Entre plat i plat ha xerrat una mica amb uns veïns
laterals, una taula de viatjants que es reuneix cada, dos dies. Més
tard quan li porta el flam, la cambrera li pregunta com li va anar
ahir a la ciutat. El Xaparro i el Butxi no fallen mai, ni els dies
de festa. El Supun va coincidir amb un dia de festa ciutadana i va
pensar que es moria d’avorriment. Tot tancat, els carrers buits,
era com si tot hagués deixat de funcionar, almenys el menjador no
tanca mai. Quasi sempre porten els cabells recollits, encara que en
dies com aquest, llueixen els cabells ben llargs, lleugerament
ondulats. Per fi amb el cafè, s’atreveix a preguntar-los per un
comerç que li és menester. Elles no tenen ni idea, però que no es
talli, segur que algú li podrà informar. Llavors comença una
enquesta col·lectiva que corre per totes les sales de taula en
taula. Tant roda que quan retorna no entén la resposta, sols una
cambrera li assegura que aquesta nit trucarà al seu fill, que és
una fletxa per aquestes coses i demà li tornarà contesta. L'endemà la resposta no arriba, perquè no hi ha pensat més, i
els dos dies vinents lliura, quan torni, i s’ho apunta a la
llibreteta. A ell no li fa res, però els de la serra estan que
trinen, per més que els hi hagi explicat les dificultats de
transmissió que s’ha trobat: primer a l’hotel, que té un
sistema tan obsolet que no més pot enviar imatges a la mateixa companyia, que és l’única que encara el conserva. Després al Centre
Públic tenen un tan modern que no accepta el de l’ajuntament.
També ha provat les adreces que li van donar com solucions, tant
uns, com els altres; la gent no està per complicar-se la vida. Res
que van passant els dies i es troba aturat al mateix punt.
La cambrera no fa més que xerrar i xerrar amb una taula
de senyores grans que per més inri veu per primer cop. Cada vegada
que els hi canvia el plat enceten una conversa ridícula: és que ell
és molt foto sensible, posseeix memòria associativa, hui el meu
encara està en l’època en què pensen que el millor que es pot
fer amb una dona és mirar-la. De riure, ja riuen, ja. La cambrera,
segur que no té memòria associativa, o potser sí. Abans de marxar
es disculpa, és que se me n'ha anat del cap, li passa un paperet amb
una adreça escrita, aquí diu el meu fill que t’ho solucionaran:
Mercat Tercer, Tras la Colina, sobre Vainica i George Ben. Moltes
gràcies.
The Cramps - "Like A Bad Girl Should"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada