Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (12)

Finalment han estat parlant tant de massatges, que el Damiano no li ha fet cap pregunta de les que ell creu importants. Fa uns dies que és al poble i quasi ni ha sortit de casa. Es va trobar el rebost ple, encén el foc al tard i dorm d'hora. Nota que dorm molt, s'aixeca tard, però a gust, esmorza, per ell l'esmorzar és sagrat, després neteja una mica i es tanca al despatx. Dina a l'hora, descansa una mica, i es torna a tancar al despatx, llegeix una bona estona (ha descobert la captivadora biblioteca de què disposa), quan es cansa, surt a prendre l'aire, acostuma a ser quan els veïns van o tornen del passeig, llavors xerren una estona, torna a entrar casa, posar la ràdio i es prepara un sopar lleuger. Llegeix una estona més o escolta la ràdio i se'n va a dormir. S'adorm ràpid, profundament, s'aixeca a pixar quan encara és fosc i torna al llit fins que es desperta a l'hora que els nens ja són a escola.

Al Serafí li agrada sortir a passejar amb son pare. Ara que ja comença a fer fred, el tapa ben tapat i fan el tomet. Mai havia compartit gaires coses amb el seu pare, en un inici es veia obligat, perquè el vell no vol passejar més que amb ell. El silenci els acompanya, lentament de la mà recorren tots els racons. Li permet observar la seua obra, les coses que es fan malbé, les que s'han d'arreglar. Mentre passegen barrina les millors solucions per a cada cas, la combinació de materials, les textures, els colors. Pensa a veure als picapedres, acompanyar-los fins i tot a les pedreres per escollir el material que més l'interessa. L'any que ve s'hi ficaran amb l'entrada sud. Mai li ha agradat aquesta entrada, les altres estan prou bé, ja té la conformitat i només els hi resta anar solucionant els problemes del projecte. El rei va insistir molt de què no per engegar una obra major, descuidin les altres, per això abans que la neu colgui els carrers, volen enllestir les feines pendents i avançar-ne algunes. Durant l'hivern es dedicaran a reparar i a reconstruir l'ornamentació malmesa, la parella d'escultors fa temps que hi treballa. El projecte de l'entrada sud serà el més important en què hi hagi treballat mai. Diuen que cada generació dissenya una de les entrades, n'hi ha set, sis d'elles esplèndides, menys la sud que és a la que a ells els hi pertoca. Els hi han dit que és l'entrada menys important de totes, la sud només l'utilitzen els que van vall avall, ni tant sol té un nom escaient, Sud, per què és la més baixa? L'inferior, la dels xiquets, els pescadors, el bestiar a la tardor. No és pas l'entrada de les Esfinxs, amb la seua portalada culminada amb un arc de doble punta, que segons com et col·loquis emmarca les tres esfinxs. Ni l'entrada Vetada, la que més s'utilitza per pujar als llacs, feta amb els marbres de bretxes roses més allunyats del poble. És la seua gran obra, encara que també tenen pendent la reestructuració de la plaça de la Distribució, una denominació periclitada, que actualment amb el desenvolupament de la xarxa urbana, no reflecteix la seua privilegiada categoria.     

Missippi John Hurt - "Lonesome Valley"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (11)

El segon dia rep la visita d'un fuster per saber si li convé alguna cosa. Ara no li podria fer, en aquesta època els fusters tenen molta feina, la gent sempre espera a fer les coses a última hora abans de l'hivern, però que com a molt, en unes cinc o sis setmanes estaria a la seua disposició. A l'hivern la gent no vol obres a casa i la feina de taller no mata, a més a més, ell prefereix treballar per encàrrecs concrets, mentre els altres fusters dediquen els mesos de fred a jugar a ser artistes. Igualment per aquestes dates són molts els que estan ocupats en la sega de la darrera collita, la tercera, la que servirà per omplir les sitges per passar el llarg hivern sense penúries. Els pescadors són fora, a l'hivern els llacs es congelen, llavors ara baixen cap als torrents a pescar amb la mà truites sota les pedres. Sempre se'n porten alguns voluntaris, més que res per ajudar-los amb el transport. La pesca és divertida, de tant en tant en comtes d'una truita els hi apareix un serpot, que un cop d'espellat i eixugat, pres amb una sopa ben calenta és el millor dels remeis pels mals refredats. Al jovent els hi fa patxoca acompanyar-los, uns dies trescant pel mal país, obrint pas, saltant pels blocs dels barrancs, dormint en petites cabanes improvisades amb enginy secular, i d'aquesta manera es lliuren per uns dies de la sega, una tasca que no per necessària deixa de ser rutinàriament força feixuga. Quan regressen ho reviuen explicant-lis als amics, a les noietes, als noiets... Pels quatre pescadors és com unes vacances amb companyia, abans d'un hivern que dedicaran cadascun a les seues aficions, en espera de què es descongeli el primer llac, tradicionalment mai s'ha volgut pescar a l'hivern, així tampoc l'esgoten.

Serafí, és el nom del fill del vell Examinador. Treballa de paleta, però no construeix cases, es dedica a l'exterior, a l'urbanisme: carrers, places, jardins, voreres i vorades, tot el que sigui el nucli urbà, no s'acaben mai la feina. Ja des de la primera visita el Damiano va quedar enamorat de la cura en què es tracten tot el conjunt d'elements urbanístics. Fins llavors odiava qualsevol agrupació de cases en forma de poble, com a única referència del poble capital de la Vall, i la deixadesa dels seus carres amb la brutícia acumulada pels seus voltants, cosa que amb el temps, la millora econòmica, i sobretot la dedicació de la viuda, han anat esmenant. Cada tarda quan acaba la feina va a casa son pare, l'arregla una mica i surten a passejar. L'altre dia li comentava al Damiano: quan arribi l'hivern no sap que farà, amb un metre de neu pels carrers no podran sortir a caminar, l'any passat son pare estava encara bé, ja tenia la malaltia, però no era tan avançada. Després li fa el sopar i l'agita, es queda a dormir. Pel de matí, fins que ell arriba, dos senyores es tornen per cuidar-lo. Una de les quals, és una excel·lent massatgista, de tot tipus de massatges remarca, és una experta, i no n'hi ha molta gent que ho sàpiga, és una dona molt discreta. Ell mateix fa ben poc temps que ho sap. Un dia que li feien mal els lloms d'enrajolar i ella que ho va veure, li oferí els seus serveis. Mans d'àngel, i després, un catàleg d'una diversitat extraordinària, el que li manca és gent per practicar, ella sap una gran teòrica, ha après en poc temps i està veient que això és el seu. Insisteix tant que li trau una cita del Damiano, més encara quan li diu que estava a punt de fer una visita a la Felisa (l'actual millor amant d'Escalabornava).

--La Felisa està molt bé, la Felisa té lo seu, però jo no menysprearia a la senyora Ramona, té massatges que són una autèntica delícia, té massatges fins i tot en què pots interactuar amb ella, deixa que ella mateixa t'ho expliqui.

Suzi Quatro & Chris Norman - Stumblin' In

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (10)

             

            Al carrer dels Examinadors hi viu el Damiano. Es diu així només que tres dels immobles siguin habitats pels Examinadors. Els carrers al poble, no són un parell de fileres compostes de cases consecutives, ni molts menys. El barri de la Lluna, que és el que trobarem si des de la casa del rei anéssim al bosquet, que és com anomenem els vilatans a una agrupació de pins, els més alts de la vall, a la part baixa del poble, tancat per les cingleres del cementiri. El recorregut del vianant s'assemblaria més a una configuració de trèvols de tiges curtes, creixent des de la casa del rei i la plaça del Sòcol. El carrer Examinadors ocupa una ziga-zaga perifèrica, cal que el petit esforç del desplaçament, conjuntament amb la distància, permeti la reflexió de l'interessat, i la pau dels afores faciliti el treball del professional.

Tenia la casa preparada de feia dies. No és gran, per a una persona sola, suficient, més que suficient. El millor la terrassa del darrere, suportada per les pilastres que oculten la llenya i la molsa seca. La terrassa ofereix una vista neta, oberta just la vall d'enfront, obaga i vestida. Li recorda una mica el mas dels seus pares; el cromatisme no té res a veure i allà la vista és molt més amplia. Davant, un escuat jardí prepara el pòrtic d'entrada i el rebedor interior. Un xic desplaçada a l'esquerra, la casa del vell Examinador. Cada vespre surt a passejar amb el seu fill. L'algutzir el va rebre recentment arribat, tranquil·litzant-lo de seguida, sobretot que es prengués el temps necessari en adaptar-se, tant al poble com a la seua nova ocupació. Les portes i les finestres són ben ajustades als marcs sense joc de cap mena. No haurà de patir per això quan arribi el fred. Ara que ho pensa!, no ha passat mai un hivern aquí dalt, sempre hi pujava avançada la primavera o a l'estiu, com a molt a les darreries, tot just iniciada la tardor. La llar de foc ocupa una paret del saló central, a l'altra banda hi ha el dormitori, a dalt la golfa netejada de poc. El bany toca a l'habitació i la cuina darrera amb un accés propi a la terrassa. El seu despatx és tot entrant a l'esquerra, no és tan gran com el saló, però déu n'hi do, hi caben perfectament tres cadires per les visites, ell no sap si anomenar-los: clients, visites, fins i tot pacients... preguntarà que és el correcte. De moment prou feina té a ficar en ordre el despatx i així aprofitar també en afilerar-se una mica.

 

Teardrop Explodes - "Poppies Are In The Field" 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (9)

Foto: J.M.Molgor.

La canalla ja ha sortit de l'escola, se sent la cridòria. El vell Examinador passeja de la mà d'un home que podria ser el seu fill. Camina lent amb el cap cot, mussitant frases inintel·ligibles pel seu acompanyant, que de tant en tant s'atura per demanar-li si vol alguna cosa, poques vegades li fa cas. Als cabrers se'ls hi atansa l'hora de munyir. La pastora condueix les cabres a la cleda.

L'observador registrador de tots els efectes quotidians per ser consultat per facultatius o per decoradors, decoradors fusters, observador és el que explica les coses anotades que ho anoten i correlacionen. No tenim un correlacionador, com potser? Jo no ho sé pas.

“Jo no ho sé pas”, és l'únic que entén l'acompanyant del vell Examinador. És la frase que més repeteix, és la resposta a qualsevol pregunta, quan no el silenci.

L'home que podria ser el seu fill regressa a les seues cabòries. Un paio indecís, pensa que és del tot prescindible: la seua feina la podria fer qualsevol altre, fins i tot dur de passeig al vell, a ell tant se li'n fot tot. No hi ha gran cosa que el lligui a la vall, se sent pres, pensa que fora li anirà tot més bé, ell ja ha eixit moltes vegades, sempre ha tornat afalagant-se de les seues experiències i dels seus coneixements, però interiorment li rasca el rau-rau del fracàs. De totes maneres no té perquè no tornar-ho a intentar. Hi haurà algú que se'l mirarà malament, més d'un segur. Quan tot això hagi passat farà un pensament, no pot suportat més aquesta recança. Diuen que arriba un Examinador nou, llàstima que sigui un descregut.

Paco Ibañez - "Poema nº 15"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (8)

--L'Anotador té ajudants?

--Oi tant, si no, no se'n en sortirien pas, pensa que ha de portar un arxiu complet de totes les activitats i de tot el que succeís al poble, a més a més si algú, com l'antic Examinador, els hi demana una feina extra, també l'han d'acomplir. --En aquests moments l'Eumir s'atura a pocs metres per sota ells, els espera amb la cara tensa, el llavi inferior caigut.

--Com va Eumir? --L'home no respon --Vols que et portem a casa? --L'Eumir ho agraeix amb l'esguard quasi imperceptiblement. --Au vinga baixa amb nosaltres, et portarem a casa i et donarem beure, tens set Eumir? --Aquest cop assenteix amb el caparró. --L'Eumir és un gran caminador. --El Recader amplifica la seua veu, tot explicant-li al Damiano, després se centra amb l'Eumir. --Aquest és el nou Examinador, Eumir, es diu Damiano, però tu ja no t'hauràs de preocupar per ell, són amb els teus ajudants amb qui se les haurà de veure. --L'Eumir fa per saludar-lo, es disculpa de no poder parlar, no li arriba prou alè a la gola. Tots tres homenots reprenen la marxa al ritme lent que les esprimatxades cames de l'Eumir suporten.

--A l'Eumir li agraden molt els lèmurs, és la principal autoritat a la vall. Coneixes als lèmurs Damiano? Realment són unes criatures fascinants. A mi m'agraden més els camèlids, em són més propers, però he de reconèixer que els lèmurs tenen la seua gràcia. Si t'agraden els felins, t'agraden els lèmurs, i si t'agraden els micos també, oi Eumir? --L'Eumir somrient assenteix. --L'Eumir ha viatjat a l'illa dels lèmurs, els ha estudiat, té una biblioteca extensa sobre el tema, fins i tot ha publicat articles, recordo el de les peculiaritats de les extremitats superiors dels ai-ais,

Se sent un fil de veu repetint un parell de cops: --Poca cosa, poca cosa...

Violeta Parra - "Volver a los diecisiete"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (7)

Un senyor puja les marrades, el veuen que se'ls atansa a pas decidit.

--És l'Eumir, ja ha hagut de sortir disparat de casa.

--No el conec, on va, potser ha de fer alguna cosa per les esfinxs? Jo sempre que haig estat, ho he trobat tot molt ben indicat, tot polit, el camí net sense pedres, sembla que estiguis en un altre lloc.

--No, al pobre quan li agafa surt del poble i comença a caminar, avui li ha hagut de donar per pujar fins aquí, altres cops tira amunt cap als llacs. Si l'has de buscar, no el busquis mai cap avall, això no, ell sempre amunt, ben amunt.

--Vols dir que no hi rega massa?

--Massa!, no gens, fa anys pujava a les collades fins que es cansava i tornava a baixar, ara més d'un cop l'hem hagut d'anar a recollir esgotat i mort de fred per sota els llacs. Cada cop té menys força, segurament tot just arribarà a la darrera marrada, després baixarà. Això si no se li gira el cervell, i torna per si sol, potser l'haurem d'anar buscar.

--Així fa temps que està així?

--Fa uns anys, és l'antic Anotador. Jo el coneixia prou bé, raons de feina més que res, que després ens van dur a caminar plegats.

--Sembla que darrerament no els hi vagi gaire bé als Examinadors.

--Examinador?, no! Anotador.

--Perdona havia entès malament, deu ser que estic encara obsessionat.

--Bé, la veritat és que tots dos, tant l'Examinador antic, com ell, van treballar plegats per una llarga temporada. Després ja no. L'Eumir n'estava una mica tip de les exigències de l'Examinador, m'ho va confessar un cop que vam fer una ruta junts. A l'Eumir sempre li ha agradat molt caminar, i a vegades m'acompanyava, o jo l'acompanyava a ell, hi ha uns quants al poble que caminen força bé. Jo ho haig de fer per obligació, però n'hi ha d'altres que es coneixen la contrada millor que jo. Els més perfeccionistes s'especialitzen amb un racó, una clotada, una coma, i l'estudien a fons. Després les dades que treuen les lliuren a l'Anotador, i ell amb els seus ajudants, s'encarreguen de desar-les convenientment, per si algun dia fan de menester.

Billie Holiday - "You Go To My Head"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (6)

Foto: J.M.Molgor.

            Atansar-se a les esfinxs li asserena l'ànima. Home agraït d'assaborir un paisatge menys sever, dur, però no el semidesèrtic on ha viscut tota la vida amb la família. La cadència que l'aproxima a la vall dels seus avantpassats el reconforta. El senderó recorre externament la primera esfinx, una base ocupada per unes escletxes bufadores. Fa per penetrar a la vall, però encara no és possible. La segona esfinx, la més discreta, ofereix una feixa transitable que et du directament a la carena. Uns centenars de metres per sota la gran esfinx mostra el seu cap pla, amb el forat central que comunica amb la seua gola, habitada des de temps immemorials. Els historiadors ho han confirmat, descobrint a les excavacions de la balma les restes més antigues de la vall, el germen del poble d'Escalabornava, i segurament el seu origen etimològic. El camí descriu les dolces marrades que el contorn proposa. Des d'aquí les cases del poble, gairebé al centre dreta de la visió, es perfilen amb claredat. Llavors és quan els músculs es relaxen, els peus ja no fan mal, fins i tot es debiliten les tibantors del viatge. Un impuls de satisfacció convida a compartir l'experiència amb el Recader, la llengua corre solta amb la cooperació del company, que s'estranya de les afirmacions a boca plena del Damiano.

--Això no és pas com tu dius, mai al poble hi ha hagut cap mena de restricció o cap tipus de limitació d'entrada, o jo almenys no ho haig sentit mai, i això que jo sóc dels que volten per tot arreu i vulgui o no vulgui me n'assabento de tot. Que jo tingui entès, aquí viu tothom que vol viure, una altra cosa és que hi vulgui viure aquí dalt.

--Però... --El Damiano confós intentar reordenar les seues idees. Ell sap que no és llest, ni té grans dots de raonament, i quan pensa massa es confon encara més. --Són les marrades, no? Aquesta baixada després de les esfinxs, sempre ho haig sospitat, quan baixes cap al poble és quan et trasllades.

--Jo no sé el que tu creus Damiano?, les marrades em porten la visió de la meua vall, això em fot el cervell al capdamunt, que dic jo, no et fot!, també m'estimulen les idees moltes altres coses i en altres moments, potser a tu aquestes ziga-zagues et transporten i com tu dius et captiven, però per mi no representen res d'especial, no serà que la sang et torna a circular i per fi t'arriba a la matèria grisa?

 Sun Ra Arkestra - "Sound Of Joy"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (5)

             Arran d'alba el Recader el desperta, dormia profundament, no li ha sabut gens de greu, ja n'estava fart de pujar i baixar blocs. Es fa clar, la llum brosta pel fons d'una serra paral·lela. Es troba bé, es veu fort, rejovenit, a punt per aguaitar la carena de les tres esfinxs que l'indicarà la presència de la vall d'Escalabornava. La moral encara li puja més quan, al cap d'uns pocs revolts les esfinxs treuen el cap, ara per fi és segur que com a més tard, aquest vespre hi faran cap.

Els contorns d'Escalabornava gaudeixen d'una suavitat estranya, al bell mig d'esquerpes muntanyes, la vall es desfila com un pinzell abans de ser vençuda per unes bretxes metamòrfiques força plegades, que emergeixen pregones fins a tombar en quatre cingleres esglaonades com quilles de vaixell. Pels dos extrems les aigües de la vall esculpeixen saltirons, precipitant-se ràpidament per les valls annexes, cadascuna afluent de la vall principal. Per la part superior s'estén lentament obrint-se en unes pastures i una zona lacustre elevada encerclada per carenes no massa altes, amb un parell de collats pelats. La banda encimbellada resta oculta per un escanyament que a més a més li fa variar de rumb. Aquests són els límits del territori. Les valls limítrofes són un pedregam inhabitable: rasclerots per dalt, herbassals esbiaixats, derrotats i clivellats per sota, un intricat  boscam fins a la llunyana llera.

L'oasi d'Escalabornava té modestos reflexos escampats per la serralada, per molt que les relacions entre ells són inexistents. Si has d'anar d'un a l'altre, paga la pena fer tot el tom per les valls principals, que no arriscar-se a una severíssima ruta creuant una successió interminable de collats, crestes i carenes, sense cap traça oberta, amb moltes possibilitats de quedar-te penjat en mal lloc, sense poder tirar ni davant ni en rere.

Vainica Doble - "Alas de algodón"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (4)

Al Damiano l'acompanya el Recader d'Escalabornava, n'està una mica tip d'ell, no perquè no vagi al seu pas i l'hagi d'esperar, ja està acostumat, sinó perquè el Damiano és un cagadubtes capficat amb l'única qüestió de si sabrà desenvolupar dignament la seua nova feina. Es veu que ja ha fet proves i no li han anat gaire bé. Un recader sap que si has de menester d'un examinador malament rai, vol dir que alguna cosa no et funciona com cal. D'ençà que van sortir del mas dels seus pares no han parat fins a fer nit a una petita borda ben atrotinada. El Damiano comenta que aquesta era la seua feina, per la que creia que n'era predestinat i la que realitza a la perfecció: arreglar els camins, mantenir en bones condicions els aixoplucs pel viatger, però les patums d'Escalabornava no li van fer cas. No m'estranya, pensa el Recader, aquí l'importa, ell que es passa mitja vida recorrent els senderons més llunyans i inhòspits, ja se'ls coneix prou, i els que la gent necessita pels seus quefers quotidians, són prou fressats perquè tothom, fins i tot els més negats en orientació, en facin servei sense cap problema. No serà que li volia fotre la feina?

Després de la primera nit la marxa es va alentir força. El Recader ja s'ho sabia, ell hauria preferit fer nit al mas dels pares del Damiano, però les ànsies del Damiano ho van impedir, ara van a destemps, dormint a una borda extraviada, s'han desviat un parell d'hores del camí només perquè semblava que podia ploure. Amb aquest ritme trigaran un dia més del que havia previst, tot i les fanfarronades del Damiano que li assegurà que es recorria la distància en un parell de jornades.

El senderó pren força alçada, més que res per evitar les valls, més que valls, profundíssimes i feréstegues barrancades que desguassen en una antiga vall glacial reexcavada, indomesticable fins a força quilòmetres més enllà. Les puntes de les pistes dels miners són les úniques que s'endinsen pel territori, però d'aquí estan ni tan sols s'albiren. El corriol travessa tarteres de pedra fina i de pedra grossa, remuntant per un pendent costerut d'herba. El Damiano es mira malament al Recader, mai no hi havia passat per aquí. Ell per guanyar alçada, sempre tria cercar les marrades finals, per evitar precisament pujar a la brava pel vessant herbós, però no s'atreveix a dir res. El Recader està de mala llet, creu que podrà aguantar una hora més de patiment.

Mai sembla que abastin l'alçada adequada, en canvi pujant per les marrades, no te n'adones i ja ets al capdamunt. Per enllaçar amb el camí encara els resta superar una mar de roques que reposen en un vall suspesa, despreses dels esquarterats pics propers. No s'entreveu la fi, el desnivell és suau, els blocs immensos, un constant amunt i avall que esgota al Damiano. Al final prop del camí, li aclareix, hi ha un sota bloc habilitat per passar-hi la nit. El Damiano no l'ha vist mai, cau la tarda amb el Damiano amarat empetitit dins d'un món de granit esberlat. Fosqueja, el Recader l'obliga a caminar. És nit tancada i no pot apreciar que han sortit del rocam, ni que les calcaries substitueixen als granits, ni que han passat de llarg el sota bloc. Quan arriben a un conjunt de bordes, no reconeix l'indret, és exhaust, entra i s'estira mentre el Recader encén el foc, escalfa aigua i prepara un brou que li ofereix tot seguit.

Pascal Comelade - "Promenade des Schizophrènes"

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (3)

La marxa fins a Escalabornava és llarga. El Damiano desfet, va passar pel mas dels pares a acomiadar-se. No sap si se sent tan fotut per haver perdut la confiança d'un amic o pels dubtes que li comporta la seua nova feina. Ja no hi ha més provatures, s'haurà d'enfrontar als primers casos sense més dilació, el vell examinador fa dies que és inhàbil, suposa que deu haver força gent esperant. El que li fa més por, més que el fracàs en si o les conseqüències d'ell, és que en fan a Escalabornava dels que no els són útils? De tant en tant li pugen com a glopades d'ansietat, no s'ho havia preguntat mai. Fins ara no era més que una simple visita, i tot ho trobava bé. Per què no s'havia preguntat mai pels fracassats de poble, què en fan d'ells? Sempre ha donat per suposat que tothom desenvolupa una feina, una feina per la qual sembla predestinat, però el percentatge d'erros... segur que hi ha inadaptats, persones que no casen amb les singularitats de la seua societat; no les ha vist mai... potser són foragitats. Si no les ha vist, i en ningú en parla, seran expulsats amb indignitat i vilesa? Què és el que li espera? Tant de temps desitjant-ho! Què van fer els seus avantpassats per emigrar? Potser també els van expulsar? Ningú mai l'hi ha explicat.

Escalabornava s'estén sobre una falsa esplanada encarada a llevant. En els seus inicis les cases es distribuïen prop del tàlveg de la minsa surgència que l'alimenta. Actualment tant la dispersió com la canalització de les aigües vers els camps més fèrtils, li fa prendre, a ulls d'un estrany, una aparença de vila principalment agrícola. Malgrat la seua considerable altitud, més per a un home de la vall o de les planes interiors, gaudeix d'un microclima prou acceptable quan un s'hi ha acostuma. Tampoc és que ratlli l'alçada de la collada de la carretera, ni de bon tros, a més a més, reposant sobre una fondalada d'una vall molt més serena que les seues veïnes, la guareix de les ventades, permeten que les nuvolades es desplacin suaument sense detenir-se en ella. Les nevades són habituals a l'hivern, tant com les altes temperatures de l'estiu o els verds intensos de les pastures primaverals. La petita surgència mai l'han vista eixuta, té una resposta lenta després de grans aiguats, mai tan desproporcionada com per provocar cap desgavell.


Bob Marley - "Jamming"
 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (2)

El que més m'agrada és passejar, passejant trobo molta gent, pel carrer passejant veig als meus amics i els saludo. Ja no puc treballar, tampoc ho trobo a faltar, no trobo a faltar res, ara estic content. Tampoc la mania aquesta d'apuntar-ho tot, per no deixar-me res enrere, si ja no penso res de bo, a més a més si algú vol saber de mi, només haurà de llegir els arxius dels meus casos, allí ho tinc tot apuntat, almenys li farà servei al meu substitut, perquè amb els meus col·legues no hem estat mai d'acord, ells pensen diferent de mi. Fa molts anys, quan cercava patrons per poder correlacionar alguns dels casos examinats i així limitar els arquetips a seguir, els barruts sempre fugien d'estudi, no en van voler saber res, em van deixar sol barallant-me amb les meues cabòries, si haguera tingut una mica d'ajuda... no vaig aconseguir mai correlacionar res de res, recordo que de jovenot vaig arribar a creure que seria possible, sempre vaig saber que no seria gens fàcil, però va haver-hi un parell de cops, o tres, o quatre, que vaig creure que havia trobat algunes petites concomitàncies que podrien servir de paràmetres, que una vegada seleccionats i estudiats amb profunditat em facilitarien la feina i en definitiva ajudar als meus parroquians, però no, ells tenien raó, els paràmetres que cercava no m'eren disponibles, ni pertanyien a aquest món tan reduït. Ja ho veus, ni per això serveixen aquestes ratlles. Ni els arxius serviran de res a ningú, els hi calaré foc quan arriba a casa.

Sols em resta rebel·lar-me, emprenyar-me, no acceptar-ho, però ja no em queden més forces. Ningú no em fa cas. Sóc com un nen dolent enrabiat incapacitat, menyspreat per inútil i així em moriré.


Suzi Quatro - "Can The Can" 
 

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (1)

És encara força curiós, i per més cops que em passi no deixa de sorprendre'm, a hores d'ara quan ja no m'afecta gens ni mica la libido a efectes de plaer eròtic, no pensem ja en velles i impossibles necessitats reproductives, que el cap persisteixi en conservar el desig. Un desig pel sexe femení, ja impossible de satisfer físicament. És a dir que quan la cigala ja només et penja, en veure una dona prou atractiva, la ment persevera en la intenció d'abordar-la sensualment, d'atansar-s'hi si més no. Sentiment que has de ràpidament reprimir per no patir més del necessari. No és fàcil, al començament fas molta pena i ridícul, però que hi farem, coses pitjors he de suportar. És gros el deute que hem de satisfer per la conservació de l'espècie. No només hem d'estar amb l'eina destra quan ja som fèrtils, cosa prou assumible si no fos per la seua exagerada duració, sinó que també quan ja no en fem servei, la ment s'obstina a menysprear els senyals, les alertes d'incapacitat física.

Vaig apuntar aquestes ratlles en un inici, quan confonia les coses de lloc. Ara prou feina en tinc per reconèixer-me a l'espill. M'aterra reflectir-me en un espill, demano a la gent que estar a prop si aquell que hi surt allí sóc jo. Jo que havia estat tan guapo, després començo a cridar. Crido sense parar, fins que m'esgoto, la meua dona intenta calmar-me en va, jo crido pel que vindrà, i per com estic, no veus com estic? Crido contra els que m'han fet això, els insulto, els foto fora, crido perquè em porto malament, crido per aferrar-me al que em queda, crido perquè tinc molta por. Ja no puc escriure, llegeixo tot el que trobo i ho repeteixo en veu alta, llegeixo els rètols del carrer, no llegeixo quan crido, ni quan ballo amb la dona, ni quan ric i també ballo, ni quan camino.

Ray Heredia - "Lo bueno y lo malo"

La faula del muricec inversemblant. I

Foto: A. Satorra

De retorn del sojorn hivernal el pipistrelus escamat parteix peres amb un deplorable myotis retingut per un atzar. Coneixent al primer element, ens adonarem que el segon en correspondència al primer no és equiparable, ja que les qualitats ornamentals de l'ànima d'un, resten més properes a la dels vells rhinos, que no pas a la del furibund orellut gris de l'admiració gairebé malaltissa del pipistrelus. Sabent que l'individu en qüestió para per indrets on cap ferradura malbarataria ni un segment de la seua existència, ens posicionarem com sempre a favor del nostre myotis, que ha patit la malastrugança d'errar en el guiatge d'uns menuts, caient en desgràcia embullant-se dins d'una ratera. El seu primer error en la matèria després de tantes primaveres, més estant el pèrfid pipistrelus pel mig, adverteix que val més mantenir-se a l'expectativa sense sobresortir més que els altres, ja que quan un que no acostuma a fallar, l'espifia un cop, l'avinentesa és molt més greu que amb qualsevol altre que sempre decep, i aquest execrable element fins i tot et venç. Llavorers en un tres i no res passes de ser el quiròpter més admirat, a transmutar en el pitjor de l'espècie i ja pots tocar ferro, les llengües viperines no descansaran mai.

El myotis se'n podrà sortir, a més és un vespre d'aquells caldejadets que tant li agraden, quan la llum tomba a tènue, les olors condimentades al punt màxim per l'escalfor, aixequen als dípters, i amb poca traça fas per omplir el pap i tot seguit et pots dedicar a complimentar femelles, o a sonoritzar dials més entretinguts, o repensar amb les musaranyes, tal com cus un paio que giravoltar d'acord a la curvatura matemàtica i reaccionar a temps a l'aguait de l'enemic, sense despertar inquietuds en els congèneres més recalcitrants. Artista de la discreció, mentre no torni a caure al parany, la fermesa s'esvaeix en un dir ai, de seguida et pots tornar a veure't en un bull, i aquestes alçades se't fa un munt tornar a començar. Les males llengües no descansen mai.

Foto: Antonio Satorra

Incaut, pots fins i tot arribar a pensar que ets el més espavilat del món, pel cap baix del teu món. Com ja hem esmentat anteriorment, cadascú disposa d'un món de la seua propietat. Un petit món a tot estirar generacionalment compartit, i sociològicament delimitat. Una cosmologia que poc té a veure amb la de l'individu del costat, per més proper o veí sigui el company, els paràmetres són talment diferents. Les teories d'universos paral·lels, o si més no adjacents, no ens són tan estranyes, gairebé les suportem quotidianament. Doncs ni això, ara em venen present els cetacis i veus que estan més evolucionats que tu, mes pertanyen a un altre ordre, ni tan sols tangencialment series capaç de coincidir. Són les papallones alades amb cua per evitar i confondre al sonar, les que t'estan prenent el número, erres un cop i un altre, inabastables. Fracassat t'has de conformar amb el que la natura i la providència tenen a bé oferir-te, esperant que l'evolució pugui resoldre el problema i els successius quiròpters no hagin de patir la traïdoria de les maleïdes papallones. 

 

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (17)

--Ara t'ho explico, potser n'hauràs sentit a parlar, o potser no, són tantes les coses que corren per la xarxa, ara hi ha lloc per a tothom!, jo ben bé que ho sé. La cosa és la mar de senzilla: tu ets casat, no?, doncs no t'agradaria compartir a la teua dona?, això sí, sempre virtualment. Que em dius si t'obren la perspectiva de penjar imatges de la teua dona, sempre amb la seua aprovació, en una pàgina de total confiança, per a què altres persones les puguin veure? --Aquest cop el paio espera una resposta que no es produeix. --Doncs a partir d'aquest anunciat tan simple, es desplega un negoci extraordinari. Vam començar ara fa quinze mesos i ha estat un no parar. Tenim milers de clients i cada dia es fan nous contractes.

--Clients, qui són els clients, els que ensenyen la dona?

--No, al contrari: els que les volen veure, de mullers en plantilla no arribem a les tres-centes, l'important són els fans. És un sistema un xic complicat, jo no hi estic del tot ficat, vull dir que no tothom paga lo mateix, n'hi ha diferents nivells, llavors cadascú escull les seues tarifes i aquestes donen dret a un tipus de relació amb les senyores. Per suposat que són elles les que decideixen fins a quin grau de confiança volen arribar, tampoc cobren lo mateix per un nivell baix, amb fotos gairebé familiars que els nivells més pujadetes de to, tu ja m'entens. --Les cases de barrets són llocs, on a més a més de tancar-se negocis, es fan confidències a desconeguts, on es certifica la seguretat que la complicitat atorga, confiant en no tornar-se a veure mai més. --Fixa't, aquesta és la noia en qüestió. --El senyor ha estret una fotografia de la seua cartera i se l'ensenya. --Tu pagaries per veure-hi més? No, no et confonguis, estic fent conya. Ella no és dins del negoci, aquesta és la meua futura, és guapa, no, a tu que et sembla? A mi em sembla que sí, però jo la conec de tota la vida i ja no sé què pensar, recordo que no m'agradava massa, sinó ja me l'hagués fet de jove, o potser no me la vaig fer perquè era massa complicada, que també. Ara que a hores d'ara tampoc importa massa, n'hi ha dones que milloren amb l'edat.

--I la gent paga de veritat, paga per no tenir res?

--Res?, no!, tenen una relació amb una dona que admiren, ho saben tot d'elles, alguns fins i tot més que els seus marits. Els hi dediquen les fotos, els fan pensar que només són per ells, s'escriuen, parlen amb elles, i en els nivells més avançats les veuen mentre parlen, d'això tu en diries res?, jo crec que no. Que em dius dels psicòlegs?, no els hi paga la gent?, i no està pas provada la seua eficàcia terapèutica. Jo els hi dono resultats. Ara ja ho sé, aquests negocis duren lo que duren, alguns moren pel seu propi èxit, si no de seguida sorgeixen còpies, competència, ja se sap. Lo que importa és quedar-se amb el cervell, ara que en aquest cas no sé pas si donarà per a més, de moment no es dóna compte ni de la caducitat de l'empresa, i això és perillós.

--Nega el futur?

--Qui, ell?, no, només no sap que són productes autodestructius, es fagociten una vegada adults. Llavors abans que explotin es venen a qualsevol preu, no s'ha de ser cobdiciós, els diners ja són al sac, i cap a una altra cosa, ara que si et va força bé: no cal que treballis mai més. --El Recader encara conserva a la mà la fotografia de la futura, se la torna, però abans de desar-la li repeteix la pregunta: --És guapa, no? --Espera la resposta, esperaria el que convingués per la resposta del Recader d'Escalabornava.

--Ja ho crec, ets un home afortunat.

--No és una cria, té la seua edat, com jo que collons! --Tanca la cartera i se la introdueix a l'americana sensiblement satisfet.--

Al cap de poc una senyoreta entra a la saleta. S'asseu davant dels clients tota somrient, se la veu amb millor predisposició que les anteriors. La noia se'ls mira de fit a fit. No triga massa: l'home de negocis demana al Recader si no li sabria greu que passes ell primer, sap que no li toca, però... El Recader no hi posa cap inconvenient. Tot seguit abandona el local, se li ha fet massa tard.

The Kinks - "Stop Your Sobbing"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (16)

Al d'Escalabornava li està passant la son. L'home que l'acompanya prou que se n'alegra. Un paio xerraire, necessitat d'enraonar constantment amb algú, i encara molt millor si no el coneix de res. Li comenta a manera de disculpa, que com sempre està tan carregat de feina, no pot gaudir del sexe com cal. Al poble ja se sap, prou que moguis un peu en la direcció incorrecta perquè tothom se n'assabenti. Se n'ha estat prou, però tants dies reclòs en aquest cul de sac, alguna cosa hauria de fer, no? A més a més ell no s'hi pot estar sense fer res. Així que s'ha dit: perquè no, quin mal hi ha en passar una bona estona, acompanyat d'una senyoreta complaent? Que se li ha de pagar, sí, però que no cobra tothom per fer la seua feina, ell mateix se les veu per enllestir com cal totes les tasques que desenvolupa.

El Recader tot just disposa d'un espai per apuntar que el més encertat és centrar-se en una feina i fer-la bé, la majoria de persones dificultats tenen per fer les coses com déu mana.

--Tens raó, val més ser mestre d'un ofici que aprenen de molts, però jo no puc, m'enredo, m'enredo i després penso que ja me'n sortiré com pugui i guaita, fins ara me n'haig sortit. És més, ara estic pensant a fundar una família, ja és hora, penso jo. És un bon moment, hi ha una dona del poble que sempre m'ha fet patxoca, ella tampoc s'ha cassat, i ja es va fent gran, més una dona, si vol tenir fills, s'haurà d'espavilar. És una ferma decisió presa amb la calma que comporta la reclusió d'aquests darrers dies. Tinc decidit proposar-li tot just torni al poble, ja fa temps que ens coneixem, de jovenots gairebé vam arribar a festejar, penso que li agradava força. Ella és ben sana, si no s'ha casat, no és perquè no hagi pogut, no, ella és d'aquelles que es deuen molt a la seua família, té un munt de germans, ja saps: un munt de nebots per cuidar, ja no té pares, doncs tots per la tieta, jo que sóc fill únic, imagina't. I tu, ets casat?, perdona que em fica potser on no em demanen.

--Home, d'aquella manera, podríem dir que sí, d'on jo vinc no ens hi fixem tant en aquests tecnicismes, en aquests, no sé com dir-ho...

--Comprenc, ara, és lo millor, lo millor per tot. Perquè les coses funcionin lo millor és que les famílies creixin sanes i es desenvolupin amb força empenta. Ja ho crec!, ara després una vegada engegat, cadascú actuï com cregui convenient. Jo no sóc ningú per a jutjar, i menys a casa dels altres, oi que m'entens? Jo treballo molt a llarga distància, en la comunicació, és on es guanya més, ara, també te la jugues molt. A vegades tens una idea genial, que et penses que arrasarà amb tot, i després resulta que no interessa ningú. Això, m'ha passat un munt de cops, ara una cosa et dic: quan això em passa és per què quasi sempre vaig avançat al temps, llavors clar... no pots córrer més del que et donen les cames, has d'esperar, jo tinc un munt de projectes a la nevera, tot arribarà. Saps quin és el negoci que més en funciona?, te'n faries creus!, una cosa ben carallot, la idea no és ni meua, a mi mai a la vida se m'hagués ocorregut, no, és d'un pobre paio per qui no en donaries dos rals. Quan me la va proposar de seguida vaig pensar: aquest paio està malat, però mira em va fer gràcia, ara el paio ho tenia tot perfectament estructurat: despeses, ingressos, amb una previsió de beneficis a curt plaç que amortitzava en pocs mesos la inversió inicial, una cosa elaborada i ben treballada com mai havia vist. Jo li vaig finançar més que res per curiositat, sense cap ànim de lucre, almenys a curt termini. El risc era elevat, però la quantia es podia assumir sense fer perillar altres inversions. I fixa't, ara és el més pròsper de tots els meus negocis, és tan pròsper, que crec que si la cosa continua així, aviat seré el més ric del poble, que dic del poble de tota la comarca, jo, un fill de pagès sense terres. Jo sempre ho dic: en aquest món mal parit, un home amb empenta, si ho busca, encara que només sigui amb un mínim de tenacitat, troba la manera de guanyar-se la vida i de guanyar-se-la bé. Això és lo que jo crec, no ho sé, potser tu tens un altre punt de vista?

--No, amb això estic d'acord, tens raó...

La Casa Azul - "La Revolución Sexual"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (15)

           Els corbs de la premsa esperaven a la sospitosa, l'han abordada tot sortint. La noia, en un primer moment espantada, ha estat més comunicativa davant la presència d'un paio ben plantat que l'ha defensat de l'escomesa dels seus col·legues, acceptant la seua targeta. --Truqui'm d'aquí a pocs minuts si us plau. --Li ha arribat a dir, mentre els altres esbombaven preguntes sense sentit a l'entrada de la comissaria. Als gats vells ja els han informat de l'escassa significança del seu testimoni.

L'excitació porta a la noia a trucar al periodista d'ulls clars tot seguit. Queden en veure's a l'adreça que la noia li esmenta. El periodista li fa un parell de preguntes òbvies: sobre si coneixia la relació de l'acusat i la víctima i la seua implicació en ella. N'està farta de preguntes i se li penja del coll dintre del portal on s'amaguen. El paio compren que primer se l'haurà de tirar, i s'hi posa sense més dilació. Li costa ficar-se el condó amb la noia arramblant-se-li furiosament. Més dificultats: ella du uns pantalons que no volen baixar, ha de forçar, baixen calces i tot. Després ha d'encarar mirant de refrenar els moviments gairebé convulsos de la noia, no havia vist mai res igual. Una vegada engalzada sembla que la cosa rutlla la mar de bé, ella està ben xopa, maleeix anar-se'n de putes aquest matí, ara li costarà, havia de ser avui mateix, ell que va sobrat de paies, però tant de temps penjat en aquest cul de món, sense poder ni tan sols quedar amb alguna bacona, anava carregat com un camió cisterna. I triga, triga massa per ell, està patint, no vol patir més: fingeix, fingeix... ja està, ja s'ha acabat. Deixa que la noia s'arregli una mica i li pregunta un parell de coses, les mateixes d'abans, però de diferent manera. La noia vol fotre el camp, ell la pren d'un braç, tot dient-li que això sí que no, que li deu una resposta, ell no està per anar fent favors a la gent, és just.

Ella se'l mira com un animal atrapat, comença a xisclar:

--Deixa'm en pau fill de puta, jo no en sé res, aquell parell tenien les seues històries, com les té tothom, o com gairebé tothom. Tothom menys jo, que haig de follar amb fills de puta com tu. Jo no el culpo, jo si tingués pebrots, a tu també et mataria. Deixa'm estar mal parit, mal parit deixa'm estar. --El periodista també veu que no en podrà traure gran cosa, però l'instint li demana que no la deixi marxar encara, que forci una mica més, aprofitant l'estat alterat de la noia pot ser que se li escapi alguna cosa. Però ella l'intenta agredir, esgarrapar-lo, mentre ell pregunta que cony pinta ella en tota l'historia.

--Res, --Contesta entre plors i mocs. --Res mal parit, no saps ni follar, polla curta, mai havia vist una polla tan curta, si quasi ni m'haig adonat que la tenia dins, t'has escorregut fill de puta? Per què potser no cal ni que em netegi, tens la titoleta tan curta que quan t'escorres en prou feina t'esquitxes els ous. --El paio li engega una pregunta trampa:

--El Ramiro ha confirmat a la policia que tan tu com la morta, havíeu tingut relacions amb ell, és més, que us continua-eu veient. Perquè et penses que la bòfia et va darrere, per la teua carona de mangrana?

--Què cony dius desgraciat, ni m'havia passat pel cap, jo mai vaig tenir que veure amb el Ramiro, en canvi haig follat amb tu, que no ets ni la meitat d'home que ell, pixa escarransida.

--T'hauria agradat fer-t'ho amb ell, no?

--Deixa'm anar mal parit o et juro que em mato aquí mateix.

Beny Moré- "Encantado de la vida"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (14)

El psicòleg no triga gaire a qualificar al pres apte per fer front qualsevol compareixença, incloent-hi un judici. Admet que l'acusat pateix un xoc traumàtic, gens d'estrany donat les circumstàncies, però res que no es pugui arreglar amb una mica de temps, medicació i teràpia. L'alcaldessa disposa de l'informe del metge, però el delegat del ministeri d'exterior li demana si us plau, que no interfereixi més la feina de la delegació del petit país, confirmant-li que el subsecretari del ministeri de l'interior n'està d'acord. És lloable la seua actitud defenent amb un conciutadà, però amb la llei a la mà, la víctima pertanyia al cos diplomàtic del petit país, i han de ser ells qui escometin el procés i les investigacions pertinents. Llavors el cap de la delegació del petit país, intentant mostrar bona voluntat perquè tot se solucioni amb la màxima diligència, exposa amb força prudència que espera que l'acusat sigui traslladat amb la major diligència, una setmana fixa e termini per arreglar tots els tràmits, i que per la seua part des d'aquest moment es pot aixecar l'excepcionalitat que escanya a la població des de tants dies. A l'alcaldessa, tot plegat li sona a pacte diplomàtic, però quin remei li queda, donarà les màximes facilitats als seus, fins aleshores, rivals, amb l'única condició que sigui informada de tot el procés directament pel cap de la investigació del petit país. Aquí ens trobaríem amb un conflicte intern, observa el subsecretari del ministeri d'exteriors, que afirma que el representant al qui li haurien de fer arribar els informes de la investigació seria el ministre de l'interior, i en aquest cas, en el seu defecte a la seua persona. L'alcaldessa es mostra intransigent, cosa que els diplomàtics del petit país ràpidament solucionen, comprometent-se personalment a fer arribar els informes a l'alcaldessa, a més a més dels que enviaran oficialment a la seu del ministeri de l'interior.

Han desvetllat al Recader un parell de cops de la seua dolça migdiada d'igual manera: per presentar-li un parell de noies més. La cosa ha anat com amb la primera. Fa poca estona que l'acompanya un senyor, suposa amb la seua mateixa tessitura. Ell com home de món, no mostra reparo ni vergonya per adormir-se davant del nouvingut, això sí, després d'haver-lo saludat tal com li han ensenyat a fer.

France Gall - "Les sucettes" 

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (13)

             El Damiano a l'ajuntament: no l'han deixat entrar, espera fora com tothom. S'ensuma una resolució imminent. Han portat a la principal testimoni a comissaria, esperen treure-li alguna cosa abans que el desenllaç els sigui desfavorable i es quedin sense cas.

La noia puja les escales acompanyada per un policia de paisà, el comissari l'espera a la sala d'interrogatoris, junt amb el seu interrogador més eficient. Entra la noia i la fan seure. Li omplen un got d'aigua, li fiquen al seu abast. No les té totes, no es vol mostra nerviosa ni insegura, però no sap per on li entraran; ella sap que no ha fet res dolent.

No resta gaire temps, cal anar directes al nucli dur de les qüestions:

--La seua recent amistat amb la víctima, té alguna cosa a veure amb l'inculpat, també amic seu? --Ella no se l'esperava, l'han desarmada a la primera, es preguntava quina importància pot tenir la seua persona en la investigació? Dubta per uns segons, no s'atreveix a dir tota la veritat, com podia pensar ella que tot acabés d'aquella manera.

--No és una pregunta prou clara, potser? El que a nosaltres ens fa ballar el cap és la raresa d'aquesta triple relació, única entre totes les persones interrogades. Si ens ho podria esclarir una mica, li estaríem força agraïts. --Aquest cop ha preguntat l'interrogador especialista.

--Ens coneixem tots, som del mateix poble, també de la feina.

--Escolti senyoreta ja han passat els temps de les obvietats. Sigui més concreta, li demano.

--El Ramiro és client de tota la vida de la ferreteria on treballo.

--I?, continuï si us plau, anem bé.

--Un dia en anar a pagar es va deixar oblidada la bitlletera damunt del taulell de la ferreteria, jo la vaig arreplegar i més tard li vaig tornar.

--Molt bé, una cartera sempre és un objecte temptador, a qui se li podia resistir donar-li un cop d'ull, és una cosa del més normal, no?

--Sí, jo només la vaig obrir una mica abans de tornar-li, no per res, no li vaig agafar ni un ral, no.

--En canvi, potser hi va trobar alguna cosa d'interessant dintre la cartera?

La noia es mira als dos homes: --Estava plena de fotos d'ella.

--De qui, de la víctima?

--Sí, n'hi havia quatre o cinc.

--Fotos compromeses?

--No.

--Així doncs, podríem dir que eren fotografies normals.

--Sí, retrats més que res.

--Llavors la relació de l'acusat amb la víctima ja venia de lluny?

--No, ella no ho sabia.

--No era ella qui li havia donat les fotos?

--No, ella no en sabia res, no en sabia res fins que li vaig dir jo. Jo també vaig pensar com vostè, però després vaig descobrir que no.

--Com ho va descobrir?

--No ho sé, suposo que parlant un dia al consolat, tinc una amiga que hi treballa, li vaig preguntar pel Ramiro, però allí no el coneixia ningú.

--I a ella no li va estranyar que un home que no coneixia portés fotos seues a la cartera?

--És clar que sí, per això em va demanar que li donés tota la informació possible.

--I li va donar?

--Vaig fer el que vaig poder, de la pèrdua de la bitlletera ja feia un temps, i el Ramiro és una persona molt tancada, crec que va ser ella la que va prendre la iniciativa.

--I li va comentar alguna cosa.

--No gaire, un dia em va dir com si tal cosa, que el Ramiro estava boig per ella, que li tenia devoció i que si no fos per mi, no ho hagués sabut mai, ja que ni tan sols el coneixia.

--Així doncs, s'ho va agrair?

--Bé, crec que sí, o no, no em va parlar més del tema. Vull dir que a partir de llavors ja no em va comentar res més. No en sé res més, a part del que sap tothom, jo ja no els puc dir res més de nou.

--Sap almenys si entre ambdues persones es va obrir una relació sentimental.

--Sí i no, jo ho suposava, però llavors el Ramiro ja tenia núvia i vaig sentir que es volia casar. Tampoc hi reparava massa.

--Però vostè freqüentava la casa de la senyora viceconsolessa.

--Sols hi vaig estar dos cops: un dia me la va ensenyar, i una altra tarda em va convidar a prendre el te i unes pastes. --Silenci, és com si s'hagués exhaurit el temps.

La conviden a marxar: --Se'n pot tornar a casa. --Quan és fora els dos homenots es miren, no malgasten paraules, ha sortit una pobra criatura. Tots dos saben que la seua declaració és totalment irrellevant. No hi ha res a fer, els estrangers acabaran emportant-se a l'acusat, sort en tindran de què no desvetllin alguna cosa que a ells se'ls hi ha escapat i que no surti algú esquitxat. S'estan jugant el lloc de treball, el pa dels seus fills i en són conscients.

The Kinks - "This Time Tomorrow"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (12)

La casa de cites ha estat recentment venuda a un comprador estranger. Els paletes hi van treballar una temporada, fins que van acabar de sanejar, a hores d'ara esperen la visita de l'arquitecte local, amb el permís d'obres i els xecs conformats per endavant per continuar. De moment, i amb la situació actual encara més, tot roman aturat. Les claus van córrer massa dies, fins que van anar a parar a les mans del coordinador, l'home de confiança del parell de caps adolescents. Quin millor lloc per establir el punt d'interrelació que requereix el negoci! El discret portal comunica amb el rebedor i aquest amb el menjador central. Al pis de sobre un curiós quartet, on han col·locat un parell de butaques i un sofà, és l'antesala de les tres habitacions i del lavabo superior, aquí s'espera el Recader. Li han ofert una infusió d'entrada, si vol alguna cosa més que demani, la noia no trigarà, li han dit. Passa l'estona i ningú per aparèixer, el coordinador entra i surt de la saleta, per assegurar-li que tot va bé i que la noia ja és en camí. El Recader, ben dinat, s'escarxofa al sofà, es relaxa... se li comencen aclucar els ulls.

No han transcorregut gaires minuts, quan el paio ha entrat, aquest cop sí, acompanyat d'una noia. L'asseu a la butaca de l'esquerra. La noia de posat seriosa espera. El Recader també espera que succeeixi alguna cosa. Passen els minuts, cap dels dos parla, la noia es fa la distreta. Torna el coordinador, li diu que no es preocupi i s'endú a la noia. Al cap de poc apareix tot dient-li que de seguida en vindrà una altra. Molt bé, pensa el Recader. Reprèn la migdiada.

J. J.Cale - "Pack My Jack"