La
truita de bolets és un plat que àdhuc surt a la carta de l'hotel
guapo, tanmateix prefereixen comprar-los (a la parella de la
“mobilette”), i fer-los preparar en alguna taverna local, fins i
tot n’hi ha que en compren per endur-se'ls. Arran l'avinentesa els
primers espavilats del poble, en realitat quatre ruquets pocapenes,
que en adonar-se de la facilitat del negoci de seguida van muntar
matusserament la distribució i venda. El problema és que el
producte és limitat, i no hi ha costum de comerciar amb ell. El que
va fer la parella, és millorar les comandes i cercar noves fonts de
subministrament. Un cop trobades, tot va ser bufar i fer ampolles.
Sempre hi ha la gent que no sap que fer dels bolets, inclús els hi
fan nosa al rebost. Quan algun familiar els hi porta una bossa plena,
comentant-los que tot tornant al poble el xofer de l’autobús, ha
fet una curta aturada per collir-ne uns quants, se'ls hi accepta més
que res per cortesia, però hi ha cases senceres que no els hi
agrada. Després resta jugar amb les intencions o ganes d’aventura
dels clients, en això vénen apresos de la seua etapa al liceu.
Coneixent les modes, les tendències que més complauen al turista
hedonista, constantment necessitat de demostrar la seua rebel·lia
vers el sistema que els seus avantpassats van implantar, en el qual
ell, tan còmode i protegit se sent. Els tracten com a col·legues,
no pas com a vulgars compradors, els fan sentir importants, i si una
clienta es despista una mica, se la follen. S’ha de reconèixer que
han tret or del no-res, ells ho saben, és més: estan crescuts.
L’any que ve, a la seua nova destinació, hauran de cercar un nou
negoci, cosa que no els amoïna gens, saben que se’n sortiran
sobrats. Allà a la petita ciutat on estudien, es guanyen les
virolles amb la llenya que ningú vol recollir, sigui dels boscos,
dels arbres caiguts o dels productes de l’esporga. El consum de
llenya va caure en picat quedant en mans de gent de mal viure i
exclosos de la societat, però encara l'utilitzen molts particulars.
Llavors la demanda supera l’oferta, cal en aquest cas combinar les
ganes de desfer-se'n d’uns, amb la necessitat dels altres i moure
un parell de furgonetes que alhora que recullen i manipulen,
distribueixen després als clients. Tot de cobrament directe, res
d’impostos ni papers, ningú no en vol.
Al
negoci de la llenya hi ha massa gent a repartir, cal menester de
peons per tallar, carregar, descarregar, netejar… Ells el van
ampliar amb l’oferta de recollir ferralles i trastos vells o
inservibles, tot i amb això d’aprofitar el viatge, els marges de
beneficis són limitats. El negoci dels bolets, en canvi, representa
menys feina, menys personal i més marge. Rumiant, rumiant, han
arribat a l'elaboració d’unes taules de consum; es veu que la
principal perillositat dels bolets és passar-se de dosis. Si no hi
arribes no passa res, els efectes es dilueixen, per aquesta raó van
fer picar al funcionari unes taules de relació sexe, pes, alçada i
grams de consum, perquè tot vagi com ha d’anar. Els efectes són progressius: un estat de felicitat inicial, et condueix suaument a una lleu eufòria al·lucinatòria per concloure amb una serena i prodigiosa traca final. Les taules
s’ofereixen com a regal als clients, amb una nota final subratllada
en què s’agraeix un donatiu per les famílies desafavorides de la
comunitat, tots dos són l'única destinació del petit cànon
voluntari. Alguns clients es pensen que es tracta d’una imposició
legal; la viuda els fa pagar una taxa de sojorn per preservar la
vall, arreglar camins i cuidar l’entorn, abans d'abandonar al
poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada