dimarts, 14 de gener de 2014

A.C.J. -----DOTZE (cinquè)



El Supun es fixa en les persones de pas ràpid, contundent, que prenen una direcció clara; segueix a una d’elles. El segueix tant que se’n surt fora dels límits del parc, i el paio continua. Després pensa que seria millor rodejar el perímetre del parc, abans d’endinsar-se per tornar-se a perdre. Avançant, com és costum, pel sentit contrari a les manetes del rellotge, li és difícil moure’s per la vora del parc o per les zones limítrofes desemparades de mantenidors, plenes d’argelagues i males herbes. Com la cosa es fica pitjor, gira cua. Per l’altre costat de seguida comença a trobar coses: una residència, un camp de bitlles, una escola de música amb un pati interior on els nens toquen entre classe i classe, aquí s’atura. S'apropa a un grup de nois que comparteixen una revista, i per fi els hi demana pels camps de futbol. Al costat n’hi ha dos, però pertanyen a l’escola, els que ell cerca han de ser els centrals, al bell mig del parc d’Umm Kulthum. Pel camí de formigó que du al quiosc és fàcil arribar. Poc abans del quiosc, quan ja es veu el petit escenari, cal trencar a l’esquerra pel senderó de terra, però sense pujar la primera rampa, llavors et fixes en les puntes d’unes araucanes (sol hi ha aquestes en tot el parc) i te’n vas directe cap a elles, després baixes per la falsa tartera i només fer un retomb, fas cap al sector poliesportiu, els camps de futbol estan concentrats per tot el sector, numerats, si saps el número... No, no sap el número, però troba fins i tot les araucanes (per què també li han descrit la forma de les seues branques) el retomb és tan evident que no se’n refia i tira per una altra banda.
En aquesta hora del vespre molta gent se cita per disputar el partidet vespertí; l’horari d’estiu menjant minuts dia a dia. Camps de molts tipus i de tota mida, el que més hi ha és voleibol, s’aprofita qualsevol racó per plantar una xarxa. Els de futbol són tots ocupats, però al Supun no li fa el pes la des-uniformitat i la poca traça dels jugadors, no s’escau per una competició oficial. El sector s’acaba en una rampa enrajolada de colors que accedeix a un nivell superior. Això és una altra cosa, aquí sí, dos camps reglamentaris, on els jugadors van correctament equipats i els marcadors reflecteixen els noms dels equips i els resultats, però malgrat, és l’hora en què ha d'estar jugant, cap dels quatre equips correspon amb el que busca. Fins i tot hi ha espectadors. A un d’ells pregunta per l’equip de Rumsiki, però no li sap dir. A un altre li demana per cap altra competició oficial en aquella hora, i li contesta que fins que no acabin aquests no, més tard començarà una altra categoria. Allà juguen els dels morts, també li diu un home gros que es mira el partit. A on? Pregunta de seguida, allà al seu camp de la residència. Sí, perquè ara no els deixem jugar aquí, ho ocupàvem tot i ells no paguen res. Tu tampoc. I tu que n’has de fotre. Vés te’n a la merda, boterut. Te n’hi vas tu. Mal parit boterut, sempre seràs un boterut. Deixa’m en pau. Això dic jo, deixa’m veure el matx en pau. Això mateix. Doncs d’acord boterut. I se les tenen. El Supun fa bé a fotre el cap a tota màquina cap a la residència, una altra vegada.