Quan
passa el fort de la calor surt cercant als col·legues. Últimament
li estan escalfant el cap amb la tieta, la del viceconsolat, diuen
que li faran de bo. No són gent de fiar, i menys esperar que li
facin venir bé. Evita els comentaris, dissimula intentant canviar de
tema. Està bé per recollir informació, sense que es noti, sense
ficar-s’hi... si volen xerrar que xerrin, que aviat els hi passarà,
se'ls escalfarà el morro per qualsevol paieta nouvinguda i no
parlaran de res més, ni tan sols dels futurs negocis que els hi
recomana el funcionari. Com la negreta del mes passat, se la van fer
tots dos, alhora i tot penso. La tia es va quedar deu dies al poble,
quan només volia passar-hi una nit. Va fotre el camp sense un ral,
sort que la targeta es va exhaurir i al banc del poble no li podien
resoldre el problema, sinó encara estaria aquí, pagant-los tot el
que convingui i més. Per què no li passaran a ell aquestes coses?
Habitual
és del cercle dels cafès, l’encarregat de l’oficina de
correus. El nostre funcionari ja el tenia tractat, però amb els
enviaments de paquets de bolets assecats arreu del món, li ha estat
molt útil la seua confraternitat. És un home una mica estirat,
casat amb una cosina llunyana del Gasolinero, ben estant, poques
preocupacions, mitjana edat, lent, però eficient. Són ell i el
carter, tots dos porten el servei de correus, i si n’hi
ha feina que s’esperi. Prou ho sabem els turistes, a les guies surt
força criticada la inoperància del servei de correus del poble.
Serà per a ells, a la resta els hi funciona prou bé, sense queixa.
El nostre home s’ho fa quasi tot ell sol: arriba, passa, pesa,
franqueja, col·loca els paquets al lloc corresponent, paga, dóna
les gràcies, s’acomiada i marxa. De vegades amb la petita oficina
plena de gent estrafolària, desesperant per enviar una postal o
comprar uns segells. Els enviaments de l’artesania local tenen una
creixent demanda, els tràmits els porta directament l’encarregat
de correus, no fa cas dels compradors. L'artesà o un dels seus
ajudants, acompanya a l’oficina al client i des d'allí s'omple la
paperassa i es liquiden les despeses de duana i tot.
La
farmàcia, els medicaments, aquest és el negoci, no aquí a la vall,
a fora. Es pot estendre una petita xarxa que després, amb la gestió
dels beneficis s’aniria consolidant, inclús créixer una mica, no
massa, perquè no es faci tan gran i incontrolable que els acabi
devorant. No s’ha de ser tan ambiciós com per despertar enveges
perilloses. L’home funcionari intenta inculcar aquest missatge als
seus, creu ell, socis. Pels socis ell és un col·laborador que
s’està fent massa gran i pesant, caldrà tallar de soca-rel. Els
futurs negocis, mal de cap els hi fot, si han mal viscut de la llenya
i amb els bolets els hi va millor, després una altra cosa serà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada