A.C.J. -----DEU (quart)

--Va resultar ser una dona senzilla, culta... sabeu? Sobre la tauleta de nit sempre té un llibre de Michaux.-- El personatge narrador es deté uns instants, la resta respecta l’emotiu silenci.-- Vam passar quatre mesos inoblidables compartint-ho tot. Ens vam avindre de seguida, érem la parella perfecta, és increïble la quantitat de coses que vam viure en només quatre mesos, cada dia era diferent, cada sentiment era nou, cada carícia, cada petó eren únics, em va donar alegria, lucidesa, amistat...—S’excusa per fer un bon glop del seu combinat.-- Una tarda a l'empresa em van encarregar una compra, llavors vaig tornar al lloc de costum, jo en perdre l'interès  feia un temps que no hi havia tornat, i sinó fos per ella no l’hauria ni reconegut, perquè jo estava en un mostrador esperant la comanda i sento dèbilment la seua veu que em saluda, miro i veig una noia extremadament prima, amb els ossos remarcant-li la cara, encara mostrava nafres a les galtes, uns grans i unes crostes que no acabaven de caure, però amb uns ulls ben vius i contents. Em va comentar que feia poc que li havien donat l’alta i que tenia ganes de veure’m. Jo li vaig contestar amablement, no li vaig voler preguntar massa per la seua malaltia, perquè era tant evident que em dolia, i ho vam deixar així. Quan se'n va anar la vaig mirar més bé, aquells pantalons que el seu cos no omplia.--

--Ho havia passat malament, llavors no et vas sentir culpable de la teua felicitat?--

--No precisament, però vaig estar pensant en ella, creia que podia donar-li la meua amistat.--

--No et vas tornar a amagar? Tant sols rebutjant anar a comprar et lliuraves d'ella una dona que segur només et portaria problemes.--

--Vaig anar a comprar quan em va tocar, no vaig fer res per escapar-me, i no m'era difícil fer-ho, potser si ho hagués fet ara no estaria aquí, qui ho sap? Segur que un una de les meues vides paral·leles, soc una persona feliç visquin amb una dona meravellosa, però en aquesta vaig actuar obeint la consciència, més et diré: vaig prendre de nou la determinació d’encarregar-me personalment de les compres, guiat això sí, més per la compassió que per altra cosa. Ella continuava presentant mal aspecte, la malaltia l'havia devorat fins al moll de l’os, va trigar setmanes a què la força vital esborres del seu rostre els esguerros del patiment, i encara va trigar més el seu cos en reeixir-se. La veritat sigui dita, com sabreu més endavant, el cercle no va arribar mai a tancar-se. En un inici quan anava a veure-la, era quasi com visitar una malalta, jo aportava les meues ganes de viure, en aquells temps desprenia joia per tots quatre costats, el que va passar és que vam anar agafant confiança i se'ns quedava curta l'estona que xerràvem al treball, com la cosa més natural del món quedàvem en plegar i després ens vam començar a veure per motius específics... l'acompanyava a anar de compres, o passejaven pel jardí botànic...

--I la teua núvia?--

--Res, jo estava amb ella, seguia estimant-la amb bogeria.--

--Amb la malalta només eren amics, que es pot ser més, amb un sac d'ossos rancis?--

--L'amistat.--S'atura un instant--En el fons, tampoc massa en al fons, jo sabia que estava jugant amb foc. Ella no se'n va amagar mai, diguem'ho així: sempre tenia que frenar-la. Evitava les converses que m'implicaven més directament en la seua vida, preferia uns punts de vista més generals. No li vaig donar cap facilitat, mai vaig insinuar ni suggerir cosa alguna. Però un dia va ser molt clara i m'ho va dir, em va dir que estava enamorada de mi i que volia estar amb mi el màxim temps possible.--

-- I tu vas ser tant sincer com ella? Per molt que li esmicolessis el cor reduint-lo a la mida de la pols del camí.--

--No.--

--Ja m'ho pensava, als homes us afalaga tant sentir-vos estimats! Mentiu per un no res, no mentiríeu per això.--

--Jo no la volia perdre, no va ser per no fer-li mal, vaig actuar de forma totalment egoista, estava enamorat d'ella.--

--Llavors l’estimaves a les dos a la vegada?--

--Sí.--
--I de la mateixa manera?--

--Sí.--

--És difícil de creure i més difícil també, de portar amb certes garanties d'equilibri mental.--

--Home, jo no ho vaig anar a buscar, pensa que va anar tot amb la suficient lentitud per què la meua vida no és vegues bruscament afectada, al final sí que una cosa així et revoluciona la vida; penseu que jo tenia una relació molt consistent amb la primera núvia, no tenia que justificar constantment els meus actes, tampoc ens passaven el dia junts. Crec que ho portava bastant bé.

--I els petons i les carícies d'aquesta també eren noves i úniques?--

--Sí, no em voldria repetir, però sí. Estava com tocant el país de les fades.-- Les pastilles que pren no el deixen descansar el suficient per la nit, s'hauria de prendre abans un protector.-- No sé per què vaig tindre que tornar al món mortal, suposo que va ser un rampell de culpabilitat mal paït, el que em va abocar a la necessitat de sincerar-me--

--Els de la capital no acostumen a en recordar-se de què són mortals, i nosaltres ho rebem, això que disposen de més temps que nosaltres per entendre-ho.--

--L'amor sobrepassa els credos, les conviccions i l'educació. Uns tant i altres tant poc, que mal repartit està el món!--

--Tu ets una bona persona, molts haguessin tirat pel dret sense dir res, i després de fer-ho malbé tot, haurien fotut brillo i si t'haig vist no me'n recordo.--

--No sé que dir-te, jo en el lloc d'elles... per una part sí que no està bé viure enganyada, però la veritat pot fer mal, i si ets feliç tal com estàs ...--

A.C.J. -----DEU (tercer)

--És cert, teniu raó, no és bo confiar amb el destí esperant que ell faci el que tu no has fet. A mi les circumstancies se’m van girar en contra, perquè el dia que vaig anar tot decidit a estrènyer el lligam, a fer el pas, a quedar amb ella per sortir, a traspassar el punt sense retorn; me’n assabento que està malalta i no ha anat a treballar. Mala sort vaig pensar, estarà una setmana de baixa i hauré d’esperar temperant els nervis, però no, no va ser una setmana. Jo no deia res, anava a la seua secció, no la veia, feia el que havia anat a fer i marxava. Però va arribar un dia, deuria ser per la quarta setmana d’absència, que me’n vaig anar directament a l’encarregada de personal i li vaig preguntar per ella. El que em va dir em va fer caure l’ànima als peus: havia agafat una greu malaltia infecciosa i no sabien quan tornaria, ni si tornaria. La senyora va fer mala cara i tot, com corpresa, inclús va dir que pregava per ella cada nit. Jo estava totalment descol·locat, no tenia res, ni el seu codi, ni la seua adreça; la podia demanar, però si la demanava que feia? Jo no era res, ni un amic, només un conegut, un client, com em presentava a casa seua o a l’hospital amb tant poca cosa? Seria una molèstia per les persones que la cuidaven i un desconegut per les persones que l’estimaven. Estava enfonsat, sol em salvava una cosa: que en aquelles insulses setmanes d’esperar vaig tornar a veure a aquella noia, viva encara en el meu subconscient, de la nit del comiat. La vaig veure una tarda caminat per una plaça prop de casa. Llavors els dies següents, fos quin fos el meu lloc de destí, acostumava orientar els meus passos vers aquella plaça, no em fa res caminar, i uns dies més tard la vaig tornar a veure per un carrer paral·lel a la plaça, era al capvespre, les llums del carrer estaven enceses, i no hi havia volta de full: marxàvem frontalment i la vorera no era pas massa ampla, era difícil que les nostres mirades no es trobessin, però endemés de trobar-se és van retenir uns instants preciosos i delators.

--Has dit que et va salvar?--

--Va canviar una de malalta per una de sana--

--No, no és així de senzill...--

--Què no! jo el que veig que en comptes d’assumir el deure, és a dir: buscar la malalta estimada i demostrar-li el teu afecte sense pensar en més carallotades, que és el millor que es pot fer quan algú està fotut de salut, per ajudar-lo a superar la seua afecció, vas tu i ampraran-te en l’autocompassió, ocupes l’espai buit del teu cor amb una altra mossa, així evitant-te el patiment i en definitiva escapolint-te de la vida.--

--No, recordo que no ho vaig pensar gaire, la situació venia donada, no se’m va acudir res més, potser hauria d’admetre la meua covardia, però llavors no n’era conscient, el sentiment per aquella noia estava més present del que em figurava, i no li va costar gens ressorgir.--

--Sembles la dignitat feta persiana, Xathusnga, per favor deixem que parli i continuí explicant la seua història.--

--Ja està bé, és que semblem jutges d’ofici!--

--S’ha d’entendre, l’home estava imbuït per les tendencioses corrents de l’enamorament, que confonen l’enraonament i et porten a un estat insofrible d’inestabilitat emocional, sinó ho enteneu és que tu... no sabeu el que és, en uns segons se’t capgiren els sentiments, de la tristor passes a l’eufòria i a l’inrevés.--

Aposentats en el centre de la sala, reagrupats voltant unes taules. L’amo del cafè també hi és, comença a ser tard i ja no esperen a ningú més.

--No em va ser difícil saber dels seus hàbits, que no eren tant diferents als meus, és pot dir que eren coincidents en lo referent als locals d’esbarjo. Encara que tampoc no va ser la primera de les nits que la vaig veure, que vaig anar parlar amb ella, sinó una altra nit posterior, més tranquil·la, semblava que m’esperava, sola, una mica apartada, oferint-me l’espai reservat expressament per mi, entre ella i la resta de la gent. Jo tenia que desplaçar-me, acostar-m’hi i no semblar un palangana qualsevol, tenia que pronunciar les paraules màgiques...--

--Sol espero que al menys, ara sí, te’n recordis del que li vas dir.--

--Sí, li vaig parlar de la faldilla, no de la que duia en aquell moment, no, sinó d’una faldilla llarga de llana carmesina que portava una nit d’hivern, i es va quedar ben sobtada de què me’n recordés. La gent a l’hivern acostuma a vestir fosca i opaca, ella em va dir que no l’importava l’opinió de la majoria, i és veritat, no és que sigui la “colores”, però acostuma a dur un punt cromàtic viu, a ella li agrada cuidar el seu aspecte i seguir les modes.--

--A mi una maxi carabassa de dalt a baix em sembla més que un punt.--

--Carabassa no, carmesí.--

--Qualsevol cardo creix en terreny femat.--

A.C.J. -----DEU (segon)

--Una mica, tampoc tant.-- Com no hi ha ningú que pregunta res més, l’home continua la seua narració.--Va ser una cosa quasi automàtica, quan més m’atansava al meu origen, el record d’aquella última nit anava creixent, i amb ell el desig de tornar a veure aquella noia. Llavors, potser quan tornes de viatge estàs més receptiu, i coses que normalment són al comú de cada dia, les veus d’una altra forma, com si fossin noves, sé que és una sensació perible, de seguida la rutina ho simplifica tot i et converteix amb un rellotge humà. Doncs, suposo que això va deure d’influir, perquè un dels primers dies vaig tindre de fer unes compres per una feina, en un establiment comercial on tenim compte obert i allí vaig veure a una noia esvelta que duia uns pantalons cenyits amb un suèter lila de llargs cabells fins, que atenia a un client. No la recordava d’abans, vaig suposa que era nova o era potser només que mai m’havia fixat amb ella. Des d’aquell dia feia tots els possibles per encarregar-me de les compres, cosa que abans ni em preocupava, i vaig desenvolupar l’habilitat d’evitar als altres venedors i anar a parar sempre a la mateixa noia. Tot va anar estranyament bé, de seguida vam connectar, era una noia una mica altiva, però encantadora, els companys em deien que era molt reservada i que sempre mantenia les distàncies, la veritat jo no vaig tindre cap dificultat, ans el contrari, la nostra relació s’inicià amb bon peu, suposo que li vaig caure bé d’entrada i després tot va ser molt senzill. Jo no tenia presa i m’ho vaig pensar molt abans de donar un pas més del conte. Una tarda, aprofitant que estava anunciat un concert que pensava, pels seus gusts musicals, la podria interessar, vaig gosar a comentar-li, que sinó tenia ningú més amb qui anar, podríem anar-hi junts. Llastimosament ja havia quedat amb un amic, però a l’hora de marxar em va acomiadar amb un prometedor: ja ens veurem aquesta nit. Va ser difícil estar amb ella aquella nit, el paio que l’acompanyava no la deixava un moment sola, al descans em vaig deixar veure saludant-la de lluny, llavors ja estàvem situats, tenia la sensació de notar les seues mirades des de l’altre extrem de la sala. No ho sé? Hi ha gent que no sent aquestes coses, jo els asseguro que noto quan una dona està interessada en mi, sol amb la intensitat de la seua mirada.--

--No cal que ho juris, que ja ens hem adonat, pel moment aquesta és una història d’esguards.--

--A mi em sembla molt interessant, i sorprenent. Reconec que sóc totalment incapaç de discernir entre una mirada i una altra, sinó és que són clares i descarades i saps el que volen dir. Sentir una mirada en una sala plena de gent a un munt de metres de distància... com ho sents, que sents?-

--No és tant rar Xamil, per una dona és lo més normal del món, se sent i ja està.--

--Sí Xamil, els homes acostumeu a ser més obtusos i se us escapen aquests acurats tipus de sensibilitat.--

--A mi quan em miren amb mala llet, ja ho crec que ho reconec, ja.--

--Veus, no hi ha tanta diferència, si adverteixes l’agressió en la mirada, hauries de saber distingir també l’atracció.--

--Però, quan ni tant sols l’estàs mirant?--

--Sense mirar, sol entrant en una sala, una dona sap sempre a quina de les persones allí congregades atrau, eròticament parlant vull dir. Per què no és pot donar el cas en un home? A més a més, amb la complicitat de la distància i segura de no ser sorpresa, ella és mostrarà més franca encara, tenint en compte a més a més que l’home desitjat, segurament ni se’n assabentarà.--

--Llavors, quina gràcia té?--

--La gràcia del moment, i l’esperança del futur.--

--No li demanis massa explicacions a una dona enamorada.--

--Però vas arribar a fer alguna cosa més amb ella aquella nit?--

--Sí, al final vam parlar una estona...--

--Amb el paio al costat?--

--Si no al costat, per allí voltava. Jo no em vaig separar d’ella, ni ella es va separar de mi fins que vam marxar. Llavors ens vam dir adéu i cadascú va agafar un taxi.--

--Ella amb el paio.--

--Sí, havia vingut amb ell, era lògic que l’acompanyés a casa.--

--Malament, jo hagués estat més directe, i hagués desplegat tota l’ofensiva.--

--No tothom és un mascle dominant i caçador com tu Xamil, potser ell considerava que aquell no era el moment més adequat.--

--Segur que no li vas dir ni lo guapa que estava, ni lo molt que t’agradava.-- Amb desgrat l’amo del cafè expressa la seua decepció.

--No, vam parlar de moltes coses com sempre fèiem, d’una cosa anàvem a una altra, rèiem, ni se’m va passar pel cap...--

--Segur que ella ho estava esperant, una dona que et mira tal com has contat i més si riu amb el que tu li dius.--

--Em sap greu dir-li, però crec que ell té raó, conscient o inconscientment, ella ho estava esperant.--

--Tampoc està tant malament anar-se’n a casa amb la mel als llavis.--

--Amb la mel, i el melindro per sucar.--

--I tu que saps! Una dona enamorada és molt fidel, més i tot durant els primers llucs de la relació, quan són tant tendres i delicats que un simple bri de marinada se’ls pot en dur per sempre més.--

--Què vols dir amb això? Què quan la relació és més afermada, "una dona enamorada" por fer de més i de menys?--

--Ai, no m’enredis tu ara.--

--Jo no sé si haig estat mai així d’enamorada, sempre haig anat d’un home a un altre per impulsos.--

--Tens un bon historial, per això.--

--Sí, però l’amor de veritat crec que se’m resisteix, és que no suporto està sola, haig de tenir algú al costat, i clar això comporta certs riscos.--

--Això és una mancança xiqueta, les mancances sigui per un lloc o altre sempre acaben surtin. Per mi són quasi bé tant doloroses com les pèrdues, les pèrdues de debò, i com elles, n’hi ha de dos tipus: les que te’n adones conte a l’instant, i de les que et vas donant conte en el transcurs del temps. Personalment sé que aquestes són les pitjors, les primeres fan mal al moment, però se superen o s’obliden, les altres no, sempre t’acompanyaran.--

--Carències, mancances, adolescències; són referents a tot bitxo vivent, no és una entrada de diccionari, però podria ser-ho.--

A.C.J. -----DEU (primer)

--Vam arribar ahir amb el meu nebot, ja veuen, ahir per la nit vaig venir a fer un beure, però estava cansat i me’n vaig anar a dormir aviat.

--És una llàstima, ahir vam acabar a les tantes parlant amb uns viatjants estrangers molts interessants.--

--I parlaven la mar de bé la nostra llengua.--

--No sé si la meua història els complaurà tan?--

--No és preocupi, aquí no fem competicions, cadascú diu el que vol i també escolta, si vol.--

--Doncs bé, vam sortir de la ciutat pel matí i les carreteres em van portar fins aquí. El meu nebot és un jove inquiet que em distrau força i fa que no m’encaparri tot el dia amb les meues cabòries. Jo ho veig així: no es pot escoltar tot el dia a Cecil Taylor o Antony Braxton, de quan en quan va bé una mica de soul o de mersey beat, que és lo que a ell li agrada, no sé si m’entenen?--

--No es preocupi, vostè faci.--

--Ja l’interromprem nosaltres.--

--Sí, en quedarà fart de les nostres interrupcions.--

--Lo millor serà que comenci pel principi: tot va començar fa uns anys, una nit que vaig sortir a prendre unes copes amb un amic meu, era una mena de comiat, jo marxava l’endemà de viatge a un llunyà departament oriental. Recordo que el meu amic entre el soroll i les copes que anaven caient, va tindre una premonició i com el que no vol la cosa, va i em diu: --Mira si avui, que és la teua última nit aquí, arriba i coneixes la dona de la teua vida.-- Bé, era l’ultima nit per uns mesos i la dona de la meua vida, feia ja molt de temps que només era una frase feta, un somni d’adolescent, incomplert com tants d’altres. I va ser mentre xerràvem que em vaig fixar amb uns ulls, i al cap de l’estona la meua mirada quasi inconscientment buscava aquells ulls entre la multitud. Nosaltres estaven de peu vora la barra del local i quan me’n vaig donar compte, aquells ulls estaven al costat nostre, i les nostres mirades coincidien cada dos per tres, ella també anava amb una amiga i parlaven les dos, era un bar que fiquen la música molt forta i és una mica difícil entaular una conversa amb gent que no coneixes.--

--D’això se’n diu jugar al ping-pong, el millor és entrar fort i sense por, és lo que elles esperen, o no?--

--Depèn, la primera impressió és molt important, a mi si em diuen una cosa que no cau em gràcia, malament.--

--Dona, si el noi val la pena es pot donar una segona oportunitat.--

--O una tercera.--Les tres dones riuen davant l’observança estàtica de la resta de personal.--

--Ja, són uns moments delicats, però la seua mirada cada vegada era més anhelant i al final amb l’excusa de girar-me per demanar una altra copa, aprofitant la proximitat i la benvinguda del seu somriure la vaig entrar.

--Què li vas dir?-

--No me’n recordo exactament, suposo que alguna cosa sense importància, l’important és que ella em va contestar, una altra cosa sense importància suposo, però això era lo de menys. Així vam passar uns minuts a l’espera, fins que va vindre una noia que coneixia i es va ficar entre el meu amic i jo. És una noia mot aparent i el meu amic no va perdre l’oportunitat d’exhibir-se involucrant-me a mi pel mig, el que va fer que sense donar-me compte perdés l’atenció de la noia que realment m’interessava, de tal manera que entre ells dos ho anaven manegant tot, i aquella noia que encara va restar al meu costat durant una bona estona, finalment se’n va anar, sense ni tant sols acomiadar-se, però com diu la cançó: emportant-se un tros de mi amb ella, perquè em vaig quedar amb una cara de moniato i una sensació de buidor que encara em durava l’endemà quan vaig pujar a l’avió.

--El dia que vam anar a la ciutat, ara farà tres anys, vam visitat el nou aeroport, és una meravella, mira que allí van fer les compres i tot, a mi lo de viatjar no m’ha agradat mai, però l’aeroport paga la pena anar-lo a veure.--

--És millor que el Sun Ra?--

--Home, és diferent, pel Sun Ra també hi vam passar, és molt bonic i tot lo que tu vulguis, però no deixar de ser un carrer, un carrer bombat amb uns jardins penjats...--

--Això ara no ens interessa Conxita, continuí si us plau li demano.--

--Hui aquest, aviat ens farà callar a tots.--

--En aquell arxipèlag on estava, vaig fer una vida del més normal, no va passar res d’excepcional, vaig conèixer a un parell de noies que em van semblar molt interessants, però no lo suficient per quedar-m’hi per més temps, ni per regressar amb cap d’elles, i quan va ser l’hora vaig tornar, amb una mica de nostàlgia per deixar enrere, potser per sempre, els perfums i l’encís d’aquelles illes.--

--Una altra nit amb més temps ens haurà de parlar d’això.--

--No interrompis Diana que el Xamil s’enfada.--

--Potser sí, una altra nit, és un tema força suggeridor d'explicar.--

--Ha degut de viatjar molt vostè, la gent que viatja molt no li dóna importància, aquí com nosaltres no viatgem mai, ens agrada saber coses de terres llunyanes.--

--Parla per tu bonica, sinó viatges és per què no vols, bé que som lliures per fer-ho.--

--Serà que viatges molt tu, del cafè a casa de casa al cafè.--

--Si us plau, no entrem ara en qüestions polítiques .--

A.C.J. -----NOU (divuitè)

El matí s’obra com l’ànim del Supun: tot sembla reactivar-se amb un optimismes en-comanador; ell d’habitual entre cínic i emprenyat. Les dones com les flors mantenen llur bellesa, a diferència, les plantes la perden quan no la necessiten, les altres, la suporten llargament enganyades per les ninetes o pels miralls. Un idiota es podria enamorar fins i tot per una rosella. Et visita un dia a casa teua després d’anys de no saber res d’ella, i es presenta recent vinguda d’un llarg viatge, i no para de donar-te regals, i jo penso en l’altra gent que coneix, la família, els amics i no m’atreveixo a preguntar si tot és per a mi, i tampoc li pregunto com li ha anat el viatge, i ella vinga dóna’m regals.

Al fons, cada vegada més a prop, la pista planeja amb claredat dividint resseca la garriga. Un parell de vehicles al final aparcats, les bicicletes no es veuen, protegides sota un gran ginebró. De ben segur que el Supun es toparà, i és que té ganes de topar-se, amb gent que li preguntarà pels seus quefers, i estarà content de contestar i d’encetar una xerrada curta, que no el destorbi del seu destí, ni li faci alentir la marxa, mentre no el faci pensar gaire. I que no li demanin massa coses, i que no li gorregin res del que porta, a la fi i a la cap és ell el que baixa de la serra de viatge, tots els altres han sortit aquest matí de caseta, si algú li ha de faltar alguna cosa, és a ell, però ara per ara a ell no li falta de res, ara ell no és dels que diuen que no. Potser abans de mig dia, en tombar el primer giravolt, agafaré la màquina i tiraré avall esquivant les roderes i les pedres soltes, sembla ser que el maquinista tenia presa per enllestir la feina i va tirar pel dret, als lunars inferiors de la perspectiva, els barrets de les xemeneies ennegrides, destacaran a l’ocre de les teulades. Els poemes d’amor mai li han dit res, i no comprèn per què la gent vulgar n'és tan afeccionada. Entén l’evaporació de la rosada que li entra pel nas i s’atura uns instants en els cabells. T’estimo fins al límit. Quin límit?, T’adoro quan et vesteixes (?). Disposa de dos jornades abans de començar a treballar de manobre reparant teulades, una per ampetar-se, perquè ja fa massa dies que no ho fa, i l’altra per dormir la mona i fotre’s un menjar com cal. Per aquesta nit lo millor és ampetar-se i fer lo que convingui.

"Sunset On The Nile." SUN RA ARKESTRA

A.C.J. -----NOU (disetè)

El silenci, perquè no resta res a dir, ni res més es vol escoltar. Tampoc s’hi estan massa estona, el Prasath l’indica per on ha d’agafar el senderó, s’acomiaden amb bones intencions, desitjant compartir una estona plaent en un cafè del poble.

Va davallant, revisant la seua intermitent relació amb el Prasath, des de què coincidiren plegats en una feina per la comunitat, d’aquelles a les que no es presenten voluntaris. Ells van formar un bon equip i van anar fent fins que les coses van canviar. Malgrat tot, amb el decurs de les estacions s’han anat veien; ell va ser convidat a la boda del Prasath. És el que pensa el Supun dels canvis que provoca la vida en la gent, menys a la seua que al seu parer sempre es manté igual i no canvia mai, És un pesat banyut, val més que se’n anés a fer la mà.

Traspassat el Punt d’Espera el camí guanya amplada, apte pel pas dels animals, i quan més baixes més trencalls parteixen cercant els racons fèrtils com lo del Prasath, o les primeres terrasses de conreu, pràcticament totes deixades de la mà de Deu. Resten en peu les antigues bordes, encara que els propietaris ja no les mantenen i moltes d’elles no reuneixen les mínimes condicions; no són temps per passar la nit a la serra i menys després de l’obertura de la pista fins el primer gran esglaó, que escurça força la distància de casa als terrenys de la muntanya; per lo que es fan anar els més alts, ningú no els vol ni regalats. El Prasath hi cultiva especies i plantes medicinals, quasi tot per consum propi, la resta ho ven a un marxant que li passa cada, dos mesos per casa. Hores d’ara ensinistra un cadell de gos per les tòfones, ja fa mesos que enterrà al vell amic Limón i ara para sol al seu racó. Per casa seua hi passa molta gent, la seua dona és molt simpàtica, sempre està contenta de rebre visites, a més a més és una excel·lent amfitriona, a la recollida mansió familiar tothom s’hi sent a gust.

A l’esplanada que es va fer per a què la retro podés donar el tom, les bicicletes esperen als muntaners, que les usaran per davallar fins el punt de recollida. A l’endemà el primer tractor tornarà a pujar les suficients per què ningú es quedi sense. M’agradaria veure a l’artista de la bicicleta, que deu de fotre el paio, amb lo vell que és i baixa amb la màquina com una fletxa, encara que plogui, que nevi o faci una ventada que se’n porta els collons dels gossos, un dia me’l vaig trobar que baixava directament per la drecera, pel camí vell, estava tota la pista enfangada, sobre tot les parts toves planes després de les marrades, era una putada, tenies que parar, perquè se’t fotia un muntegot de fang sota la forquilla entre la coberta i el freno que no et deixava avançar de cap manera, tenies que traure’l burxant amb un bastó. A l’artista de la bicicleta li pesa la seua fama, això de no haver caigut mai, ni punxat tampoc, ho porta molt malament. Em lliuraré de dubtar d’ell, una glòria àmpliament reputada per la comunitat. Com narrador equànime i responsable, notificaré que les exhibicions amb les que no fa pas massa delitava als conciutadans, doncs, fa temps que no es veuen, que cada cop baixa a hores més estranyes de la serra i que el seu caràcter, ja per si auster i fort, s’ha recuit agrament, tot el contrari de l’escalforeta bondadosa d’aquest matí de primavera, que invita als terrassans a treballar amb el millor dels humors. Fa un temps que enamoraria un babau. 

A.C.J. -----NOU (setzè)

L'angoixa de presenciar l'enterrament clandestí, ocasiona que el Supun es vegi embrollat recercant el camí ral per obagues closes, desfent-se dels lligaboscos a talls de navalla. Les mans per dures no sagnen, les punxes es claven a les parts toves de les cames. És inútil lluitar contra la vegetació intractable. Decideix obrir via recta fins la base d’un petit cingle mig ocult pels grèvols, suposa que romandrà més net i podrà avançar millor, però els arbusts fa temps que van tindre el mateix pensament. Li resta l’opció de grimpar pel tronc d’una alzina que creix paral·lela al cingle, atansant-se a ell per una de les seues branques, possibilitant-li d’estirar la cama i arribar a una esquerda, que com fàcil canal el trau del fons de la barrancada fins un replà menys agressiu, que el permet situar-se per primer cop des de fa força estona. D’aquí estan, reconeix el tormo emplaçat sobre el Portell del Punt d’Espera, indret de confluència de camins, un d'ells el camí ral. Haurà de progressar mirant de recuperar alçada per la carena de la llengua d'una barrancada, que es veu prou neta, travessar-la, sense baixa gaire, per internar-se en un espaiós racó i allí buscar-se la vida per poder enllaçar amb el camí.

Per sort, pel bell mig del racó encara s’aprecia les restes d'un corriol, que al menys significa que d’algun lloc ve. El paratge pren la forma d’un gran cor excavat en el seu centre pel tàlveg, avui dia sec de la torrentera, les plantes rupícoles guarneixen la bombada cinglera que el recorre. Ja a punt de sortir en lo que seria el ventricle superior, sembla que una de les concavitats, és o al menys ha estat habilitada per servir d’aixopluc, però abans i tot a la seua esquerra, una balma més petita amb un tancament de pedra fins al sostre, amb una mena de finestra i tot, que pareix estar en bon estat. En atansar-se, veu clarament en un costat les restes d’un foc recent. --Bon dia, que hi ha algú?-- Val més assegurar-se si la balma és encara habitada, abans que fotre el nas per la finestra o obrir la tosca porta de fusta. --Aquí darrera, mestre.-- Contesta un home que du un feix de llenya sota el braç.-- Feia estona que us havia vist per la llomada de la barrancada, home Supún que coi fots per aquí?--

Igual que quan es veuen a soles amb son cosí, el del taller, el Prasath quan es troba amb el Supún, que diu ell, es dedica indefectiblement a parlar de dones. No, amb el seu cosí no parla pas de dones, amb ell parlen de projectes futurs, sempre de caire econòmic, per guanyar més quartos o per millorar les seues residencies, però ho fa amb la mateixa impostura que quan parla de dones. Bé això era abans, des de què es va casar només parla de la seua de dona. Els primers anys de casat es mostrava eufòric, argumentant contundències tals com que no cal anar a buscar a fora el que tens a casa, i coses per l’estil. Reflexions que no trigà a deixar-les arraconades, ja fa molt de temps que com ara, després d’encendre una xera i escalfar aigua per l’esmorzar, s’ensopeix en perpetues lamentacions: --Ja veus company, jo volia una dona especial, una dona amb l’aura daurada, i cada cop pujo més cops aquí dalt a regar les plantes. Suposo que després d'eixir del sortilegi, un bon dia se t’esclareix la vista, i ella, per la que tants anys et vas guardar: l’única, l’amiga, la companya desitjada, s’ha esvaït amb l’encanteri, que de tot allò no hi ha res, i tots els mals que havies vist sempre reflectits en els altres ara són al teu costat! Aquesta nit em preguntava i em tornava a preguntar, si és que hem nascut a partir de les estrelles o venim de l’interior de la terra? Quina diferència hi ha?--

El Supun més que res escolta, de tant en tant dóna un cop de cap, fa una exclamació més o menys encertada, comenta una obvietat o llença un comentari no massa escaient... és que de vegades se sent com un carallot, quan encara no es veu aclaparat per no saber correspondre adientment a la confiança del Prasath. --Ja veus company, jo em considerava un expert, un acurat observador de les desgracies alienes, saps que me les apuntava en una llibreta de molla en espiral, perfectament codificades per tipus i graus de risc, amb el corresponent revulsiu per cada tipologia, tot a la fi d’evitar-me-les en les meues carns, i ja veus quan ens trobem sempre acabo parlant del mateix, i no li veig cap solució. Una vegada l’amor se’n ha anat lo difícil és fer-lo tornar.

--No ho saps, ella potser t’estima encara .--

--No ho dubto, m’estima com estima als seus geranis. Jo el que vull és intensitat, sentir-me estimat, sentir-me únic, no un element més de la seua vida, demano potser massa? Són així les dones, que no entenen les magnituds reals de l’amor entre una parella? No ho crec, però jo no haig fet sort.

A.C.J. -----NOU (quinzè)

Com estava fart de pencar de granger, se’n va anar al poble a buscar entre els transportistes. El primer dia no va trobar res; no li preocupà pas. Els tres dies següents tampoc, però ja no era el que no li donessin feina, sinó la manera que tenien de traure-se’l de sobre gairebé abans de què obrís la boca. Al Supun li costa adonar-se’n de les coses, però finalment se’n adona: lo que no hi havia era feina per ell, sols va faltar que un migdia, quan sortia d’una cantina, una senyora l’increpés en plena via pública:--Tu, tu, malparit vas violar la tomba del meu nebot!--. --Profanador!-- cridà una vella que anava amb ella. --Què hi buscaves, si ja li havien pres tot? tant de bo no et podreixis mai, fill de puta.-- Va fotre el camp, accelerant les seues curtes cames en direcció contraria, ben lluny d’on estaven les dones, la gent se’l mirava quan passava, ell mirava al terra o a la paret per no ensopegar amb ella i anava pensant que cony deuen de voler aquestes dones. Ell no sabia el que volien, sol era conscient de què tenia que marxar abans de què arribés a saber-ho.
Les fragoses ramificacions que havien pres els rumors que circulaven a tort i a dret sobre l’interminable enterrament de la granja, i les peripècies de les despulles del finat, van ser esporgades pels crits d’unes dones al mig del carrer. Unes dones? seria més encertat dir una dona, ja que les altres es van afegir com per simpatia a la difamació del Supun. De ben segur que actualment, amb el canvi de costums i la creixent solidaritat popular, aquelles persones ni se’n recordaran, ni es voldran en recordar dels actes comesos, no fa pas massa temps, en contra dels seus semblants innocents.

Van trobar mig exhumat el cos del xaval, la primera vegada que li van dur flors. Encetà un debat familiar, en el qual els partidaris de cremar-lo i oblidar-se’n definitivament, per més nombrosos que fossin, van claudicar davant de l’enterrament al mateix lloc, que proposaven la majoria de les dones. A l’espera de nous esdeveniments, si és que aquests es produïen, per prendre qualsevol decisió; cosa que de moment no ha passat. El Supun va agafar el primer autobús al centre, o a la capital (on hi ha l’hospital), empalmant allí, amb el primer que partia, coaccionat a començar de nou a l’altra punta de la serra.

EL Modern Espeleòleg. III

Foto: Ramon Castella.

           Company dels pastors, la gent que trepitja el terreny. Com els antics carboners, l'espeleòleg torna a la serra cercant un resultat a la seua feina, lluny per exemple del boletaire comú que busca un producte, de l'aventurer que desitja gaudir de sensacions o de l'arrogant que creu que la serra és seua. Compromès amb una tasca col·lectiva, isolat no és res, estableix nexes. Curiós que, contràriament a activitats solitàries que creen addició (bicicleta, caminar, corre, viatjar, nedar, etc.) l'espelo solitària crea frustració. L'important d'un detall, d'un racó, acurades exploracions, conèixer l'entorn, un cop dins el mètode i la perseverança seran imprescindibles.

Prosaics, prolífics, proselitistes, pragmàtics, promiscus, proletaris, agosarats, lírics, cadascú un món, un món en cadascú. La diversitat genera grups sòlids, és positiu ampliar les propostes a més companys. Els bons grups saben de les virtuts dels seus components, sempre hi ha que se li dona millor una cosa que una altra. És demostrat empíricament, que ajudar i col·laborar fa més per l'evolució que no pas competir 

L'espeleòleg modern és dels que mira que hi pot afegir, no dels que fan servei o mal servei del que ja hi ha. Procurarà ser un navegant com el propi Keaton, sol en un paquebot, que se'n surti amb èxit de paranys i entrebancs per poc espavilat que aquest sembli.

           La proximitat de les cavitats li serà al mateix temps d'escola i de pràctica, gaudint tan de l'entorn on pot explorar cada cap de setmana, canviant per vacances sol·licites i distants. L'exploració en proximitat condiciona els seus mètodes i costums, tan com els hàbits i l'excel·lència. No és el mateix tenir a tocar un complert sistema càrstic, que una serra esquerdada, de totes maneres explorar prop de casa no té preu. Resta molta feina a fer, és un argument aquest, que confirmaran tots els que s'hi dediquen i els darrers èxits ho testimonien.

A.C.J. -----NOU (catorzè)

La situació no va engegar fins el dia que va tornar l’enterramorts. Un compàs d’espera regia l’actitud general, i qualsevol reforma o canvi administratiu estava supeditada a un futur incert enterrament. No s’atrevien a agafar nou personal, ni a reparar els engranatges malmesos, quasi ni baixaven al poble per no tindre que contestar les preguntes que inevitablement els faria la gent, que de bon segur, se’n deurien d’haver mig assabentat de tot, i ves a saber quina mena de rumors haurien fet córrer. Els treballadors no lliuraven cap dia, i això es ressentí més en el ritme de treball que en el seu estat d’ànim, completament triturat. Varen ser uns dies de subsistència dintre les tanques de la propietat, menys però, del que es pensaven, perquè un matí va entrar l’enterrador amb un forçat somriure.

--Vinga som-mi, aquest vespre serà l’enterrament.-- De seguida va explicar que havia fet unes comprovacions, que estava tot correcte, però que tenia que ser avui mateix, sinó no sé quin paper caducava, perquè havia arribat una ordre nova que exigia la recuperació de tots els cossos menors d’una determinada edat... I ja sabia el lloc. --Com el lloc?-- Li va preguntar la mare del finat. –Sí, no el podem enterrar al camp sant, comprendran que donades les circumstàncies era obvi buscar un lloc segur i discret.-- Va continuar dient-los que era un lloc preciós, no gaire lluny, que els encantaria.

Quan el Supun va anar a recuperar-lo amb la furgoneta del treball, es va trobar amb el personal frigorista de xafarranxo de neteja endreçant tota la nau, sembla ser que van rebre el "chivatazo" d’una inspecció sorpresa dictaminada des de molt amunt.

A l’enterro sol hi van assistir els familiars més propers, el senyor enterramorts es va ficar fort i aquest cop es mostrà del tot inflexible a qualsevol interposició de les dones. El Supun va restar guardant la furgoneta a la pista, observant com partia la comitiva, encapçalada pel propi enterrador seguit pels quatre homes que carregaven el taüt, tancada per les cinc úniques dones a qui l’enterrador va donar permís. El trajecte no era excessiu ni tampoc costerut, marxava per un clar senderó sota una teixeda i davallava suaument a una oblidada terrassa reocupada pels boixols. El forat era obert just al límit d’una espona. L’enterrador oficià una curta cerimònia, beneint després el fèretre al gust i costum de la família. Amb uns sogalls el baixaren, el colgaren amb una pala de punta corbada, davant del desconsol dels presents, que rendien el darrer homenatge al noiet.

Per fi tot s’havia acabat. El Supun, al cap d’un parell de dies va expressar a l'amo la seua voluntat de plegar, aquest per la seua part no va ficar cap inconvenient, més i tot, li agraí l’ajuda prestada en una situació tant anòmala, que els havia imbuït en una tensió col·lectiva quasi insuportable. També li digué lo greu que li sabia que per aquesta mateixa qüestió hagués perdut la feina que tenia prevista, i que encara que completés la plantilla, si alguna dificultat tenia per trobar feina, ell li donaria. Només afegir que lo millor que podia fer ara era descansar una bona temporada, que seria lo millor per a tots, però que ell lamentablement no ho podia fer. Descansar una temporada?, va pensar el Supun, està de broma, es pensa que amb lo que paga es pot descansar una temporada.

A.C.J. -----NOU (tretzè)

Amb el cotxe fúnebre no podien anar massa lluny, així que el van estacionar al cementiri. L’enterrador li va manllevar la furgoneta a son cosí que feia de manyà. Aquest, en aquell moment no en volia saber res dels tripijocs que es portava amb els morts, just arribar va fotre el camp caminant cap a casa, llavors el Supun es va veure obligat a conduir la furgona, mentrestant l’enterrador feia els possibles per contactar amb alguna cambra frigorífica disposada, prèvia negociació, a conservar el cadàver fins al dia de l’enterrament. Eren aquells, uns dies en què encara tot es feia rudimentàriament, ni molt menys es pensava en la tècnica d’assecar els cossos, que s’importà més tard per concentrar el negoci.

La furgona desprenia una fortor a olis minerals i a grassa, la caixa era plena de ferros, i entre eines i malendreços encaixada: la saca negra. Les comunicacions, a la seua vall li eren desfavorables, i el Supun ja es veia conduint tota la nit, però un marxant de carns li recomanà una cambra ubicada en un fondal erm que acceptaven encàrrecs atípics, i no era massa lluny. I sí, sí, no va haver cap problema, van arribar fàcilment a un acord i cap allí se’n van dirigir. L’únic que alhora de traure la bossa de la caixa de la furgona, era bruta de grassa per tot arreu, i així no la podien entrar a la cambra els va dir el paio que els esperava. No en duien cap més i allí no hi havia res que els pogué mal servir, i en aquelles hores difícilment algú els hi portaria. Lo que podien fer era netejar-la a la pica amb una mànega de pressió i després desinfectar-la. Una altra volta van extraure el cos i el van deixar estès sobre el formigó, els ulls se li van perdre i la costura artificial s’havia mogut de lloc.

Xops com gats, devien d’introduir-lo a la bossa, que encara humida i relliscosa es resistia a les maniobres. L’enterrador va refer mal que bé les peces que s’havien mogut, perquè sinó el dia de l’enterrament, després de descongelar-lo no hi hauria manera, i no més faltaria que una d’aquelles dones li vingués per tornar-lo a veure, endemés es va apuntar que li faltaven els ulls de vidre.

A.C.J. -----NOU (dotzè)

Les restes que quedaven del xaval foren introduïdes en una saca negra de plàstic. Al taüt hi van col·locar un vedell malalt que el Supun va sacrificar, matusserament esquarterat, deprés van tancar la tapa, precintant-la amb plom. El trasllat de la saca de plàstic fou més complex, abans de partir, la besàvia va insistir en tornar a veure’l per darrer cop. Malgrat les explicacions de la resta de familiars, en especial la part masculina, i les recomanacions de l’enterrador, no hi va haver manera de convèncer a la senyora, que s’ensorrà entre plors i balbuceigs llastimosos. Dos de les filles de la casa van pregar a l’enterramorts, que només per humanitat cedís al desig de la senyora, seria un moment, no calia que el tragués de la saca, tan sols que li sortís la carona. El panorama que es presentava era insostenible per més temps, l’enterrador es mirà al Supun, que restava a uns metres al costat de la saca carregada al cotxe fúnebre, encara amb la portella oberta, demanant a les dones que li donessin un parell de minuts. Lentament, quasi solemnement s’atansà al Supun ficant-se una mà per dintre de l’americana, i en arribar li va dir: --Mira fes lo que puguis, jo mentre tant els entretindré uns minuts, sinó no marxarem mai d’aquí.-- Tot entregant-li una pinta.

Havien fotut el cos sense contemplacions, embotint-lo de qualsevol manera a la bossa bregant envers la rigidesa, i lo menys que es figurava el Supun era que l’enterrador es baixés els pantalons pels plors d’unes dones que ja no tenien res al seu lloc. Però ja estava enfangat fins al coll: havia matat a un vedell, després el va trossejar corrents i de pressa en pèssimes condicions, més tard remenar a un cos encarcarat com penca de bacallà salat i ara pentina’l, lo difícil seria trobar-li el cap. Ell que quasi ni es pentinava. Amb uns tocs de saliva va aconseguir dominar-li els cabells i va tenir la santa sort de trobar els ulls de vidre esbarriats per la saca, després va tindre la intuïció de repenjar-li el cap en un coixí fosc que voltava per la caixa del cotxe, ajudà també l’escassa llum. Tot plegat, quan la família va desfilar un per un davant del noi de cos present, es mostrà prou satisfeta.

A.C.J. -----NOU (onzè)

Un dels vespres va arribar la furgoneta de l’oficina de defuncions. La parella de funcionaris se’n va anar directament a lloc, ningú no es trobaren en el trajecte fins la cambra on descansaven les despulles, tampoc necessitaven persona que els hi indiqués.

Una veïna que els va veure arribar des de la seua masia, va baixar corren per avisar-los. En arribar es va trobar a les dones soles, descansant en el silenci i la quietud del saló de la casa (dies abans una d’elles intentà fer córrer la ment reprenen les manualitats descuidades abans del sinistre: el ganxet i les "frivolités" de les que tan orgullosa era de regalar a les amigues. Rendint-se de seguida al rebutj dels seus dits a seguir unes pautes mecàniques, que el cervell no transmetia correctament, engegant-ho tot a rodar, alterada i nerviosa fins a perdre la xaveta, confonen la realitat i les dimensions, els plors i les rialles, una escena que causà gran aflicció a les seues parentes). Una d'elles anà a cercar al cap de la casa, les altres esperaven a la porta de l’habitacle la fi de la inspecció, que es va allargar encara una bona estona. Primer va sortir un dels funcionaris demanant per l’enterrador, a qui el Supun ja havia anat a buscar. La cosa feia bona pinta, si demanaven per l’enterramorts és que potser hi hauria enterrament. Però no es podien confiar, aquell era un cas molt especial i valia més no anticipar conjectures.

Les tres persones van eixir enraonant amb indolència, estava clar que l’important s’ho havien dit dintre, una d'elles conduïa el carretó amb les neveres. La família en ple els acompanyà fins la porta, acomiadant-los desprès de ser convenientment obsequiats. L’enterrador va regressar a la masia amb la família, i ja quan els tenia a tots reunits al rebedor, els va fer saber que els "rapinyaires" vindrien pel cos abans de mitjanit, però que tal com ho havien vist i per consideració, degut les particulars circumstàncies, excepcionalment no obririen la caixa. Llavors els hi entregà la copia signada de les ordenances oficials, en què s’obligava a requisar el cos en tots els casos similars. Disposaven d’unes poques hores per efectuar els arranjaments necessaris, lo ideal, els va dir, fóra una persona de confiança, millor que no pertanyés a l’àmbit familiar, l’ajudés en les labors oportunes per canviar i traslladar al cadàver, ja que gracies a la magnanimitat dels funcionaris podrien enterrar el fill d’acord amb les seues creences, sol era menester espera un temps prudencial per a què tot tornés a l’estricta normalitat. Es van ficar d’acord sobre procediments, serveis, honoraris, etc., amb una premuda de mans amb el cap de família ho segellaren.

EL Modern Espeleòleg. II

         El modern espeleòleg estaria més a prop de les ferreteries que no pas de les grans superfícies dedicades a l'esport, o dels grans basars muntanyencs, on Monsieur Hurlot es perdria com en una interminable galeria de línia blanca.

        Preferirà, el modern espeleòleg, establiments com cal, de tracte directe i confiable, abans que les botigues generalistes, sobretot si té tendències que requereixen tecnificació, com la topo, la foto, la geo, la bio, la meteo, els socors...(n'hi han tantes), més i tot si té vocació espeleosub, una activitat clara a l'especialització que li omple d'unes possibilitats inimaginables fins ara.   

Foto: Jaume Pedrós.

        Més a la vora de la gent que viu de la muntanya i que hi treballa, que no pas dels diletants que les omplen els caps de setmana, amb els quals haurà de coexistir amb modèstia. En el seu múltiple traginar per les serralades, coneixerà tot tipus de persones, com el que trobem recorren de punta a punta la serra que portem explorant anys, cofoi de completar-la en una jornada i així no li cal tornar mai més, com si hagués anat a un restaurant on li han clavat una clatellada.

A.C.J. -----NOU (desè)

Els horaris mutaven, els treballadors menjaven a deshora les sobres que quedaven dels "fiambres" i pastissos, que les dones cuinaven a la nit per la gent que vindria a donar el condol l’endemà. El dol durava tants dies... venien veïns de tot arreu, s’hi atansava qualsevol persona que per allí passava, uns repetien o portaven als seus coneguts, altres anaven a afartar-se, la qüestió era complimentar a la família adequadament. S’hi van acumular tants: --L'acompanyo en el sentiment--, que no hi cabrien dins de la serra.

Els masovers foren segrestats lentament per la mort. S’establí en el recinte com ama i senyora, ordenant aquí i allà els actes dels seus hostatges, que en el passant dels dies van esdevindre una munió d’ànimes ensopides i incomunicades, incapaces de distingir la fisonomia dels visitants; tampoc dominaven que cara ficar-los. Evitant-se un mal tràngol, s’amagaven recloent-se, no en la seua feina, perquè ni ganes havia de treballar, es cobrien amb una manta i pelaven l’estona, exhaurides les ampolles de vi dolç i els cigarrets de xocolata. Les dones perdien pes i color. Esgotades es van oblidar de queixar-se, la malaltia les preparava el jaç, el maquillatge no ocultava les ulleres, les procurava una màscara lúgubre, una decrepita careta mortuòria.

Ni al sisè dia van arribar a immutar-se, reprenent-se l’empenta dels visitants, afavorit per l’inici del cap de setmana. Escandalitzant-se (cacofonies vers l’infinit) amb veu baixa, que és quan més greu sap, de la tardança dels funcionaris: que facin el que vulguin, que s’emportin a la pobra criatura si volen, però que deixin descansar a la família, si us plau! No hi havia llàgrimes, no hi havia fe, ningú es feia creus de l’accident, el difunt no es visitava. Obligats, els homes es van tornar a mudar, escampats seien esgotats cap cots per les escales. No s’hi cabia. El diumenge la mort ja és va fer amb les visites, que romanien hores i hores... i quan sortien se l’enduien amb ells per dies i dies. Dos treballadors van plegar el dilluns a primera hora. Se’n anaren deixant al patró plantat amb la impotència de substituir-los d’immediat. El Supun, que havia finalitzat el contracte i que continuava a la granja quasi com a favor personal a l’amo, no es va veure en cor per a marxar, patint com els altres la decadència física i moral en tota la seua expansió, perdent la plaça de netejador de camins en la brigada de la que des de feia anys formava part, en una de les valls de la serra, una feina anual segura que mai més va tornar a recuperar. 

 

A.C.J. -----NOU (novè)

El noiet reposava en un jaç, que van arreglar en una buida dependència en desús propera al pati interior. El metge l'intervenia amb un equip d’emergència dels que duien a l’ambulància. Ell mateix va suggerir l’opció més favorable per a tots plegats, d’atendre al xaval en el domicili familiar, davant la possibilitat, Deu no ho volgués, que se’ls quedés durant el viatge al poble, o encara pitjor al dispensari, amb lo que allò significava. El cor del noi bategava dèbilment, la transfusió ràpida que li estaven aplicant per reposar-li la sang perduda es vessava pels talls encara oberts. El cirurgià es desanimava, se li diluïen les poques esperances que encara tenia, cosint la destrossa del braç, i suturant el costat punxat del noi, només esperant un desenllaç: l’assistent elèctric va decidir que l’accidentat era irrecuperable, immediatament deixà de mantenir-li les constants, tallant el subministrament del cirurgià.

Per complimentar el Certificat de Defunció Irreversible, a més de l’informe de l’assistent elèctric, calen la firma de tres testimonis independents, denominats d’alta qualificació. Lo ideal seria un jutge, però en el seu defecte el Delegat de zona, amb el sequier i el cap de pastors són suficients per aconseguir l’aprovació del funcionariat funerari oficial del poble, acompanyat, això sí, pel vist i plau dels enterramorts segellant tota la documentació ha presentar, conjuntament amb la declaració de l’assistent elèctric sobre l’estat d’aprofitament i l’extracció de vísceres, òrgans i teixits efectuades al cadàver. Al cap d’una mig hora es remet a l’oficina del registre de defuncions, aquesta envia a un dels seus operaris per realitzar la inspecció ocular del cos. En procés de rutina, la visita al vetllador familiar es fa en la mateixa jornada, i per la nit el cadàver ja és transportat amb la furgoneta frigorífica vers al punt de recepció. En els casos de resultat negatiu, en què el deteriorament per excessiva antiguitat dels components, malmesos per verins químics, o amb despeses superiors als ingressos, els operaris respecten les tradicions de la vetlla i la revisió l’acostumen a efectuar instants abans de tancar la caixa. En lo que respecte al cas del vailet o similars, mai la inspecció es duia a terme abans de com a mínim dos o tres dies després de rebre el Certificat de Defunció i de forma talment arbitraria i imprevisible; podien arribar a qualsevol hora del dia o de la nit. Havia camins que trigaven més d’una setmana, no se sabia. Mentre tant, la família es comprometia a conservar el cos en perfecte estat fins al moment de la inspecció, les quals, quasi indefectiblement, acostumaven a requisar el cos.

El cadàver duia ja ulls de vidre, i una costura artificial li tapava l’epidermis en els trams visibles. En atmosfera controlada les restes del difunt esperaven superar els tràmits burocràtics, a la mateixa dependència, transformada ara en cambra funerària. La família va preparar-se per una llarga vetlla de diferents tongades d’intensitat. En previsió d’esdeveniments: esperaven el fort de les condolences en el transcurs de les trenta-sis primeres hores passades des de l’anunci de l’òbit. Mare i tietes del finat paraven el primer cop fent corre les seues ments en els preparatius culinaris, en l’ornamentació de la sala de visites i en l’atenció als familiars i amics congregats. El pare i la resta d’homes feien guàrdia palplantats davant l’habitacle mortuori, fent corre les seues ments preguntant als assistents per persones comunes oblidades en el temps. Suportant la duresa dels colls de les camises o les sabates de mudar. Però, per ells el destorb no va durar ni molt menys les trenta-sis hores previstes, ja al segon dels matins tots es van anar dispersant, reclamats per les seues ocupacions, que en el cas d’una granja no podent esperar, els animals han d’omplir el pap cada dia.