Aquest
matí el funcionari ha exasperat a una senyora que intentava tramitar
una sol·licitud. L'ha fet esperar una estonada, confonent-la amb què
la màquina s’havia enganxat i una signatura que no veia prou
clara. Era mentida, és una persona que no li cau bé. A la seua
oficina són quatre treballant, sempre n’hi ha un de vacances, un
altre de baixa o esmorzant. Difícil és trobar a dos funcionaris
alhora a la delegació del govern. També tenen un cap, aquest porta
igualment la subdelegació de turisme. No fot brot en cap dels dos
llocs, en un no cal i en l’altre tampoc. Els assumptes de turisme
els porta el municipi en exclusiva, com els de cultura, dels que
també cobra el delegat del consell provincial. Aquest element,
almenys no disposa de subalterns, amb tot i amb això penca una mica
més que el capitost de la delegació del govern, cap del funcionari
col·lega de la parella de la “mobilette”.
Hi
ha dies gloriosos pel funcionari: són quan arriba algun tipus de
tràmit pel viceconsolat. Com només n’hi ha un, és el
viceconsolat i prou, no cal cap referència nacional addicional.
Aquests dies ell mateix s’encarrega de les diligències i és més,
les porta en pròpia mà a la seu del viceconsolat. Aquests dies són
pocs i rars, la delegada porta directament els assumptes importants a
la capital, per això són encara més preciosos. Creu que és la
persona que viu millor del poble. Es passa més temps fora que no pas
dintre la vall, i el seu sou no deu estar pas malament, ell no sap la
quantitat exacta, però es va assabentar de primera mà de les
ofertes que es van fer al país del viceconsolat, per reemplaçar a
l’anterior vicecònsol. Després de l'escàndol que hi va haver amb
l'assumpte del nano mort, l'obsoleta normativa de relleu de càrrecs
es va modificar, actualitzant-se a les realitats presents. Conclusió:
càrrec vacant sense cap sol·licitud de relleu. Solució: eliminar
el càrrec per poc pràctic i despesa excessiva, requalificant a
l'única empleada en cap del viceconsolat, amb contracte de quatre
anys a renovar per ambdues parts. No es va sentir cap queixa de
l’antiga secretària, ans el contrari, es va comprar una caseta
nova, això sí, a la part alta del poble, on no són tan cares. I
viatges amunt, viatges avall, maletes noves, roba de marca, taxis cap
aquí, taxis cap allà, no repara en despeses, i lo bona que està.
El porta boig al pobre funcionari. L’altre dia la va veure que
baixava de casa, segurament aniria a treballar, ell la saludà des de
la porta de can Romero, que és un dels pocs llocs del poble on es
pot prendre un cafè com cal, com els que fan a la capital, no les
banyeres aigualides de muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada