dilluns, 24 d’agost de 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (18)

               El pare Hug de la mà del Serafí, al costat dret el nou Examinador. El Serafí saluda a molta gent tot passejant pels carrers de darrere del centre, prop de la Casa d'Aigües i el que denominen les Cases Velles, que no són les primeres que es van construir, però sí les que han resistit amb esveltesa durant més temps. Tot el que diríem el centre, és molt més nou, tampoc recent. Són tan abundants les salutacions, que fins que no s'allunyen una mica de la zona no poden iniciar una conversa, a tant a un com a l'altre els hi agrada conversar mentre passegen, si no sortirien a passejar en solitari. Reprimint-se les inquietuds, durant el trajecte fins a casa i com si no en tingués prou, el Damiano ha de suportar tota mena de comentaris del seu acompanyant sobre la relació a tres bandes que l'Eumir els hi ha confiat. Sols quan ja són just a la porta li va fer esment de l'assumpte de la massatgista. La resposta és un sobri: ja l'hi comentaré.
Les jornades sumeixen al Damiano en una monotonia sens fi. Una persona com ell, a qui no li és pas excessivament molest, triga a apercebre-se'n. El paio més parsimoniós que es pugui trobar a cap de la serra, però fins i tot a ell se li està fent insuportable. No veu l'hora que arribi la caminada amb l'Hug i el Serafí, ara amb el fred han avançat l'horari. L'Eumir l'altre dia es va escapar i el van anar cercar més lluny del cementiri, pel senderó que remunta pels esglaons i finalment va a buscar la carena que cresteja a l'esquerra de la vall. No va marxar gaire lluny, després de les esglaonades es va esgotar i el van trobar assegut, sense forces per donar dos passades seguides, ara romandrà uns quants dies reposant, sense moure's de casa.
Amb la repetició dels trajectes, al Serafí li minva la capacitat d'innovar en la seua vocació de cicerone. L'orgull cívic es desvia vers un desassossec, que irremeiablement aflora per aquesta època de l'any, que contràriament són els mesos que resten aïllats, sense possibilitats d'emigrar. Comença com unes simples apreciacions, i amb la concatenació dels passejos, pren una embranzida difícil de manllevar pel nouvingut. El Serafí li demana cada tarda amb més puixança per la vida a la vall d'on prové. Queda un xic contrariat en confessar-li que mai ha sortit de la seua vall. Per no decebre'l, recercant a la seua memòria extrau records de converses amb amics de l'estranger, la veritat és que sols en té un i fa molt de temps que no el veu. El nom d'Enric és l'únic que li ve present per associar-lo al mot amic.


Pau Riba - "Crida'm"