Treballa en lo que li surt de temporada. Els mesos
fluixos s’ajunta a una brigada de desembussadors en regim rotatiu
per diverses regions del planeta. Va acabar els estudis de
terapèutica bronquial aplicada, però també es defensa desencallant
vasos sanguinis, després va descobrir que no li agradava aquesta
feina. Ell ja sabia que aquesta nit no devia sortir: el bigoti
del Germànico s’ha enredat en el desig de la Simone, el Trafas i
el Manel acompanyats per les dos noies germanes, van aguaitant
l’espai entre línies paral·leles d’un indret a un altre, la
Milia s’acomiada des de lluny, marxant amb l’Ernest, i la Gladys
tant se li en fot. Pren la penosa decisió de fer el llarg viatge
fins en lloc, i dormir les hores que sa cunyat el deixi.
Resums Lenitats Relats Lentituds Retrats Lenticulars Retrucs Lèmurs Reülls Lepidòpters Rètols
Etiquetes
A.C.J.
(241)
Casiquiare
(18)
Contalles
(2)
El relat de L'Ernest
(18)
Faules de muricecs
(19)
Nous contes per un nou estat
(128)
Perseverança
(18)
divendres, 27 de juliol del 2012
A.C.J. ----- SIS (vint-i-cinquè)
dimecres, 25 de juliol del 2012
A.C.J. ----- SIS (vint-i-quatré).
Les nenes venen petits articles a les cruïlles de
distribució. Corren d’uns vianants als altres, ofereixen les
polseretes, els llapissos de colors, les bufandes de llana, les
figuretes de plom; l’últim que els hi resta al cabàs per fer net.
--Un gorret de pic llarg pels seus besnéts senyores, la punta roja
atrau la fortuna i les ales carmesines són la millor de les
proteccions contra la malastrugança--. El Benet es mira una
col·lecció de pescadors xinesos en fusta, al temps L’Engràcia i
la Medea trien mitja dotzena de cintes de seda. La Bea ha comprat els
darrers quaderns de paper a una nena molt bonica que vesteix una
brusa i una faldilla amb finíssims brodats en totes les tonalitats
del blau.
Aquestes nenes són portadores d’un gen que les obliga
a desenvolupar la faceta de mercader ja en plena infantessa. Moltes
d’elles, al cap d’uns anys hauran satisfet aquest matís de la
personalitat, després es dedicaran al que més els hi plagui;
professionalment tendeixen, en un elevat percentatge, a dignificar la
tasca de les mamàs adoptives, un ram selecte del que sempre hi ha
demanda. Altres faran un art del comerç, les trobarem a les
pescateries més exquisides, als ultramarins més captivadors o
qualsevol petit establiment tocat per un no sé que d’especial.
Les amistats extretes d’una inconscient proximitat
física, després dels trasllats forçats per la vida, calen ser
alimentades amb sortides extraterritorials. En tornar a casa els
lligams perseveren en contractar un taxista que estigui d’acord a
buscar punt per punt a la distància. Dintre del vehicle es
bescanvien les compres que han fet a les nenes i senten la sensació
reconfortant, feliç, d’estar amb els teus amics, estar i prou.
El taxista pensa que no canviaria el servei de nit per
res del món, obre la porta de la darrera i baixen la Bea i
l’Engràcia agafades del bracet, així continuaran fins que arribin
al portal de casa l’Engràcia, parlaran una bona estona abans que
la Bea faci un parell de petons a la seua amiga i surti del Passatge
Coltrane camí del seu pis. El Benet s’acomiada amb rítmics
moviments de canell de la Medea. Ella a la porta de la urbanització,
entra i s’asseu al seu banc favorit del passadís que va del primer
pati al bloc C. Respira, es relaxa i escolta.
divendres, 20 de juliol del 2012
A.C.J. ----- SIS (vint-i-tresé).
Ella caminarà cercant la parada més propera. Cotitzarà
el bitllet, únic per a tot el trajecte. Esperarà una estona xerrant
amb uns nois que la convidaran a una “party”, al xalet
d’un amic. Intentaran convèncer-la, assegurant-li que és el
darrer lloc per on surt el sol de la ciutat. Un matrimoni madur
mirarà l’escena sense parlar, mentre arriba el seu taxista
concertat per tota la nit. Marxaran els nois i no gaire més tard
pujarà al bus dels petons.
Funcionen les vint-i-quatre hores, recorren un llarg
trajecte, tocant cadascun dels barris i colònies. Els cotxes porten
molts anys en servei, com peça d’antiquari, la gent se’ls
aprecia; reflex romàntic. Diuen què moltes parelles han brostat
dels seus bancs, fonaments de futures famílies. Dissenyats pel
transport escolar, van quedar ràpidament desfasats a causa d’una
escassa maniobrabilitat, afegiríem també els robusts esglaons i un
defecte en la tanca, manual!, de les finestres. Requalificats per
aquest servei llarg i anodí de laxitud horària, ningú pensava que
aguantarien tants anys en ruta. Quasi bé a totes les ciutats han
estat retirats i enviats als circuits rurals.
La Gladys superarà els quatre escaires de ferro, donarà
el bitllet al xofer, guiant-se pels passamans del sostre cercarà un
lloc per a que el seu destí s'acosti, i s’asseurà en un d’aquells
banquets intentant no pensar en res. Amb la mirada buscarà la
il·luminació dels carrers que es cruspeix la somorta llum interior.
Un ser amb qui comparteix la direcció es disculparà en passar. Una
senyora, la nova, es comunicarà a baixa veu a dos metres de
distància. Eixint del túnel, relleu.
Succintament, faria saber que l’antiga tradició no
escrita del bus dels petons, està un pèl sobrevalorada. Ha quedat
com un fet quasi irrefutable, sense la necessitat d’efectuar una
investigació estadística minuciosa entre els usuaris del transport,
per comprovar realment el número de bescanvis linguals, o si més no
els tocaments permesos i arrosades eròtiques tolerades. Ens
sorprendrien, segur, uns resultats tant decebedors, a la fi gran part
dels enquestats no sabrien ni del que estàvem parlant. Però així
està acceptat, és cosa sabuda que tan fatal pot resultar remenar el
que no fa pudor com fer de les solucions problemes. Tampoc cal
ensopir més la nit a la pobra Gladys.
El túnel de la"Colina" el travessaran també. Durà
pantalons curts, es lamentarà de l’elecció feta: un vestit llarg,
un pam per sota dels genolls. S’arromangarà lo justet la jaqueta.
Confiarà amb l’aprovació física: purament la confirmació del
cos, l’atracció involuntària, primària, evitant interferències,
prejudicis del raciocini. Cantonada Velvet, Travessera Mingus, curt
serà el traçat. S’abandonarà.
dijous, 19 de juliol del 2012
A.C.J. ----- SIS (vint-i-dosé).
Les parelles ballen a la pista del jardí. Sota les
penombres dels porxos s’abracen i es foten mà. Algunes miren,
segudes en els bancs del pati. L’Ernest mal viu en l’aiguabarreig
dels seus sentiments. No sap con fer-s’ho per ja, d’una vegada,
traure la Milia a ballar; estan com estar la Gladys amb ells. Per
altra banda, aquesta circumstància el salva i protegeix de prendre
qualsevol iniciativa de conseqüències potser, massa aventurades. A
més a més les dos noies semblen estar la mar de contentes juntes, enraonen més entre elles que no pas amb ell.
--No tens per què anar-te’n Gladys.
--No siguis beneita Milia, una nit que el pots tindre
per a tu sola, després no m’ho perdonaries, mira jo me’n vaig i
tots tan contents.
--Però és d’hora encara, torna dintre amb el Lino i
les noies.
--Sí, sol faltaven aquell parell de galifardeus, res jo
me’n vaig a caseta soleta, en tinc més que suficient per avui.
--Què agafaràs un taxi?
--No, prendré l’autobús.
--L’autobús de circumval·lació?
--Sí.
dimarts, 10 de juliol del 2012
A.C.J. ----- SIS (vint-i-unè).
San Remo: local amb reputació perduda, tota la vida
oferint molt menys del que esperes. Criatures: vividors instruïts,
experts en engolir hores i hores amb el Crèdit de la seua clientela
de passerells, aclaparats per una connexió de frases lúcides
aplicades a elevar l’autoestima del grup. Gent de nassos caiguts
obstinats en interferir la diversió dels restants, els seus enemics?
Persones desconnectades caigudes en la desgràcia. Majoria de gent de
pas amb aspiracions d’ubicar-se definitivament, (els predilectes
dels de la primera classificació). Aquests actuen en parella i el
seu estatus es reafirma quan la barra paga una ronda a tot el grup
amb la complicitat de l’encarregat. A l’Ernest no cal explicar-li
aquestes coses, al Lino tampoc, ell quasi bé es mou fregant els
límits d’aquests especialistes. Les nenes, però, han estat
capturades pel verb d’en Germanico, un conegut d’un conegut del
Lino, i l’Alèxis, el còmplice del Germànico, ha furtat l’atenció
de la colla amb arrancades desmesurades.
El Lino no ho veu clar, fins fa poc ho tenia tot al seu
favor, i ara ha caigut al parany, al seu propi parany. Ni se’n ha
donat quan la Pilar i el Thelo han marxat. Amb la Milia, estan
l’Ernest a prop no té res a fer, greu que li sap. Amb la Gladys no
fa bo, les altres resten enlluernades. La providència li serveix el
remei: el Trafas i el Manel el saluden des d’una llotja del primer
pis, tot estenen els braços el conviden a pujar. Primer pensa:--Què
collóns foten aquells dos palanganes allí dalt?--A l’instant, la
seua ment veloç fabrica una estratègia de desmembrament. La Gladys,
l’Ernest i la Milia han sortit al jardí, reservat al ball de
parelles; ara que són tres, què farà la Gladys, d’espelma? Bé,
encara sobren dos per poder entrar a la llotja exclusiva que han
llogat aquell parell, una nit com avui els paios hauran rebentat el
Crèdit. Ni els millors garlaires entabanadors, poden competir amb la
més lacònica de les convocatòries a participar d’una
privilegiada privacitat, per primer cop a la vida.
Simone, la noia del clotet al front, és l’única que
no coneix als dos elements retrobats, i tot que en un començament no
li han fet massa gràcia els seus pocs cabells i les seues grosses
panxes, de seguida queda encisada per l’entusiasme i la gatzara
desplegada pel Trafas i el Manel, integrant-se com una, més, en tal
selecte grupet. El Lino se’n fa creus. El cambrer de la llotja li
prepara un còctel adequat al seu estat d’ànim i l’hora que és;
les nenes prefereixen Champagne. La Simone se seu en el respatller
del sofà envoltada de coixins amb la copa la mà. La Fàtima i
l’Haisa ballen pegades a les seues parelles. El Lino no respon, al
menys té la seguretat que estan el Manel no han pres A.C.M., i no li
tocarà el merder de la davallada final. És pregunta quina mena de
A.C.J. han aconseguit que els porta als dos en pujada simultània.
--Lino, si us plau no em deixis sola a la senyoreta.--
Clic!, esvaïdes les qüestions; eixerit pren a la Simone que li
mostra un dels millors somriures, d’aquells que comencen a la
barbeta i acaben a l’inici dels seus cabells castanys, dels que no
es manifesten principalment ni a la boca ni a la dentadura. A ell li
ha arribat fondo, profund.
dimarts, 3 de juliol del 2012
A.C.J. ----- SIS (vintè)
La xiqueta de les cuetes teses espera al Galerilla,
momentàniament absent per un malestar inoportú. Torna explicant-li,
a la seua manera, la indisposició que es tenia de traure de sobre.
Ella sembla que l’inviti a marxar, ell confús, pren direcció al
carrer. El Galera no té clar si buscar un taxi que el dugui on té
aparcat el pot, o mirar si encara volta algun xavalet que el pugui
guiar. Francament: és un barri ben amagat, no és freqüenta per a
res sinó s’hi dorm o s’hi viu, amb un irregular estesa de
mançanes excèntriques que fiquen a prova el sentit d’orientació
del més pintat.
Tant que se les dóna ell de quedar-se amb tot a la
primera, penso, que ara no se’n adona pas. Després de les primeres
passes la noia l’acompanya en silenci. Uns dos-cents metres
endavant, van i s’asseuen en un banc públic, plantat en un espai
trapezoïdal abandonat a l'encreuament de carrers. El fru-fru de dos
roures xiuxiuegen amb més volum que el que escolta la Rosita al
centre felí, més fort que el soroll d’uns passos, més fluix que
les paraules d’un home amb un got de plàstic a la mà que
s’expressa en un espanyol suau, amb marcat gust per la ese. Primer
li demana al Galera d’on pertany, ell explica treball i
procedència, l’home respon: --Aquí no somos pobres mano, no
disponemos de mucho pisto, es verdad... Los chinos te hasen un pollo
por cuatro sentavos... sólo el visio de tomar el guaro.-- Convida
del seu got al Galerilla i ell es veu obligat a acceptar. Tornant-li
el beure li comenta:--Dicen que esto del guaro es muy perjudicial--.
L’home arronsa les espatlles i segueix el seu camí.
La parella gaudeix de la juntura de les cuixes.—C’est
tout?-- pregunta ella. El Galera no sap, la xiqueta s’aixeca
prenent-lo de la mà, per començar a caminar zigzaguejant
travesseres, enfilant un carrer recte, inacabable; ell intenta dir
alguna cosa, ella fa com si no el sentís. Per fi la noia obre la
tanca del pati d’una casa. Després obra la porta del que sembla
una habitació, dintre el Galera sol té un pensament al cap: --La
toilet?-- Ella torna obrir la porta i li senyala a la dreta. "Con
un bombón com este y yo cagandome toda la noche", maleeix el
seu ventre que es caga en el pitjor moment, i no pateix descomposició
ni res, simplement es caga. A l’hora sent una dutxa activant-se.
Tot sortint es topa amb la xiqueta coberta amb una tovalloleta,
l’acompanya a l’habitació; ara no sap si dutxar-se ell també.
Nus, jaguts sobre el llit s’acaricien finament. La
intenta besar, ella no es deixa. De primeres rebutja el petó a la
boca. Estranyat, amb un rústic francès li demana si no la pot
besar, ella fa que sí, però el Galera no insisteix de moment. --Ne
c’est pas mal ça-- Comenta en mirar el penis exultant del Galera;
la penetra.--Deucement s’il vous plait-- L’acte és dolçament
intens, com una magrana esquerdada madurada a l’arbre, de la que
sol poden fruir moixons experts. El mascle sobre la femella, els
moviments imperceptibles a la llum dels rajos lunars que s'escolen
per la finestra. Les mans d’ella recorren de dalt a baix,
enginyoses, l’esplomada pell masculina. Els dits separats es
detenen a la meitat de l’esquena, lliscant uns centímetres,
aturant-se de nou, fen com punxadetes. A ell li arriba un missatge
que el fa vibrar fins al moll de la medul·la, expandint-se per la
resta dels nervis. Sense estrebades conclouen, ensems la nena cau en
un profund i sobtat son. Ell se separa, jeu al costat, seré cara
amunt amb els ulls oberts. Les cuetes de la mossa s’han separat del
seu cap enganxades a la perruca.
dimarts, 26 de juny del 2012
A.C.J. ----- SIS (dinovè)
Tot és fals en un lloc així, o no ho hauria de ser?
L’autoritat va prendre mesures per a què un comerciant no vengués
panses en comtes de nous. Però l’aposta del San Remo no existeix,
i a pesar de tot, molta gent continua al·lucinada i omple el local,
com sinó hi hagués dotzenes de sales de ball més apassionats que
el San Remo, i sals de bany millors que la marca Dialself. A la fi,
la marca apuntada és la més venuda entre les dones de cabells
clars, pells blanquíssimes i peus delicats, encara que de cames
potser un pèl rugoses. Una adequada selecció en matèria de sals de
bany soluciona problemes de limitació social. El Thelo és un gran
"coneixeur", molts dels seus èxits eròtics són
inicialment producte d’aquesta saviesa, després ve la perícia i
la persuasió personal, però el primer pas ja el dus enllestit de
casa.
--Ernest tu,-- El Thelo ha agafat i li ha amollat quasi
a cau d’orella:--Què la Pilar, no ho sé, que tinc ganes
d’endur-me-la d’aquí.
--Estàs segur Thelo?
--Què sí, que la cosa va d’un tris, tras, tres! No et sap greu, no?
dijous, 21 de juny del 2012
A.C.J. ----- SIS (divuitè)
- Història de la gateta Elektra.
Elektra és una gateta, que a les poques setmanes de
néixer va patir una severa electrocució, ficant el nas en unes
connexions desprotegides, durant les obres de l’ultima fase de la
urbanització. Pertanyen a una camada de la gata de la família d’un
dels encarregats, al cap de passar uns dies més allà que aquí, mig
socarrimada, amb els ulls extraviats i la llengua caient-li tota
llarga per un dels costats de la boqueta, va ser rebutjada per la
resta de la prole.
Ella poc a poc es va anar refent, gens estrany és dels
gats aquesta capacitat; la gata borda de ACc va ser atropellada una
nit, enlluernada per un dels carrets de transport, emportant-se una
forta trompada que li va fer sortir la mandíbula de lloc. També va
estar uns dies sense poder menjar, ni res, amb un ullal mirant cap el
Papa de Roma i la boca desencaixada. La veus ara, i si no t’hi
fixes molt bé, ningú diria que hagués patit tan seriós infortuni.
Doncs l'Elektra igual, ella va sobreviure gracies a les senyores que
omplen cada dia els bols de menjar per gats. Solament una petita
clapa pelada al costat del morret, el que la fa inclús més
interessant, li queda com empremta de l’enrampada. Bé, la seua
mida pot ser una seqüela de l’accident, perquè ella mai ha
crescut del tot, manté un cos juvenil i una actitud particular.
No és de ningú, és a dir no se sap que vagi
regularment a jeure sobre un mateix coixí protector. Alguns pensen
què veure’s desdenyada des de tan petita, li ha reafirmat el
tarannà independent, o és només que no li han agradat els amos que
l’han volgut acollir.
Ella és romancera, falaguera i també dòcil, de
seguida es fa amb el primer que la vol acaronar, evitant això sí,
als nens massa menuts que no saben com tractar-la i sol fan que
estirar-li la cua. La Rosita creu que domestica a les persones i els
manipula com ella vol. Altres gatots d’antic llinatge menyspreen
una mica a l’Elektra, creuen què amb tanta collonada, mai
aconseguirà un alt grau d’adultesa. Les gates més fures la bufen,
però la respecten. Li agrada passar l’estona al cercle de
refinament felí, que és com sempre irònicament l’anomenen. Ella,
la més fina de les gatones, pren d’esquitllada els contratemps del
món, sap que no és un d’aquells gats que jauen al primer lloc que
troben per més incòmode què aquest sigui. Dels gossos li molesta
la seua imploració de cara de pena a l’hora de demanar menjar
(contrastant amb la seua pertinaç insistència), la seua manera
destarotada-ment ensumada a l’hora de buscar un lloc per pixar (no
cal esmentar ara, la cura amb la que els gats es prenen aquests
menesters) i la imperícia en el domini de la cua, desbocada sempre a
les seues emocions. Encara que això no la diferencia gaire dels seus
congèneres, fàcilment escoltem expressions tals com: demanes com
un gos, més indecisa que pixera de gos o transparent igual que la
cua d’un fox-terrier.
Una cosa sí que li sap greu no de poder realitzar, i és
el fer volar estels com fan els petits i els grans a l’oposat del
patí central de reunió d’humans. Igual que hi ha gats que els hi
agrada escoltar les històries que es conten als nens, uns recorren
quilòmetres de taulades i celoberts per sentir les converses
vespertines de les senyores grans, i altres són afeccionats a les
retransmissions de gimnàstica rítmica, doncs ella es passa llargues
hores fascinada pel moviment dels estels, enlairades ufanoses;
examinant la destresa del guiatge, i li encanta quan al final tallen
el fil i se’n van amunt, amunt, ben lluny, tan sols pel vent
acompanyades.
dijous, 14 de juny del 2012
A.C.J. ----- SIS (disetè)
--Quan un amic se’n va, tendim a sobrevalorar la seua
presència entre nosaltres.
--És per lo de la memòria selectiva.
--Ans al contrari, precisament és pel que la memòria
no rememora, el que no se’n recorda, el que no enregistra; és a
dir, el que notem és l’absència.
--És aquella porta que un dia s’obra, quan et penses
que el temps per fi ha ofegat el dolor, la porta que s’obre a la
mateixa hora que ella acostumava a obrir-la, tal com entrava dia rere
dia en la teua vida, regalant-te la seua alegria. Però no és ella
la que ara entra, llavors sents els dits com buits per dintre, i
l’anima s'et va ensorrant poc a poc del pit cap terra.
--(. . .)
--Mireu, quan jo me’n vagi ja em podreu sobrevalorar
tot el que vulgueu.
--Ves per on Engràcia, si ens enterraràs a tots.
--No és pas el meu desig d’assistir a tants
enterraments, sempre veus la mateixa gent fins que hi falta un, si al
menys us haguésseu convertit a alguna religió exòtica.
Una gran tetera ocupa el centre de la taula rodona. Unes
prenen el te amb sucre o amb llimona, amb una mica de vainilla o
sense cap condiment.
--Escolta’m Benet, abans quan parlaves amb el cirurgià
no haig pogut d’evitar de sentir la vostra conversa mentre
enraonaven entre les dones.
--No t’has de disculpar per això Medea, és una de
les moltes qualitats que les dones posseíeu.
--Ja, realment tant et preocupa la desaparició de la
vida?
--Dona, suposo que com a qualsevol ser viu, ni més ni
menys.
--No, segur que més que a mi sí, perquè mal de cap
que me’n fot.
--Jo ho comparo amb un llarg viatge en autobús.
--Sí, clar és un recorregut amb un inici vers a un
final i què?
--No home, no vull dir només això, no et fixis en
l’itinerari del bus, fixa’t en el seu interior on viatgen els
passatgers.
--I el xofer.
--El xofer sempre és el mateix, és pràcticament
anònim, ell fa la seua feina: condueix el vehicle pel seu trajecte,
un recorregut que ja li ve estipulat per cada un dels dies de la
setmana, amb els horaris i les parades previstes; són els viatgers
els que no es repeteixen mai.
--I altres variables com: la velocitat, la dificultat de
la carretera o la bellesa del paisatge, tampoc els tenim en compte?
--No, simplificarem una mica les coses, com si ho
contéssim a un nen petit i ens quedarem no més amb els passatgers.
--Entesos.
--Doncs ara escolteu si us plau: quan comences el
viatge, encara no ho saps, però uns viatgers fan el trajecte
complert i t’acompanyaran fins al final. En canvi inicies una
interessant conversa amb el veí de seient que no pots acabar, perquè
de sobte baixa a la primera parada. Una família nouvinguda es
disgrega dintre de l’autocar, al no poder viatjar tots en llocs
correlatius. Un d’ells va parar al teu costat, però ara tens el
dubte de què no saps per quan de temps. També, una parella al
davant del tot ha baixat abans de què tan sols els pugessis saludar,
amb tota seguretat no els tornaràs a veure mai més. Havent tantes
estacions intermèdies i infinitats de rutes, hi ha històries
laterals que arriben a confluir i a creuar-se en dècimes de moment a
l’interior d’una cabina que mentre tu ets dintre, sempre va
complerta i malament rai sinó ho està.
--Per què tens que preocupar-te per tota aquesta gent
que no veuràs mai més? Ells no tenen cap interès en el teu viatge,
són figurants, estan allí com podrien estar un altre qualsevol, no
en trauràs res d’ells.
--Tens una visió terrenalment egoista! O és que sempre
esperes rebre alguna cosa dels altres?
--Sí, tot això està molt bé, arribes a dir com la
cançó: "Quand queloun’ se’n va, un autre pren sa place",
però no en tinc prou amb això...
--Hui, aquesta és la perdició dels homes, pensar o més
ben dit, desconfiar que n’hi ha més del que realment podem
abraçar.
--És que mai t’ensenyen el joc sencer! La feina d’un
bon venedor és fer-te veure només el que li interessa. Ells res,
amb una ràpida primera impressió, ja saben prou bé de quin peu
calces i quan et tenen clissat, així faran per tal d’eludir els
retalls, els afegits obscurs i tot el que pugui resultar un maldecap.
Ara que jo em pensava que la perdició dels homes érem: "Las
malditas mujeres".
--És la mateixa resposta Bea, fixa-t’hi.
Als paradors, immobles amb poc gracia preferentment
situats en les cruïlles importants, la gent ve principalment a
compartir els darrers moments de la nit, quasi com un símptoma de
conformisme. Per exemple quan una parella acaba en un parador és
mala senyal. En una hora com aquesta, en nits com la d’avui abunden
els resignats.
--Us heu fitxat amb lo lletja que és la gent?
--I ara! Què pensaran ells de nosaltres?
--Tal com t’ho dic, com sempre estem envoltats
d’imatges perfectes, que si els conductors d’ofici, les portades,
els educadors, el personal que treballa de cara al públic, els
panels...
--Els plafons.
--Sí, i les persianes! No, la veritat és que quan et
trobes al bell mig del poble-poble, deu ni doret, n’hi ha de tota
mena.
--La gent és tal qual és, el que caldria potser seria
revisar els canons de bellesa, a lo millor no són els adequats o és
que estan sobrevalorats.
--Sí, home això serà! No veus quines cares, quines
boques!
--És el maquillatge que ja necessita un retoc, a
aquestes alçades de la nit...
--De moment als paradors encara no han arribat els
aparells de simulació d’aparença ambiental, quan s’instal·lin
ja està: problema solucionat.
--Sí, de vegades val més auto-enganyar-se que aguantar
la crua realitat.
--Que et penses, si no ens auto-enganyesem constantment,
seria fins i tot l’espècie la que correria perill.
--Entre això i lo que estira, anem ben arreglats.
--Centúries faria de l’extinció de la raça humana.
La intimitat de les converses al parador, no és pas del
cent per cent. A la taula del costat hi seuen tres paios avorrits,
que no tenen cap altra feina que escoltar a la Sra. Engràcia i
companyia.
dissabte, 9 de juny del 2012
A.C.J. ----- SIS (setzè)
El Lino llueix uns cabells lleugerament arrufats, no
excessivament llargs, una mica descuidats i quan, surt de festa, unes
ulleretes li confirmen les faccions. Una altra característica és un
potent somriure i la destacada dentadura. A l’hora té com a costum
rematar les seues locucions amb sons onomatopeics. Li és ben fàcil
arrossegar un grup d’amigues fins on para el Thelo, arreplegant a
l’Ernest de passada. Més quan coneix a tres d’elles des de què
eren cries; remarquem que ell representa la generació pont entre les
nenes i el Thelo i l’Ernest. Elles es diuen: Pilar, guapa i peluda,
d’atractiu mostatxet. Les dos germanes àrabs són l’Haisa i la
Fàtima, ambdues de bon nas, molt captivants amb els cabells coberts
apuntant uns ferms abdominals. Una noia que l’Ernest ha
identificat, malgrat els anys que feia que no la veia, com una nena
que sa mare cuidava de petita, estimant-se-la molt i que la va trobar
molt a faltar quan per estranyes circumstancies, que ell mai va gosar
a preguntar, la separaren de les seues vides, fins ara. Ella té un
clotet al front i també l’ha reconegut. La de la cinta al front es
diu Gladys, llisos cabells negres, carona arrodonida i cos
unitària-ment curvilini, amiga íntima de la Milia que ha començat
dient què tenia una gana que es moria, en plegar del bar no havia
sopat, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla...
Venen de rodar per les quatre places punteres de la Zona
Alta, encomanades a reputats dissenyadors urbans dels quatre punts
cardinals. Projecte de l’equip municipal que va reordenar la zona
com a centre màxim d’esbarjo capitolí, aspirant sobre tot a
alleugerir "la Corniche", uns plantejaments hores d’ara
totalment empetitits. Doncs a cadascuna de les places es representà
un espectacle en honor de la lluna blava de primavera; la lluna més
benvolent de l’any, en oposició a la pèrfida lluna blava de
tardor. Les places estan dedicades a cultures perdudes: la de l’est
a les esferes de l’Istme Central, la del sud als ous de lava de
l’Altiplà, a l’est el culte dels panxuts i les esteles i la del
nord a l’illa de Nias. Les noies expliquen, mentre un cambrer els
hi prepara uns talls de pernil, que el funcionament sincrònic dels
espectacles els ha encantat, el públic connexionava de plaça en
plaça seguint un fil argumental en espiral! --Poden-se encetar per
qualsevol inflexió, desguassant a la plaça central per fer-se
comprensible, però no resolutiu-- La germana de la Milia no suporta
el vocabulari de la Gladys. La plaça central és dedicada a la
comarca, habitualment se celebra un fals mercat subvencionat per la
Junta.
Al pernil s’hi ha apuntat tothom i per no estar-se’n
de res han anat a triar un de gla. L’Ernest deia:--Home, prenem un,
més baratet:-- Però els altres se li han llançat a sobre.
El Lino agafa el comandament davant del bé de Déu, un xic
desassistit. Perduda ja, de tota rellevància la feina per la que ha
quedat a primera hora del matí i estan les panxes contentes, ha
pensat com encaminar les passes per satisfer altres necessitats. La
seua indicació de prosseguir la nit al San Remo obté quasi la
totalitat de vots afirmatius, potser la Milia atresora un altre
pensament?
dilluns, 4 de juny del 2012
Faules per muricecs
Recuperat el gust,
ara que ja té els morros curats, li sembla com si hagués recobrat
vida i mitja. Tot plegat, amb el nou esclat de la primavera, al
Myotis li ha donat de nou per canviar d'aires. D'antuvi es pensava
que s'havia precipitat, més tard amb el cos més enfortit i fibrat,
l'agafat per desplaçar-se en solitari per volar dada cop més lluny. No s'aturat fins que s'ha trobat amb un conegut.
El vell Rhino, més
ronyós i desconfiat que mai, gairebé ni el saluda. Segurament que
no va seguir els seus consells, es veu acabat, consumit queixant-se
de tot. No ha estat sinó quan ha passat una bona estona que li ha
soltat:--Pensava que erets mort--. El podrit Rhino, poc confia ja,
tan poc que tampoc compta per res. Tanmateix s'ha emprenyat i de la
rebufada ha eixit de la balma abans d'hora amb el sonar encara a mig
engegar, quan encara el seu sopar no era apunt. Esverat, atabalat, es
penja dintre un sota bloc. No sap perquè, l'actitud displicent del
Rhino li ha d'afectar tant. Un minuts més tard amb la sinclinal
cobrint el sol, es revela un pèl més comprensiu, condescendent fins
i tot, i torna a estar de bon humor a punt per gaudir del sopar.
Al poc coincidí
amb el Pipistrelus, el paio està més content que mai, encomana
l'alegria al Myotis, s'acomiada d'ell pels seus diferents hàbits, quedant per torna's a veure per allà la tardor, tots dos llustrosos i ben
follats.
En partir sent
com si les forces l'abandonin per uns instants, de seguida s'atura
panteixant per reposar a un querant, prop d'una colònia d'esbojarrats orelluts. Aquesta colònia d'orelluts taral·legen freqüentment el
seu himne, sobretot abans d'abandonar el cau. Al Myotis li sap greu
que no sigui el seu. És esgarrifós quan tots a una entonen els
primes versos de Fables of Faebus, fins i tot ell s'afegeix, encara
que reste una estona esperant que tots emergeixin enfosquint la boca del
querant. Amb la peça d'en Mingus encara rebotant-li pel sonar es
difícil concentrar-se, els orelluts estan acostumats, ell ha de fer
un exercici d'abstracció, aquesta nit li cal alimentar-se bé.
La composició el
subjuga, l'arravata, amb el sonar desgrana les notes de la melodia
inventant centenars de variacions i vibracions ultrasòniques a quina
més perversa. És del tot incapaç, ni tant sols d'albirar on para
un trist mosquit.
Demà les passarà
putes. El dia, si és que pot dormir, llarg se li farà. I Quan per
fi desperti esvaït i amb mal cos, es descobrirà invadit pels
paràsits que han aprofitat la seua abstracció per incrustar-se en la
seua pell. Maleits dípters.
dimarts, 29 de maig del 2012
A.C.J. ----- SIS (quinzè)
Els cans, com els altres animals domèstics admesos a la
urbanització, no és que es trobin discriminats per no tindre un
centre de reunió propi. Els peixos sol consten com part de la
decoració d’una estança. Les aus només tenen el requisit de
donar senyals de vida de tant en tant a casa dels amos. La llista
conclou amb els llangardaixos, contents de gaudir d’un petit
solàrium a la taulada pels dies tapats. Les aranyes i dragolins
pertanyen a la categoria de convivència recíproca, exempts
d’assignació i contribució.
Els gossos degut al seu instint de vigilància, es
passen més de la meitat del temps en alerta contra ves a saber què;
després dediquen massa estona a afalagar als seus amos i també
dormen molt. Així que crec, que el centre de reunió felí és per
ells un lloc amb una irritant ferum a gat, gens acollidora ni per
una curta becaina. És més, quan un d’ells ha entrat un moment amb el local totalment buit, acompanyant a un marruix amic (ha de
ser un gosset de raça menuda, perquè si no ho té pelut per
colar-se per la gatera), no s’hi ha trobat gens a gust i no sol
tornar ni per fer-li el favor a l’amic. Gira cua a la primera
temptativa gatona d’enfilar-se vers la gatera davant l’estranyesa
del felí, que considera un honor i un acte de reafirmació d’amistat,
ensenyar-li el seu lloc de posició a les grades del centre de
reunió, més i tot després de perdre’s la molèstia d’utilitzar
l’incomodo passatge. Un gos al cap i a la fi, on està bé és a
prop dels humans. Els de la seua espècie van bé per una estona,
sigui per barallar-se, reproduir-se, jugar o embolicar la troca
sentint-se forts en manada, però no hi ha res com la mà del qui li dona de
menjar. A més els somnis dels gossos discorren per
territoris domèstics ubicats pel seu olfacte. El gat és el que
s’impressiona pel cicle evolutiu d’una flor o en les el·lipsis
del vol d’una papallona, concentrant-se matemàticament en el punt
exacte on atrapar-la de ràpida urpada.
Malauradament la ingenuïtat del narrador no el permet
acceptar la més senzilla i cruel realitat, com és que qualsevol nen petit
jugant amb una simple bastó, pot rompre d’un cop atzarós, el
crani d’un gat o d’un gos.
La Rosita roman al recinte felí com el fru-fru de les
fulles. El viatges migratoris de les balenes impedeixen la
comunicació entre les famílies d’oceans diferents. Els accidents
geogràfics obstaculitzen les sondes sonores. Els hi són
imprescindibles uns bons receptors-transmissors per compartir les
darreres gosadies dels seus artistes. I aquí entra la simbiosi
felina, a ells poc els hi costa, a més a més es distrauen, perquè
amb el pas de les èpoques, l’afecció a les sagues dels grans
mamífers, s’ha afegit a l’admiració immemorial que senten pels
periples dels cetacis. Per sort, aquesta dèria imparable, conviu amb
inclinacions minoritàries, no per això menys interessants,
cultivades per certes elits. Citarem per cas l’estudi de la
relació, influència o no, del creixement de les tortugues amb les
capes marines que intervenen en la seua solitària vida: repeticions
de passos estacionals, temperatures preferibles per una bona
fecundació, moment de recuperació del registre magnètic per tornar
a la platja de partida i per últim: el punt de no retorn.
dijous, 24 de maig del 2012
A.C.J. ----- SIS (catorzè)
Sortint de l'”Ocaso” uns parlen del Ian Dury i uns
altres de les polles dels companys. De l’expedició que ha sortit
dels blocs, sol continuen tres. El Lino és ara cap i guia, els
acompanya una estona fins un local de la seua preferència. El Rispa,
se’n anat junt el paio de les vacances amb les paietes, i el Manel
ha desaparegut buscant al Trafas, expressant un no m’espereu
gestual. El bar és un clàssic de la zona, que inclús a obert
sucursals en altres àrees d’esbarjo de la ciutat. Conserva la
peculiaritat de cobrar trinco-trinco les consumicions. Oferint als
clients un apetitós sortit de pinxos i canapès, regats amb
excel·lents caldos i una selecció de les millors cerveses del món
sencer, tot plegat presentat amb gust exquisit, per a què el
parroquià només hagi d’estirar el braç, enlluernat per la
cascada de colors i l’espiral de textures, a un rampell de fer una
correcta elecció amb la llengua i les genives perfectament
ensalivades.
El trio calavera, després de què el Thelo ha avisat
amb allò tan vell de: --No duc cèntims-- i L’Ernest ha
confirmat:--Jo tampoc.-- es troba en procés d’assaborir una
darrera l’altra, les combinacions més maquiavèl·liques dels
cuiners del restaurant, calmats per la temprança i solvència del
Lino. La posició de l’Ernest en una escalada lluminosa de
calamars, la comparteix amb una senyora que a partir del segon
somriure ha deixat anar: --Jo sóc tal, jo faig qual, vaig intervenir
en el projecte pasqual. Ell sol ha tingut uns instants per pensar: jo
no sóc res, i ella continua: sempre em qüestiono si el proper pas
que vagi a efectuar serà remarcable en el meu futur? Llavors ha
estat quan ha vist al Serafí de la piscina, corrent ve a saludar-lo
efusivament. L’Ernest no ha completat l’escalada dels calamars,
perquè el Serafí l’ha pres del braç i se’l ha fet seu vers un
lloc neutral. Va ben mudat el paio, té la parentela per aquí prop,
la dona a la font de les vinagretes i la neboda amb el promès a la
safata de "Antojitos".
--Creu-me "llimpia" (és com li diu
actualment, anteriorment l'han anomenat de diverses maneres, moltes i
ben diferents al llarg del temps, però cap d'elles ha acabat
collant) quan et dic que la piscina té coses ben estranyes. A
vegades em fa pensar i tot. Jo crec que és un micro-món dintre d’un
micro-món una mica més gran. Se’m dona per pensar que hi ha
túnels que comuniquen aquests micro-mons per uns passatges que ni tu
ni jo coneixem i és més: que mai arribarem a conèixer. --Es pren
una estona abans de prosseguir, amb l’Ernest quasi immòbil a la
seua vora. --Escolta el que et diré: hi va haver un vespre, em
recordo com i fos avui, que va entrar un paio a la piscina, portava
un gorret negre, un banyador també negre. Jo l’observava mentre es
preparava per llançar-se a l’aigua, no sé per què? Potser era
perquè no el tenia vist, segur que venia convidat per algun
resident, no ho sé, però sí que és cert, com que estem tu i jo
aquí d’en peus, que el paio es va tirar de cap per una punta i no
va tornar a sortir per enlloc. I ho vaig comprovar tot tu, vaig mirar
i remirar per tots els racons, per tots els filtres, fins i tot vaig
entrar als tubs de ventilació i vaig acabar pujant a les plataformes
circulars de l’estructura metàl·lica. Sí, molt boniques a la
vista, un disseny de gran inspiració... tot plegat només resulten
ser unes andròmines inútils que sol serveixen de caus de porqueria
i també són un amagatall perfecte. Allí vaig trobar el que no
buscava, però jo no em vull ficar pas, que es preocupin els papàs
del que fan els seus consentits fillets, en aquelles concavitats, que
jo ja vaig tindre prou amb els meus, això sí, ara ja estic
tranquil, els tinc a tots col·locats, la feinada que em van donar
els podrits. El que et deia Ernest, l’important: la realitat és
que a la fi, mai més se sabé res del nedador aquell del gorret
negre amb lletres daurades.-- A l’Ernest li ha vingut al cap un cas
similar d’un Lp d’Al Green què ha desaparegut dintre de la seua
discoteca.
Aviat arriba el Lino encapçalant un grup de persones. A
ell ja el coneixem, és capaç d’entaular conversa amb un maneguet
de pressió. La facilitat d’explicar qualsevol futilesa,
aconseguint amb intuïtiva certesa desfer el llaç, especialment per
cada oïdor, dedicant el mateix interès per un amic de l’ànima,
com per algú que s’esborrarà de la seua vida tot just li hagin
sortit les paraules per la boca. Per tant no és rar que en cada
ocasió arreplegui un cercle nou d’amistats.
dimecres, 16 de maig del 2012
A.C.J. ----- SIS (tretzè)
El Galera ha pensat: o em foto de cap o em quedo fora.
Ha deixat l’americana per un racó i s’ha llançat a la pista.
Tenim al "Pinche Guey", com diria l’Antonio, seguint com
bonament pot el bellugueig dels dansaires. I deu ni do, el ball es va
enfebrin! El Galera va d’una dona a l’altra, indefens davant
l’edat, l’estatura o el gruix. No podríem assegurar que es
tracta d’un ball de parelles, més aviat de relleus. El pas
principal és bàsicament pelvià, amb les cames semi flexionades i
una mica separades per facilitar l’equilibri; hi ha un braç
estirat en aire i l’altre caient indiferentment, les espatlles fen
un joc rotatiu. Cal una mica de traça per coordinar aquests
moviments i no semblar ànec de cul caigut, després clar, la gràcia
està en la improvisació d’agosarades variacions. El Galera per fi
ha trobat el fil i és quan ha entrat a la roda dels aparellaments.
Les noies se li col·loquen de front amb les dents il·luminades i
uns ulls que llancen el missatge: segueix-me si pots. Llavors
desapareix la mínima distància inicial entre els dos cossos,
l’entrecuix es posiciona sobre la cuixa i el va i ve inicialment
rítmic pren velocitat i violència, fins que un dels dos, o els dos
a l’hora se separen bruscament. I així una noia grassa, una altra
jove, després una de molt alta... Per ara ell va fen, i no li ha
entrat cap paio.
Els pantalons, ell quan va mudat porta uns models de
pinces lleugerament acampanats amb uns calçotets de camals llargs i
amples, no li resten un mil·límetre de llibertat al seu juganer
batall, que va content remenada cap aquí, remenada cap allà, sense
talla’s gens ni mica. A ell en aquests moments tant li fa tot, no
sap si la resta dels paios van igual que ell, tampoc l’importa i
elles segur que ja estan acostumades al seu èxit, potser s’ho
comuniquen les unes a les altres amb la mirada, perquè se’l estan
rifant. O seria més correcte dir se’l estaven, hores d’ara una
xiqueta amb dos teses cuetes laterals, vestida de curt vermell fosc,
se’l ha apropiat. La tia aparta les dansaires de l’òrbita del
Galerilla i sembla que les altres ho acceptin sense més. Asseguraria
que el Galera ha passat amb matricula la primera fase dels relleus i
ara entra en una segona fase dual.
El repertori de l’orquestra ha canviat, muntant-se un
aldarull: unes quantes trepitjades i empentes mentre sonava "Should
I Stay Or Should I Go". Els mascles han començat a botar i
s’han escapat uns quants mastegots que s’han acabat quan la banda
l’enllaça’t amb el "Back On The Chain Gang". Enmig
d’aquest merder la nena i el Galera han sortit a prendre unes
birres a un "carrito" del carrer, ella també ha demanat un
entrepà de calamars amb xili i quan se’l ha menjat, han tornat a
entrar.
dijous, 10 de maig del 2012
A.C.J. ----- SIS (dotzè)
Va ser Julio Cortazar el primer en descobrir que els gats són telèfons dinàmics. Malgrat dels anys transcorreguts des de tan fantàstica troballa, que jo sàpiga, no ha aparegut publicat cap avanç remarcable en aquest, per ara encara verge, territori d’investigació. Recordo que fa més de quatre dècades una empresa multi-departamental, anuncià la creació d’un equip multidisciplinari en una de les seues principals seus septentrionals, dedicat en exclusiva a l’estudi d’aquesta fascinant qualitat, que tant d’ajuda significaria per a un gran nombre de persones. La noticia és certa i va sortir publicada a la premsa de l’època, però després ja no se’n ha sentit res més; dels fracassos no s’acostuma a fer publicitat. De tot allò, al menys ha quedat la prohibició de maltractar als gats.
La Rosita fa una estona que ha arribat al recinte de
reunió felina. A cadascuna de les butxaquetes del vestit, amb el que
aquesta nit la guarnida sa mare, du un cadell de tres setmanes de la
gata de l’apartament de la planta baixa. Deu ser perquè és ella,
que els consocis no l’han renyat o és que en ser tan petitets,
encara són incapaços de generar gaire destorb; en els fons els gats
fan ben poc cas de les normatives. Delicadament, amb un drapet de
cotó blanc, els neteja les parpelles, que se’ls hi empeguen als
ullets per una excessiva secreció lacrimal. Jo no sé si la Rosita
per natural, coneix els codis de comunicació inter-felinians, si fos
així seria d’una gran ajuda a un equip pluridisciplinari. Primer
tindrien d’esbrinar el propi codi de la Rosita, que se’ls escapa
fins i tot a les seues especialitzades mainaderes. Segur que formant
equip amb els millors experts en psicologia gatona, obtindrien sense
massa dificultat, les primeres pistes per començar a treballar i tot
amb una inversió mínima.
dilluns, 7 de maig del 2012
A.C.J. ----- SIS (onzè)
El Cirurgià Ledesma que voltava solitari per la sala,
s’ha atansat a saludar al seu vell amic Benet. Els raonaments s’han
dissipat cortesament a l’espera de què finalitzen les primeres
salutacions (una mica llargues ja) i les posteriors presentacions.
Tots dos senyors encara departeixen mentre les senyores acaben de
pentinar els serrells de la conversa amb un: --Crec que ara per ara
no estem en una situació tant preocupant.--. I li fiquen el llacet
amb un: --S’està molt bé aquí--.
--Els músics em porten a unes quantes dècades enrere,
quan tots érem una mica més joves i alegres.
--A la meua primera joventut, la veritat sigui dita: la
gent que ve aquí ja té uns anyets.
--Dona, també n’hi ha de jovenalla.
--No, no és no més això eh! Em transporta a un temps
lluminós, uns dies d’esperança en què creies que en el futur tot
aniria millor.
--Ja t’entenc Medea, a vegades vius un tram de la vida
en el que tot es veu en positiu, però en el precís moment que
l’estàs visquen no te’n dones conte. No és fins que a
desaparegut la lluentor i sobre tot, l’alegria, en què rememorant
aquells dies et preguntes que és el que va passar. Eren normal allò
o érem uns ingenus consumats i lo normal és viure com estem ara?
--Jo no sé si era normal o no, però quan perdem la
il·lusió, l’entusiasme se’n va amb ella, i actualment no veig
pas a la gent massa entusiasmada. Tots els dies són iguals als
anteriors, no se’n surt de la rutina. I és més, si un dia vas i
trenques la rutina, encara és pitjor, llavors veus que per subsistir
necessites la rutina, perquè fora d’ella tot és molt més fosc,
tot és més tèrbol.
--És ben normal, tothom s’adapta la rutina a la seua
mida, però deixem-nos estar de rutines, a qui l’importa? Lo
important quan passen coses és estar-hi present, encara que no te’n
donis conte lo important és estar allí.
--Ja torneu a voltes amb la infància.-- El sr. Benet
intenta torna a integrar-se a la conversa femenina, advertim al seu
amic de la tendència que segons ell, monopolitza la reunió.
--En absolut, crec que les senyores recorden temps
passats com a millors, un pensament molt habitual, en el qual no
estic gens d’acord i d’altra banda fàcilment rebatible. Només
cal fixar-nos com es viu ara i com mal vivíem abans. Preguntin a
qualsevol dels presents si canviarien el seu “modus vivendi”
actual pel que tenien tans sols fa unes dècades, no crec que en
trobessin massa que estiguessin disposats a fer el canvi. Jo mateix
em resistiria al canvi, per més anys de joventut que em donessin.
--De quin abans parla vostè?-- La qüestió directa de
la Sra. Medea no ha satisfet l’orgull del cirurgià Ledesma, que ha
desviat el seu interès vers el seu company.
--Escolta’m Flamingo,-- El sr. Benet és un dels pocs
que coneix el nom de pila del cirurgià. Per molt que els cirurgians
hagin davallat posicions en l’escala social, els veterans com el
Lesdesma conserven impertorbables, el mateix caire dogmàtic d’anys
ençà.-- A vegades em pregunto com, quan una persona pateix un
accident greu que el paralitza totalment, trasbalsant-li la vida per
uns mesos, deixant-lo quasi bé inert... és curiós, o no, potser és
normal, que poc a poc en anar refent-se i recuperar la salut, també
va recuperant les seues peculiaritats, el seu caràcter, les seues
reaccions, inclús no sol se li restauren les seues capacitats, sinó
també les seues habilitats personals.
--Sí, estàs descrivint un quadre ideal de recuperació
post-clínic.
--Sí, però per on jo anava: és que ara tenim el cas
del renatos, no ho sé jo si tenim prou apamada la situació? Jo al
menys no tinc la seguretat, crec que caldria esbrinar si per un petit
pols quasi inapreciable, resten encara íntimament lligats a la vida,
a la idiosincràsia del seu darrer propietari.
--Te’n faries creus Benet, sinó fos pel A.C.J. no
se’ls aguantarien ni les faccions, bé, és el que els hi dóna una
mica de llum als ulls, sinó, no ho podríem suportar pas, el sol fet
de veure’ls se’ns faria simplement insofrible. Oblida-te’n
Benet, pensa no més en lo difícil que ho tenen les persones poc
agraciades o amb algun tipus de defecte físic, per relacionar-se
amb la gent normal. Els meus col·legues plàstics a pesar de les
seues limitacions i penso jo, d’una mala fama del tot
injustificada, estan sempre carregats de feina.
Les senyores per la seua part, lluny d’escoltar les
cabòries del sr. Benet sobre la Nova Classe Treballadora, enraonen a
la volta de temes que les hi resulten més tangibles, tal com: els
sentits.
--És cert que pels primats, ja és de per sí, un
sentit poc desenvolupat.
--Mal anirien si la nostra existència girés pels
voltants del nas.
--Sí, però és que a més a més és el sentit maleït.
Qui qualifica les olors? Qui diu això fa bona olor, això en fa
dolenta.
--Els perfumistes.
--Fa anys que gasto el mateix perfum...
--El Livis com jo.
--Sí, i no penso caviar pas per més mescles exuberants
i nous aromes impossibles que traguin al mercat.
--Res de nous aromes, el que fan és matar les olors,
sinó intenta distingir les olors dels aliments en un súper ple de
des-contaminadors ambientals, és que no distingeixes una maduixa
d’un tall de rap o d’un tros de cansalada viada, tot està
acuradament neutralitzat.
--L’altre dia vaig matar una serp, era una serpeta que
es caldejava sobre al formigonat que limita l’hort. Saps? No me’n
vaig refiar, és que semblava un escurçó, és rar perquè per aquí
no n’hi ha; al menys l’actitud la tenia, t’atansaves i no és
movia. Tenia un cap triangular més doble que la resta del cos i vaig
pensar que amb gent visquin tant a prop, qualsevol dia ens podria
ocasionar una desgràcia. Em vaig decidir i li vaig pegar amb un
mànec d’aixada que encara tinc pe estrenar, però no li vaig
encertar el cap a la primera. Mentre l’animal intentava fugir
esparverada, continuava copejant-la, intentant apuntar al cap per
acabar quan abans millor amb el seu patiment. Al final en un últim
espasme va obrir la boca i vaig veure que no tenia ullals, potser no
més era una colobra jove i inexperta.
--No tens cap mercat a prop Medea? Fora de la
urbanització vull dir. El del nostre barri continua conserva les
fragàncies que tant trobes a faltar.
--Ja me’n recordo, ja! És que ara surto poc a
comprar, la filla ho encarrega cada setmana al súper i li porten a
casa. Als blocs del darrere sí que hi ha un mercat molt bonic, amb
molts colors i moltes paradetes. Jo hi haig anat algun cop i val la
pena veure’l, si voleu un dia que vingueu de visita ens hi arribem,
ja veureu és molt diferent del del barri, és més exterior, més
obert i s’hi pot anar a l’hora que es vulgui, perquè sempre és
ple de gent,
--On se’n va l’energia que mou un ser viu en el
mateix moment en què el mates? Les formigues han fet festa major amb
el cos de la serp. L’han anat introduint, poc a poc en el seu cau
per omplir el rebost hivernal. Ara han descobert com revitalitzà els
cossos desposseïts d’energia vital, del cadàver de la serp se’n
ha tret profit, què se’n fa quan retiren als renatos?
--Senyores, jo de vostè no em queixaria, m’agradaria
veure-les en situacions en les que professionalment estàs obligat a
ensumar les fètides pudors humanes, cregui'm quan les dic que són
realment nauseabundes. El cos humà i la natura en general són
generadors de putrefacció en potència. És molt fàcil parlar
bucòlicament de les aromes naturals, de les fragàncies del camp en
primavera, però aquestes aromes s’extingeixen ràpidament, és més
sinó fos per la química no les podríem ni conservar, entre altres
coses per dissimular, diguem-ho així, les males olors corporals. I
mira Benet si tu vas patir una educació catòlica, ja n’has tingut
prou anys per desempallegar-te’n, o no? Senyores la companyia m’és
molt grata, però a mi ja se m’ha fet una miqueta tard, prego que
em disculpin, fins aviat i bona nit a tothom.
--Quins fums el senyor cirurgià! Ell sentencia, el
diàleg no és pas lo seu.
--Geni i figura.
--És una llàstima, perquè de bona presència ja en té
ja.
--Tot ben vestit, amb el vestit fet a mida, un tall de
cabell precís, clàssic i elegant, una pena.
--És que la roba hi fa molt.
--No hi ha res que t’envelleixi més que dur un vestit
vell i de mala qualitat.
--Què xiquetes voleu fer la "espuela" al
parador, abans de retirar?
La tonada de "A Day In The Live" els acompanya
fins a la porta.
divendres, 4 de maig del 2012
A.C.J. ----- SIS (desè)
La taula emplafonada s’ha distés un xic, després de
la darrera intervenció de la Sra. Medea. Es veu a la Sra. Engràcia
amb ganes de continuar la conversa. Per a si algú li interessa, la
nova selecció del Thelo, allí al bar musical aquell per on paren,
ha estat el "Regge got Soul" de Toots and the Maytals, un
local ben diferent en aquest, que sembla el saló Luxury d’un gran
transbordador. Els cambrers s’atansen a les taules amb educació,
subjectant les safates grogues en cristal·lí equilibri, ara el
servei de “pepinillos” sí que no té comparació.
--Jo crec que de jove tens més obsessió en fer-te
forta darrera de la veritat, la teua veritat quasi absoluta...
--Dona, això és, perquè tens menys coneixements que
ara de vell, llavors creus que la veritat és una i és amb tu,
després...
--Potser està bé així, perquè sinó en aquelles
edats et des-ubicaries encara més.
--Jo de jove em pensava que tots els vells anaven en
contra meu, més tard vas aprenen coses, tal com diu el Benet, encara
que jo diria que finalment la vida et va arrabassant per tot arreu
l’ànima de nena feliç, amb la que et vesteixen els papàs.
--No estic massa d’acord amb aquestes apreciacions tan
negres. Sabeu? Passar llargues temporades estirada convalescent en un
llit, et dóna moltes oportunitats de qüestionar-te les coses amb
calma. El pas dels anys i els efectes que ens ocasiona és, sens
dubte, una de les coses en què la ment, la meua al menys, més
s’entreté, a més a més és el que tens tot el dia a la vora i
suposo que la malaltia te’n fa ser més conscient. De vegades haig
aconseguit extreure alguna petita conclusió, personalment crec que
modesta.
--Estarem encantats d’escoltar-te Engràcia.
--Sí, a veure si per una vegada estem d’acord.
--Veieu els resultats d’alimentar l’esperit, en
nodrir-nos de l’essència imperible. La creativitat ens vessa
acompanyada de la seua inseparable amiga: la lucidesa. Bé, perdoneu,
ja callo, escoltant-me semblo el marit del matrimoni amic del
Cossimo: rigor artístic i creativitat funcional! Podria ser una bona
combinació comercial.--El Benet ja calla.
--Tot això, malgrat que el primer actor no tenia
autenticitat.
--Però cantava molt bé.
--I quina planta!
--Forçava massa la dicció, és que semblava que estava
representant el paper tota l’estona.
--Doncs a mi no m’ha molestat. Potser una mica
enfigat...
--Una mica Benet! A vegades pensava que feia paròdia de
la declamació.
--Jo crec que era un substitut i el pobre no s’havia
fet amb el personatge. De totes formes és l'única pega que s’hi
podia trobar.
--I tu Bea l’has trobat ràpid...—D’Arsenio
Rodríguez a Caetano Veloso, la música segueix les converses,
cautelosa.
-- Jo tinc ganes d’escoltar el que l’Engràcia ens
anava a explicar.
--Bé, ara serà una mica difícil de reprendre el fil.
--No pateixis Engràcia, nosaltres esperarem el temps
que convingui a què enfilis l’agulla.
--Està bé, mireu: jo crec que en la infància percebem
els passos, com en un aprenentatge, saps com comença una cosa fins
que s’acaba i s’inicia una altra. En canvi, l’edat adulta es
caracteritza per confondre o perdre la noció del sentit entre les
accions i les pauses, llavors ens veiem, quasi sense adonar-nos,
immersos en un moviment sense fi, un sens fi, una sínia amorfament
circular de la que no som part, ni molt menys centre.
--I gracies que arriben cada nit les dotze i te’n pots
anar a dormir.
--Menys mal de les pindoletes per dormir, en aquesta
època de l’any jo vaig tot el dia mig mort i a l’hora de
ficar-te al llit no hi ha manera.
--A mi cada nit m’adorm el Poma Blava. I ho fa tan bé!
Ara dormo com mai.
--No tots tenim aquesta sort, jo encara trobo a faltar
un home al costat. Està tan buida l’habitació amb aquell llit
desfet implorant companyia.
--Mig mort? Més correcte seria dir amb les revolucions
sota mínims, actualment ja no saps quan estaràs mort del tot.
--Nosaltres rai Benet, a la Bea encara la poden agafar,
els nostres cossos estan tan desgastats que no suportarien cap
recautxutat.
--A mi tant se me’n fot. Quan abandoni el meu cos, si el volen per alguna cosa, els hi regalo. Ara que em penso que a les dones no ens volen ni per això, nosaltres arribem al final amb el cos tan cremat, que no en poden traure cap profit.
--A mi tant se me’n fot. Quan abandoni el meu cos, si el volen per alguna cosa, els hi regalo. Ara que em penso que a les dones no ens volen ni per això, nosaltres arribem al final amb el cos tan cremat, que no en poden traure cap profit.
--Vaig llegir que les raons eren unes altres per
prescindir dels cossos femenins.
--És igual tu, Engràcia tens raó, els sentits se’ns
embossen, les arrugues ens creixen i la mala llet no ens deixa
assaborir els plaers, que n’hi ha i tant que n'hi ha! Aquí sí que
potser ens hauríem d’aturar una estoneta.
--No volia ser tant dràstica, ben mirat, sí que
disposem d’una vida pròpia, més o menys complerta, o al menys
disposem de la llibertat de triar, sobre tot a l’inici. No ho sé,
ara globalment sí que em dóna la sensació d’una sínia amorfa
que va perden velocitat, creient-nos que funciona per si sola, sense
cap tipus de manteniment. I noto que els engranatges es van
desgastant. Hi ha dents que ja són trencades i amb aquest pas el
mecanisme acabarà travant-se fins que es col·lapsarà
definitivament, sinó ho està ja; llavors, lentament amb totes les
engrunes que no es poden eliminar, s’anirà formant un dic cada
vegada més gruixut i resistent, llavors només caldrà esperar una
petita revolució per trencar la resclosa, la presó.
--Històricament la gent té por a les revolucions, pel
confrontament que signifiquen. Una revolució ja se sap...
--Jo crec que el problema és deixar envellir les coses,
amb el temps les postures se separen i es tornen adversàries
irreconciliables. A falta d’un diàleg creix el menyspreu, l’insult
i finalment l’odi. I és quan reapareix la llei de la selva, el més
fort sotmet als dèbils. Fins que canvia la truita i un altre pren el
poder i aquí ja tenim muntada la maleïda venjança.
--I lo pitjor és que després els cadells neixen
escoltant les atrocitats de l’enemic, creient-se posseïdors de
l’única veritat, necessiten abastar la violència i de seguida es
fiquen a tirar pedres i trencar-ho tot com uns gamberros qualsevol.
--És el perill del fanatisme infantil.
--Parleu de les revoltes a la capital del Departament
Nord-Oriental? Fa mot temps d’allò, allí hi van haver morts de
veritat, no? Crec que ni tan sols anava a l’escola. Per què lo del
Coure sí, que queda molt més enrere, has d’anar directament als
tractats d’història.
--Però tu, Engràcia vius fascinada per la infància,
com una fascinació arqueològica pels temps antics, pels revolts que
el destí ha modificat. I és perquè no podem fer res per
evitar-los, sol únicament investigar-los i suposo que amb això no
en tenim prou. Però tu creus que cal fer una revolució per
sentir-nos amos del temps en què vivim i endreçar-lo a conveniència
nostra? Jo mateix no em recordo pràcticament de res de la meua
infantesa.
--Jo sí, me’n recordo més de la meua infància que
del meu home.-- La Bea anomena el seu home, al seu primer marit mort
d’accident de treball, del segon marit en deia l’ex o
l’equivocació de casar-se amb el millor amic del seu home, en
troba's inesperadament sola i desconsolada.
--Jo també, cada cop la tinc més present. És com si
s’obrís pas per l’enrajolat de la memòria, entre els records
més recents i perquè no dir-ho, ara que estem en família: del tot
irrellevants, aprofitant a fer drecera per la curvitat del temps. Tot
plegat no deixar de ser estrany, la infància només ocupa un espai
molt petit dintre de la nostra vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)








