A.C.J. -----NOU (dotzè)

Les restes que quedaven del xaval foren introduïdes en una saca negra de plàstic. Al taüt hi van col·locar un vedell malalt que el Supun va sacrificar, matusserament esquarterat, deprés van tancar la tapa, precintant-la amb plom. El trasllat de la saca de plàstic fou més complex, abans de partir, la besàvia va insistir en tornar a veure’l per darrer cop. Malgrat les explicacions de la resta de familiars, en especial la part masculina, i les recomanacions de l’enterrador, no hi va haver manera de convèncer a la senyora, que s’ensorrà entre plors i balbuceigs llastimosos. Dos de les filles de la casa van pregar a l’enterramorts, que només per humanitat cedís al desig de la senyora, seria un moment, no calia que el tragués de la saca, tan sols que li sortís la carona. El panorama que es presentava era insostenible per més temps, l’enterrador es mirà al Supun, que restava a uns metres al costat de la saca carregada al cotxe fúnebre, encara amb la portella oberta, demanant a les dones que li donessin un parell de minuts. Lentament, quasi solemnement s’atansà al Supun ficant-se una mà per dintre de l’americana, i en arribar li va dir: --Mira fes lo que puguis, jo mentre tant els entretindré uns minuts, sinó no marxarem mai d’aquí.-- Tot entregant-li una pinta.

Havien fotut el cos sense contemplacions, embotint-lo de qualsevol manera a la bossa bregant envers la rigidesa, i lo menys que es figurava el Supun era que l’enterrador es baixés els pantalons pels plors d’unes dones que ja no tenien res al seu lloc. Però ja estava enfangat fins al coll: havia matat a un vedell, després el va trossejar corrents i de pressa en pèssimes condicions, més tard remenar a un cos encarcarat com penca de bacallà salat i ara pentina’l, lo difícil seria trobar-li el cap. Ell que quasi ni es pentinava. Amb uns tocs de saliva va aconseguir dominar-li els cabells i va tenir la santa sort de trobar els ulls de vidre esbarriats per la saca, després va tindre la intuïció de repenjar-li el cap en un coixí fosc que voltava per la caixa del cotxe, ajudà també l’escassa llum. Tot plegat, quan la família va desfilar un per un davant del noi de cos present, es mostrà prou satisfeta.

A.C.J. -----NOU (onzè)

Un dels vespres va arribar la furgoneta de l’oficina de defuncions. La parella de funcionaris se’n va anar directament a lloc, ningú no es trobaren en el trajecte fins la cambra on descansaven les despulles, tampoc necessitaven persona que els hi indiqués.

Una veïna que els va veure arribar des de la seua masia, va baixar corren per avisar-los. En arribar es va trobar a les dones soles, descansant en el silenci i la quietud del saló de la casa (dies abans una d’elles intentà fer córrer la ment reprenen les manualitats descuidades abans del sinistre: el ganxet i les "frivolités" de les que tan orgullosa era de regalar a les amigues. Rendint-se de seguida al rebutj dels seus dits a seguir unes pautes mecàniques, que el cervell no transmetia correctament, engegant-ho tot a rodar, alterada i nerviosa fins a perdre la xaveta, confonen la realitat i les dimensions, els plors i les rialles, una escena que causà gran aflicció a les seues parentes). Una d'elles anà a cercar al cap de la casa, les altres esperaven a la porta de l’habitacle la fi de la inspecció, que es va allargar encara una bona estona. Primer va sortir un dels funcionaris demanant per l’enterrador, a qui el Supun ja havia anat a buscar. La cosa feia bona pinta, si demanaven per l’enterramorts és que potser hi hauria enterrament. Però no es podien confiar, aquell era un cas molt especial i valia més no anticipar conjectures.

Les tres persones van eixir enraonant amb indolència, estava clar que l’important s’ho havien dit dintre, una d'elles conduïa el carretó amb les neveres. La família en ple els acompanyà fins la porta, acomiadant-los desprès de ser convenientment obsequiats. L’enterrador va regressar a la masia amb la família, i ja quan els tenia a tots reunits al rebedor, els va fer saber que els "rapinyaires" vindrien pel cos abans de mitjanit, però que tal com ho havien vist i per consideració, degut les particulars circumstàncies, excepcionalment no obririen la caixa. Llavors els hi entregà la copia signada de les ordenances oficials, en què s’obligava a requisar el cos en tots els casos similars. Disposaven d’unes poques hores per efectuar els arranjaments necessaris, lo ideal, els va dir, fóra una persona de confiança, millor que no pertanyés a l’àmbit familiar, l’ajudés en les labors oportunes per canviar i traslladar al cadàver, ja que gracies a la magnanimitat dels funcionaris podrien enterrar el fill d’acord amb les seues creences, sol era menester espera un temps prudencial per a què tot tornés a l’estricta normalitat. Es van ficar d’acord sobre procediments, serveis, honoraris, etc., amb una premuda de mans amb el cap de família ho segellaren.

EL Modern Espeleòleg. II

         El modern espeleòleg estaria més a prop de les ferreteries que no pas de les grans superfícies dedicades a l'esport, o dels grans basars muntanyencs, on Monsieur Hurlot es perdria com en una interminable galeria de línia blanca.

        Preferirà, el modern espeleòleg, establiments com cal, de tracte directe i confiable, abans que les botigues generalistes, sobretot si té tendències que requereixen tecnificació, com la topo, la foto, la geo, la bio, la meteo, els socors...(n'hi han tantes), més i tot si té vocació espeleosub, una activitat clara a l'especialització que li omple d'unes possibilitats inimaginables fins ara.   

Foto: Jaume Pedrós.

        Més a la vora de la gent que viu de la muntanya i que hi treballa, que no pas dels diletants que les omplen els caps de setmana, amb els quals haurà de coexistir amb modèstia. En el seu múltiple traginar per les serralades, coneixerà tot tipus de persones, com el que trobem recorren de punta a punta la serra que portem explorant anys, cofoi de completar-la en una jornada i així no li cal tornar mai més, com si hagués anat a un restaurant on li han clavat una clatellada.

A.C.J. -----NOU (desè)

Els horaris mutaven, els treballadors menjaven a deshora les sobres que quedaven dels "fiambres" i pastissos, que les dones cuinaven a la nit per la gent que vindria a donar el condol l’endemà. El dol durava tants dies... venien veïns de tot arreu, s’hi atansava qualsevol persona que per allí passava, uns repetien o portaven als seus coneguts, altres anaven a afartar-se, la qüestió era complimentar a la família adequadament. S’hi van acumular tants: --L'acompanyo en el sentiment--, que no hi cabrien dins de la serra.

Els masovers foren segrestats lentament per la mort. S’establí en el recinte com ama i senyora, ordenant aquí i allà els actes dels seus hostatges, que en el passant dels dies van esdevindre una munió d’ànimes ensopides i incomunicades, incapaces de distingir la fisonomia dels visitants; tampoc dominaven que cara ficar-los. Evitant-se un mal tràngol, s’amagaven recloent-se, no en la seua feina, perquè ni ganes havia de treballar, es cobrien amb una manta i pelaven l’estona, exhaurides les ampolles de vi dolç i els cigarrets de xocolata. Les dones perdien pes i color. Esgotades es van oblidar de queixar-se, la malaltia les preparava el jaç, el maquillatge no ocultava les ulleres, les procurava una màscara lúgubre, una decrepita careta mortuòria.

Ni al sisè dia van arribar a immutar-se, reprenent-se l’empenta dels visitants, afavorit per l’inici del cap de setmana. Escandalitzant-se (cacofonies vers l’infinit) amb veu baixa, que és quan més greu sap, de la tardança dels funcionaris: que facin el que vulguin, que s’emportin a la pobra criatura si volen, però que deixin descansar a la família, si us plau! No hi havia llàgrimes, no hi havia fe, ningú es feia creus de l’accident, el difunt no es visitava. Obligats, els homes es van tornar a mudar, escampats seien esgotats cap cots per les escales. No s’hi cabia. El diumenge la mort ja és va fer amb les visites, que romanien hores i hores... i quan sortien se l’enduien amb ells per dies i dies. Dos treballadors van plegar el dilluns a primera hora. Se’n anaren deixant al patró plantat amb la impotència de substituir-los d’immediat. El Supun, que havia finalitzat el contracte i que continuava a la granja quasi com a favor personal a l’amo, no es va veure en cor per a marxar, patint com els altres la decadència física i moral en tota la seua expansió, perdent la plaça de netejador de camins en la brigada de la que des de feia anys formava part, en una de les valls de la serra, una feina anual segura que mai més va tornar a recuperar. 

 

A.C.J. -----NOU (novè)

El noiet reposava en un jaç, que van arreglar en una buida dependència en desús propera al pati interior. El metge l'intervenia amb un equip d’emergència dels que duien a l’ambulància. Ell mateix va suggerir l’opció més favorable per a tots plegats, d’atendre al xaval en el domicili familiar, davant la possibilitat, Deu no ho volgués, que se’ls quedés durant el viatge al poble, o encara pitjor al dispensari, amb lo que allò significava. El cor del noi bategava dèbilment, la transfusió ràpida que li estaven aplicant per reposar-li la sang perduda es vessava pels talls encara oberts. El cirurgià es desanimava, se li diluïen les poques esperances que encara tenia, cosint la destrossa del braç, i suturant el costat punxat del noi, només esperant un desenllaç: l’assistent elèctric va decidir que l’accidentat era irrecuperable, immediatament deixà de mantenir-li les constants, tallant el subministrament del cirurgià.

Per complimentar el Certificat de Defunció Irreversible, a més de l’informe de l’assistent elèctric, calen la firma de tres testimonis independents, denominats d’alta qualificació. Lo ideal seria un jutge, però en el seu defecte el Delegat de zona, amb el sequier i el cap de pastors són suficients per aconseguir l’aprovació del funcionariat funerari oficial del poble, acompanyat, això sí, pel vist i plau dels enterramorts segellant tota la documentació ha presentar, conjuntament amb la declaració de l’assistent elèctric sobre l’estat d’aprofitament i l’extracció de vísceres, òrgans i teixits efectuades al cadàver. Al cap d’una mig hora es remet a l’oficina del registre de defuncions, aquesta envia a un dels seus operaris per realitzar la inspecció ocular del cos. En procés de rutina, la visita al vetllador familiar es fa en la mateixa jornada, i per la nit el cadàver ja és transportat amb la furgoneta frigorífica vers al punt de recepció. En els casos de resultat negatiu, en què el deteriorament per excessiva antiguitat dels components, malmesos per verins químics, o amb despeses superiors als ingressos, els operaris respecten les tradicions de la vetlla i la revisió l’acostumen a efectuar instants abans de tancar la caixa. En lo que respecte al cas del vailet o similars, mai la inspecció es duia a terme abans de com a mínim dos o tres dies després de rebre el Certificat de Defunció i de forma talment arbitraria i imprevisible; podien arribar a qualsevol hora del dia o de la nit. Havia camins que trigaven més d’una setmana, no se sabia. Mentre tant, la família es comprometia a conservar el cos en perfecte estat fins al moment de la inspecció, les quals, quasi indefectiblement, acostumaven a requisar el cos.

El cadàver duia ja ulls de vidre, i una costura artificial li tapava l’epidermis en els trams visibles. En atmosfera controlada les restes del difunt esperaven superar els tràmits burocràtics, a la mateixa dependència, transformada ara en cambra funerària. La família va preparar-se per una llarga vetlla de diferents tongades d’intensitat. En previsió d’esdeveniments: esperaven el fort de les condolences en el transcurs de les trenta-sis primeres hores passades des de l’anunci de l’òbit. Mare i tietes del finat paraven el primer cop fent corre les seues ments en els preparatius culinaris, en l’ornamentació de la sala de visites i en l’atenció als familiars i amics congregats. El pare i la resta d’homes feien guàrdia palplantats davant l’habitacle mortuori, fent corre les seues ments preguntant als assistents per persones comunes oblidades en el temps. Suportant la duresa dels colls de les camises o les sabates de mudar. Però, per ells el destorb no va durar ni molt menys les trenta-sis hores previstes, ja al segon dels matins tots es van anar dispersant, reclamats per les seues ocupacions, que en el cas d’una granja no podent esperar, els animals han d’omplir el pap cada dia. 

  

A.C.J. -----NOU (vuitè)

L’endemà canviaria l’aigua i renovaria les flors, l’endemà la seua fragància es confondria amb la primavera. Li mesurarà el contacte del sol sobre la pell, una escalfor creixent que l’endormiscarà entre punts lluminosos. Els primers dies els calmants li ampliaren les sensacions, fent-lo albirà un rectangle immensament cruspit pels grans pètals violacis i pels pètals blancs nerviosos, rere ells sorgien persones indefinides, confonen les faccions, les corones o els pistils. Ara, després ja no, els pètals com a molt es traslladen de la taula a les rajoles puntillistes del terra, o com a molt, molt, se’ls deixa ella, la infermera, en el va i ve matinal dels gerros de coll ample, romanent imprecisos en l’aire per dies i dies, creant en animació quasi quasi, imperceptible, un collage mòbil, manat per les minses corrents d’aire, perdudes a les juntures de l’edifici. I les ombres dels pètals suspesos enfosquien l’envà, el foradaven també. Però ell resta quiet al costadet positiu del filtre, espantant-se quan se’n recordava que una força torrencial el podia espentejar a l’altre costat del sedàs. I aquella dona, que per ell era sempre la mateixa, donant-li el menjà a la boca, donant-li un llit net cada matí, donant-li les flors que pintaran l’atmosfera de pètals. Pensava que anava aprenent a controlar les ombres, fins que inevitablement apareixien una tarda a una precisa hora, i una altra a una altra. Amb la previsió, quan es va aixecar el primer dia en què començà de nou a aprendre a caminar: s’esvairien les ombres dels forats. Els pètals reposaven sobre les rajoles puntillistes, quasi no disposen de temps per surar per l’aire, pesaven molt, i aquella dona petita i grassoneta, rabassuda, pensaves que deia un amic teu, aquella dona et restaurava les flors consecutivament tots els matins abans d’esmorzar. Ventalls estriats posats cobrint-te les parpelles. Miratge d’olors, decantació de colors olfactius, escalfor d’artifici, vibració, conjugació femenina guarint la ferida, regeneració sensitiva amb l’olor dels pigments del dia. Receptacles de memòria, alentides costures repicades mil vegades, no fen malbé el teixit, ans al contrari, brodant el desert.
         La infermera cuidava tres fills propis. El seu home, d’hàbits nòmades, no li va saber greu acceptar la seguretat d’una suplència digna. Una nova situació que d'inici l'incomodà, que a la vegada va aprofitar per repudiar-la definitivament, així alliberant-se de l’únic lligam amb els fonaments, i gaudir, per fi, completament dels desplaçaments, sense l’obligació de regressar al menys un parell de cops cada temporada, a casa de la dona, que continuava preferint la constància i l’esforç quotidià d’una feina fixa, a l’imprevisible, per molt joiós, dolç i torbador, quasi fins l’extenuació, amor pel seu marit. Fatalment les roses es panseixen a la florera de ca la infermera, però això ara no ve al cas.

A.C.J. -----NOU (setè)

Orquídies rodaven d’habitació en habitació. El vestíbul de l’hospital recollia flors poques hores abans de marcir-se, i els residents que volien flors a bon preu per un temps ben definit, hi anaven a comprar-les; no cal dir que la industria de la flor se’n portava un bon tall del pastís del comerç local. Aquest enrenou entretenia al personal les primeres hores del dia, mentre el sol es decidia si sortir o no. Al capatàs li frisaven els rams de violetes, quan la infermera escollia aquestes flors, es ficava una jaqueta de lli a conjunt per sobre les espatlles. L’home no es va enamorar pas el primer dia que la va veure, encara sota els efectes de les drogues, sinó que va ser un procés lent i laboriós, latent durant tota la jornada, des de bon matí, quan les flors arribaven .

           Coincidint amb la segona fase de recuperació, inicià el periple de l’atenció correcta al pacient comú, a la confiança amable del pacient amic, i amb perseverança quasi tastà les mels del pacient estimat. Ella es deixava seduir, els canals accessibles, les barreres aixecades, quin mal li podia fer un flirteig passiu amb un tros d’home estàtic com aquell? I si a més li alegrava la vista... Espais subratllats per les flors del romer i de la sàlvia dintre d’un gerro transparent mig omplert d’aigua. Ell les mirava cercant les empremtes d’ella en la finor del modelatge del ram. Combinant les delies arrancades a l’oblit als paranys de les caixes de cartró; imaginava plantificar dos llargs lliris envoltats d’hortènsies, a joc amb les arracades; pensaments i una tulipa de tija esquerdada; margarides incomplertes com la dentadura del Supun, conjugades unes sobre les altres; anemones descasades, fulles surant, tamisant el gerro, pegades i doblades; un còdol de pudinga reafirmant el fons. El feix cremant els brots bords, ombrívols o solans, tacant la paret, apagant-lo del tot havent sopat, obligat a dormir, despertant-se desesperat per no poder enllestir una feina ben simple, freqüentment complicada i repetida cada nit. Progressant la convalescència: per apartar als bracers de la granja, inserint el personal de l’hospital, més endavant joves desconeguts treballant amb ell.

A.C.J. -----NOU (sisè)

  Sobre l’altell, els companys s’alternaven de dos en dos per mantenir dret al capatàs, que feia estona que havia perdut el coneixement. Tenien que aguantar-lo en una posició força fatigosa, i ja se’ls havia mig desplomat una vegada; de cap de les maneres volien escoltar de nou el seu esglai cavernós, esfereïdor; els havia aterrat. Fins i tot el pobre xaval malferit va entornar els ulls per darrer cop.

El practicant era una persona pàl·lida, jove encara, malgrat el seu aspecte envellit per la calvície que enarborava uns dèbils cabells arrissats, per unes blavoses bosses sota els ulls i per uns llavis exempts de color. Contradient aquesta subjectiva descripció, avui dia continua viu; ja té un parell de criatures de dos dones i manté una acceptable estabilitat emocional. Va pujar darrera el metge per l’escala fins l’altell, veient el panorama cap dels dos va perdre la continença ni va canviar de color. Duien l’uniforme carabassa, guants inclosos i l’equip d’assistència ràpida com a motxilla.

--Trèieu-li la roba, collons.—La precisa execució dels sanitaris superà als esgotats companys del capatàs.

Amb una passada d’un llapis groc va tallà el ganxo, i l’home va restar lliure. Després una vegada jagut, variant el reglatge del mateix estri, va separar la pell i la carn del capatàs i li extragué la punta d’acer, tapant la ferida amb un apòsit asèptic.

--Ramon, baixeu al ferit a l’ambulància i porteu-lo al Centre de Salut Regional. Aquí ja no hi podem fer res més per ell, necessita una intervenció de reconstrucció locomotriu.--

Ell ja no tornarà mai més, ja que s’enamorarà en el transcurs de la rehabilitació de l’empeltada, d’una infermera que li portarà flors cada matí abans d’esmorzar.

A.C.J. -----NOU (cinquè)

Va morir per la tarda, però l’accident va ser pel matí. El ganxo se’l va emportar per sota el braç, i no hagués estat res més que una bona punxada, si algú hagués aturat el motor en el tram que la cinta corre a nivell del sòl abans de desfonar-se, però no va ser així. En aquell moment ningú es va fixar amb el noi, sí que potser algú va veure que seguia la trajectòria de la cinta amb el braç estranyament mig aixecat, però es veu que no el van fer massa cas, només quan es va quedar penjat del braç xisclant, ruixant-lo tot de sang, se’n van adonar. Aleshores els hi va entrar el dubte: parar l’engranatge, o esperar que la cinta arribés a l’altre cantó de l’altell, llavors pondrien rescatar al xaval a peu pla. Eren tant sols uns segons, un trajecte de menys de vuit metres, a més a més el xaval amb l’altra mà havia aconseguit agafa’s a la corretja del sens fi, suportant amb el braç lliure el pes del seu petit cos.

Trigaren més a pensar que a parar la cinta i la inèrcia el va continuar arrossegant sense sentit, fins a quedar estrebat en un colze. Una nova casualitat de la vida, o de la falta d’ella, fou que tots els treballadors estaven al pis de baix o al mateix cantó de l’altell del percaç. Després de veure la lluita i la derrota d’un nen contra un motor, tots cinc van corre a l’escala de mà que pujava fins l’altell. El cos del nen encara panteixava patèticament segut sobre una politja. La cosa no tenia bona pinta, el ganxo li havia perforat la carn sota l’espatlla i li tornava a furgar el braç, la mà esquerra li penjava destorçada pels engranatges bruta de grassa. Calia anar amb molt de compte, era necessari alliberar al xiquet diligentment. Per fi, el capatàs va donar les primeres ordres, aleshores entre dos el van elevar un xic del seu seien i el capatàs va poder, resseguint el contorn del braç, extraure l’acer, i agafant-lo per sota les aixelles l’intentà carregar, mentre els altres, el prenien pel maluc i per les cames. Amb tanta mala sort que quan ja el tenien tots agafats disposats a traslladar-lo, el cap inert es girà tot solt, llavors mentre deixava una mà per subjectar-lo, es desequilibrà, i el maleït ganxo li va fer una profunda incisió a l’esquena. La sentida que va rebre va fer que deixés al primer ferit, que no obstant va poder ser aguantat pels companys, evitant que els hi caigués. Cridava per a què li traguessin allò de l’esquena, els companys van jeure al xaval sobre les llates de fusta i el van anar socorre, però veien que la ferida era profunda i estava molt prop de l’espinada, per més que l’home els supliqués i supliqués, no es van atrevir a fer res que encara empitjorés la situació, van pensar que potser fos millor avisar al metge. Les supliques van deixar pas als insults. Un dels treballadors se’n va anar corrent a enviar un missatge al dispensari, que estaven passant consulta al poble de baix.

El metge era un senyor ja gran, una infermera i un practicant l’ajudaven a estones perdudes. En aquell moment a la consulta, esperaven un nen amb la seua mare que li sortia sang del nas, i tres ancians que petaven la xerrada tot esperant que la infermera els hi preparés la medicació. El practicant practicava sistemàticament una cura a un jove que hi anava cada dia. Al seu despatx, el metge visitava a una senyora acompanyada per una altra que es queixava de cremor i restrenyiment. A l’instant que el missatge es va reflectir per la pantalla, ell i el practicant van anar al garatge del darrere per engegar l’ambulància, llesta les vint-i-quatre hores del dia, i encenen la sirena s’enfilaren cap a la granja del sinistre.

A.C.J. -----NOU (quart)

Són un cercle de cinc figures amb unes caputxes que els hi arriben just a mitja esquena. Ocupen un clar sota unes alzines joves. Un parell encara porten les mans descobertes, els altres aplegats, capbaixos, immòbils. La prudència del Supun ha evitat que ensopegues al bell mig d’un enterrament clandestí. El que ha de fer ara és intentar fotre el camp d’aquí, si pot ser amb més discreció encara de la que hi ha fet cap. Ell no vol embolics de cap mena... a veure si encara acabaran per pentinar al gat. Corren temps d’incertesa, des de quan és vist que el poble hagi d’enterrar els seus morts d’amagades, en camarilla i a corre-cuita, a més obligats a importar tècniques de llunyanes latituds, les quals són d’aplicació enrevessada i de resultats, segons han confessat els pocs que parlen del tema, horriblement sapastrosos. Teòricament els cadàvers són eixugats en assecadors secrets orientats a llevant, protegits contra les aus rapinyaires, per ser posteriorment momificats (simplement els embenen) abans de transportar-los als fossars clandestins de la muntanya. Hi ha unes plataformes a uns tres metres del terra fetes de fusta, disseminades pels vessants, estan camuflades amb fulles, perquè no es puguin veure de lluny, però jo no haig vist mai cap cos allí. Al Supun no l’enganyen, ell sap que als assecadors naturals d’embotits, han fet un racó que lloguen a bon preu als enterramorts, sinó de què, l’ostentós lucre que ha remolcat la d’habitual mísera subsistència dels seus propietaris? No serà perquè, com algun pocapena diu, han començat a cobrar la R. E. N., no! Endemés als forats del cementiri sols hi sepulten cossos vells. Ja és mala sort, ahir aquell carallot, i ara això. Únicament als més íntims els hi és permès conèixer la tomba del finat, el món sembla que giri al revés.

El fill d’un amo pel qui el Supun abans treballava, perquè últimament ja no s’hi atansa per allí per a res, va morir una tarda després de ser arrossegat per un ganxo imprudentment desentortolligat, que voltava boig d’una de les cintes transportadores de la granja familiar. Mai havia passat res, i feia mesos que estava així. L’encarregat sempre deia que sinó el tocava ningú, no havia perill, ara, aquell xaval ja era propens a prendre mal. De petit gastava les existències de la farmaciola del mas, sa mare cada setmana que baixava al poble ja sabia on tenia que anar. En fer-se gran, de seguida es va veure que no era bo per estudiar, n’hi ha molts que no són bons per estudiar, i no passa res, treballen en feines manuals, i amb poca perseverança que li fiquin, als pocs anys d’aprenentatge ja obtenen un grau de capacitació professional força apreciable, alguns d’ells acabaran desenvolupant una mestria en el seu ofici. Per ell en canvi, la curtedat de llums va ser la seua sentència de mort. Aquell noi era una micona indisciplinat també, sempre tenia el cap a un altre lloc, no parlava gaire i tampoc no era molt afectuós a casa, ni es feia massa amb la gent.

 

A.C.J. -----NOU (tercer)

Li agradaria dormir acariciat per l’emmirallat verd, calentet sota les mantes, però no hi està habituat. Hagués pogut encendre el foc, al meu país el primer que es lleva encén el foc.

Te, formatge untat amb pa torrat, s’ha fotut per esmorzar. S’ha cordat les botes hi ha fet via, camina airós, accelerant el pas per escalfar el cos. Els pantalons li cauen amples, quan se’l ha vist camina una vegada se’l reconeix per tota la vida: les cames li van unes dècimes de segon en avanç del tronc, el coll rectifica la posició de la testa perpendicular al terra, ja que sinó caminaria amb la mirada elevada en excés, a pesar d’això no mostra un aspecte desgalgat, la compensació de defectes dóna un conjunt prou aconseguit, amb un toc de no sé què, que és el que realment el personalitza. Res d’extraordinari, tothom és diferent en ell mateix, tampoc la gent perd el temps fixant-se, tan con estan les coses; l’equidistància proverbial que diuen els entesos, o és proverbial quiescència, ara no estic segur del tot.

Hores d’ara el Supun ja camina pel camí ral, si continua amb aquest pas, arribarà al primer poble abans que els nens comencin a escola, més farà si trenca per una de les temptadores dreceres que s’exhibeixen aquí i allà. Sols ha calgut dir-ho: les dreceres són una mica arriscades sinó les coneixes, de seguida els arbres es mengen el senderó, quan no, les falses traces fetes per la gent que s’ha perdut abans que tu, et menen a l’enclotada d’una barrancada closa o a una llisera penjada. És difícil perdre’s del tot, però no costa gens encigalar-te i acabar consumit per la possessiva abraçada de la vegetació lacerant, sinó pregunteu-li a qualsevol infeliç que s’hagi immers en un tram de bosc enteranyinat de lliga-colls. Molts es pensen que guanyen temps tallant pel recte, en comptes de continuar per l’assenyat camí ral, tradicionalment trepitjat pels incomptables peus d'ancestrals generacions. El Supun ha començat prenen una drecera clara, després s’ha anat animant fins que s’ha complicat la partida per una fondalada dominada pels roures, regentada per uns teixos enormes i opulents, que l’han ensenyat una carbonera abandonada, on s'ha apercebut d'unes petjades recents. Les rastreja, primer alegrement, després amb cautela, no sigui que és tracti d’uns malfactors, perquè la seguida agafa la direcció del camí ral, se’n va pel marge oposat, a més a més les empremtes cada cop són més difícils de veure... però ja sent, no massa lluny, l’enrenou d'unes persones, encara ocultes per les branques.

 

A.C.J. -----NOU (segon)

--Tranquil mestre, que ja marxem.-- El Supun manté la calma, arreplega les seues pertinences i les fica al sarró. L’altre encara no s’ha recuperat de l’esbroncada i resta com petrificat, tan sols quan veu que el veí es carrega el sarró i fa per marxar, recull d’una esgarrapada i se’n va darrera. A fora veu al company infractor. 
--Que noi, saps on passar la nit?Triga en contestar, amb el cap busca a la carota d’entre la foscor: --No.

--Se’n ha anat. Venint haig vist una borda, penso que estarà en condicions, sinó haurem de buscar a prop de les pletes, però estan massa lluny.-- El Supun comença a caminar, a les poques passades es deté i es gira: --Què vens? A mi m’és ben ve igual, com tu vulguis.-- El silenciós company el segueix. 
Al cap d’una estona davallant pel senderó, amb el Supun més confiat, havent reconegut els topants després d’un parell de cruïlles dubtoses, reprèn la xerrameca: --A mi no em faria res dormir sota una alzina, ara, la rosada ens deixaria ben xops, després et fan mal els ossos tot el dia.--
La borda presenta una teulada vegetal, una porta exigua idèntica a totes. A l’interior el petit foc a terra al fons i un parell de catres separats per un espai d’un metre d'amplada. Tosques prestatgeries amb uns pots rovellats, el terra de terra, un plàstic blau separa els tronquets a mena de bigues de les branques de boix del sostre.

--A mi em diuen Supun, si hem de passar la nit junts...--

--A mi em diuen Rascat.--

--Has vist aquell paio? És un penjat, no sap ni que dimonis fa. No sap el que guarda, el poca-solta es creu el guardià de ves a saber que, bajanades de vells, les petjades dels que fa temps que van marxar guarda, ja és mala sort ensopegar amb un paio així.-- Va parlant i tallant trossos de pa amb la navalla, que combina mossegant una llonganissa seca de pam i mig. El Rascat és arrupit apartat del foc.-- Tens son? Per mi no facis.--

--No encara és d’hora.-- I es clofolla com un cuc sota la manta.

Està fotut de fred i es fot a dos quilòmetres del foc, ara, ja és prou grandet...-- Rascat és tant bon nom com qualsevol altre, jo no l’havia sentit mai. --El mètode d’expressió és sempre el mateix: frases tallades accentuant i precipitant el final: --Que et porta per aquest sector? Sí a tu! si em vols contestar?

--Estic buscant un home, un que li diuen el Llardós.

--El Llardós, aquell poca feina, en algun bar el trobaràs.-- Talla una poma amb la navalla i se la menja punxada en ella.--Aquell no fot un pal a l'aigua, sempre va fent el palangana, s’ajunta molt amb un altre paio, un tal Safatans, una bona peça també, ja et planyo si tens falta d’ells. No deixis que t’enredin, ells i els seus negocis ocults, però potser arribo tard, potser treballes per ells?

--No, el busco perquè m’han dit que em pot ajudar.

Se’l mira amb tot l’escepticisme que el seu rostre és capaç de demostrar: --Ajudar! Vigila que no et fotin els calçotets portant, ajudar! Coneixia uns quants paios als que van tractar d’ajudar que dius tu i cap se’n va sortir. Si et donen feina és per a què ells s’emportin els guanys, si et deixen virolla és per collar-te les entranyes amb visos de ferro i si avui t’ajuden l'endemà t’ensorraran. Rascat, pel teu bé no te’n fiïs.--

--Me n’haig de fiar pel meu bé, no puc fer més.

--Així estàs ben fotut, no més et faltava el tarat aquell, d’abans. Tu saps que per a malandrins com ells, no ets res sinó els hi fas menester. T'explicaré: un cop, fa uns anys em vaig trobat al Safatans amb la seua furgoneta aixecant pols per una pista, jo anava caminant com sempre, a mi ja em coneix ja, però quan me’l trobo al cafè no em diu ni hola, llavors quan va arribar al meu costat va parar la furgoneta i em va dir si hi volia pujar, a mi encara em quedava estona llarga per arribar a puesto, però no em va fer falta pensar-m’ho gaire, si hagués set un altre a bodes em convides, però ell? Li deuria el favor tota la puta vida, això anant bé. Aquests elements lluny de la roba, jo no vull parlar, però haig vist coses molt estranyes.-- El vi li rega la gola seca, suposo que us podeu considerar afortunats, molt poca gent a sentit al Supun parlar tanta estona seguida. --No te’n fiessis pas.--

No és fàcil d’ubicar aquest paio, és dels que la vida decanta com li dóna la gana, però no sé si està plomat o desplomat, si pertany a les persones que se’n surten o de les que no, dels que els hi cau una codina al peu i els hi fa l’efecte que els ha caigut una llosa de granit com aquell que no vol la cosa, o dels que estan plomats a l’inrevés com el carallot poca-solta de la cabana, bona pinta feien aquelles tupines, malparit, aquest s’ha quedat blanc com una fulla de paper, aquest paio no és de per aquí no, i buscant al Llardós, molt desesperat s’ha d’estar si el busques és perquè et deu alguna cosa o per què estàs emmerdat amb ell fins al coll, no sé que és pitjor, no té pinta de ric, sinó que fa creuant la serra pels corriols? Els negocis del Llardós sempre són a peu de carretera, un dia aquí l’altre, uns quilòmetres més enllà, en un revolt de les pistes de connexió, però mai dalt a la serra, amb la panxa que se li està fotent, i l’altre quatre pèls, en aquell a tots els bars el veig al costadet del Llardós xumant com una esponja, amb les galtes que se li cauen igual que un gos vell, no sé qui em va dit que estan ficats en el negoci del transport de carn fins el desvio de l’autopista... va ja està bé que els donegin a tots que és hora de dormir, hòstia a aquest paio sembla que se li han desconnectat les piles, no se’l sent ni respirar, deu d’estar malalt, té la llengua molt blanca, malament sinó menges, ep! ja està bé, a dormir d’una vegada.

La llum verdosa il·lumina el sostre de la cabana, esfumant-se abans de tocar terra. Els moviments del Rascat han tret del seu son al Supun, li molesta, però també hi està acostumat.

--Ja te’n vas?--

--Sí.--

--Si que tens presa, no vols ni esmorzar?--

--No, haig de marxar.-- Li manca fica’s la gorra i els guants per obrir la porta.

--Saps on trobar al Llardós?--

--Ja el trobaré.--

--Ves amb compte Rascat.--

--Gràcies, ho faré.—Se’n va.

A.C.J. -----NOU (primer)

A les serralades els nòmades transiten dia i nit, sentint els seus cicles vitals com els ocells fan, però a diferència d’ells, el nombre d’individus no és determinant. Aquest vespre han coincidit en una cabana dos personatges solitaris, als que la nit ha sorprès en un paratge ni lluny, ni a prop d'enlloc. L’un és un home de marcades entrades en uns cabells ja grisos, el front solcat a mitges entre el sol i el vent, la talla normal tirant a baixa, la dentadura alternativament incomplerta. L’altre aparenta menys anys, també du els cabells bastant llargs, ha entrat a la borda quan el primer ja hi era i s’ha contrariat. Després s’ha instal·lat en un racó desplegant l’estoreta, estirant-se sobre. L’home més menut ja té el foc encès, seu en un bocí de tronc mirant-se les flames.

--Noi, vine cap aquí que t’escalfaràs.-- Aixecant la veu cap al final de la frase.-- Que dorms ja?-- Insisteix.-- Val més que et tapis si vols dormir.--

--No, estic bé.--

--No sopes? Si no tens menjar aquí n’hi ha.-- No contesta. --No ets de per aquí tu?

Obligat per les consecutives preguntes, s’incorpora repenjant el cos a la paret de pedra.--Estic bé, ara no tinc gana, vaig néixer en un altre departament, però fa mesos que rodo per aquest sector.--

Aquest sector? D’on haurà sortit aquest paio? Aquest sector! --Tampoc vols beure? Encara queden uns quants tragos a la bota.-- La busca i se l’ensenya, moinet-la amunt i avall amb l’avantbraç, tampoc rep cap resposta.--

--No gracies, porto aigua.-- Per fi contesta.

No vol res, no m’agrada gens la gent que no vol res. --Com vulguis.-- Primer s’esclareix els cabells, després es dóna un sonor cop a les cuixes amb els palmells de les mans, seguidament es lleva dirigint-se a la porta, l’obra i surt a fora a pixar. Quan torna veu al company amb la mateixa posició, però amb les cames estirades. --Comença a ser l’hora de preparar alguna coseta.-- Acuradament inspecciona les lleixes de la cabana, obrin i destapant pots.-- Segur que encara no tens gana? Hi ha ametlles, mel, tupines plenes de costelles de porc i de llonganissa, formatge i una mica de xocolata. A més del que porto al sarró.--

--Gracies, però ara no em ve res de gust.--

--Ni mai, més me’n fotre jo.-- Aquest element respon al nom de Supun, és un ésser d’hàbits solitaris que treballa per amos als que no amoïnar una, més que notable falta de destresa professional, en canvi aprecien la fidelitat laboral, la dedicació absoluta i les limitades pretensions econòmiques. Se suposa que en aquests moments es troba de trànsit entre feines, ell no acostuma a fer treballs de temporada, pel que no el podem considerar com un nòmada corrent, ni tampoc com un treballador sedentari dels que viuen a les seues cases amb fonaments. No li agrada fer cap cosa que no l'hagi de fer per obligació o necessitat. Si és a punt de menjar és per què té gana i encara que podria passar amb ben poc, el seu estomac li permet arrasar amb tot el que troba, més si és de franc, tampoc li fa res de sopar sol. --Segur que no vols res?-- Torna a preguntar-li, ara que el company s’ha començat a moure i fa com si es preparés el jaç.

--Qui cony sou vosaltres i que foteu aquí?-- Un visatge brusc, d’imprevista presència, ocupa com si d'una carota es tractés, el lloc enfosquit sota la llinda de la porta, escortada per una veu greu amb inflexió severa que retrone per les quatre parets. Cap dels dos personatges no l’havia advertit, i estava allí envoltada de nit, esperant una resposta mínimament satisfactòria, impacientant-se: --Esteu en dificultats, teniu algun problema seriós? Perquè sinó és així, no teniu cap dret de pernoctar-hi, aquesta és una cabana d’empara i salvament, reservada per a persones a qui els atrapi el mal temps, patissin una indisposició física temporal o alguna mena de mancança operativa que els obligui a restar immobilitzats—La lliçó sí que se l'ha aprés bé, el barrut. --Torno repetir una altra vegada: esteu vosaltres en algun d’aquests suposats supòsits?.--

--No.--Suposadament.

--Doncs així ja podeu fotre el camp, m’heu fet pujar a mig sopar, des del mas, com ànima que s'emporta el diable, amb la sopa que encara em puja i baixa, per comprovar si passava res dolent, i em trobo amb un parell de desgraciats a punt de fotre’s els queviures que la gent de bona fe ofereix voluntàriament per a guarir als viatgers necessitats. A mi se’m cauria la cara de vergonya, gosar a tocar el que a un altre li farà menester.-- Els mira amb ulls dus com a cigrons abans de remullar, i les faccions tibades com una carxofa gebrada, de les ombres sobresurt intermitentment la punta platejada d’un llarg bastó. --Jo demà haig de matinar, cosa que vosaltres no enteneu i no teniu, perquè entendre, marxeu immediatament sense tocar res sinó voleu que informi a l’autoritat de la vostra negligència, lladregots! Una infracció d'aquest tipus us costaria ben cara, però teniu sort de què estic cansat i ara per ara sols desitjo no tornar-vos a veure mai més.--

A.C.J. -----VUIT (novè)

L’Elsa ha preferit allargar uns dies l'estada al monestir. A mitja tarda, quant la Bea i el Marià han arribat al poble s’han trobat una gernació omplint el carrer. El primer que han fet ha estat demanar un te seguts al menjador de l’Hostal. La Isabel no hi era, els ha servit el mateix noi de recepció. Juntament amb ells, una altra parella silenciosa pren uns refrescos mentre consulta un mapa i unes guies. Després d’arreglar-se surten a fer un vol fins l’hora de sopar. Un gran autocar desallotja momentàniament el carrer. La parada és davant d’una de les fondes, una munió de gent davalla ràpidament del vehicle, un parell de mossos pujats al sostre reparteixen els equipatges, substituint-los pels dels nous viatgers que reemplacen en major nombre i volum als anteriors. Els darrers s’arrapen als agafadors exteriors, aconseguint col·locar la puntera de les botes en l’últim esglaó. Amb pesadesa arranca l’autocar, tapant de soroll el carrer estret. La parella el veu partir, amb l’alegria de les cares dels passatgers penjats dels estreps acomiadant-se del poble.

Uns senyors malfaixats es botonen les camises, se les fiquen per dintre els pantalons i traient unes jaquetes primes de llana de les maletes, se’ls sent comentar: --On voleu dormir aquesta nit nois?--. --No coneixeu res que estigui bé per aquí?-- .-- Home hi ha unes quantes fondes que estan bé, podem anar a mirar. --.--A mi qualsevol cosa m’està bé.--.—Sí, però que hi hagi servei de toc-toc.--.--Això no cal ni dir-ho.--.--Hui, potser serà una mica difícil en un poble tan perdut com aquest.--.--Res deixeu-me a mi, sol cal preguntar a la persona adequada.-- El personatge abandona als companys i marxa carrer avall.

Bea i Marià prossegueixen quasi en silenci. No han parlat massa des de què han tornat del retir monàstic, allí dalt tampoc, contínuament gaudien de la companyia de la instructora o sinó de l’Elsa; o estaven amb altres o estaven sols.

Ocupen la taula reservada del menjador. La parella dels mapes se seu a la taula del costat, van pel segon plat i encara no parlen. Els que més soroll fan són la colla dels senyors que han baixat de l’autocar, parlen dels negocis o de visites i de l’anunci d’un nou material descobert que permetrà reobrir antics projectes aparcats. La majoria semblen entusiasmats amb la noticia, però n’hi ha un que mostra certa desconfiança sobre la vigència actual dels vells plantejaments, en una societat abocada, segons ell, a un canvi profund. Els conservadors més convençuts, argumenten què per molt que arribi a alterar-se l’ordre social, els fonaments de la comunitat persistiran serenys. --Com pots parlar de fonaments en un lloc on no n’hi ha.-- Li contesta l’escèptic. --Precisament per això, perquè un sistema rutlli, ha d’haver un altre que no funcioni, o que funcioni a l’inrevés.---És la famosa llei de la compensació, s’aplica per qualsevol circumstància vital.---L’equilibri, ja ho deien els clàssics.-- Els partidaris de l’opinió general es recolzen els uns als altres.

A ells no lis ve de gust parlar, es dirien coses que en aquest moment no volen escoltar. El seu vincle ja ha superat ja la cota més alta, i creuen què difícilment recuperaran la comunió aconseguida fa uns dies tan sols. Ves a saber si fins i tot no es pregunten si realment va ser tan important per a tots dos.

El Modern Espeleòleg.

          De vegades en algunes sortides, com al Montsant o qualsevol zona de treball, tan metòdiques elles, toca el que toca; hàbits adquirits, no per això desdenyables, ans al contrari: passar a recollir als companys pels pobles, esmorzar al mateix lloc, la ruta apresa, l'aparcament, el senderó, el torromper, la burxa del camí, les arrels, la drecera, les cingleres, les lliseres i els tormos. Tant de mètode obliga a la ment a reaccionar, esbargint-se cercant embranzida entre l'enteranyinat de la imaginació. Llavors ens divertíem visualitzant guions cinematogràfics, sobre un personatge al que tibadament anomenaven: l'Espeleòleg. Una figura amb les seus peripècies en la espeleologia metòdica, especialment en desobstruccions obscenes en forats polsegosos de -20m, sense ambigüitats, un paio conscient del que es fa. En contrapartida dels reportatges heroics d'exploracions extremes, amanits amb espectaculars imatges de increïbles formacions i sonoritzats amb músiques tan solemnes com formals. Els coguionistes eren el Marcos i el Mateu, hi va haver una jornada prou entretinguda en la que van arribar a albirar les aventures del tan magne personatge a l'avenc de la Carrascla i el Forat del Il·luminats, un lloc ben agraït del Montsant prop del pla dels Corronyoners, després d'una ascensió fantàstica pels cairats del barranc de la Taverna.

  L'avenc de la Carrascla al bell mig d'un carrasquer, prop del plàcid turó on s'obre l'avenc dels Corronyoners. Un pouet a la boca, derivant en una exploració entregada, la ment escampa en recerques còmiques, però sobretot creatives de tan il·lustre personatge: l'espeleòleg. Tan ben posat amb la seua sistemàtica investigació i catalogació. Anaven superant passos a base de enretirar taps de pedres, més o menys potents, fins que t'enganxes en la definitiva, en la que al final desesperes, en la que et recrees, en la que t'expandeixes. Tu amb els teus companys, acabaràs el dia sota la turmenta que s'ha format mentre exploraves el següent forat, "els Il·luminats", xops, temps per canviar-te amb roba eixuta fotent-te un fart de riure, acotxats dintre la furgoneta, però això serà després, abans del tercer temps.

Avenc de la Carrascla, Marcos i Mateu.

Les ramificacions del tan ínclit personatge: l'espeleòleg, ha escatxigat epílegs d'articles. Els epílegs serveixen per això, per trencar la constreta disciplina en la relació de dates i dades configurades amb pulcritud i claredat, facilitant la feina del lector investigador, poc amic de giragonses i el·lipsis. Aleshores és quan el citem i ens repengem en ell, variejant en allò què és un paio que se sent a gust a fora estant--com fora de casa no s'hi és enlloc--, creant vincles amb el territori que li omple els narius de fragàncies, fins al punt que l'enyora quan no hi és. En un transit que li fa anar del desconcert a l'hora de veure's incapaç d'abastar una nova zona de treball, a la impaciència, el neguit, l'excitació, el brogit. Llavors és quan precisament ens servim del personatge per observar-lo en plena feinada, dotant-lo de les aparences d'un Monsieur Hurlot, encara que pugui sembla contradictori, i ens fixem en el seu peculiar modus vivendi. Les versions de la personalitat de protagonista acceptarien uns tocs a lo Antonie Doinel, o una barreja de tots dos, però nosaltres no marxaríem gaire més lluny. Examinant-lo com el personatge de Jacques Tati, en tercera persona, objectivament a certa distància d'antropòleg imparcial.

       Tot plegat sembla només que simple pròleg carregat en excés, desbarrant amb l'assaig sobre un espeleòleg fictici. Continuarem el proper dia amb les veritables vivències del modern espeleòleg.

Foto: Ramon Castella.

A.C.J. -----VUIT (vuitè)

En un primer moment el Marià va pensar, temorós, que havia penetrat sense saber-ho en un recinte de culte femení. Aquell que havia sorgit no feia pas massa temps en un Departament septentrional, estenen-se sorprenentment per tots els Departaments limítrofs, captivant tot tipus de seguidores dintre d’un ampli espectre social i cultural, seguint la doctrina de dos virtuoses il·luminades inaccessibles, que les seues sacerdotesses s’encarregaven d’ensenyar i transmetre a les selectes deixebles. Només unes poques superen les estrictes normes iniciàtiques que permeten l’ingrés al noviciat monàstic. Pels homes és un assumpte estrany a la seua natura, encara que el culte, mitjançant les cada cop més nombroses acòlites, s’ha infiltrat a l’interior de les cases i es veuen compartint les estances amb les icones de les líders, com uns objectes més afegits a la imaginària familiar. La discreció femenina en què es desenvolupa la pràctica de la doctrina els ha desconcertat quasi fins l’extenuació. El que ve a dir que en l’actualitat s’associa a un costum sectari femení més, que com altres als mascles se’ls escapa. Tot amb això, el sentiment de retruc va copsar al Marià en els primers minuts d’estada al recinte.

El Marià sol va veure dones a l’edifici, tampoc tantes: dos. Una de cabells rogencs i l’encarregada de rebre als visitants, que és la que els ha acompanyat durant la seua estada. Malgrat, o potser per ser una de les residents més veteranes, s’encarrega d’acollir les visites i ensenyar-los les senzilles dependències del monestir. A la Bea i el Marià els ha atès a la perfecció. La seua integració amb l’entorn és tal que pot parlar amb igual profunditat de l’assecatge dels diferents tipus de flors, com de la construcció d’una espona de pedra seca. La parella no se’n cansa mai d’escoltar-la, l’únic que han declinat la invitació de participar en una sessió de meditació comunitària. Disculpant-se, tot intentant trobar un motiu coherent, la Instructora simplement els ha tallat amb un: --no passa res, un altre vespre s’escaurà millor.--

--Som molt diferents, jo ploro quan escolto a Van Morrison, i ella plora escoltant Camarón. El nostre punt de trobada és Jobim, ens abracem escoltant Jobim.--

--Hui, a mi se’m cauen les llàgrimes sol que sonin els primers compassos d’un dels meus boleros preferits, "Tu me sabes comprender" del Beni Moré per exemple, i al Marià plora escoltant cançons, com "Un belle histoire" o qualsevol de similar--

El Marià es mira les dos dones estupendes i pensa que el millor que pot fer és deixar-les parlar, elles continuen.

--A ella la torna boja la poesia, i a mi que et vols que et digui, hi ha moltes vegades que no em diu res, en canvi els contes... no faria res més que llegir contes. El poble és un lloc excel·lent per bescanviar llibres, com hi passa gent de tota mena, els que porten llibres que ja han llegit els deixen i els canvien per uns altres.

--Jo amb la literatura no sóc gaire exigent, m’agrada el que s’anomena literatura de gènere, sigui quin sigui, mentre m’enganxi i em distraguí. El Marià si que busca coses molt concretes.

Dos residents arriben a la tolla, es despullen i se submergeixen en l’aigua calenta, repenjant els colls al cantell arrodonit de la roca, mirant cap al cel.
--Ella ha canviat molt des de què vam arribar, vas veure la marca de l’entrecella? Si alguna amiga seua m’hagués dit fa uns anys que la Isabel s’acabaria pintant l’entrecella, li haguera contestat que estava ben boja i que no la coneixia prou bé, i ves per on, mira-la ara!

Els dos monjos se’n van de seguida, tenen què preparar el sopar de la comunitat, amb un gest i un somriure s’acomiaden dels convidats, que pel moment no fan cap intenció de retirar-se.

--Tothom té les seues coses, les seues petites perversions, sinó no seriem humans. A mi m’encanta passar uns dies aquí dalt, però arriba un moment que ja m’agafen ganes de baixar, i de tornar a veure la gent i de fer l’activitat quotidiana a la que estic acostumada.

--La gent puja al monestir a polir els seus defectes?
--O a fer vida contemplativa, o ajudar a fer una feina determinada, o per estar sola. Hi ha molta gent que puja una temporada i torna a baixar, més de la que ets penses. Són pocs els monjos que estan aquí permanentment, sempre estan en moviment, van d’un lloc a l’altre.

--Jo reconec que de vegades sóc una mica punyetera. Saps el que faig de tant en tant, quan estic empipada per alguna cosa? Doncs entro en una tenda de luxe, em fixo en una cosa ben cara i començo a regatejar, sense cap intenció de comprar ni tant sols duc diners ni res, i quan aconsegueixo el preu que vull, dic que no, que no m’agrada l’article en qüestió i marxo. Això sí, tinc el propòsit de millorar, perquè als dependents els fas passar una mala estona i ells no tenen cap culpa. De totes maneres sempre cometo els meus delictes en les botigues més opulentes.

--És clar, si no no té gracia.—L’Elsa enfonsa el cap sota l’aigua, per tornar a parlar després d’uns instants de...-- No sé, però hi ha ocasions en què la dolenteria se’ns puja al cap i ens fa fer coses sense explicació. Jo quan vull punxar a la Isabel li dic que no està prou per mi, que em té abandonada, ara tampoc n’abuso gaire perquè a ella l'afecta molt i de seguida la domino. De vegades sembla tant desvalguda.-- Inerts suren els cabells, l’aigua ànega les orelles, el so és opac; enregistrant solament: la remor, el raig de la font rebotant abans de confondre’s.
Escoltant a les dones des d’una posició privilegiada, ell pensa amb els mals de caps de la feina. Antigament no perdia els nervis tant sovint, ni cridava als subordinats, tenia molta més paciència. Creu que és inofensiu, creu que ells ho saben i ho accepten, per molt que s’emprenyi i cridi tot enfurismat, després es calma i ja està, però tot amb això...


          "Tu me sabes comprender"   "Un belle histoire"