dilluns, 30 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (13)

             Són quarts de buit, la consolessa és alegre com unes castanyoles, la festa ha estat tot un èxit: les seus amigues han embadalit amb la casa, les parentes l'han admirada encara més, els nebots s'han fins i tot comportat. La noieta del poble ha ajudat molt, els ha mantingut distrets tota l'estona, és simpàtica i agradable, no fa pels nebots, però se la pot tenir en consideració per un futur. I el funcionari, déu n'hi do el funcionari!, la desitja tant... ella ja s'ho imaginava, però tampoc li havia dedicat més atenció, és un paio que per un moment puntual no està malament del tot, el pobre no sabia com ficar-se, a una de les seues amigues li agrada, ella no ho acceptarà mai, però segur que sí... les pobres, les seues relacions són tan escasses, que ni parlen ja d'elles. Demà li vindrà la noia i li farà la casa, és una bona noia, estrangera, se'n fa un tip, com el seu home, per mantenir a cinc fills... i tan jove.
Truquen a la porta del patí. El que tenen aquestes casetes és la seua intimitat. Una planta baixa, dormitoris superiors, el patí traster posterior i el jardinet d'entrada. Des del finestral veu qui és. Obra i se'n va cap a la cuina, desa unes ampolles mig plenes a la nevera. El visitant entra al rebedor buscant-la pel pis. La veu a la cuina, l'observa palplantat al bastiment de la porta. Ella fa per endreçar la cuina.
--Se t'ha fet llarga l'espera?
--Una mica.
--Què fas? --Li esventa mentre passa la baieta per sobre el marbre. --Ja pots anar començant.--
--Com?
Se'l mira burlesca: --Sí home, jo encara tinc per una estoneta, però tu ja pots anar fent. --Abandona per un moment el que fa: --Vols que em tragui el pul·lòver, a veure si així t'animes una miqueta més.
--(. . .) --Roman entre astorat i esparverat, mentre ella continua netejant, ara amb les espatlles descobertes.
--Què te la traguis, i te la pelis, cony!, sembles embadalit, que no en tens tantes ganes, vinga! --Insisteix.
L'home fa el que li ha dit, s'obre la bragueta i se la trau, sense fermesa encara, però seguint-la pel pis, quan ella desa els licors a l'armari del menjador, és ja ufana. L'aguaita de tant en tant, orgullosa com mai.
Però com ha arribat fins aquesta situació? Els secrets per més ben desats estiguin, es filtren insospitadament. No ho sap com va ser, però quan el va contractar perquè treballés a la casa, ja ho sabia tot. Qui li va xerrar? Algú que hagués entrat a casa seua durant aquells anys en els quals ella ocupava l'altar de la seua existència? No ho sap.
--Vols que pugem a l'habitació? Ja quasi estic. --La consolessa s'ha desbotonat el botó dels pantalons, però l'amplitud dels seus malucs impedeix que rellisquin. Ell continua pelant-se-la a un parell de metres de distància. S'aixeca la samarreta ensenyant-li el melic.
Puja les escales amb la polla en pompa, sacsejant a disgust. Obre la porta, es gira, mira de nou l'espectacle, satisfeta, no vol que pari, està tan excelsa que ni es fixa amb la miserable afecció del seu amant esclau. Abans d'entrar es trau els pantalons, amb una mà s'ajuda amb l'espatlla del Ramiro. Es queda amb calces negres de goma ampla, es toca, es toca més. És la deessa, la deessa del Ramiro, se li estarrufa fins al més ínfim borrissol. Llavors penetra a la cambra, puja i es queda de genolls sobre el llit. Fa que ell també hi pugi i es quedi de genolls davant d'ella. No paris, li diu. Es desfà de la samarreta. Li menja els llavis, sense tocar-lo. --Continua, continua... --Es magreja els pits per sota els sostens, s'estira els mugrons, se'ls atansa, tot just se'ls llepa. Gaudeix com mai, se li entela la vista, els cabells volen, no sent res, rep un cop de puny, junt amb el crit de: --No puc més.
De l'hòstia li sagna la boca, s'ha mossegat la llengua. La segona agressió és un xic més mecanitzada: la colpeja amb el peu de pedra de la llàntia metàl·lica de la tauleta de nit, enfonsant-li el crani. 

  Triana - "El lago" 

divendres, 27 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (12)

Els xicots agafen confiança inserint comentaris entre grollers i festius, a la conversa general que no desentonen del tot amb la reunió, fins i tot les amigues de la consolessa celebren complaents. Les postres les ha cuinat una de les amigues: uns dolços de mel o xocolate amb nous o ametlles. Licors i la gresca ja és engegada. Les dones es comencen a alliberar i la consolessa, bona aficionada a la música, posar a sonar unes peces ben ballables. El nostre funcionari convida a una de les senyores, la de les postres, que accepta immediatament. Les noies estrangeres engeguen a ballar entre elles, fins que els mansos les reclamen, davant la mirada de les seues núvies que fan per enllestir, netejant la taula juntament amb la consolessa. La Ramoneta balla tota l'estona amb la parella.
El ball és de rigor a tota celebració social per privada que aquesta sigui. Quan els ànims s'assosseguen, els convidats seuen pel jardí, refrescant-se, fumant, escurant les copes i dialogant, ara ja amb distensió, en cercles que es van obrint i tancant a menester dels congregats. És de mala educació no entaular conversa amb la major part de rogles possible, fins i tot la parella du a la Ramoneta, més que contenta, de rotlle en rotlle. Un s'interessa de principi, pel que es parla, per a després, a conveniència, canvies o romans una estona per educació. El funcionari i la consolessa conversen força estona sobre uns quants temes comuns, d'àmbit més professional que no pas personal. Les amigues ja ho comenten, se li veu de lluny que li va de cul. Ella, afalagada, desvia la conversa segons li convé, el paio de no li fa ni fred ni calor, però no se sap mai.
Entre una cosa i una altra, es fa l'hora de plegar. Les senyores comencen a preparar-se, el que encara les mantindrà ocupades força estona. El noi del taxista les reclamarà a dos quarts de set tocats. S'acomiaden de tots amb petonets i abraçades, un pèl fatigades i ja amb baixó post dinar. La resta segueix el seu exemple, la Ramoneta marxa amb la parella i les paietes, el nostre home es troba massa preocupat per acomiadar-se com cal de la consolessa. Ella el despatxa elegantment abans que a les seues parentes, a les que convida a entrar a cassa, per ensenyar-les unes compres d'un dels seus darrers viatges. Serà només uns minuts... les noies es mostren interessades, ara que els mansos protesten, ja deleixen per fer-les un bon repàs. El funcionari frustrat retira davallant capcot pel carrer. Pensa amb la Ramoneta, l'haurà de portar a casa, suposa que no li serà difícil trobar-la.

Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán - "Solo pienso en ti"

dilluns, 23 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (11)



La cita és a la una, la parella de la mobilette arriba a les dos tocades amb un parell de paietes estrangeres, duen uns mínims vestits que ensenyen més del que un vol veure. Han baixat fa un parell de dies de la muntanya, amb una de les excursions de tres dies del Gasolinero, i esperen abandonar el poble l'endemà amb l'autobús del migdia. La Ramoneta i el funcionari estan amb l'aperitiu amb què la consolessa els obsequia, acompanyats de tres dones de l'edat de l'amfitriona, cap d'elles del poble, que marxaran amb un taxi compartit a quarts de set del vespre. Són, una de la capital provincial i altres dos del poble de l'altre costat de la vall. Totes tres solteres, es veu que queden per sopar de tant en tant en alguna de les ciutats comunes. Aquest cap de setmana la consolessa les ha convidat a casa, i de pas al dinar. Cap d'elles és gens agraciada, podríem dir que la consolessa tampoc, però és que entre elles és fàcil destacar. S'entén la seua obligada solteria, per molts que elles facin per subsistir dignament, fan pinta de no haver follat en anys.
De l'altra banda de la família la representació es limita a un parell de noies amb els seus xicots, que pràcticament fins aleshores només parlen entre ells. Així que el front femení xerra desesperadament. No hi ha cap manso per les dones adultes, i l'únic home lliure no mereix gaire atenció. Segueix el front femení per una banda, el nostre home sol, i els dos paios parlant de les seues coses, penso d'aparells d'alguna cosa, en una punta del jardinet de la nova casa de la consolessa, quan apareix la parella amb les paietes.
Com els del poble ja els coneixien i només són canalla per les dones... la Ramoneta els encanta al primer cop d'ull. A aquell parell de paietes ja se les han follat i tot. La consolessa pensa que malgrat la diversitat dels congregats, amb l'àpat ja en marxa, la cosa anirà rutllant amb més facilitat. Cosa que no esdevé fins que l'alcohol, mig ho arregla, ben avançat el dinar. Fins llavors el nostre home fot el papallona. Es col·loca davant mateix de l'amfitriona que de seguida es desfà de pul·lòver que du, ensenyant l'esplendidesa de les seues espatlles i la fermesa dels seus braços nus al funcionari, que ràpidament s'adonà de l'error: millor hagués estat una posició propera i frontal, sí, però en diagonal. Tenint-la tan a prop, és obligat a censurar el seu esguard, el que el delata encara més. La consolessa es mostra molt amable i correcta (potser en excés) en tot moment, fent els possibles per incloure al funcionari en la conversa que manté amb les seues amigues, circumstància que a les altres poc importa. En una punta de la taula seuen els dos mansos de les parentes de la consolessa. Les noies també serveixen de cambreres, portant els plats plens des de la cuina, després també els recullen, la consolessa de tant en tant les ajuda, la Ramoneta també plega plats bruts, les altres dones no aixequen el cul de la cadira, i per descomptat cap dels homes. 


 

divendres, 20 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (10)


El divendres la Immaculada disposa d'un forat a l’agenda. No vol fer cap al dinar tibant-li la polla, cal desfogar-se abans; el nostre home considera que les palles són per la canalla. La Imma atén, al contrari d’altres, amb gentilesa, factor que li ha creat una excel·lent reputació entre els mascles de la vall. Malgrat la seua edat, en un no res arribarà a la cinquantena, es conserva la mar de bé. S’ha casat un parell de cops, la primera vegada el seu marit no ho va poder suportar. Així que es va casar de nou amb un client, d’això ja farà més de quinze anys. Actualment atén un parell de dies a la setmana: els divendres i els dilluns, per aquesta raó no és pas senzill trobar lloc pel mateix dia. Tampoc fa més de dos clients al dia: un al matí i un a la tarda, les nits són sempre pel seu marit. El funcionari amb tot ja havia reservat amb antelació, ell visita també a les altres bagasses de la vall, però com la Imma cap. Les altres són més joves, sí, però no són ni la meitat de professionals que ella. Mai té pressa, ell la freqüenta a les tardes, berenen abans o després, segons. Surt de casa la Imma ben satisfet, no com les altres, de les que s’endú una sensació de disgustada feblesa dins dels calçotets.
La cosineta Ramoneta fa poc que ha complert els divuit anyets. Els pares se sorprenen de la invitació del nebot funcionari, però davant la presència de la viceconsolessa i l'acompanyament, sempre ben ponderat del nostre home, no hi posen cap impedimenta, ans el contrari: és un bon moment perquè la nena comenci a conèixer gent important, sortint del cercle habitual dels amics de col·legi. Aquest esdeveniment a ella li serviria per agafar experiència social, a més a més la confiança amb el nostre home és total. Queda clar que els pares no saben de la relació de la viceconsolessa amb la parella de la "mobilette", ni la seua assistència al dinar.
La Ramoneta no sap que ficar-se, sa mare maldiu les presses de la invitació. Si hagués tingut un parell de dies, hauria sortit de la vall, aquí no es troba roba per vestir com cal. La senyora fa les seues indagacions, i no en treu res en clar. Als seus cercles ningú s'ha assabentat del convit de la viceconsolessa, no cal dir que l'anterior porca marcolfa subalterna, s'ha beneficiat de la seua nova condició, en l'actualitat gairebé ningú la insulta en públic. Angoixada, finalment truca al nebot perquè li faci cinc cèntims sobre les característiques de la festa, la pobra està per anar a veure sa germana, per si alguna de les seues filles li presti alguna peça apropiada, encara que dels gustos d'aquelles tres patxots no es pot esperar gran cosa. El paio, amb molta cura, l'adverteix de la informalitat de la reunió, dedicada més que res al jovent, però no sense una certa rellevància social. El que confon encara més a la senyora. Quan el funcionari passa a recollir a la Ramoneta, la noia du un senzill vestit, ni massa modern, ni del tot tradicional, per sobre els genolls, d'escot recte. Una xaqueteta blau marí sobresurt de la bossa, per si al tard refresca. 
 
Los Angeles - "Momentos"


dilluns, 16 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (9)

Foto: J. M. Molgor.

Al cap de la tarda per fi s'ho han anunciat: la tieta està preparant un dinar de diumenge per celebrar la inauguració de la nova casa, poden portar algun amic. Prèviament ho va celebrar de manera oficial, tal com pertoca amb famílies i dallonses, ara vol una cosa més jovenívola. La tieta ja no és jove, però se’n considera, tampoc massa gent, una dotzena com a màxim.
Ell ha perdut el cul només escoltar-lo, quasi es delata. Calma, calma s’ha repetit. Està convidat si du parella, no volen que hi hagi massa mascles, ells són dos i la tieta segur que convida algun amic. Qui?, es pregunta interiorment, les amigues de la seua edat són uns lloros o estan totes casades. És per aquest diumenge, així que s’haurà d’afanyar. Convidar a una noia a una festa, per molt que aquesta no sigui una de les reconegudes com a festes oficials, comporta per un solter d'acord als estrictes costums populars, una transcendència difícil d’obviar. Com a poc és considerada com una petició formal de relacions, però la parella ha insistit massa en això de la companyia. En un primer moment pensa amb la filla gran del paio de correus, està bona, soltera sense manso, simpàtica, eixerida… no seria gens difícil explicar-li la situació, segur que de seguida ho entendria, però una altra cosa seria els seus pares. No, millor que no. La solució seria dur una estrangera o una d’un poble de fora de la vall, o també una parenta, clar una parenta! Ja ho té: la cosineta Ramoneta.
El dissabte se’n anirà a la perruqueria, n’hi ha dos, la mixta i la d’homes, la dels vells que diu el jovent. També es pot anar a casa d’una senyora, però allí només atén a les clientes de tota la vida. La Perruqueria mixta és d’una aprenenta seua, que finalment després de casar-se i parir un parell de criatures, va demanar un préstec al banc per obrir el negoci en uns baixos de casa dels pares del seu home, que està molt ben situat. El banc li denegà, ara el director va avisar al Gasolinero, com sempre que s'assabenta que una empresa intenta arrencar a la població. Al Gasolinero no li disgustà la idea, prestant uns diners a la perruquera, a un interès molt baix a canvi d’una participació en el negoci. La senyora ho va consultar amb el seu marit, que treballa al camp, després van acceptar, sense fer cas dels consells de la mestra perruquera, que els animava a què fessin un petit viatge a la capital per comparar prestacions. A hores d’ara se’n penedeixen de la decisió presa tan a la lleugera. Mai el Gasolinero convindrà a vendre’s la seua part del negoci. Calè calent cada mes, sense fotre brot, aquest és el seu axioma preferit.

The Velvelettes - "Needle In A Haystak"



divendres, 13 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (8)

Quan passa el fort de la calor surt cercant als col·legues. Últimament li estan escalfant el cap amb la tieta, la del viceconsolat, diuen que li faran de bo. No són gent de fiar, i menys esperar que li facin venir bé. Evita els comentaris, dissimula intentant canviar de tema. Està bé per recollir informació, sense que es noti, sense ficar-s’hi... si volen xerrar que xerrin, que aviat els hi passarà, se'ls escalfarà el morro per qualsevol paieta nouvinguda i no parlaran de res més, ni tan sols dels futurs negocis que els hi recomana el funcionari. Com la negreta del mes passat, se la van fer tots dos, alhora i tot penso. La tia es va quedar deu dies al poble, quan només volia passar-hi una nit. Va fotre el camp sense un ral, sort que la targeta es va exhaurir i al banc del poble no li podien resoldre el problema, sinó encara estaria aquí, pagant-los tot el que convingui i més. Per què no li passaran a ell aquestes coses?
Habitual és del cercle dels cafès, l’encarregat de l’oficina de correus. El nostre funcionari ja el tenia tractat, però amb els enviaments de paquets de bolets assecats arreu del món, li ha estat molt útil la seua confraternitat. És un home una mica estirat, casat amb una cosina llunyana del Gasolinero, ben estant, poques preocupacions, mitjana edat, lent, però eficient. Són ell i el carter, tots dos porten el servei de correus, i si n’hi ha feina que s’esperi. Prou ho sabem els turistes, a les guies surt força criticada la inoperància del servei de correus del poble. Serà per a ells, a la resta els hi funciona prou bé, sense queixa. El nostre home s’ho fa quasi tot ell sol: arriba, passa, pesa, franqueja, col·loca els paquets al lloc corresponent, paga, dóna les gràcies, s’acomiada i marxa. De vegades amb la petita oficina plena de gent estrafolària, desesperant per enviar una postal o comprar uns segells. Els enviaments de l’artesania local tenen una creixent demanda, els tràmits els porta directament l’encarregat de correus, no fa cas dels compradors. L'artesà o un dels seus ajudants, acompanya a l’oficina al client i des d'allí s'omple la paperassa i es liquiden les despeses de duana i tot.
La farmàcia, els medicaments, aquest és el negoci, no aquí a la vall, a fora. Es pot estendre una petita xarxa que després, amb la gestió dels beneficis s’aniria consolidant, inclús créixer una mica, no massa, perquè no es faci tan gran i incontrolable que els acabi devorant. No s’ha de ser tan ambiciós com per despertar enveges perilloses. L’home funcionari intenta inculcar aquest missatge als seus, creu ell, socis. Pels socis ell és un col·laborador que s’està fent massa gran i pesant, caldrà tallar de soca-rel. Els futurs negocis, mal de cap els hi fot, si han mal viscut de la llenya i amb els bolets els hi va millor, després una altra cosa serà.

Velvet Underground - "Pale Blue Eyes"


dilluns, 9 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (7)


 
          Can Romero és un ampli local destinat a banquets i festes, obre el menjador diàriament. Ell s’hi atansa a mig matí a fer el cafè. Al poble no és costum, encara que uns quants estan important alguns hàbits forans, com el de prendre el cafè a mig matí. Fins i tot li van suggerir a Romero que col·loqués tres o quatre tauletes davant la portalada, així els dies de bo poden estar-s'hi a l’exterior, tal com fan a les ciutats. La porta de Can Romero queda aixecada del nivell, per compensar l'horitzontalitat amb el pendent marcat pel carrer. Un petit descans o plataforma amb unes tauletes, fa prou goig i més als que gaudeixen de la terrassa, amb elevada perspectiva sobre qui transitar pel carrer.
No són gaires els que repeteixen cada de matí, en canvi sempre s’hi apunten alguns forasters, així doncs, el Romero ha hagut de contractar un cambrer que es cuidi de la terrassa. És estrany? Es pregunta el funcionari, com una noia de costums refinats, com la senyora cap del viceconsolat, no s'afegeixi al cercle del cafè matinal. Qui no falla, és l’oficinista de l’empresa de guies del Gasolinero, un paio estranger de lluny, vagarós i malforjat, una dura competència com a mascle. Però tornant a la noia, va respondre a la seua salutació amb un clar somriure. Duia el cabell recollit i unes ulleres fosques, no feia fred ni vent, però portava mocador de coll bicolor. Les faldilles li volaven sobre les botes, estava destrempada o de tant anar al sud, trobava encara fresques els matins del final de la primavera? A l’estiu resideix més al poble, ell frisa per anar un dia a l'oficina del viceconsolat i veure-la escotada i amb faldilla curta.
El funcionari dina a casa dels pares, fa la migdiada i se’n va a casa, a l’altra riba del poble. Això el fot, la casa la té per una herència d’un oncle solter que es va morir encara jove. A l’altra riba és com el barri pagès, allí hi ha horts, animals, quadres. Si poca cosa és el poble, l’altra riba és el no-res. Ara que la del viceconsolat viu a la part alta, està pensat a canviar-la per alguna de les cases que resten per vendre. Llàstima que la part alta tampoc és gran cosa, la millor és la zona enganxada a la segona plaça, sobretot la part superior, que és on hi ha tot, l’hotel guapo, cal Romero, les delegacions oficials, les botigues, a quatre passes de la primera plaça que és la porta del poble, el centre. 
 
Prefab Sprout - "Johnny Johnny"


divendres, 6 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (6)


Aquest matí el funcionari ha exasperat a una senyora que intentava tramitar una sol·licitud. L'ha fet esperar una estonada, confonent-la amb què la màquina s’havia enganxat i una signatura que no veia prou clara. Era mentida, és una persona que no li cau bé. A la seua oficina són quatre treballant, sempre n’hi ha un de vacances, un altre de baixa o esmorzant. Difícil és trobar a dos funcionaris alhora a la delegació del govern. També tenen un cap, aquest porta igualment la subdelegació de turisme. No fot brot en cap dels dos llocs, en un no cal i en l’altre tampoc. Els assumptes de turisme els porta el municipi en exclusiva, com els de cultura, dels que també cobra el delegat del consell provincial. Aquest element, almenys no disposa de subalterns, amb tot i amb això penca una mica més que el capitost de la delegació del govern, cap del funcionari col·lega de la parella de la “mobilette”.
Hi ha dies gloriosos pel funcionari: són quan arriba algun tipus de tràmit pel viceconsolat. Com només n’hi ha un, és el viceconsolat i prou, no cal cap referència nacional addicional. Aquests dies ell mateix s’encarrega de les diligències i és més, les porta en pròpia mà a la seu del viceconsolat. Aquests dies són pocs i rars, la delegada porta directament els assumptes importants a la capital, per això són encara més preciosos. Creu que és la persona que viu millor del poble. Es passa més temps fora que no pas dintre la vall, i el seu sou no deu estar pas malament, ell no sap la quantitat exacta, però es va assabentar de primera mà de les ofertes que es van fer al país del viceconsolat, per reemplaçar a l’anterior vicecònsol. Després de l'escàndol que hi va haver amb l'assumpte del nano mort, l'obsoleta normativa de relleu de càrrecs es va modificar, actualitzant-se a les realitats presents. Conclusió: càrrec vacant sense cap sol·licitud de relleu. Solució: eliminar el càrrec per poc pràctic i despesa excessiva, requalificant a l'única empleada en cap del viceconsolat, amb contracte de quatre anys a renovar per ambdues parts. No es va sentir cap queixa de l’antiga secretària, ans el contrari, es va comprar una caseta nova, això sí, a la part alta del poble, on no són tan cares. I viatges amunt, viatges avall, maletes noves, roba de marca, taxis cap aquí, taxis cap allà, no repara en despeses, i lo bona que està. El porta boig al pobre funcionari. L’altre dia la va veure que baixava de casa, segurament aniria a treballar, ell la saludà des de la porta de can Romero, que és un dels pocs llocs del poble on es pot prendre un cafè com cal, com els que fan a la capital, no les banyeres aigualides de muntanya. 

 

dimarts, 3 de març del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (5)


La truita de bolets és un plat que àdhuc surt a la carta de l'hotel guapo, tanmateix prefereixen comprar-los (a la parella de la “mobilette”), i fer-los preparar en alguna taverna local, fins i tot n’hi ha que en compren per endur-se'ls. Arran l'avinentesa els primers espavilats del poble, en realitat quatre ruquets pocapenes, que en adonar-se de la facilitat del negoci de seguida van muntar matusserament la distribució i venda. El problema és que el producte és limitat, i no hi ha costum de comerciar amb ell. El que va fer la parella, és millorar les comandes i cercar noves fonts de subministrament. Un cop trobades, tot va ser bufar i fer ampolles. Sempre hi ha la gent que no sap que fer dels bolets, inclús els hi fan nosa al rebost. Quan algun familiar els hi porta una bossa plena, comentant-los que tot tornant al poble el xofer de l’autobús, ha fet una curta aturada per collir-ne uns quants, se'ls hi accepta més que res per cortesia, però hi ha cases senceres que no els hi agrada. Després resta jugar amb les intencions o ganes d’aventura dels clients, en això vénen apresos de la seua etapa al liceu. Coneixent les modes, les tendències que més complauen al turista hedonista, constantment necessitat de demostrar la seua rebel·lia vers el sistema que els seus avantpassats van implantar, en el qual ell, tan còmode i protegit se sent. Els tracten com a col·legues, no pas com a vulgars compradors, els fan sentir importants, i si una clienta es despista una mica, se la follen. S’ha de reconèixer que han tret or del no-res, ells ho saben, és més: estan crescuts. L’any que ve, a la seua nova destinació, hauran de cercar un nou negoci, cosa que no els amoïna gens, saben que se’n sortiran sobrats. Allà a la petita ciutat on estudien, es guanyen les virolles amb la llenya que ningú vol recollir, sigui dels boscos, dels arbres caiguts o dels productes de l’esporga. El consum de llenya va caure en picat quedant en mans de gent de mal viure i exclosos de la societat, però encara l'utilitzen molts particulars. Llavors la demanda supera l’oferta, cal en aquest cas combinar les ganes de desfer-se'n d’uns, amb la necessitat dels altres i moure un parell de furgonetes que alhora que recullen i manipulen, distribueixen després als clients. Tot de cobrament directe, res d’impostos ni papers, ningú no en vol.
Al negoci de la llenya hi ha massa gent a repartir, cal menester de peons per tallar, carregar, descarregar, netejar… Ells el van ampliar amb l’oferta de recollir ferralles i trastos vells o inservibles, tot i amb això d’aprofitar el viatge, els marges de beneficis són limitats. El negoci dels bolets, en canvi, representa menys feina, menys personal i més marge. Rumiant, rumiant, han arribat a l'elaboració d’unes taules de consum; es veu que la principal perillositat dels bolets és passar-se de dosis. Si no hi arribes no passa res, els efectes es dilueixen, per aquesta raó van fer picar al funcionari unes taules de relació sexe, pes, alçada i grams de consum, perquè tot vagi com ha d’anar. Els efectes són progressius: un estat de felicitat inicial, et condueix suaument a una lleu eufòria al·lucinatòria per concloure amb una serena i prodigiosa traca final. Les taules s’ofereixen com a regal als clients, amb una nota final subratllada en què s’agraeix un donatiu per les famílies desafavorides de la comunitat, tots dos són l'única destinació del petit cànon voluntari. Alguns clients es pensen que es tracta d’una imposició legal; la viuda els fa pagar una taxa de sojorn per preservar la vall, arreglar camins i cuidar l’entorn, abans d'abandonar al poble.

divendres, 27 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (4)


Al capvespre, els carrers de sota la segona plaça són tan obacs com les esquenes del turó escapçat. La xarxa de contactes funciona mantenint uns pocs ganxos adequadament escampats. La vall és un respir a les restrictives lleis que governen la resta del país, l'aïllament permet aquesta folgança. La bòfia del poble és lenta, poca i flegmàtica: no passa mai res, quan passa ja és massa tard. Curiosament, el principal negoci de la parella es basa en un producte permès i del tot habitual en qualsevol rebost, més difícil de vegades és trobar cafè que no pas bolets assecats. Els bolets es fan a la capçalera de la vall, prop del collat per on discorre la pista, en uns boscos escarsers que aprofiten la humitat que acumula l’indret, fins i tot borronen bora els prats d'alçada. Són abundants per primavera i la tardor, inclús si les condicions són mínimament acceptables, com que plogui una mica quatre dies seguits, i no faci vent, a mig estiu se'n troben. La gent que passa per allí els cull, quasi sempre els eixuguen a la serena, i els desen. Culinàriament no són gaire apreciats, no és pel seu sabor, sinó pels seus efectes psicotròpics, clar que un no està per al·lucinar cada dia. En canvi l’existència dels màgics fongs, s’ha estès en els cercles del jovent que puja a la vall, o baixa (al poble sempre diuen baixar al poble, pujar a la capital provincial), en fi, als turistes amb ganes d’experimentar estats d’alteració de la consciència.

The Animals - "It's My Life" 


dilluns, 23 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (3)


La parella de xavals si més no té un pla de futur, una motivació de vida. Afirmen amb convicció que aquest serà el seu darrer estiu aquí dalt tancats. L'any vinent pensen instal·lar-se a la costa, però no a les aigües fredes del litoral d'aquest país, sinó als càlids corrents que abracen la mar a l’oest de totes les muntanyes, és més a prop que les platges del país, però més llarg en temps de desplaçament. Els hi han dit que allí tothom parla la seua llengua, i amb poc temps també aprendran l’idioma local, força similar al seu. El funcionari se'n fot d’ells a la cara, creu que només són unes criatures i trigaran encara molt a prendre el vol en solitari. L’any que ve, aquells dos encara no seran majors d’edat, a ells mal de cap els hi fot, comencen a estar un xic tips de la superioritat ofenosa del funcionari. El paio se les dóna per viatjat i no ha sortit mai de país. Sempre va a la costa de l’est, aprofitant les ofertes que els hotels estatals fan en temporada baixa als treballadors de l'administració. Així doncs no sap el que és passar un estiu a la platja. Quan hi va ell, el temps és tan gris com els malforjats pixatinters de la seua condició. Si ha de follar, ho ha de fer amb alguna vella amargada cerca cigales, si vol anar a un restaurant car, no ho pot fer perquè són tancats. L’aigua és massa freda per prendre un bany, això sol ho fan els vells penjats abans d’esmorzar. Si vol anar a empetar-se, únicament trobarà oberta la disco de l’hotel, plena d'alcohòlics totes les nits.
El funcionari els hi gorreja paper, s’emporta la millor herba, s’embutxaca pirules, els hi dóna consells ridículs, se serveix d’ells per fer-se el fatxenda. A canvi els informa de la circulació de nouvinguts, una feina d’un parell de minuts esperant la impressió, a més a més els tracta com a vailets curts de gambals. Li estan preparant una de bona. El barrut no ho diu, creu que no se li nota, però està terriblement penjat per la tieta d'un d’ells. La dona és l'única persona que els pot tractar com a nens, a la tieta s'ho permeten. Encara li fa regals pel seu aniversari i se'n recorda d’ells quan per raons de feina passar per la població on fan que estudien. Molts cops els convida a dinar, els deixa fer el que vulguin, ella mai els ha obligat a res, ans al contrari, ni els ha renyat, o si ho ha fet, no se’n recorden. La tieta és uns anys més gran que el palangana del funcionari, que diu que folla tant; li cau la bava quan es troba amb la tieta. Ell fa per coincidir a comprar el pa, o buscar el vi. El paio viu sol, com ella, no és que la vigila, però es pensa que actualment està sola i sense compromís



divendres, 20 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (2)


El sector del turó escapçat, o dels Mals Homes Morts, és històricament l’indret més escabrós del poble. Situat just a la sortida, travessat el pont direcció a les termes, ha estat sovintejat per tota mena de gent de mala fe. En èpoques convulses, els assassinats i atracaments n’eren el seu escenari natural. En èpoques més o menys asserenades com l’actual, si algun mal assumpte s'ha de desfermar, allí esdevé.
            Al cap del turó van trobar al nen que es va escapar de casa. El xaval no hi era del tot, però perquè coi va haver de pujar al turó, per l’esquena, que és l'única cara accessible i no sense la seua dificultat, morir allà dalt, com un pardalet, sol, si amb només un crit hagués alertat a qui passés per sota. També recordo que varen ser uns dies en què el vent s'expandia cercant l'eixida de la vall a tota llet. El petit s'hi va quedar, arraulit vora uns blocs.
L'oficina, com ells anomenen al punt de venda, no és gaire lluny del turó escapçat, als carrers oberts per sobre el riu, prop de la segona plaça del poble abans del pont. Per unes hores del vespre es fan els amos del lloc. Els nens que van a jugar abans de sopar a la segona plaça, passen de pressa, amb els ulls ben oberts. Tampoc li dediquen massa d'esforç al negoci, un cop engegat i millorada la competència, bastant inútil i decrepita (també cal dir-ho), tan sols han hagut d’importar la metodologia habitual de la ciutat on estudien, i anar fent.
Hi ha un paio que és amic d'ells, un jove uns anys més gran, va per la meitat de la vintena. Un paio que de petit ho tenia clar: volia ser funcionari, cap més aspiració que desfilar per la vida amb el mínim esforç, si pot ser el millor possible, anar subsistint, vivint a casa dels pares, treballar poc amb un sou segur que caigui cada mes i si es pot traure alguna cosa per les despeses extraordinàries, docs més que bé. És capritxoset, llavors mai en té prou, el luxe el perd. En comú amb els dos de la “mobilette” afirma que el poble és la seua presó. Per ell fora, on sigui, però lluny d'aquí, és el seu lloc natural, al poble tot és tan previsible, inútil… No es parla amb quasi ningú fora del seu petit cercle, menysprea a tothom, amb alguns ho demostra obertament, amb altres fa el paperot. Té molt mala llet, reclòs en aquesta la vall es comporta com frustrat malcarat, que si pot, te la fot, i si hi pot traure algun benefici, llavorers tingues per segur que te la fotrà.

Prefab Sprout -"Cars and Girls"


dilluns, 16 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (1)

Els prolegòmens de l'estiu duen als estudiants al poble. Primer els dels liceus de les ciutats de l’altre costat de la Vall. Més tard veurem als universitaris, uns a la capital provincial, altres a la capital estatal, un a la capital nacional, fins i tot n’hi ha que estudien en altres països i continents. De tots ells, els que fan més soroll són el duet de la “mobilette”.
Foto: J.M.Molgor.
          Al poble no disposen del ciclomotor, quatre dies fa que s’afaiten, condueixen com boixos la motet per la capital provincial, espantant ancians i senyores carregades de bosses, cercant a la màxima velocitat al seu destí. Trafiquen, es dediquen a la compra i venda, no els hi va robar, ni furtar, ni els atracaments, busquen la virolla per petar-se-la amb els seus capricis: alcohol (una mica), rules (unes quantes), aparells electrònics, roba; voldrien estalviar per comprar-se una altra mobilette, perquè per una moto més gran, no tenen l'edat, però mai els hi arriba. Crec que ells prefereixen compartir, així van sempre ajuntats, premuts al seient, parlant-se per sota els cascos. Els hi van les paietes i porten una bonica col·lecció. Es creuen esportistes, practiquen una vida sana, van començar a fumar, però ja ho han deixat. Al poble s’avorreixen, no volen pencar ni ajudar a les seues famílies. Fa temps que no es trauen cap assignatura, els seus pares s'acontenten allunyant-los de casa. L’estiu és massa llarg, els primers dies encara els poden fermar, a un l’envien cada dia a dur al seu avi de passeig, a l’altre l’apunten al taller de jardineria de l’ajuntament, tot plegat dura quatre dies, després es retroben per fer maleses la resta de l’estiu.
Temps enrere odiaven als turistes, encara eren nens llavors, ara són la principal font d'ingressos. Van observar a la competència abans de fer res; simplement es van dedicar a copiar i a vendre més barat, aconseguint la mercaderia a baix preu d’origen. El petit destacament municipal no abasta per vigilar les seues malifetes.

 Mingus Big Band - "Moanin' "


divendres, 13 de febrer del 2015

La faula del muricec il·luminat. I

Foto: R. Castella

Foto: Àngel Nicolàs
Companys, afiliats i coincidents, conterranis tots, perennes deficitaris d'humilitat, en canvi amb un sobrepuig de galivança tan costosa d'apaivagar. Recordeu sempre que cal ser condescendents amb els menys privilegiats i desitjar-los una vida la més planera possible. Satisfent les necessitats, però no tan sols les més fonamentals, pensem que pel cap baix serà convenient adelitar-se de les arts i dels mesurats goigs que ens alleugereixen l'existència. Qui a poc està avesat amb poc s'acontenta. Sabent, com sabem tots, que no és possible aconseguir una connexió completa d'un trànsit primerenc. Àrdua empresa que en defecte de talent precisa de grans dosis de perspicàcia, quan no d'una perseverança indefallent, mes a poc a poc tothom ho ha d'anar abastant, si més no intentant, encara que per a molts saberuts d'altres escoles menys complaents amb els seus feligresos, s'entesten a dictaminar taxativament que amb això no n'hi ha prou (no cal esmentar els cilicis i turments de la competència).

El gran sonar suprem és sempre obert, emmotllem-nos doncs!, a què esperem?, només cal arrencar el vol amb fe, enaltits d'esperança, sense escanyar la caritat amb la nostra caduca presumptuositat, ans al contrari, soterrant els nostres defectes amb la inestimable ajuda del proïsme. Tampoc ens ha de saber greu la nostra petita col·laboració, que ha de fer possible que els nostres millors membres assoleixin una mica més aviat la comuna meta divina. Una societat activa, brunzidora i emprenedora com la nostra, ha de comptar amb la mínima assistència dels seus compares, que veient-se reflectits en els seus enlluernats albiraran amb més alegria la tasca comuna.
Tots sans o tots malats, quan un es constipa van tots darrere, quan un riu, riu el de la vora i els de més enllà es pregunten de què riuen. Quan se n'assabenten, ja se'n foten, se suposa que és primordial riure primer, qui riu últim no té gràcia i de seguida escau vilipendiat pels graciosos. Tal vegada una ratapinyada espavilada, es feia la fatxenda amb un muricec pusil·lànime, mentre un esvoliac s'ho mirava amb disgust. Quan la ratapinyada de riu en va tenir prou, l'esvoliac li demanà al muricec la raó de la seua poruga actitud davant la ratapinyada fanfarrona, que ja rabejada cap per avall ja hi havia desintonitzat. El muricec argumentà que prou tristesa ha de patir per mal viure sospesa d'una branca seca a una llastimosa riba desemparada, per recriminar-li la seua errada coneixença. No és pitjor deixar-lo en l'error que no pas debatre i oferir-li aixopluc intel·lectual? I això ho dius tu que has callat com un puta, li etziba el muricec a l'esvoliac empipat, que sense poder suportar la impertinència és a punt d'aixecar el vol, si no fos que li pesen les ales i no li ve de gust fins després de fer una bona becaina. Pobre esvoliac emprenyat si surt pel seu presumpte protegit escaldat i ha de suportar la ignomínia, penjat de la mateixa lleixa perquè no disposa d'altra per soplujar-se.


dilluns, 9 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (16)








És dijous, els dijous és quan queda per anar a jugar a cartes amb alguns col·legues. Fa cap al poble encara amb llum de dia. Ha trigat a baixar, molt més del que li ha semblat. S’ha aturat unes quantes vegades i no ha estat fins a arribar prop del mirador que no ha vist cap persona. Es dutxa i es renta a casa. Amb el temps just se'n va a esperar a la noia de la veterinària quan plega. La veu sortir, la deixa camina unes passes, seguint-la, l’aborda saludant-la i fa per acompanyar-la, a les poques frases bescanviades li explica el que hi ha.
Quan regressa a casa, no té ganes de preparar-se el sopar, està cansat, té set, molta set, fa per preparar-se una infusió, però se n'està. S’agita, està tan asmat que fins i tot li costa dormir. La ment deambula entre làmines repetitives cercant que és millor o menys dolent. El més encertat és seguir les probabilitats de les repeticions. Sembla que el carbassot s’ha encallat en aquest concepte i no va ni endavant ni enrere. Als temps de la seua última adoració, es faria una palla i es quedaria adormit tot seguit, ja no ho pot fer per la noia de la veterinària, que cony de repeticions! Ha pres una decisió i ja està, assumpte clos i ara a dormir.
            A mitjanit es desperta esverat just finalitzar el diàleg d'un somni tan real, que li ha fet por i tot. Mantenia una conversa, més aviat una entrevista en la qual preguntava sobre el seu esdevenidor al seu mestre operari, mort anys enrere. Una persona que sense saber-ho, va influir decisivament en la seua vida, desviant-la convenientment del rumb original en un precís moment de l'adolescència. Li ha fet tres preguntes: la primera per qüestions d’amor, el mestre li ha donat llargues (no hi ha manera...) Les altres pel seu futur més o menys general. En una li ha respost, referent al tema econòmic, que tot li aniria bé, però que parés compte amb els zíngars, i en l’altra li ha dit sense dubtar-ho, que el seu país desapareixeria amb ell, és a dir quan traspassés. Es lleva, va al lavabo, pren un got d’aigua, es torna agitar encara espantat pel realisme del succés i es torna a dormir de seguida. No torna a somniar amb el seu mestre, però mai més oblidarà la seua visita.


Tower Of Power -"Only So Much Oil In The Ground"


divendres, 6 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (15)

Foto. J.M. Molgor.

Torna a habitatge principal atordit, dubitatiu, talòs també. S’asseu al banc de pedra de l’entrada observant la immensitat de serres que desfilen davant seu sense abastar-li el fi. Els pics més alts oculten l’altre vessant, malgrat que pel mig dels colls s’entreveu una munió de terreny que omple l’horitzó fins a difuminar-se amb el cel. Alhora les senyores a l’interior de la casa mantenen una conversa que en un principi no distrau la meditació del Ramiro, però al final s’enganxa a ella sense comprendre gran cosa. Les dones xerren de temes extraordinaris com si les dos ho entenguessin, parlen a la vegada com a ratxes, donen per entès que són satisfetes pel resultat de la conversa, sense que una sobresurti més que l’altra. El Ramiro no s’atreveix a entrar per no interrompre, també és per què intenta esbrinar com conclouran la qüestió.
Surt la senyora de la casa, trobant-se’l fent ja per entrar. La senyora l’acompanya a la cuina per omplir l’ampolla d’aigua, li regala una bossa d’herbes del seu rebost perquè es prepari a casa una infusió ben bona. Abans de marxar li recordarà de més a més, que no se la prengui després de mitja tarda, si és que vol anar a dormir aviat, com ho fan a la serra.
Se li fa lleugera la baixada. S’abstrau quasi tota l’estona amb la conversa que ha escoltat de les senyores. Pràcticament no pensa amb la resolució del Damiano, a vegades fa per donar-li voltes, però de seguida torna a la conversa de les senyores: com pot arriba a ser possible, i ho deien tan obertament com si fos el pa de cada dia, a la serra com més puges, menys els hi rega sang, no serà això també el que els hi passa als d'Escalabornava?

Tot esforç és en va. La sensació que li ronda la gola, més que no pas el pensament.



   Earth Wind & Fire - "Jupiter"
 

dilluns, 2 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (14)


--A més a més, no anava sol, el Tafur anava amb mi, veníem de l’escola, que de ben petits ens portaven a la mestra particular de la casa de la riba, el Tafur potser no se’n recorda, però sa mare segur que ens ho podria confirmar.
--Bé, llavors t’haig de dir, que en aquell incident trobem la clau. —El Ramiro sembla relaxar-se uns instants, però se li fa eterna la curta estona que el Damiano es pren per revisar de nou les seues notes.
--Sí, aquí ho tenim.
--El què?
--Les potencialitats confirmen que aquell dia t’hi vas quedar.
--Com?
--És a dir: que el nombre més gran de reiteracions passen perquè perissis ja d’infant, víctima d’accident o malaltia, i el que has contat abans no fa més que confirmar-lo.
--Sóc mort?
--No home no, no siguis palangana.
--Doncs no sé què és pitjor, si ser un pont, un poca llet o un paio que ja hauria d'estar mort.
--Calla ruc, fins i tot te n’hauries d’alegrar d’estar en aquest món, de les poques opcions de viure que tenies, ets en una d’elles.
--Llavors, sóc especial.
--No, no ho ets, no ho ets més que qualsevol.
--I que cony haig de fer amb la meua vida.
--Això de sempre, però que cony vols dir amb què has de fer? Continua igual, pots fer el que vulguis.
--Però saben el que sé…
--Què saps!, si no saps res.
--Doncs, no entenc res.
--Buf Ramiro. —El Damiano es desespera. —Ramiro pensa un moment, amb el motiu real pel qual has vingut a veure'm avui. Tu vas fer una pregunta.
El Ramiro no contesta de seguida. --Per saber si ja sabies alguna cosa sobre lo meu amb la noia de la veterinària.
--I?
-- (---)
--Que encara no hem parlat de l’assumpte principal i ja estàs en un estat de desassossec del tot refractari, que no et permet saber res, quan ni saps res, i et penses que ets algú i ja no ets ningú, però en realitat és tot lo contrari. Encara fotràs el camp sense preguntar-me per la raó que t’ha fet pujar fins aquí, avui un dia de cada dia qualsevol, abandonant la teua feina.
--La feina és el de menys.
--I la noia, ja no t’importa?
--Després de saber… ho sento, sóc un ruc, però estic un pèl trasbalsat. —Respira uns segons. —Sí, encara m’importa.
--Jo també ho sento. No és de bon professional trasbalsar al client, sóc molt maldestre, m’espera un llarg aprenentatge per endavant, un pot ser molt bo amb les matemàtiques, però el tracte personal és tan important o més en el meu ofici, i és evident que jo no el domino.
--Home, potser no trobaràs gaires casos com el meu.
--Casos com el teu, dius? Què pot tenir el teu cas pitjor als dels altres?
--Collons Damiano, el que m’has dit no deixa indiferent a ningú!
--Doncs tots els casos són així, en realitat a ningú li agrada saber el seu esdevenidor, perquè la incertitud alimenta l’esperança, i els coneixements no fan més que ofegar-la. Lo que tampoc ningú ha de fer, és hipotecar la seua vida a les variabilitats del futur. Jo sóc només un examinador, no un endevinador. Jo estudio les dades i ofereixo les màximes facilitats perquè un projecte surti lo millor possible, però fer d’això una creença... no, aquesta no és pas la meua feina.
--I que hi ha de lo meu?
--Ara m’agrades Ramiro. Mira: com ja t’haig dit les repeticions són minses, d’haver n’hi ha i la decisió com sempre és teua.
--Però que cony vols dir amb haver n’hi ha? —El Ramiro torna a perdre la paciència.
--Si no n’hi hagués cap, també t’ho diria.
--Vols dir que si no n’hi hagués, no caldria ni intentar-ho.
--No, escolta: la decisió sempre és teua, és el lliure albir, per estrany que ara et sembli l’arbitri del ser humà existeix fefaentment. Encara que en tots els universos no hi hagués un sol cop en què tu i aquella noia compartíssiu una part de la vostra existència, no hi ha motiu perquè tu no tiris endavant amb ella.
--I quantes repeticions n’hi ha?
--De veritat que ho vols saber? És una dada aproximada i en aquest cas, poc rellevant.
--M’és igual, ho vull saber.
--No més d’un centenar, ara ja t’haig dit quin és el gran nombre de repeticions.
--Però, Damiano, no m’has ajudat en res!
--N’estàs ben segur? Pensa que ara tens més motius per engegar fermament la relació que tant et preocupa.
--Abans també els tenia.
--Llavors perquè has pujat? No t’enganyis, ara tens més punts de vista.
--Potser massa.
--Sí potser massa, però tu ho has volgut, la solució total no existeix, qualsevol acció que prenguis tindrà les seues conseqüències, però no per això has de tenir por de prendre una determinació, doncs l’abstenció també tindrà les repercussions conseqüents. —Fa una pausa, recull els seus papers.—Vols alguna cosa més? El Ramiro fa que no amb el cap. —Jo hauria d’anar fent. Tires avall de seguida?
--Sí, ara.
--Passa per la cuina, la mare ja estarà voltant per allí, acomiadat d’ella, pren aigua abans de marxar, la d’aquí és més bona que la de la font dels Marcians.

Tower Of Power - "Squip Cakes"


divendres, 30 de gener del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (13)

Foto. J.M. Molgor.

El Damiano no acostuma a fer migdiada, alguna becaina cau mentre pastura. Aquesta hora sempre li va molt bé per desenvolupar certes activitats sense que ningú l’emprenyi. El du a la seua cambra, a la part esquerra del mas, encarada a l’est amb entrada des de l’exterior, també connectada internament a la resta de l'estança. El fa seure fora, mentre ell entra a buscar la carpeta amb l’informe del Ramiro. Surt canviat de roba, mudat i solemne, guarnit amb una mena de canotier i una estola lila al coll.
--Seu. --Li diu. El Ramiro encara badava mirant els testos. Consulta els papers escrits a mà, els enllesteix en uns segons com faria un metge revisant l’analítica d’un pacient. --No hi veig res d’estrany. —Solta, com metge qualsevol. Es deté uns segons demanant-li per la seua joventut.
--Què passa res?
--No, res d’especial, només una cosa Ramiro, recordes passar un mal tràngol de jove? Com un accident, una malaltia greu, alguna cosa? O potser quan eres encara infant?
--Una malaltia!, no haig estat mai malat, i d’accidents… d'aprenent sempre duia alguna nafra que altra, però no massa cosa.
--I de nen?, pensa-hi Ramiro.
--Tampoc. Vaig tenir una infància d’allò més normal.
--Així doncs res?
--No.—El Ramiro comença a inquietar-se.
--Tranquil Ramiro, el teu cas és molt normal. —Comença a espantar-se, no era per això que havia pujat fins aquí. --Hi ha persones que en veritat són com ponts…
--Ponts?
--Sí, ponts, transicions per altres vides més importants, la seua raó de ser en aquest món no seria rellevant, si no fos per la seua missió vers a una altra persona.
--I jo sóc d'aquests?
--Podria ser, per això et deia si de petit vas patir un ensurt important.
--Però aquí podria ajudar jo?, si estic sol com un mussol.
--Una altra possibilitat seria que siguis un final de via. És a dir una vida que no anés enlloc, llavors no tindries descendència i la teua missió seria gaire bé irrellevant, esperant, això sí, una oportunitat millor. A vegades només és degut al fet que t’ha tocat un cos defectuós que no serveix per reproduir-se o que val més que no es reprodueixi, per això et dic de tenir més sort en una propera existència.—
--Collons, o un pont o un cul de sac!, així ja puc fotre el camp ben content. La mare que ho va parir, déu n’hi do! No calia trencar-me tant el cap, si ho arribo a saber, a benes haguera pujat…
--No t’emprenyis Ramiro, no en trauràs res, hi ha molta gent que viu per morir-se i prou, i són la mar de feliços.
--Però ells no ho saben!
--O potser sí que ho saben. Res no és tan greu Ramiro, pensa que…
--Ma mare!
--Deixa tranquil·la a ta mare.
--No, ma mare sempre deia que… que quan era petit gairebé ens atropella un cavall desbocat que baixava corrent pel carrer major fins a la plaça d’església, ja no me’n recordava, però ella, al cel sigui, ho contava molts cops, jo ja no la feia cas, però sí, a més li va agafar un atac de plorera que li va durar dies, segons deia ella, i l’àvia ho confirmava, ara me'n recordo, jo no les feia cas, però va passar, no devia tenir ni cinc anys. Era el cavall de la lletera, el cavall no va parar fins a xocar contra el mur carregat amb tot el carro de la llet darrera.
--Això, evidentment ho canviaria tot.