Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (10)

Encaparrat, fa dies que no s'atansa per la botiga de la veterinària, tampoc ha progressat gens ni mica la relació amb ella. Porta uns dies dolents a la feina, perden diners amb ossos de feines, en les que triga més hores de les que pot facturar. Encara rai del seu empleat, un noi jove que va arribar al país buscant-se la vida, i va recalar a la vall vés a saber com, sort que va encertar amb ell. Li trau molta feina, i la fa bé, més que bé. Avui el Lucho ha passat a veure’l pel taller, mentre estava maquinant una peça que no li acaba de sortir, i amb el Lucho allí impossible. Al final ha tret un parell de cerveses i se les han pres sota la porta, també l’ha convidat a fumar, al Lucho si no treballa l’has de convidar, quan treballa i té virolla no cal que et preocupis per pagar, faràs sempre tard.

--Hi hem d’anar Ramiro, sol perquè ho vegis. És una moda de la capital, o de vés a saber on, perquè a la capital s’ho copien tot de l’estranger. Les paes estan darrere de la barra amb uns escots de cal Déu, i els paios bevent davant seu embadalits trempats com boc cercant femella. Això sí, res de convidar o paga copes ni cap tipus de putiferi, allò és un aparador, si t’agrada, beus i et quedes, si no fots el camp i tan tranquil. Però quines paes nen! No sé si ho fa l’ambient, la roba que porten, la llum o que collons és, però allí jo em deixo la setmanada.

--Déu n’hi do, para compte.

--Ja em coneixes, jo faig bondat, ara quan surto, surto, tant m’és cent que cent mil.

--I sol van paios amb aquests locals?

--No, hi ha de tot, homes, dones, parelles, grups de senyores prenen el cafè… ara el lloc preferent és la barra, a les taules la visió és limitada, normalment a la cambrera que et serveix, ara hi ha gent que prefereix les taules, es passen estonades amb un llibre i de tant en tant gaudir de la vista, clients fixos tenen fins i tot.

--No sé si em convenç gaire el que em dius.

--És pura observació, com si estiguessis en un jardí ple de flors o en un museu admirant quadres, és magnífic.

--Si en tens prou amb això… jo crec que ja no en tindria prou.

--En tens prou, en tens prou… no m’estàs entenent Ramiro, jo esmento l’art i tu escoltes carn.

--Bé ja està bé, no serà tant. N’hi ha molts d’aquests tipus de locals?

--Uns quants, això sí, tots diferents.

--Diferents?

--Sí home, cadascun cerca el seu públic. Varietat d’estils per englobar la màxima clientela.

--Però hi ha tanta gent que hi va?

--Cony, no et dic que és lo últim de lo últim, hi va gent de tots colors, dones, senyores aprendre el te amb pastes mentre peten la xarrada… ara els que allí xalem de veritat és gent com nosaltres, sembla que ens els hagin fet a mida.

--Uns paios com tu i com jo no m’estranya, però tu i jo és una cosa, per molt que de per si, ja som una mica rars, ara lo que m’estàs dient de les senyores i les criatures.

--Eh! Jo de criatures no n’haig esmentat. Mira Ramiro, jo em penso escapar la setmana que ve a l’oculista, m’hi estaré un parell de dies, ni un de més. Si vols, ja ho saps, llavors podràs corroborar, o no, les meues paraules.

--Tinc massa feina ara, i no estic prou motivat.

--Tu mateix, ja t’ho explicaré quan torni.

Vainica Doble - "Cartas de amor"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (9)

--Així doncs, també prestes els teus serveis aquí baix, al poble.

--Va, poca cosa, alguna padrina demanant pel seu nét. Tampoc hi sóc gaire per aquí baix. A més a més la gent de la vall prefereix cercar ajuda els entabanadors, que dic jo. Ja els hi està bé. Ho faig més que res per agafar pràctica, per quan em toqui treballar de veritat. Ara són casos molt poc interessats, que si no fos pel que t’haig dit potser ni acceptaria.

El Ramiro troba admirable la recent accessibilitat del Damiano, eina necessària per a la futura feina, i també veu, que malgrat el dolor que li provoca el record de l’Enric, continua menyspreant als seus clients. Dubte, però abans que marxi li fa la pregunta.

--Escolta una cosa: jo crec que també estic passant per un moment prou delicat, o almenys m’ho sembla a mi. No sé si tu em podries fotre un cop de mà, abans hem estat parlant i no gosava a demanar-t’ho, però crec que sí, que em podries ajudar a esclarir-me, pagant lo que sigui, clar.

--De cobrar no cobro, aquí baix ja saps com van les coses, no és com a Escalabornava i fins que no sigui més docte… no em considero pas un bon professional encara.

--Teniu sort allà dalt, molts diuen que no, però jo estic amb vosaltres. No és per seguir-te el joc, no, jo n’estic ben fart del món en què vivim. Procuro de ser positiu i és més crec que tot va sempre a millor, però no sé… No sé què pensaran en el futur de la crueltat de la nostra societat, ens veuran com una societat salvatge, com nosaltres veiem ara la societat post industrial o l’esclavatge o les castes?

--No ho dubtis pas, així serà, no cal ser gaire espavilat per veure-ho.

--Ens perdonaran el nostre sistema de privilegis i els que es cuiden que tot es mantingui igual i que res canvií, per més temps que passi i ho faci malbé. Sembla que els continuistes fan molt bé la seua feina.

--Ja, però aquests canvis superen la mesura d’una vida humana. També ho has d’entendre Ramiro. Com els homes del futur ho entendran i apreciaran les virtuts de la nostra societat.

--Però a Escalabornava, no. Fa temps que van desistir de continuar cohabitant en aquest univers i ho van suprimir per bé de la comunitat.

--No pots ficar Escalabornava d’exemple. Són coses diferents i punt, ells van decidir de prendre un camí divers, però també va ser complicat. --S’atura per repensar un moment el que ha dit, i prossegueix: --Saps? Si haguéssim tingut aquesta conversa mesos enrere, t’haguera donat la raó en tot i és més: hauria augmentat les teues afirmacions. --Torna a aturar-se un parell de segons. —Però no, simplement no l’hauríem tingut. Estic aprenent, em costa, però vaig avançant.

--I doncs, tornant una mica enrere: em podries ajudar en els meus dubtes?

--Sí, qui problema hi ha? Ja t’haig dit que estic de pràctiques. Digues el que vols saber, i jo et diré lo què necessito.

--Res, que darrerament haig conegut una noia que m’agrada força, i voldria saber les possibilitats que hi ha de què surti bé. És una noia lliure, vull dir: sense compromís, sols és que porto tota la vida sol, i ara…

--Estàs acollonit.

--No, no és això, però és un gran canvi.

--No passa res per estar acollonit. Perfecte, m’hauràs de fer saber unes quantes dades: dates de naixement, noms complets, una lleugera descripció d’ella, lo primer que et passi pel cap, una frase, i no la pensis massa. Alguns trets de la seua personalitat, no necessito un examen psicològic, només un parell de coses, això sí fidedignes, res a la babalà. Una cosa, ella està tan interessada com tu?

--No ho sé, en aquesta direcció encara no m’haig atrevit a fer ni un pas.

--Estàs molt acollonit i no vols arriscar. Aquesta és una dada important. Saps de quin color acostuma a vestir.

--Com? A la feina porta l’uniforme verd, per sota es veu com una samarreta lila.

--La feina? Vals més pel que no em dius que no pas pel que em dius. La frase, ràpid. --Imperativament.

Pensa un parell de segons i solta: --És blanca i de color moniato.

--Moniato?

--Els seus ulls, és el primer que m’ha vingut, com la carn dels moniatos calents quan els obres.

--Blanca i moniato, malgrat l’uniforme verd. Està bé.

--Hi ha algunes coses que les hauré de consultar.

--No hi ha pressa, busca'm abans que torni a casa.

Muddy Waters - "Baby Please Don't Go"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (8)

El Lucho és un vell conegut del Ramiro de les èpoques escolars, mai varen ser amics llavors, però el temps, malgrat tot, els ha anat ajuntant. Penca del que pot i quan té quatre quartos se'ls peta. A vegades comparteix barrila amb el Ramiro, cada cop menys, ara com ara es tenen prou confiança per no recriminar-se res, per més execrable que sigui. És força treballador, casat unes quantes vegades, la dona actual, el suporta. Per molt que ell vagi guanyant anys, les seues successives esposes es mantenen en una edat juvenil, fins que normalment l’abandonen. Aleshores, resta solter uns pocs mesos, just el temps de pescar-ne una de nova, amb una tècnica efectiva i manejable que repeteix sense falla, o quasi sense falla. Coneix el seu públic i no busca res fora de límits. La fixació quan es troba amb el Ramiro és parlar de cambreres de bars. Sembla que alguna vegada se’n va fer alguna que altra, fins i tot s’hi va casar amb una i que el Ramiro hi era present. Des de llavors, amb l’autoritat que representa haver estat testimoni, comenten amb delit on serveixen les millors cambreres, no de la vall, ni de la comarca, ja que no donen per més, sinó de la província. Com els solta de tant en tant el sotanes del Marcelo, quan parlen de cambreres, del que estan parlant realment és d’anar de putes.

Ahir el conco de mas Badià va baixar al poble, i es va atansar al taller del Ramiro cercant uns trossos de tubs i unes brides, que li feien menester per apariar alguna andròmina, allà dalt al casalot dels pares, d'unes canonades rebentades del com. No cal que hi pugi el llauner, el cunyat és prou destre per apariar-se. El Ramiro el tracta amb certa distància; amb algú que no vol entaular conversa no el cal forçar. Però ahir, mentre li tallava els tubs, va fer per enraonar amb ell. Sabia de les seues virtuts, al poble les notícies corrent soles.

El felicità pel seu compromís amb el poble d’Escalabornava. No tothom és convidat, ni tan sols ell, això que és descendent, de lluny però, sempre li havien dit que la seua família n'era originària. Aquí, tantejà la situació, el seu tracte no acostumava a excedir d’un lligam professional, podríem dir un xic fred, encara que educat.

--Escolta, que en saps del teu amic del viceconsolat? --El sempre desafortunat Ramiro té el talleret prou endreçat, va trobant entroncaments i brides sense més dificultat. —Ara mirarem si n’hi ha una altra més gran, així no caldrà que vagis a la ferreteria.

--Gràcies, em faràs gran servei, a cal Nemosio no s’acaba mai. Del pobre Enric ben poca cosa sé. Estava a l’UVI a un hospital, no del seu país, sinó d’un de veí, es veu que no tenien quiròfans prou preparats. Penso que no vaig estar un bon amic amb ell.

--Home, que hi podies fer tu?

--Una vegada em va demanar pel seu esdevenidor, i aquell dia el vaig subestimar. Jo el gran examinador! Vaig creure que no era prou important per dedicar-li el meu temps, com no era d’Escalabornava… després ja no el vaig veure més. No em sento gaire bé. Quan em van dir que se’l van emportar de pressa i corrents… no vaig saber apreciar la importància del moment en què es trobava. La primera i l’esguerro…

--No se sap mai.

--Se suposa que jo sí que ho haig de saber, és la meua feina, no?

Difícil li serà sortint-se'n. El Ramiro procura apaivagar l’ànsia del Damiano tornant a l’assumpte que venia a solucionar. Creu que ho aconsegueix. Abans d’acomiadar-se no se’n pot estar de reprendre el fil.

The Zombies - "Time Of The Season"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (7)

-- Doncs, la cosa va costar d’engegar, jo encara estava mig atordit amb la història del palangana del goril·la, llavores els dos matrimonis em van fer seure amb ells. Eren més grans que jo...

-- Això ho dius perquè tu veus a tothom més vell que tu, encara que siguis solter el temps també passa per tu.

--Sí, és clar. Estava jo amb aquelles parelles, intentant parla en el seu idioma, i les dos senyores no paraven de corregir-me, jo l’entenc perfectament, però amb els accents és difícil, constantment em corregien, això no es diu així, es diu aixà, elles ja m’entenien ja, però volien que parlés com elles.

-- Això és una collonada. Com si volguessin que aquí parléssim com a la capital estatal. Estaríem ben arreglats, o com els caps de conys de la tele, ja em diràs. Aquests capitolins estan carregats de punyetes.

--Més aviat era un joc, elles reien i jo també. I els marits al costat parlant entre ells fotent-se un puro cada un.

--Però tocava algú o no tocava ningú?, perquè si no toca ningú no paga la pena fotre’t un munt de quilòmetres per visitar una ciutat que quan surts al vespre no toca ningú, per això em quedo a casa, aquí almenys sempre hi ha algú que dóna la nota, sols cal anar a la plaça gran a l’estiu. I de menjar què? Perquè el dallonses penso que hi va estar, i es va fer un tip de porc i poca cosa més.

--No sé què dir-te, jo és que em faig ràpid a tot.

--No seran d’aquells que sopen a l’hora dels xuts? Llavors, sí que! A mi quan arriba l’hora m’agrada tenir el plat a taula. Ja em fot, les poques vegades que vaig a menjar de restaurant, quan hem d’anar a la capital a cal metge, que triguin una estonada a servir-te. Jo si em fan esperar massa, li dic a la dona: jo aquí no torno. I no torno, valga’m Déu que no. -–L’home s’aixeca del tamboret i fa per marxar. --Me'n vaig, ja continuarem la conversa un altre dia, que avui se m’ha fet un pèl tard. Dóna records a la família.

El Ramiro ha conegut una ajudant de la corporació veterinària. La veterinària és una clienta. Ell no hi anava mai al local, enviava al seu empleat, però com ara és de vacances, hi ha anat, i quan torni de vacances, també hi anirà. De vegades també hi va quan no el demanen. La noia atén l’oficina i despatxa a la petita tenda. Té la veterinària per vocació, encara que no és d’estudis, està força satisfeta del seu treball. Quan el Ramiro la veu, du sempre el somriure posat. Ell no s’enganya i sap que no el du només per ell. Té uns ulls clars que li manlleven l'esguard. No el recupera fins que s’allunya d’ella.

Paco Ibañez - "Palabras para Julia"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (6)

Al paio de la suposada mala sort, de retorn d’unes vacances estupendes li agafen ganes de treballar de valent. Llavors reordena la feina, pren alguna decisió, quasi sempre acurada, i se sent per uns dies una mica més feliç. Fins que arriba el dia que va amb pressa i no troba l’eina adequada, o se li rebel·la un calaix d’un armari de la cuina i li cau a terra escampant estris varis: culleres, forquilles i ganivets en un desgavell entròpic i es retroba cagant-se amb tot. Llavors reconeix a la seua vella companya, la malastrugança i veu com la normalitat regressa a la seua existència. En acabat, la vida quotidiana li progressa lentament, sense escarafalls ni abruptes transicions. Conversa regularment amb els coneguts que es troba a la placeta o al bar de baix, com a l’Eusebi. Fa dies que no es veuen, molt abans de marxar. Fotent-se unes canyes, li explica el vespre que va fer per entrar a un cafè concert d’una ciutat que no coneixia, i que trobava del tot estranya la distribució urbanística, sort dels taxistes de vegades.

--Doncs guaita, aquell capvespre, és una ciutat que té molta fama, però la veritat, ben mirat no n’hi ha per tant. Doncs fixa’t tu que el moniato del porter em demana si duia invitació, amb una veu de boc vell que fotia el pallús. Saps?, mentre em preguntava que collons volia dir amb allò de la invitació, i em rumiava una resposta mínimament convincent, apel·lant a la meua forasteria o alguna cosa que el fes raonar una miqueta, cosa ben difícil si vas mirar, doncs fixa't tu, que un parell de senyores que entraven darrere meu, van i me'n passen una, sense més, davant dels morros del porterot. Però que podia fer ell? Res, deixar-me passar el molt carallot. I les senyores entraven amb els seus marits darrere, no em van deixar ni donar-los les gràcies, ans al contrari, després em van dir si volia acompanyar-los al seu reservat…

--A mi mateix em va passar una cosa ben bé igual, el dia que vaig anar a la capital i el meu cosí em va portar a veure una actuació a un cafè concert que dius tu. —L’Eusebi li ha contat un fotimer de cops, l’incident ocorregut durant una curta estada a la capital estatal per assistir a un enterrament, el vespre que el seu cosí el va portar a veure un concert. Centenars de cops li ha explicat, tal com li explica avui. --Ho recordo com si fos ahir, hi havia un paio a l’escenari, vell, negre, l’anomenaven professor, professor Long Hair, a casa tinc un parell de discos seus, després me’ls vaig comprar, ara ja no els escolto, però llavors, déu n’hi do lo bo que era aquell home. El negre, per vell que era, tenia un ritme imparable que feia que se me n'anessin els dos peus tots sols. El vell estava envoltat de negres com ell, que tocaven tan bé com ell. Al paio quasi no se l’entenia quan parlava, i cantant no sé pas el que coi deia, però quin ritme, com tocava el paio!, no ho sé si deu ser viu encara. Aquella nit el meu cosí em va presentar a tots els seus amics. Vam estar veient el concert, érem tots jovenots, no sé quantes cerveses ens van fotre abans no vam tornar cap a casa, l’endemà teníem el funeral de l’oncle Pau. Un dels seus amics, que es deia Juanjo, feia de passant, va ser amb el que més vaig intimar. Ja em coneixes, en aquest món, hi ha persones amb les quals et fas més que unes altres, ara, jo tracto a tothom per igual, per a mi ets ben bé igual tu, que qualsevol altre. —Fa una mínima pausa, però continua xerrant. --Li vaig donar la meua adreça al Juanjo, en aquell temps no hi havia el progrés que hi ha ara, aquí feia ben poc que hi havia línia. Després em vaig casar i ja ho saps, tot passa massa de pressa perquè t'adonis que està passant.

     Professor Long Hair -"Tipitina"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (5)

Després de veure el remei al seu mal tan diàfan com la claror del migdia, li resta encara molta foscor per superar. La noia del costat continua remenant-se sota les mantes, no ho està passant gairebé. Ell es manté tranquil, despert, insomne pit amunt i seré, té força present la imatge amb la solució i sap que no se li oblidarà. La noia fa temps que deu passar per un mal tràngol, des que es van endur a corre-cuita el seu promès per operar-lo del cap, allà al seu país; va sentir al bar de baix. No se’n va alegrar, no. Les seues cabòries malaltisses no estan relacionades amb la vida real, ara mateix la té aquí al costat i no sent res, i és més: ni es demana per què no sent res. Prefereix pensar amb la vida futura, on ella ja no tindrà cabuda. Penso que és ella la que se’n carrega dels assumptes oficials, perquè si no ha arribat fa poc cap persona a substituir al vicecònsol… i aquestes coses de seguida se saben al poble, un diplomàtic que hi ha, només faltaria!

A la fi no podrà dormir ni de matinada. S’aixecarà abans que ningú. Còmplice de la calma, sortirà a donar un vol amb la fresca del dia estrenat recent. Gaudint de l’alba, no pararà de caminar, resseguint una pista que s’endinsa per la boscúria. Sempre postergant la tornada l’horitzó de la propera girada. Una darrera l’altra se succeeixen en un sense fi, cada una, una mica més elevada, una mica més lluny, amb una mica més de perspectiva; fins a l’hora d’esmorzar a la cantina, farà tard.

Poc després baixa la llevaneu, el xofer entra per saludar al seu col·lega confirmant-li que la ruta és apta, encara resta una mica de gel a la baixada, però amb aquest solet que fa, quan arribi al primer revolt, ja s’estarà transformant. 

 Buddy Holly & The Criquets - "Rave On"

 

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (4)

Lentament, els darrers que faltaven per arraulir-se sota l'escalforeta de les mantes, comencen aclucar l’ull. Lentament, massa lentament, els sorolls provinents de les lliteres minven, és com si mai s’assolís un silenci complet. Els finestrals no acaben de tancar, condescendint rectilínies escletxes de pàl·lida llum nocturna. A més a més, hi ha gent que ronca. La noia del costat s’ha agitat després de treure’s el jersei, ell també se l’ha tret. Ella jeu al seu costat, intentant dormir en un lloc estrany. A molta gent li costa molt dormir fora de casa. A ell, va com va, de vegades cau rendit i dorm com una soca durant hores, i altres no para de dona toms tota la nit. Avui, pensa, serà una nit llarga, de totes maneres allà per la matinada sempre acaba adormint-se. Si estigués a casa, es posaria a llegir o a veure una sèrie o una pel·lícula, que és el que fa quan vol escapolir-se, abans no prendre alguna direcció tortuosa, dolorosa. S’emprenya a les mitges parts, quan ha de pensar de canviar de canal, sense trobar res prou interessant per entretindre's; i si la ment no es distreu, malament rai, comença a pensar i llavors sí que no hi ha forma de dormir. És que hi ha gent, molta gent que no pensa mai, i viu tan contenta. Ell ha de vigilar, a la mínima la ment inicia la immersió. Aprofundint irremeiablement, davallant pou a pou, amb una facilitat sorprenen. No, no en vol saber res, no vol apreciar un lloc de bellesa extraordinària o una obra d’art del tot subjugant, si per aquesta angúnia ha de passar. No, ni vol pensar que està fent malament una feina. Fins que sí, ho fa. S'adona que està malament, que ha estat sempre malament. D'antuvi veu clar el camí que du a la solució, però no es veu capaç d’arreglar-ho tot sol. Necessitarà ajuda, aquesta nit ha davallat tant que l’ha vist: si continua per aquest camí, s’ensorrarà, ell, i tot el que ha fet i ha estat fins ara. Què importa si està prou instruït o no ho està?, o si hi ha molta gent que no ho veu, ni ho veurà mai! Ell ja ho ha vist: és l’error, i el que és més important sap com apariar-lo, i el que encara és més important, està segur que ho farà i està capacitat per fer-ho. Dedueix que falca l'existència sobre una rampa inestable sobre terreny tou i si no s’espavila, lliscarà i el colgarà. Ha de tornar a començar, netejant des de dalt fins baix, extraient les falses bigues, reforçant els muntants, sanejant tot l’interior, apilant les runes a l’exterior amb compte que no tornin a caure dintre. Romandre com quan era petit i es va trobar aquella serp tan preciosa, se la va emportar a casa i la va guardar a la seua habitació, fins i tot li preparà un cistell de vímet com a cau. Com li agradava acaronar-li les escames i el seu ventre pla, sentir-la sobre la falda. Fins al dia que la sa mare la va matar. Histèrica el va abraçar després d’esclafar-la, plorava ella, plorava ell, a raigs, una esgarrifança que ara torna a envair-lo. Que llarga es fa la nit! 

 

B.B. King + Dr. John - "There Must Be A Better Somewhere"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (3)

Ella s’hi està a la botiga fins que tanca, surt igual que hi ha entrat, amb la bossa de mà que duia, sembla que no hagi comprat gran cosa. Tot sortint s’acomiada amb un parell de petons de la senyora botiguera i pren decidida direcció cap a la fonda del poble. N’hi ha dos, una la regenta un vell amic de l’escola de mestria del nostre sentinella, però com no!, no serà aquesta l’elegida. La noia creua el carrer, de tornada vers la parada de busos, es dirigeix a la que és més a prop de l’estació, més cara, pitjor que la de l’amic del seu perseguidor; més neta això sí.

El personal de la fonda va de bòlit, aquí pleguen aviat, no com a l’altra, que no li ve d’una hora. Com és una mica de rodalia, la gent hi té menys tirada. Aquest vespre és plena, no plena a vessar, però si tan plena que quasi el nostre interessat no troba lloc on seure. Com sempre, ella ha trobat lloc a una taula just darrere seu, així que no la podrà observar en tot el sopar, com a màxim, esforçant-se molt, la podria escoltar.

El nostre amic seu acompanyat d’una colla de viatgers que no coneix. Deuen ser d’un poble de la vall que no és el seu. Ell viu a la capital, petita però capital, tenen un consolat i tot, més que a la capital provincial, que no n’hi ha cap. Intenta entrar en alguna conversa de la llarga taula, però no se'n surt, o no interessa el que diu, que també acostuma a passar. En canvi la noia, a la taula contigua, gaudeix de força èxit. Ha arribat a fixar-se que és una taula ocupada predominantment per homes, els quals, com a borinots, han estat la mar de feliços tot just veure que hi seia, inclús ho han celebrat amb alguna floreta del tot fatxendosa. De totes maneres són homes que viatgen amb altres vehicles o treballen al poble o vés a saber què, perquè a l’hora de pagar i marxar, han desaparegut tots, deixant a l’adorada prenen una infusió, compartint taula amb un matrimoni gran del poble. Fins que els han fotut fora i tots plegats se’n van cap al lloc destinat per passar-hi a nit.

L’estança està preparada per una trentena de persones ben atapeïdes, el grup que componen no arriba a la vintena. En una de les parets es repengen les lliteres. Més al centre unes baixes tarimes quadrades, que també poden fer el servei de taules, encabeixen un parell de persones. Les lliteres les omplen les famílies, amb la canalla per dalt, i els avis a baix. El xofer i l’ajudant tampoc hi són, segur que els ha allotjat algú en un bon llit. Les tarimes estan més a prop dels radiadors a la paret contrària de les lliteres, de seguida es van omplint, fins que el nostre pobre home i la noia somiadament desitjada, resten en una punta disposats a compartir-ne una. És prou gran perquè els dos cossos estiguin suficientment separats, salvaguardant el decoro i la bona educació entre persones estranyes, per molt que es tracti d’heterosexuals de diferent sexe. A més a més, tots dos col·loquen la impedimenta entre les estoretes que els ha facilitat l’encarregat, que també va repartint mantes, per finalment acomiadar-se desitjant-los bona nit, i que s’ho prenguin amb calma, no els despertarà abans de les vuit del matí, cosa que provoca les queixes de més d’un, però l’home marxa després d'apuntar que no esperin que la llevaneu acabi abans la feina. 
 

  Elvis Presley - "Suspicius Mind"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (2)

Al nostre home quan se li gira el cervell li agafa per sortir de la vall. Viatges curts, però sucosos, a la capital provincial o més lluny, fins i tot a l’estranger. No fa pas gaire, tornat d’un d'aquests periples o petites escapades com ell diu, agafant el bus directe que puja fins a la vall, ha gaudit d’una petita porció de la tan esquerpa bona sort. 
            Assegut per la zona central el vehicle, espera pacient l'eixida després de carregar l'equipatge al sostre, que ja han cobert amb una lona. Amb el motor engegat, el xofer obre la porta per darrera vegada, fora fot més fred de l’habitual per l'època de l’any, i en aquell darrer moment puja ella, lleugera d’equipatge, que de seguida encabeix fent-se lloc per les primeres files. Quina il·lusió, quin gust de desig per un moment, no, per uns quilòmetres! Es fica en postura òptima per observar-la, però quina mala sort la seua!, un dia que coincideixen, per poc que hagués estat atent hauria fet els possibles per seure a la vora, un dia que l'autobús va ple, es regalima pensant en la possibilitat d’arronsar amb ella, d’olorar-la, quina putada! Des d’aquí estan, la veu mesant-se els cabells foscos onduladament perfilats, a vegades s’imagina que albira el coll suau celestial, el nas meravellós, la bufanda estampada amb els seus colors, les arracades de pedra a joc penjades de les seues orelles divines; roman tan lluny com sempre l’ha tingut.

Al darrer poble abans de la pujada forta fins al coll, per on traça la vella via fèrria, fan l’habitual parada. La gent baixa a pixar, o a comprar alguna cosa. Disposen de més d’una hora llarga de llum, normalment suficient per encarar les marrades i baixar el pas amb les darreres clarors, però ha començat a nevar fort per dalt, diuen els que baixen. La primera nevada de la temporada, nevada primerenca, per inesperada. Serà poca cosa, afirma l’encarregat de la parada del poble, mentre truca a la dona perquè s'atansi a preparar l'immoble que l’empresa habilita pels passatgers davant contratemps com aquest. Els viatgers ja se n'avenen, uns aniran a sopar a la fonda del poble, els que tinguin amics o familiars hi passaran la nit convidats, i els que no, dormiran a l’habitatge de l’empresa, l’encarregat encendra l’estufa i repartirà mantes. Demà al matí diuen que el temps millorarà i podran continuar el viatge.

El desafortunat abans de fer cap moviment, espia els passos de l’adorada. Els petits comerços del poble són a punt de tancar. Lluny queden els dies del ferrocarril, ella encara se’n recorda haver agafat el tren amb els seus pares. El govern central va clausurar fa temps la línia, potenciant el tràfic rodat per la nova carretera, però aquesta passa lluny d’aquí, massa lluny. Mata l’estona xerrant amb una botiguera coneguda, el nostre homenet l'observa de lluny. Fa fred al carrer, però no la vol perdre de vista. Està molt excitat, no pot pensar en res més, no sé què farà si la noia se’n va a sojornar a casa de la botiguera. La depressió el prendrà sense remei i amb la foscor l'enfonsarà per un terreny perillós, que no vol tornar trepitjar pas.

     Stevie Wonder - "Do I Do"

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (1)

Existeix un home amb tota la mala sort del món, i ho sap; ho assumeix i no passa res. Ell sap que si es reparteixen ametlles i n’hi ha una d’amarga, a ell li tocarà. Que si es fa una cua per repartir les ametlles, aquestes s’acabaran adés a què li arribin. Que si li ve de gust menjar-ne i se'n va a comprar-les a la botiga, s'hauran exhaurit tot just una estona abans. Al començament no s’ho volia creure, es pensava que eren casualitats, però quan més gran es fa, observa perplex que no són simples accidents puntuals. Malgrat tot, ell continua esforçant-se per agafar un bon lloc a la cua, fins que arriba el dia que deixa de jugar a la loteria.

Aquest home, una vegada acceptada la seua condició, mai ha mirat de fer un pas per treure’s la mala astrugància de sobre, potser perquè creu que les coses encara podrien anar a pitjor, i ben mirat fins i tot es pot considerar afortunat. La gent del poble no el considera pas com un paio fosc a evitar, bé potser alguns, sí, però en general no els preocupa massa. De totes maneres sempre se n’ha sortit tot sol. Té present que la vida de tant en tant, li fot una garrotada que gairebé el desfà, però ell ho supera. Abans, abans de l'última garrotada, es pensava, o volia pensar que sortia enfortit d’aquests envits. Ara sap que no, que la vida el debilita mentre li va prenent tot allò que el satisfà. Tot amb això, ha conservat una bona feina que li permet portar una vida prou resoluda.

Per descomptat que no s’ha casat, mai cap dona li ha fet cas. I això que ell s’enamora cada dos per tres, bé, ara no tant, però abans, no s’hi podia estar sense estimar algú intensa i silenciosament. El que va passar, és el que finalment va arribar el dia, que cansat de fer tant el papallona, va decidir concentrar el seu amor en una sola persona. Però qui? No podia triar, l’amor no tria, l’amor traïdor arriba sense avisar. I així va ser, no se sap com, el quan, més o menys es podria encara precisar, que lentament es va anar fascinant per una dona, que possiblement, mai abans hauria participat en cap dels seus enamoriscaments, ni hagués donat mai un ral per ella. Però fixa't, que va ser una cosa francament increïble, una cosa que ha anat creixent, prenen força, omplin la seua vida d’una manera que mai abans havia ni tan sols sospitat, ni sentit.

No es tracta de cap perseguidor, ni per suposat un empaitador, les estimades no senten la seua presència. Bé, anys enrere sí, quan encara ho intentava, però actualment… ho manté en secret, dintre del seu escarransit món i a casa seua, on fins i tot ha instal·lat un altar dedicat a l'adorada. Li escriu versos ridículs, col·lecciona fotos (algunes, poques, les fa ell, altres les copia d’actes oficials o d’àlbums d’amics comuns), amplia i retoca les imatges, fa composicions, les repeteix, juga amb la llum, les retalla. Les té per tot pis, que és petit, però agradable, i és seu. Però les desa ben desades i no les ensenya a ningú. L’altar l'amaga rere una cortina. Les fotos repartides per les pantalles que ell activa amb clau secreta. Ningú al poble es podria mai imaginar la dèria per aquesta dona. A més a més el seu tracte li és rar, mai coincideixen, poques vegades es veuen, i quan això esdevé, ell actua amb tota normalitat, com si el seu enamorament, gairebé deliciosament malaltís, restés als límits de les quatre parets del seu domicili. És feliç com mai abans ho havia estat.

The Supremes+The Temptations - "(I Know) I'm Losing You"

La faula del muricec influent.

Estat  d'espiritualitat I.
         Primer esdevé la desgràcia: uns quants vailets pereixen d'una fatal volada enxampats pels depredadors. Després l'infortuni: s'espatllen uns quants més per una navegació enxarxada. Posteriorment a patir gana perquè qualcun tocat de l'ala ha fumigat. Millor prendre-s'ho en serio i emigrar a terres més lliures, llàstima que de territoris salvatges gairebé no en queden, els que resten són exposats i molts que ho semblen ja són sotmesos, i els usufructuaris et foten per tot arreu. La solució és fer-se feréstec, encara que si ho fas com cal, com ho fa un quiròpter d'una sola peça, et quedes sol com un mussol, i el pitjor és que no folles mai. Cal retornar a les velles rutines i fer-se feréstec un cop ben follat. Com aquell pipistrelus escuat, no és que li manques la cua, el mal nom entre els voliacs té més aviat extensions llunàtiques (errat de direcció i de senderi). L'element per afegitó barrut, s'ho fa amb tot el que sintonitza a pocs metres a la rodona, després, ja amb la cigala encetada, se'n penedeix d'haver escampat la seua llavor sense mesura, però no triga a què se li comenci a guarir per tornar-hi. Afirma després, que mitja colònia és de la seua estirp, quan la gran majoria de femelles ni tan sols el coneixen.

Foto: Quim Abadia.

Quan un quiròpter mort de vell, havent gaudit d'una vida plena, sinó feliç, prou satisfactòria (caldria definir-ho tant, que ens perdríem en consideracions personals, aleshores caurien de quatre grapes a una xarxa ortogonal inexplorable, cada voliac és un món, a cada món hi ha un voliac, imagineu-vos la varietat de mons d'una colònia de colònies de mons de voliacs), és motiu de gran celebració. La seua colla es preocupa de què no mori sol, en canvi de jovenot és una aflicció, amb tanta vida pel davant... si més no els hi passa de seguida, cal prosseguir, cada dia es ponen ous, la feina no pot esperar, i no et pots descuidar pas, el radar a l'ample per resguardar-se de qualsevol clatellada. I als que els hi agrada viure de lloguer, malgrat que el preu acostuma a ser alt, i el perill per molt que diguin continua present, ja se les compondran ells i les seues casetes. No sabria dir-te, però a un myotis vulgar no li agrada que l'explorin sempre que a un camallarg li vingui de gust.

Foto: A. Satorra

 Ens és imprescindible un cert equilibri emocional, car si no esdevindríem folls. Un individu impressionable en excés, no es podria dedicar a l'objecte més valuós de l'existència fugissera (l'evidència obvia qualsevol dèria uniformadora). Un cop corregit aquest rumb, un col·lectiu, una colònia qualsevol; l'objectiu fonamental ha de ser l'estabilitat dels seus membres. En el seu defecte l'adversitat l'assolarà. L'excel·lència és la meta, o com a mínim propòsit d'un quiròpter com cal, per insignificant que sigui la seua procedència o estirp, cadascú farà pinya amb el seu grau i les seues possibilitats. Pobra ratapenada si no ha desat les serenes reflexions de la seua contemplació, per quan la mala maror venci l'emmirallament i la pena el tracti de curullar.
 

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(25)

Quan el Damiano ja és lluny, para esment de la futilitat de les seues preguntes i del mal amic que ha estat, es promet que no el tornarà molestar mai més amb estupideses. Ara entén les pors del seu amic, i resta pensant sobre els punts d’inflexió de la seua vida, o com diu el Damiano els punts sense retorn, i creu que des que viu al poble roman en un punt sense retorn, però aquest no és un punt, sinó un llarg segment inacabable. Si hi ha un món perfectament repetit, està segur que no és aquest.

Posa música, un parell d’hores després arriba la seua amant amb una carta de la regidora, convocant-lo a una reunió ordinària al saló de reunions de l’ajuntament, on es trobaran els principals promotors turístics del poble, per tal de posar en comú una sèrie de qüestions que la viuda no esmenta a la missiva. La secretària es fica ben contenta, comenta riallera quin vestit es posarà el dia de la reunió, pensant amb la viuda: una forta competència. Ell immediatament pensa que la secretària que l'ha d'acompanyar no és aquesta, sinó la seua mà dreta al negoci de guies, o millor: que hi vagi ella sola, o amb la seua amant, que també el pot substituí, sí que hi vagin juntes, però d’aquesta forma es perdrà l’ocasió de compartir unes hores amb la viuda.

A la noia li ve de gust sopar a casa, ell se’n va directament cap a ella, la pren per la cintura, la morreja profundament una bona estona, grapejant-li les natges amb coratge, petonejant-li els ulls, el coll, les clavícules amb tota la parsimònia el món. Li aixeca la faldilla, li baixa tot el que hi ha per sota i li menja el parrús amb fruïció. El que ve a ser l’aperitiu d’una llarga vetllada eròtica, la qual interrompen una estona per menjar uns dolços amb vi, que els fica a tots dos ben fins. Dormen un damunt de l’altre, regalimats, sucosos, esgotats i sobretot feliços.

Serge Gainsbourg + Jane Birkin - "Soixante neuf année érotique" 

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(24)

             Aquesta mena d'esbroncada li escau com fuet a la cara, es dóna compte que ha de posar tota la seua atenció a les paraules del seu interlocutor, no sols l’ínfim percentatge habitual, no només amb el Damiano, sinó amb tothom en general i amb ell mateix també. Caldrà primer esbrinar alguna cosa més sobre les realitats repetides, sense ofendre’l.

--Parles de teories paral·leles…

--No són teories, hi ha infinits d’Enrics i Damianos, la nostra vida és una molècula d’aigua en un oceà d’oceans. Hi ha Enrics que viuen feliçment al teu país, i que no han marxat mai. N’hi ha d’altres que van arribar aquí, però ja han tornat, perquè aquell noi que t'havia de substituir va arribar sa al poble.

--Bé, ja ho haig mig entès, la teua feina o capacitat, és la de fer d’assessor de la gent sempre quan hagi de prendre una decisió. No ho sé si m’agradaria viure en un lloc que al primer dubte te n'anessis corrent a demanar ajuda.

--No és per cada decisió. Només les importants, les decisives.

--Ah!, no li veig la diferència.

--Què no li veus! Quantes vegades durant la teua existència en aquest món, has arribat a un punt sense retorn, diguem quantes?

--No ho sé, no són tantes.

--No, no són tantes, una, dos, tres, a tot estirar. Estic parlant d’aquell moment en què una decisió teua farà que la vida et canvií per sempre més. Mai més res tornarà a ser igual, per molt que ho intentis, o pitjor, que no te n’adonis o no vulguis adonar-te, o no vulguis prendre cap decisió per evitar que res no canvií, cosa totalment inútil, perquè arribats en aquest punt, no hi ha res a fer, no hi ha tornada enrere. I fixa't amb lo que dic: és millor estar atent, perquè quan ha passat, ha passat, i després sempre te’n recordaràs que vas errar, i et farà mal.

El vicecònsol resta mirant al Damiano seriós, aspecte concentrat. El Damiano, bon amic, intenta de nou buscar un exemple més proper per facilitar la comprensió de l’Enric.

--Una vegada em vas dir que vas conèixer a una noia, molt lluny de casa teua, i de sobte vas notar que d’aquella noia hi podries estar enamorat de per vida, era com la teua ànima bessona, no la coneixies de res, era el primer cop que la veies, és més: em vas confessar que vas quasi fugir de la seua companyia, per no caure rendit als seus peus per sempre més, i també recordo perfectament que em vas assegurar, que moltes vegades te’n recordes d’aquella noia, o no és veritat?

--Sí me’n recordo, és cert, encara que fa temps que ja no em retrac la meua covardia.

--I què creus? Què no va ser aquell un punt d’inflexió que vas voler, conscientment o inconscientment, eliminar abans que esdevingués res d’inevitable? Doncs no, no ho vas poder fer, és impossible.

-- (. . . ) —En aquest moment s’adona de la raó del Damiano.—Saps que sempre penso, o em solaço recreant que estic feliçment casat amb ella, i tenim un parell de fills.

--I ho estàs Enric, no hi tinguis cap dubte.

--Doncs no sé si em dónes una alegria o m’acabés d’enfonsar.

--Ni una cosa ni l’altra, jo només sóc un informador.

--I tu em sabries dir quina hauria estat la decisió correcta: si deixar fruir els sentiments, que és el que em demanava el cos, o reprimir-los i passar a una altra cosa ràpidament, que és el que em demanava la meua por de viure, després de sumar les possibilitats que més es repeteixen per les infinites realitats?

--Sí.

--I els d’Escalabornava, quan senten aquesta por, van a buscar un paio com tu perquè els ajudi a escollir, i els hi resolgui cada una d’aquestes disjuntives.

--Sí.

--N’hi ha molts de paios com tu?

--Tres, actualment són tres les persones que fan aquesta feina. Pensa que sempre han d’estar disponibles, de vegades es passen setmanes sense treballar, però no se sap mai, et poden venir dos individus a la vegada i llavors que fas?, no pots deixar a ningú sense fer-li el servei, a més a més n’hi ha dos que ja són molt grans, en saben molt, però ja deuen estar farts de treballar.

--Deveu ser molt respectats, com d’una casta superior.

--No, a Escalabornava no existeixen aquestes coses, allí no es mira això, tant és un escombraire com un metge, com un escultor, com un pastor.

--I té un nom aquest ofici?

--Sí, ens diuen examinadors, com hi ha registradors o remenadors, nosaltres som els examinadors.

--I només per curiositat, podria saber en quantes repeticions estic feliçment casat amb aquella noia, perquè ben pensat, la por de viure pot ser també una opció valida, com una mena d’autodefensa.

--Difícil, fa molt de temps, no?

--Sí, però el temps no és important, no?

Riu, per primer cop en tota la conversa, fa una oberta rialla. —Tens raó, però també no la tens.

--I com ho fas, si es pot saber?

--És un do, com les matemàtiques, també són un do.

--Vols dir que utilitzes les matemàtiques?

--Les matemàtiques, la meditació... sí principalment aquest parell de coses.

--I no em podries respondre a la pregunta que t’haig fet? Trigues molt a saber-ho?

--Costa el seu temps, i m’hauries de donar unes quantes dades, pensa que sóc neòfit, i que no sé si val la pena tant d’esforç per una qüestió ja caducada.

--T’ho podries prendre com un aprenentatge.

--Me n’haig d’anar Enric. -Li costa poc al Damiano fotre el camp d’un lloc. Pren el seu gec, la seua gorra i es dirigeix a la porta. Encara ha de carregar el ruquet, abans de tirar amunt.

--M’és difícil d’assimilar tot el que m’has revelat aquesta tarda.

--Ah! Pensa que en aquest món hi ha més coses que no entenem que no pas entenem. —Torna a riure, tranquil, obrint la porta del carrer. –M’ha agradat molt el dinar, gràcies per tot i la companyia.

--Escolta, i si et pregunto pel present: tu creus que haig de tirar endavant amb la relació amb la meua secretària. —Insisteix des del portal.

--Tu creus que aquesta és una qüestió realment important Enric?

--No.

--Doncs tu mateix. Ens veiem, Quan passaràs per casa?

--Suposo que aviat, no sé com està ara la feina, però no crec que trigui gaire. —El Damiano marxa carrer amunt, l’Enric regressa capcot al seu cau.

Sun Ra Arkestra - "Space Is the Place"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(23)

Encén una vaporada de clasques, els calamars i els escamarlans a la planxa. Es foten una ampolla de xampangne ben fresc, de les que li envien de tant en tant en valisa diplomàtica, i a l’hora de les postres, que menyspreen, reprenen la conversa més favorablement.

--De totes maneres, encara t’hi estaràs força temps per aquí, podem instaurar aquests dinars com una tradició: cada cop que baixis al poble vens a dinar marisc a casa.

--Potser no em vindrà sempre de gust.

--Si no et ve de gust marisc, cuinarem una altra cosa.—Ja l’ha entès a la primera, però ho fixa amb el marisc.

--Potser baixaré i hauré de fotre el camp de seguida, perquè al cunyat li fa mal l’espinada, i no vol que trigui.

--Si fos així, posposaríem el dinar, no passar res.

--Com més temps passi, menys temps quedarà perquè marxi, me n’haig de fer a la idea. No ho sé si jo ja pertanyo més, allà dalt que no pas aquí.

--Com més temps passa, menys temps tenim tots.

--Jo parlo i parlo d’Escalabornava, però quan em sento semblo un paio qualsevol del fons de la vall. Als d’Escalabornava mal de cap els hi fot el temps, i quan volen saber alguna cosa ja saben aquí anar demanar.

--A sí, a qui?

--Cony, a un paio com jo.

--Un paio com tu?

--És clar.—Com si tothom sabés qui és o que és un paio com ell.

--És que encara hauràs de fer de meteoròleg?

--Qui ha parlat de l’oratge? En tota l’estona que portem aquí, a casa teua, qui ha parlat del maleit oratge? Si us plau!

--Perdona’m, ja sé que no estàvem parlant d’aquest tipus de temps, diguem ambiental, però jo que sé, ja em coneixes, jo sempre vaig per la via més senzilla. Parlar del temps, no ho sé, és aquí no? Nosaltres deambulem sobre ell o ell sobre nosaltres.

--No exactament.

--Veus! Per mi ja n’hi ha prou en saber quina hora és i a quin dia estem, o quan falta per plegar o per fer alguna altra cosa que em complagui.--La imatge de la seua amant d’esquenes, sense calces a quatre grapes, se li apareix com un llampec, és tan impactant, que li fa mal i tot.

--Pels d’allà dalt és a l’inrevés, l’oratge és lo que és o toca. El temps al qual em referia abans, com diuen ells: l’obvien. Lo important, lo realment important són determinats punts o segments, en aquest transcurs del temps que el condicionaran per l’avenir.

--El futur? Tu ets un futuròleg?

--No, no entens res, no vagis tant... no, dedueixis massa, escolta, escolta, aprèn. Aprèn com aprenem, o com hem d’aprendre tots de tot. Lo que a mi em queda ara per aprendre! Serà potser aquesta una feina millor dintre dels mals? Ara que ben mirat, no vindria a estar tan lluny a les endevinadores entabanadores dels pobles. Sí, tens raó, seré una mena de futuròleg, el que passa que a Escalabornava de futuròlegs no n’hi ha.

--No, només que ho deuen dir d’una altra manera.

--No, no, és una cosa totalment diferent. Jo no conec el futur, conec les repeticions i segons la tradició d’Escalabornava el màxim nombre de repeticions correspon a la solució més correcta, la més assenyada dintre de totes les opcions possibles. La que més es repeteix a l’infinit, és la millor. És així, fa força segles que segueixen aquesta llei física i no la pensen canvia, no senyor, ja saben ells allò que els hi convé, i aquesta és la fórmula de la repetició perfecta.

--Perdona, però no acabo d’entendre’t, que vols dir, que és això de les repeticions?

--Sí home, pensa una mica, hi ha cops a la vida que has de prendre una determinació, és el dia clau en què per continuar vivint has d’escollir una opció entre moltes altres, llavors és clar que per aquesta feta l’opció correcta sempre serà la més repetida.

--Repetida, repetida on?

--Doncs repetida cony, la que de totes les possibilitats possibles més cops es reitera, és que jo mateix no paro de repetir-me. Què no ho entens encara? Hi ha infinites realitats, no?, però les variables no són infinites, moltes es repeteixen, i de totes, la que més cops es repeteix es considera la millor, és a dir la decisió més encertada.

--Home si tens clar què són les realitats infinites, ja tens molt de guanyat.

--Però tu també et penses que ets únic i intransferible, i totes les punyetes que xarlatans i capellans prediquen des de l’inici de la història. Va home!, sé que tu no ets d'aquests, el primer dia que et vaig veure ja ho vaig saber, si no ho vols acceptar, és una altra cosa. Jo mateix, fins ara, no acceptava la meua capacitat per discernir la millor entre totes les decisions plausibles. No et facis més el borinot Enric, per poques ganes que tinguis a participar de la vida… almenys fes ho per respecte a la meua persona, i a la confiança que ens tenim.

     David Bowie - "Ashes To Ashes"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(22)

Els dos amics ixen a passejar per la vora del riu, quasi sense parlar. Pugen per un senderó que connecta amb un carrer de l’altra riba. Corre un vent esmolat, s'arreceren rere un mur de pedra seca, sota la placeta d’una ermita. D’aquí estan, es contemplen les terres per on pastura. Es distingeix fins i tot el camí que s’enfila vers Escalabornava. El darrer collat de la vall es mostra pregó, llunyanament inabastable. Contemplant-lo, malgrat la remota i il·lusòria imatge, pensa que seria accessible amb no més de cinc hores de marxa.

Li costa engegar, no vol preguntar res, mai ho fa, si no vol parlar, no parlarà. Ha baixat a comprar. Acaba de regressar d’Escalabornava, on hi ha passat el darrer mes. Creu, com altres cops, que pateix uns dies de davallada endut per la melangia, tanmateix mai abans l'havia visitat. Li assegura que quan els seus pares traspassin o els fills de la sa germana es facin grans, i no el necessitin, se n’anirà a viure Escalabornava definitivament. L’han admès a la comunitat. S'atura una estona per comentar-li una cosa referent a la tia que s’està follant, així mateix la defineix. Li demana si n’està enamorat: un sols s'ha d'enamorar de la millor, no serveix de gran cosa, però és així. Li solta de patac.

--La seua bellesa no és gens important, que sigui guapa, tingui bones anques, quina estupidesa! Una persona troba irresistiblement subjugant a una altra, per raons quasi sempre químiques, superficials o profundes, ni físicament i molt menys psíquicament, sempre és així per tornar-se a repetir. Per això és important lo primer que t’haig dit.

No fa per contestar, no sap que dir, o no li interessa, o no hi ha pensat.

--Saps que els d’allà dalt no en volen saber res de camins i senderons. Ja els hi està bé com estan, ells ja saben on van i per on paren.

--I així que hi faràs tu?, si t’han acceptat, és que tens alguna mena d’habilitat, no?

--Sí.

--Te l’han tret ells ara quan hi has estat?

--No.

--Ja sabies que la tenies?

--Ho sabia i no ho sabia. Millor no volia saber-ho. No és res dolent, potser carregós, perquè és una càrrega. Pasturar cada dia és una càrrega també, però a mi m’agrada i em satisfà, això altre no ho sé si m’agradarà. I tenir a tothom a sobre continuadament, no sé si em va, fins ara haig mirat d’evitar la gent, no n’haig volgut saber-hi res.

--Però això és aquí baix, allà dalt… sempre m’has contat moltes coses de la gent d’Escalabornava.

--No et creguis, en veritat no hi tinc cap relació profunda, com fins ara era una visita, era només una visita. Però ells ja ho sabien perquè alguns em miraven de forma rara… o a mi m’ho sembla ara, no ho sé, pararé boig.

Sap que no és convenient que es posi nerviós, per la proximitat d’un episodi d’ansietat, que vol evitar de totes totes. S'aixeca del banc on seuen, tot dient-li que el convida a dinar a casa, de camí pararan a comprar el que li faci gràcia.

Primer s'estranya: no hi ha anat mai a dinar a casa seua, en canvi, ell sí que ha menjat al mas, per tant no és tan estrany, més que res és un acte d’amabilitat al que ha de correspondre. Així que finalment també aixeca el cul, i accepta la invitació.

Tornant al poble li fa cinc cèntims sobre la seua quotidianitat: acostuma a dinar de menú sota casa seua, quan no, dina amb la secretària. Té una bona ampolla de vi, pollastre i verdures a la nevera, prepararà un arròs i unes costelletes de porc. El seu amic, n’està fart de carn, li comenta que li vindria més de gust una mica de peix. Llavors se'n recorda dels calamars congelats i els escamarlans, els musclos, les escopinyes, i les navalles que va comprar l’altre dia de mercat, pensant en un sopar especial amb la núvia.

--És que la secretària no cuina res de res.-- Li clava així mateix-- Ni en sap ni en vol saber.

Parliament Funkadelic - "Cosminc Slop - Mothership Connection"