personatges penjats, i tampoc acaba bé.--
--Tan sols les millors històries acaben bé Milia.—
No fuig quan parla amb la mort
Apaga els llums i els fanals
I trenca els deus de cristall.
--I què se’n ha fet de la pastoreta, perquè el seu viatge continuava, i a mi m’intriga molt la resta de la seua història, ella és el meu personatge favorit.
--I no t’estimaries més saber que és el que va fer el pastor, tot aquell mes i mig que ningú no el va veure, o si el recol·lector de llet de lluna va trigà gaire a reunir-se amb la seua família d'ultramar, o jo que sé, si la senyora trementinaria va tenir descendència.
--No jo prefereixo a la pastoreta. A més no sé, tampoc passa res fantàstic, ni excepcional. A més de l’evident al·legoria, està molt clar que representa cadascuna de les dos societats de la història.
-- Ja, potser sí que no haig estat gaire imaginatiu a l’hora de pensar formes governamentals menys previsibles.
--Vull dir que: sí, fan un viatge, més aviat dur que no pas perillós, que acaba sent inútil, i al final no poden ni tornar a casa, llavors s’han de buscar la vida en un país estranger, això sí, amb les millors de les recomanacions possibles.
--T’ho veus així, però la majoria de la gent no fa res d’extraordinari a les seues vides, no viuen ni una mínima peripècia, i són tan feliços. Es conformen amb això, i és més, es reconforten en els seus records, que per la resta del món son totalment irrellevants i trivials, passant a ser preponderant el costat sentimental, el conjunt emocional familiar o sinó, inclús l'ambit professional. Aquests, al menys ho apreciaran i sempre ho podran contar amb orgull.—L’Ernest reflexionant un instant, conclou:--Bé, tampoc era la meua intenció ser massa didàctic, ni alliçonar, ni res de res.
El cavall fort és el cavall guanyador
El que ens fa fora la por
De cercar un nou horitzó.
-- Aviam Ernest, tu creus que paga la pena? Vols dir que el teu gran conte, amb la moralitat que desprèn, pot arribar a ser un exemple il·lustratiu per una persona indecisa en un moment transcendental de la seua vida? Que l’ajudaria a donar un pas molt arriscat, que mai no s’hagués atrevit a donar abans d’escoltar-lo.
L’Ernest, que ja s’ha exhaurit la copa, tracte de desxifrar les ultimes frases en l'esguard de la noia. Tranquil·litzant-se, a la vegada que a ella se li escapa el riure per sota el nas.
--“ Bon soir Madames et Mousieurs”—Un mestre de cerimònies amb frac vestit, és a l’escenari— “Nous sommes déjà dans la derniére heure au Cafè des Pinguoins: the finest hour, our favourite time. En c’est moment il comence l’heur du...”—I tota una munió de gent que s’ha arreplegat a la pista crida tots a una:--Rhythm and Blues.—Al instant es corre el teló i una impetuosa banda comença a descarregar un ritme ferotge que embogeix al públic. La Milia i l’Ernest es miren, i sense dir res baixen a la pista. L’orquestra vesteix pantalons negres i americana grana. A part d’aquesta uniformitat buscada; si ens fixem una mica en ells, cosa que no fan els dansaires de la pista, (la Milia i l’Ernest estan ballant com si fos la primera vegada) ens sorprendran uns torbadors traços comuns, quasi de segell familiar: mascles d’alçada inferior a la mitjana, cos robust tirant a gras, cabells castanys amb serrell i un posat en escena que fa que no els distingiries pas, sinó fos per l’instrument que toquen.
[1] "Tres cavalls”, cançó de Jaume Sisa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada