A.C.J. ----- SET (novè)

El Marcel espera a l’Estela llegint el diari en una taula del fons de la cafeteria amb vistes panoràmiques. Amb una indumentària esportiva, li ha xocat veure-la creuar la sala diàfana, amb un vestit blanc amb tonalitats blaves, coberta amb una fina jaqueta blau cel i perfectament maquillada. A l’instant ha percebut que alguna cosa no anava bé, una equivocació de vestuari podria fer trontollar la seua ofensiva. Instintivament ha realçat la seua posició prenen un tarannà alegre i informal, desistint d’admirar el conjunt de l’Estela, per altra banda impressionant, mostrant-se entre displicent i superficial. Ella li passa el llistat i per fi ell li demana si vol prendre alguna cosa, un cafè, respon. El Marcel pren un aperitiu desviant la conversa, quasi inexistent, parlant-li de la laxitud en què s’agafa els dies d’esbarjo, i que sol li venen ganes de no fer res. Al final comet un error demanant-li disculpes per la seua aparença; i llavors apareix la Isabel. La circumstància el supera, la Isabel no s’hagués imaginat mai a aquest parell compartint res, ni tan sols taula en una cafeteria. L’Estela en canvi reacciona amb tota naturalitat. Aixecant-se, s’acomiada del Marcel amb un ambigu: ja estarem en contacte, i s’emporta a la Isabel tot comentant-li que el taxi espera a la porta.

El taxi déu n'hi do, és dels que es fan dir: sí, senyor! Un xofer les obra les portes, per després introduir-se a la cabina unipersonal, aïllada del passatge. Les dos disposen de la intimitat necessària per compartir el trajecte, xerrant, llegint o utilitzar les pantalles de la manera que prefereixin. Però del que més ganes té l’Estela, és d'enraonar amb la seua amiga, i tocar el tema del Marcel és un reclam perfecte per avivar la curiositat de la Isabel.

-- Saps? Avui m’ha tornat a enviar un senyal el maridet escaldat, últimament no em puc queixar de com em van les coses.--

--Qui?.—

--Sí dona, aquell que em va contractar per a què li distragués la dona, quan li sortia un rotllet. Es veu que si passa més d’un mes sense veurem, no hi ha qui la suporti.—

--Deies que era una bona noia.--

--Sí, i ho és, a mi més d’un cop m’ha fet una mica de cosa i tot, i això que el paio continua insistint en què la maltracti més, per veure si així m’agafa aversió i m’oblida d’una vegada, però no hi ha manera tu, i jo clar, els serveis especials els cobro apart. No li surten cares ni res les copules extramatrimonials al pixa-brava, ja li està bé.

--Amb els sentiments no s’hi pot jugar, els sentiments són involuntaris, després, quan per desventura es desfermen, es tornen indòmits.--

L’Estela es refereix a un assumpte professional en el qual una parella estable i ben posicionada, es dividia per satisfer les esporàdiques urgències sexuals del marit. Ell, culpabilitzant-se, va incloure una tercera persona, l’Estela, a la relació. La presentà com una alta executiva de la seua empresa, pertanyen a una circumscripció veïna. En la seua curta estada a la ciutat, lliurats dels quefers facultatius, la van convidar a sopar. Com a dona desaparellada, l’alta executiva es va mostrar força agraïda. Aquella va ser l’única vegada que els tres van anar sopar plegats, després a ell sempre li sortia un impediment de darrera hora, corroborat per l’Estela, i les dones es vestien i sortien a sopar soles. Les instruccions del marit eren molt imprecises, ell el que volia és que la seua dona s’ho passes bé, i l’Estela tenia que fer tot el possible per a què així fos. De tal manera que una feina senzilla es va anar complicant gairebé sense que la meretriu se’n adonés. Quan sortien a sopar i després prenien una copa, les dos portaven una relació excloent, els altres inclús molestaven, així va seu que al poc temps les cites eren directament al domicili del matrimoni. Abans va ser l’espòs qui va sospitar el que passava, ell s’estimava a la seua dona; a un ésser enamorat no se li escapa quan l’amor canvia de direcció. Llavors en veure a la seua dona perdudament enamorada d’una bagassa, de seguida la va informar, pensant-se que ella podria solucionar el problema. L’Estela li suggerí que mitjançant qualsevol excusa tallés la relació radicalment, amb un canvi sobtat de destí de l’executiva n’hi hauria prou. Ell, que coneixia a la seua dona, no es va atrevir, decidint-se per demanar ajuda a un dels desembussadors mentals de l’empresa. El consell d’aquest element tenia la seua lògica: la dona estava enamorada d’una persona idealitzada, a la que en les seues curtes cites únicament percebia d’ella: respecte, estimació, amabilitat i adulació. La recepta per ell era clara: tenia que descobrir les parts obscures inherents a la personalitat de la persona estimada. La professional devia realçar al màxim aquestes “qualitats”, i desencadenar-les durant les seues “entrevistes”. L’Estela així ho va fer, canviant completament la seua actitud. Per començar utilitzà el menyspreu, la primera nit va marxar de l’habitatge a mig sopar al·ludint una cita més interessant amb una tercera persona. L’efecte resultant no va ser el desitjat, ans al contrari, la dona repudiada va caure en un estat d’ansietat, que el seu marit en una posició delicada s’impacientava a resoldre. La convivència de la parella s’assentava sobre callades mitges frases i mentides assumides. El desembussador era implacable amb el tractament, les visites de l’Estela augmentaven a l’igual que els seus atropellaments. Inconscientment, un cop des-tibà la sirga, enaltint d’esperança la seua enamorada. Però va ser l’última treva, des de llavors les vexacions van ser explícites dintre l’àmbit eròtic. Aquí sí que al menys van aconseguir trencar el ritme, malgrat tot la muller no hi pot fer res més.

--I aquests, d’avui els coneixes?--

--No, només per referències, ara després de veure el carro... no vull dir que les aparences ho siguin tot, però hi fan molt.--

--Només espero que veure’t seguda tant sol·lícitament al costat del Marcel, sigui l’única sorpresa de la tarda.—

--Aquell el que va boig és per fer-se una professional, jo ara per ara només l’estic temptejant. No et diré que no em diverteixi actuar com a blanc del seu desig, no, és tan ridículament graciós amb les seues maneres de conquistador seré i ben posat. Com a mi m’ha entrat pel tema artístic, suposo que això deu comportar una escenografia adient, és increïble. A tu per on et va entrar, per l’esport, perquè el tio catxes sí que ho està, o per la situació del comerç internacional, o per unes, suposades aficions poètiques?--

--No ho recordo, el que sí recordo és que era extremadament amable i molt considerat, sempre acabava les frases amb un: si tu vols, si et va bé...—

L’Estela se’n riu, està contenta, ha arrancat el primer somriure de la Isabel.

--No t’agradarà?—

--No! T’ho diria si hagués alguna cosa, no et sabrà greu que...?--

--No i ara.

A.C.J. ----- SET (vuitè)

Els núvols arrenquen d’hora el domini vespertí, el sol just arribat al zenit, és tapat. La gent ho comenta:-- Em penso que avui ens mullarem.--.—Per aquesta tarda es prepara una de bona.--. – Ja tenim aquí la primera tempesta de la temporada!--.—Oh! Però si no havien dit res.—El Marcel es troba finalitzant una sessió de piscina, sap que no hi ha res millor que presenta’s a una cita amb un aspecte fresc, els músculs tensats i l’adrenalina pujada per l’esforç físic.

A l’Ernest el ve a buscar un company de manteniment, vol que l’ajudi a muntar una pica al lavabo del seu pis. L’home, un ésser senzill, fa uns dies que li va darrera. Se li va despenja la pica en podrir-se els contraxapats que la suportaven, i ara ha aconseguit d’un ferrer amic seu del barri, uns escaires de ferro, però no és veu amb cor per a col·locar-los tot sol. L’Ernest no està tan segur de les seues habilitats, i tampoc li agrada gens aquell pis claustrofòbic, en un dels pitjors baixos destinats als escassos empleats residents de la urbanització. El seu no es pas més gran, sí millor orientat, vivint sol amb mínima impedimenta, sembla molt més clar i lluminós.
 El passadís és ple de coses, una damunt de l’altra, el menjador és tan petit que els mobles no deixen circular a les persones i a les cantonades s’apilonen caixes i més caixes. Ell, serà per defecte professional, no més hi veu nius de porqueria i focus d’infecció, si passés una denuncia al Delegat... cosa que no farà, apart de què seria totalment inútil. El quarto de bany és minúscul, tens que passar de cantó entre el lavabo i la paret, per accedir a la dutxa. I allí és on s’han de ficar els dos de genollons a treballar. Al menys, per la seua alteració olfactiva es lliurarà de les pudors que s’ha acumulen sota la pica en forma d’engrut, i tan sols esperen a què un inoportú descuit remogui les crostes per manifestar-se. Per no parlar de la suor de l’amo del pis, sol ha fet que acotxar-se per aguantar-li els ferros, per a què les gotes li supurin per tot el cos desprenen una fortor àcida, a la que els familiars de la casa acostumats, no noten. La dona, una dona també grossa, ha eixit a parlar amb una amiga en un banc del carrer. El seu fill, l’únic que viu amb ells, d’aspecte semblant a l’home de la seua mare, deambula amb calçotets fins a mitja cama obrin i tancant portes, al cap d’una estona s’atura a la porta de quarto de bany. La feina, encara que no massa agradable, va fent. El paio suportant part del seu pes al bastiment de la porta, engega una conversa masculina, a la que tant l’Ernest com el seu company no aporten gran cosa, es limiten a assentir somrient cortesament, a la vegada que collen els primers visos, n’hi ha un que no fa cap força per causa del tac que no s’ha expandit bé, aleshores tenen què traure una altra vegada el suport, i aguantar la pica a pes mentre l’Ernest col·loca un altre tac. El dels calçotets no es fica amb les tasques de muntatge i continua a la seua. No han passat ni deu minuts i ja ens hem assabentat que és casat, en repetides ocasions, i afillat, no més del que voldria; si d’una cosa n'està orgullós és de la seua prole, dinastia diu ell. Ens troben aquí una nova situació de primacia, respecte als dos homes que estan trepanant la paret per collar el segon suport, tots dos sense descendència.

--Tu ja pots dir el que vulguis, però lo que està clar és que no ets bo per procrear. Les dones ho saben, són femelles tu, els mascles que no serveixen no els trien, és la llei de la supervivència, jo crec que estem més prop del regne animal del que ens pensem, allí les lleis són clares i cruels: els forts viuen i els dèbils moren. Les dones no volen mascles que no els facin mal, elles saben que tampoc les sabran defendre. Mireu-me a mi, a mi quan una dona m’ha dit que volia tindre un fill, cap problema, a la primera tu, arribar i engranar, i després de seguida un altre, jo no fallo, i no m’ha importat mai l’edat, per més joves o velles que siguin mentre siguin fèrtils endavant va, no serà per mi que no he tingut més fills, sinó per elles que de seguida en tenen prou. Jo de prou no diré fins que la naturalesa em falli, nosaltres rai... ara això sí, jo als nins els vull conèixer i saber que són meus, allò de fer de pare de lloguer i no tindre ni drets ni obligacions...-- En aquest moment estan acabant d’encolar la pica al ferro i a la paret, l’Ernest ja fa estona que sua, l’acusació directa a la seua incapacitat procreadora no el pertorba excessivament, ell creu amb la llei kàrmica de causa efecte, el que pot representar que estuigui purgant accions pretèrites. El seu company té una veu suau amb un accent que l’endolcís encara més, és difícil sentir-li una paraula més altra que l’altra, per algunes persones passa per pusil·lànime, i per la part que li pertoca s’empara amb les complexes teories traformodianes de reproducció humana; tots dos estan contents d’enllestir la feina. El semental replega uns pantalons de xandall de la pila de roba neta, pren tres cerveses de la nevera i surten fora a beure-se-les. És l’hora a la què la gent normal se’n va a dinar, els residents omplen els acolorits passadissos de comunicació; a mitja cervesa ja han desaparegut. Llavors la senyoreta Estela omple tota sola el corredor, fent emmudir als tres homes.

A.C.J. ----- SET (setè)

Uns operaris esperen a la porta sud de la urbanització. Com cada setmana l’Ernest ja té preparats els paquets en l’ordre establert.

-- Em disculparà senyor Ernest, que em permeti recordar-li que els membres de la N.C.T. no tenen permesa l’entrada a les nostres instal·lacions.

Obra la comporta i la passarel·la del camió penetra en la sala des-classificadora de brossa. Els fardells, acuradament etiquetats, llisquen per la cinta transportadora. El xofer, un home gros de galtes plenes, fuma un caliquenyo repenjat al mur d’obra de la urbanització. Quan l’Ernest surt a l’exterior intercanvien unes rutinàries paraules, mentre els operaris en un parell de minuts enllesteixen el trasllat. Són dos renatos vells i un de menys vell. Un dels vells és el “Feo”, conegut rival futbolístic de l’Ernest. Amb el temps, l’aspecte dels renatos pren uns trets més feréstec: se’ls endureixen les ungles --que sempre porten mal tallades--, les dents és tornen groguenques, la musculatura pren una textura acerada amb unes venotes que els cavalquen per les articulacions, els cabells d’habitual curts, pareixen crins i els ulls que s’enfonsen sota unes fosques ulleres. No se’n surten en neteja’ls, sempre es veuen bruts. Llavors són destinats a feines de poc contacte amb el vius. Manifesta és la intenció del gènere humà d’afinar-se i polir-se perennement, i d’oblidar o arraconar qualsevol espècimen que els pugui recordar el seu passat fer.

El “Feo” és un veterà, es mira a L’Ernest però no gossa a atansar-se-li, fins que li dirigeix la paraula. En aquest moment ostenta una posició de supremacia, ja que el seu equip està matemàticament classificat per a disputar la fase final de la competició. En canvi a l’equip de l’Ernest li resten un parell de partits decisius per poder-hi entrar, sinó cauran a l’apatia dels partits amistosos amb equips amb formació, com el del Jean Jacques. Un d’ells el tenen pràcticament perdut, s’enfronten amb el millor combinat de la lliga, el campió dels dos anys que s’ha jugat. Se'n surt amb un comentari ben intencionat sobre què li agradaria tornar a jugar contra ell a la següent fase. L’altre li contesta que si així fos no ho tindrien tan fàcil, ja que podrien contar amb tot l’equip complert. Tot i amb això els van aguantar la primera part, assevera l’Ernest, amb anti-joc li replica el “Feo”, acabant per fer-li saber la seua teoria del partit: quan els mitjos enganxosos es van quedar sense esme per fer-los més faltes al mig del camp, llavors van vertebrar el seu joc directe i espectacular. Conclou dient-li que faci arribar les seues felicitacions al porter, després li desitja sort pel partit d’avui, l’equip del Feo també juga aquesta tarda, però ell ja es reserva pels partits de la segona fase, la bona, a començar en dos setmanes.

El conductor s’acomiada l’Ernest:--Fins la setmana que ve, si és que un renato d’aquests no em fot la feina. Jo ja ho sé, que no tindré tanta sort com tu maricón.— Pujant els estreps de la cabina segueix maleint la seua existència: --Tota la puta vida al camió, i això és l’únic que em deixen fer, i encara gràcies.--- Els operaris s’aposenten a les banquetes exteriors, sembla que enraonin entre ells, però el soroll no permet sentir la conversa. Total, deuran fer alguns comentaris futbolers d'escàs interès, que confondran a uns i als altres; un parla del partit jugat ahir al vespre i per l’altre és com si li parles del partit de fa dos mesos.

A.C.J. ----- SET (sisè)

La castanya Estela pren un iogurt de la nevera, li afegeix una mica de mel amb unes poques nous, surt descalça per la terrassa citant-se amb els darrers parpelleigs del capvespre. Gaudeix d'una estona per ella, abans d'anar-s'en a treballar. Un bon client la durà a sopar a un íntim reservat. Li convindrà vigilar de no excedir-se, si vol enllestir d’hora la feina. Potser fa massa temps que desitja complir, sense demorar-se més de lo estrictament necessari professionalment. Ella, per això, té molta cura de què no el client no se'n apercebi i quedi sempre content. Pensa amb la Isabel, mentre mira el vaivé de les persones pels patis. Li agrada sentir la remor dels seus moviments. Pressentís el moment en què apareixerà a la terrassa. Se l’imagina calmada, acostant-se-li per l’esquena, separant-li els cabells i fent-li un petó al clatell. Frueix del berenar descobrint escassament la boca. La nit cau com una fulla morta, i resta a l’obscuritat. Girant-se, segueix les llums de les estances de la casa. Quan es fixa a la porta de la terrassa, il·lumina zenital-ment la Isabel, una Isabel mudada, massa mudada potser.

--Me’n vaig Estela, ens veiem demà.

--Caram! Feia anys que no et veia amb aquest vestit, crec recordar... des de què van firmar el precontracte del pis.

--Vols dir? Mira avui m’ha agafat per aquí.-- Suposo que ella no havia pensat amb aquesta circumstància.

--Que et vagi bé Isabel, recorda que demà a primera hora de la tarda tenim feina.—Als clients els imposa troba’s amb una dona arreglada com una senyora, els hi recorda quan les seues dones assisteixen a una d’aquelles celebracions familiars, en les que tothom llueix lo bo i millor de l'armari. En fi, ella sabrà per què ho ha fet, potser també està tipa de ser un aparador ambulant.

La morena Isabel s’enfila a pas segur vers al carrer. Crida un taxi que parteix rumb a l’interior de la ciutat i seu amb l’esguard absent. La carrera és llarga, les insulses converses entre la central i els xofers la destorben, fent-la baixar a l'asfalt. És una passatgera d’un temps passatger, convençuda de la fugacitat d’aquests carrers i travesseres. El vehicle s’ha atura davant de la marquesina d’un gran cinema, ella baixa i hi entra.

--Si és aquesta la forma que aquesta xiqueta té d’afrontar-se amb els problemes de la vida... Déu sap que li procurarà el futur. El futur és a les seues mans i se’n va al cine. Deixa la feina plantada per una força major imprevista, com si aquestes forces avisessin alguna vegada. Jo no l’entenc, si se’n vol anar amb aquella paia, alabat sigui Déu, total, formalment amb l’Estela només són companyes de pis, ara l’Estela li dóna mil voltes, aquella noia si que val, i amb lo guapa que és... No creus Anselm que sortirà guanyant si la fosca de la Isabel se’n anés d’una vegada?—

A.C.J. ----- SET (cinquè)

Per Elsa, la que m’espera:

Tot just llegida la teua carta, i abans d’atrevir-me a treure’n cap conclusió mínimament encertada, et contesto. Perquè no vull que esperis més per mi, amor meu.

Primer t’agraeixo la teua sinceritat, per mi la sinceritat és el més important. La teua m’ha convulsionat tota. En aquest moment em sento com al final de la corda, en aquell punt previ a deslligar-me i saltar al buit, de saltar cap a tu. Em trobo en aquells instants necessaris de reflexió abans d'escometre el salt. Estic així com buida, tan psíquica com físicament, però creu-me: només tinc ganes de saltar.

Sempre em dius que admires la meua decisió i concisió, però me’n adono que només són paraules flonges al costat dels teus actes.

La nostra relació epistolar ha pres més profunditat que les simples paraules dites a la babalà, en les que quasi mai ens reconeixem i no les haguéssim volgut pronunciar mai. Jo no penedeixo de res del que t'haig escrit Elsa.

Ara em perdonaràs, necessito recollir les madeixes soltes, però et prometo que no trigaré gaire per carregar-me com tu, de valentia i definitivament desfer el nus que encara em reté fermada al passat. Espero que m’entenguis Elsa, només et demano uns pocs dies per completar la meua transició.

T’estimo, t’estimo, t’estimo.

Alabes les meues cartes, i si ho sabessis? Jo no sóc res fins que per fi el teu senyal m’arriba. Ho delejo tant!

   .                             .                               .                              .                           .                              

A.C.J. ----- SET (quart)

Els articles de consum es concentren en una sala oblonga sense sortida a l’exterior. Les suaus ratlles de pintura crema, de tonalitats quasi similars, confonen als daltònics que ho veuen tot igual, parets, prestatges i enrajolat. És un punt de trobada pels residents, que a força de coincidir entaulen incipients amistats. La cafeteria ocupa un cilindre envidrat que supera el nivell del supermercat, un sòl de cristall opac per sota, permet observar la sala de jocs dels més petits. Tot el conjunt és orientat per a què en un hora com aquesta, els rajos solars tenyeixi l’ambient d’una càlida llum carabassa que tamisa els contorns. Tenen una excel·lent carta de gelats i batuts, i no és gens d'estrany que els dies de cada dia es conrei una intensa vida social. Els caçadors com el Marcel ho saben. Aquest vespre té sort, l’Estela s'hi ha atansat per comprar-se un catàleg de pintures i unes pinces de mà. No és el que diríem una presa fàcil, però als grans caçadors d’alçada els hi agraden els desafiaments. El diverteix com se li endureix la cara quan li demana per la Isabel, el bombó de la Isabel, la pell més delirant a cent quilòmetres a la rodona, l’única concubina que el Marcel satisfaria. Una peça que està en tren de treballar-se i que aviat no trigarà a beure de la seua mà. El Marcel la segueix amb la mirada des de què ha arribat, --És una “belle diabolique"— pensa, però la Isabel és una altra cosa, és una bogeria de dona, i el cervell acostumat a la cacera i a no desaprofitar cap presa, aparta les motivacions estrictament eròtiques. Pensa una pràctica estratègia que pugui doblegar a l’Estela, la governanta, i de passada obrir el camí vers la Isabel. Aquesta mena d'empaitadors centra tots els seus esforços en la caça, obviant tots els detalls personals, que fan gaudir de la seducció a les personalitats menys extremes. El Marcel pertany a la classe dels depredadors que utilitzen les arts del mimetisme, es confon amb l’entorn i en aquest indret es mou com peix a l’aigua. Saluda a un, saluda a l’altre, sense perdre la presa de vista, afable i simpàtic amb tothom. Mestre de la paraula, sempre llest per captivar per uns segons als seus interlocutors, hipnotitzant-los amb el seu encantador somriure, i quan s’apropa a l’objectiu, ho fa com si fos una persona més.

--Bones tardes Estela, com va la vida a una de les meues dones preferides, la melena castanya més arravatadora de la casa. Deixem dir abans de res, que aquest nou tall de cabell t’escau de meravella, entre sofisticat i clàssic, per com et deixa la cara de neta i resplendent.

--Hui, Marcel si que has tornat afalagador, no sé si preguntar-me a què es deu tant de compliment.

--No cal que engeguis a treballar una ment mal pensada, és simplement cordialitat de veí, i encara que no t’ho creguis, sempre m’alegra veure’t, la teua ment ha de tenir mires més elevades, més cultivades, i per la teua compra veig que no m’equivoco pas.

--Sí, és un catàleg d’una exposició que no crec que arribi aquí, en aquesta ciutat sempre estem mancats d’actes culturals rellevants.

-- Amb aquest cas, crec que et podria ser de gran ajuda, en els meus viatges faig escala en els aeroports més destacats, on es poden trobar aquesta mena de catàlegs d’art a preus molt interessants, fins i tot molt abans que la seua distribució els faci accessibles al public general.

--Gracies Marcel, però no sé...

--A mi no em costaria res, i així em distrauria durant les hores d’espera i a més m’aniria bé per recuperar el fil de l’art, que últimament tinc una mica des-tibat. Sol caldria que em fessis un llistat de les publicacions que més t’interessin i ja està, així de senzill. La vida no ha de ser tan complicada Estela.

--No sé que dir-te Marcel, se’m fa una mica estrany, tampoc tenim una relació tan bona com per prendre’m massa confiances.

--Res Estela, ja és hora que enterrem vells recels i mals entesos i encetar una franca reconciliació que en serà més profitosa per a tots.

--Et veig molt conciliador aquest vespre Marcel, portem una estona parlant i encara no m’has preguntat per la Isabel.

--També l’interessa l’art a la Isabel?

--No, està bé Marcel potser tens raó, aquesta nit mateix escriure la llista, que ja la tinc més o menys al cap i demà mateix té la dono.

--No tinguis presa Estela, encara m’hi estaré un parell de setmanetes per aquí. Ara m’encantaria tornar-te a veure’t demà, és clar, si tu vols.

--Hauria de ser després de dinar Marcel, et va bé a les dos aquí a la cafeteria.

--Perfecte.

I és que no falla mai, la qüestió és tractar a les amigues com a putes i a les putes com amigues, un axioma tan fàcil d’aprendre i que estigui tant en desús. Infeliços ells, suplicant contínuament la misericòrdia femenina per tal de què siguin acceptats dintre del precari radi d’acció de les femelles, i quan finalment les aconsegueixen, després de rebaixar-se fins al punt d’embrutar-se els calçotets: les avorreixen; ja és massa tard, però. Ara els veig aquí, vulgars i barroers, com gossos ensumant rastre de figa calenta.

Es guardarà el lector de prendre de les depravades reflexions d’un personatge com el Marcel, com una representació fidedigna dels mascles joves benestants de l’època. No insistirem en les peculiaritats específiques del subjecte en qüestió, ni amb les de la resta de personatges masculins de la narració, per a què es pugui fer una idea general de les inquietuds que governen la vida de la societat descrita, d’anhels més plurals dels que s’aprecien simple vista.

A.C.J. ----- SET (tercer)

Comprovo amb indolència, les formes ridícules del llenguatge servil, constret dintre els límits de la correcció, l'ordre i la urbanitat. Comparable a l'estil econòmic, tragicómicament agressiu, obstinat en castigar a l’oponent, és a dir a liquidar al cotitzant.

Estic d’acord amb la corrent conciliadora de les darreres tertúlies: cal agrair als creadors la seua ponderació en conformar-nos diferents els uns als altres, d’aquesta manera som promptes a discernir les fines línies divisòries, que subdivideixen ordres i sentiments, ironies o ofenses. Encara que és arriscat donar un suport complert a la moció, més que res per l’escabrositat del tema; unes sessions enllà i qualsevol giravolt et pot arrossegar vers l’escarni.

Tampoc cal qüestionar-se, perquè quan la llum natural tomba, als residents se'ls hi escau per engegar el màxim de funcions possibles, més en tinguessin, més en malmetrien.

A.C.J. ----- SET (segon)

  No entenc com a la gent li agrada tant el capvespre. Suposo que l’associen amb l’hora de plegar, retornar cap caseta, a la llar familiar i totes aquestes mandangues. Per mi és el tram del dia que més detesto. No és ni de dia ni de nit quan la puta llum s’afluixa i la marxa s’alentís d'una manera antinatural, com si no trigués a dur-nos un mal oratge, jo no estic del tot tranquil fins que no s’ha fet nit fosca. I en aquesta època de l’any són inacabables, disposen de tot el temps del món per fotre’t l’espant al cos amb qualsevol fatalitat. És aquest maleït sol que si no t’encega et crema el clatell, ni les ulleres més cares el detenen. I veus a aquests paios amb cara de babaus, jo crec que els vells ja s’ho senten, com una avantsala de la mort; se'ls nota sota mínims, amb les bateries exhaurides. De bon matí amb el solet es refan una miqueta, però amb aquesta llum que no recarrega ni les cèl·lules més sensibles... Quines ganes tinc que arribi l’hivern i acabi amb tots els capvespres. Mira l’Otto, va plegat sobre ell mateix, arrugat com una pansa, i total anava a col·legi amb el meu germà, és imperdonable que la medicina no pugui fer res per ell.

--Senyor Raimon, novament em congratula donar-li la benvinguda a la urbanització, em permeto recordar-li que la seua plaça d'estacionament és restringida al rectangle marcat amb les lletres Bab. L’informo igualment que la seua senyora tornarà tard a casa, fa escassament una hora que ha abandonat la llar familiar per anar a sopar amb unes amigues. No ha deixat cap missatge destinat a vostè, solament ha comentat, tot encaminant-se vers la porta principal: de què no es preocupi. La resta de la seua família l’està esperant a l'habitatge de la seua propietat que coincideix amb les lletres marcades a la seua plaça d'estacionament. Sense més novetat, i si no hi ha més inconvenient, m’acomiado de vostè, desitjant-li que acabi de passar una bona vesprada.

Ho veus, sol faltava el paperina del Poma Blava, i la Joana que vés a saber on s’ha fotut. Les amigues, les amigo-tes haurà volgut dir, me caga'n Deu s’ho gasten tot amb bufonades, aquella colla de gordes, que no peti alguna un dia, la puta fal·lera que lis ha agafat pels restaurants oceànics, podrien fer una mena de guia, així encara en traurien alguna cosa de profit, però que va, sinó serveixen per a res, sol per riure com a gallines lloques.

A.C.J. ----- SET (primer)

Isabel, reconec amb recança que les meues darreres cartes em semblen, després de rellegir-les, cosa que faig constantment, més que res per seguir el fil del diàleg amb la teua prosa clara i directa, una col·lecció inacabable de sentiments auto-compassius i covards. Les frases, una darrera l’altra, cauen en la indefensió i la perplexitat. I penso: com m’has pogut suportar? Les teues cartes en canvi, quan les llegeixo em transmeten clarividència, em parles a mi, directament del teu amor al meu. Les teues cartes em fan plorar mentre ric, em fan surar quan estic deprimida, m’enfortissen, m’activen, m’exciten de tal manera que després de llegir-les em tanco al dormitori i m’acaricio tota. Hores d’ara em pregunto sinó serà aquest el motiu de què les llegeixo tan sovint, però que importa, crec que no cal traure raó de tots els actes que una fa.

Deus d’estar avorrida dels meus problemes amb el David i amb el treball, tant com jo també ho estava. Isabel, si encara guardes dintre teu l’espurna que va néixer en aquelles nits inoblidables, aquesta carta t’omplirà de joia tant com m’omple a mi escriure-la, perquè sóc una dona nova i decidida. Tal com t’ho dic, l’altre dia després de la festivitat de la lluna de primavera, el meu cor no es podia contenir. Era com si el pit em cremes, la ment m’anava a mil revolucions per minut, i vaig saltar, vaja si vaig saltar. Ho tenia que fer, per fi una força superior em prenia i em conduïa per on jo volia. Potser et sorprendrà el que ara et diré, molt em temo que tinguis de mi una imatge d’una persona més aviat poruga, però els esdeveniments s’han succeït sense pausa. Primer vaig plegar de la feina, no em va agradar mai, bé al començament potser sí, però de temps ençà es convertí en un fastigi. Pots creure’t que va ser molt més fàcil del que em pensava? Els companys van intentar retindrem, no sé si pel meu bé o mirant el seu propi benefici. Et seré franca, treballar en un equip, tota sola amb quatre homes, a vegades comporta certa intimitat. Tu ets la primera que ho saps, quan li vaig dir al David que el deixava em respongué que ja s’ho veia vindre, i amb mala bava em van preguntar, quin dels quatre era l’afortunat. A ell no li vaig dir que també haig deixat la feina, com als altres tampoc els hi vaig dir que abandonava al David. Et creuràs que els quatre es creien amants en exclusiva! La veritat és que va haver un temps que a mi aquesta relació quadripartida em provocava una sensació de preeminència indescriptible. Al començament vaig pensar que la situació no duraria pas gaire, i ja veus la ingenuïtat masculina no té extrem. Així que la cosa es va estabilitzar i actualment ja no em feia ni fred ni calor, no sé ni per què l’aguantava encara. Fins el dia en què tu vas aparèixer, i aleshores l’amor va arrasar amb tot.

Jo ho haig deixat tot, m’haig desprès de tot i m’ofereixo a tu nua i neta. T’estimo molt Isabel, t’estimo tant que no estic segura d’aconseguir expressar amb les lletres escrites a la pantalla tot els meus sentiments. A més a més, en aquests moments, em perdonaràs, però se’m fa difícil concentrar-me, estic massa excitada i les paraules se m’escapen. Tu ho ets tot per mi, i això que haig fet no és pas una demostració, jo ho veig com una ofrena, sol espero que l’acceptis. Isabel amor meu, sé que no t’esperaves una cosa així, és el que deia la meua avia: la lluna pren l’energia sobrant de la gent i la reparteix entre els que la necessiten, i ben cert, és que jo n’estava de necessitada. Ara sol desitjo veure’t i petonejar-te tota, fer-te tan feliç com em vas fer tu aquella nit, aflorar-te, menjar-te, compartir la teua vida, estimar-te.

Respon-me aviat amor meu.

Elsa, la que t’espera.

.                            .                              .                              .                                  .

Vídeos: Exploració de la Cova de les Campanes.

          Dia 22 del 1. Única possibilitat: romandre a casa arrecerat contra la boira invasora. Escoltar A.C.J., cabussar-me en  "Britches Brew " de Miles Davis. Un bany de sal cap al vespre... intentar llegir una estona abans de dormir.

     Un altre del vídeos realitzats pel Manel Marsan l'any 1.996: Cova de les Campanes, de 800 metres de recorregut i 70 metres de desnivell. Troballa del GELL en les seves prospeccions a la Serra del Montsant.

http://youtu.be/KIjk_g8Gxrc

Revista Grallera-5 on es reflecteix les exploracions a la cova de les Campanes a la Serra del Montsant.

http://issuu.com/espeleolleida/docs/grallera-num5

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-novè)

El poble fa un recés, extenuat pel foll anar i vindre, que el permeti recupera el nord. L’atabalament oblida lo fonamental i lo radical fa por.

Se li va oblidar el mal que li va fer; al seu amic no se li oblidarà mai, i no acceptarà una humiliació encara que sigui per l’oblit, per més llunes que al firmament creixin.

Faràs el que la teua façana comuniqui als altres, et marcaran el nombre del carrer i el pis que habites, fins que t’enterrin per inútil.

Tots som tan iguals, que no ens agradem i els agredim.

No entendre, no cal saber, els dansaires es nodreixen de la tècnica, desfibren el llenguatge, dessagnen a l’autor, captiven l’audiència.

Darrera d’un gran negoci n’hi ha unes aptituds ètiques detestables.

Aprofundir en una desoladora xacra social, és abocar-se al cor de les tenebres, la història que sempre es repeteix és la història universal de la infàmia.

A l'estança del cartell inesborrable, la pantalla il·lumina un repetit missatge: Què se’n ha fet de la pastoreta?

La somniarà aquesta nit, que es fica nua al seu llit, el cobreix amb un llençol i l’abraça per dormir junts. A l’endemà pensarà: avui t’he somiada i el voldré somiar demà.

El delit de sentir la sang de la cara corren embogida, acaronada per uns llargs cabells.

La presència dels absents pot enganyar la realitat, però tots hi són presents.

Dents grans, grans a la cara, orelles a joc amb el nas i els pels a joc. Aspecte maligne.

Per a què no se li oblidessin, es va apuntar en un paper les dones que més li agradaven, i en rellegir els noms va observar algunes coincidències. La Pilar no hi figurava a la llista.

La llum és tan blava, tan intocable que empetiteix la porta de casa.

El desig el va enganyar, i en satisfer-lo la va repudiar, però el desig el va tornar a enganyar.

Estava preocupada pel futur d’un familiar recentment decés. Totes les nits somiava amb ell, fins que una nit li va dir que es trobava la mar de bé.

Les limitacions es veuen amb la vellesa, es noten amb la maduresa, es dissimulen a la joventut; de nens les ignorem. No!, les acceptem, no! ens enrabiem i plorem.

Explicava i explicava i ningú li feia cas. Se’n va anar del barri, de la ciutat i li passava el mateix. Per fi va tornar a casa i és va ficar a pintar cares de persones que no havia conegut.

Superada una llarga inapetència, experimentà tres tristes relacions ràpides, i així continua. Pateix la síndrome encara per batejar, de la imperiosa fugida en acabar d’ejacular.

Res més agraït que un suc de taronja recent espremut, senzill i bo, sinó que s'ho preguntin als milers de sucs que venen als supermercats.

La vida consumida amb el temps que ha passat, no es vol comprometre amb el temps que vindrà.

És retroben tots els vespres on sempre, i com sempre és retrobaran demà.

A les candoroses se les sedueix maltractant-les, a les belles amb inseguretat, a les arrogants amb submissió, a les maternals mostrant-te desvalgut, a les lletxes amb arrogància. Poca cosa més hi ha company.

Moltes miques, sempre seran un munt de miques.

Pensa amb els que van marxar, ja de ben jovenots. Creu que van veure que era tot esgarrat, i no valia la pena...

Habitualment ens sentim diferents en la nostra manera de reaccionar vers als més propers, quan ens incideix qualsevol exemple que ha incidit a tothom.

És ficà tot sol en un projecte precari. Actualment, la desídia dels amics el pertorba. Ho contraresta intentant cercar nous amics llunyans, per a què el rescatin del seu desfici.

Només ocupem els espais buits quan sirguem. La major part del temps restem desocupats com envelats de platja esperant els estiuejants.

Un màxim de tres manies són acceptables, més ja no. Als meus amants no els hi haig permès mai transgredir aquest límit.

Per què us preocupeu tant? Obrint aquella porta tornareu a la normalitat.

Quina vida que porto! Aquesta és una de les més dures que m’ha tocat.

D’habilitats i talents naturals, en rebem tots com a mínim un parell. Jo mateixa, sempre haig tingut facilitat per nedar, o per comprendre llengües mortes.

La felicitat: sortir a l’hivern d’una piscina calenta i engegar la radio.

Cada cop que circula per davant, fa culpable a la feina de no veure a la seua amiga.

Muchas veces la magia no es tal, no tiene un origen sobrenatural. Es como cuando estás escuchando un concierto de un trio de contrabajo, piano y bateria, y de repente te parece escuchar una trompeta, y piensas que es la hostia, y no, no es más que el virtuosismo del contrabajista que consigue hacer sonar su instrumento como una trompeta.

Demanen: per què qui viu en al carrer Celeste Mendoza, es creu més? Per què és únic amb els seus i diferent amb els del carrer d’Os Mutantes de més amunt?

Va passar una lluna de primavera a Edimburg. Després cada any ho recordava: --Tal vegada a Edimburg... compartint-lo amb els seus, fins que anys més tard es va suïcidar.

Sempre la busques on no hi és, què faries si la trobessis on ets?

Aniré allí i faré una cosa, després prendre el sol i tornaré cap a casa. Ho programo al matí, i al mig dia ja ho he fet tot, i ja sóc a casa.

El secret està en apreciar a totes les persones que van a l’autobús, vampiritza-les si vols!, per ínfim que sigui el trajecte compartit.

Todos venimos del frio, todos venimos del frio. Que frio, que frio. Que bueno cuando el frio se va. ¿Però cuando volverá?

És una música subliminar, et recull l’ànima llençada com un paperot esborronat, i amb una imperceptible escalfor la fa surar, encenen-te les puntetes més elèctriques i prens consciència d’allò que vas dir: de què si anem baixant el llistó contínuament, aviat ens fotran de pals per tot arreu. --Te equivocas hombre, es sublime.—

Un dia ho vas llambregar, i mentre, sabies que ho reviuries incansablement en els teus pensaments. Així vas fer. Ara al menys saps que existeix, però ja no et demanes per què ets incapaç de retenir-lo. Havia un moment en què et feies massa preguntes.

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-vuitè)

Sembla que se li ha menjat la llengua el gat, però no, tan sols passa per un mal tràngol. Decideix ficar-se sota la pinya d’una dutxa de colors, “El Xorro Mandalay”. En aquest, els congregats amb la persistent voluntat de rebre la tintura sobre la pell, han d’esperar que el seu únic broc quedi desocupat. Així és formen uns cercles de persones que riuen i s’ho passen en gran, mentre els hi toca el torn. La gracia està en les pallassades i divertides ocurrències que fa el personatge sota el doll de l’aigua multicolor, i finalment descobrir el color predominant combinat amb la melanina de la pell del banyista, que després s’afegirà a la colla del seu mateix color, corejat per tots els seus nous companys. A ell, el cap negre i el cos groc, el fa cercar als seues semblants, llàstima que no més n’hagi un d’igual, i no poden competir amb la cridòria de les masses quadriculades que són a punt d’agafar a l’equip carmesí. De vegades és més fàcil confraternitzar entre perdedors, que no pas entre guanyadors. La gent que està acostumada a guanyar ho veu com lo més natural del món, i amb festejos de joia, saltirons i frases fetes, mai acaben de confraternitzar amb els altres guanyadors amb prou calat. En canvi dos paios, al bell mig de tan astorat calidoscopi tropical, amb les testes embetumades i els cossos com dos llimones, no tenen més remei que apariar-se per sargir els cassigalls de la derrota. Al cap de poc temps es fan unes confidències que segurament mai es farien uns guanyadors qualsevol:

El perdedor pintat de groc i negre amb les cames més dobles: --És que des d’un temps ençà em fa l’afecte; no sé si a tu et passa el mateix, suposo que no, no per què l’atzar ens hagi triat una combinació de colors idèntics, entre les mils possibles, i que pertanyem a la mateixa generació, m’equivoco?

El perdedor pintat de negre i groc amb el coll més llarg: --Any amunt, any avall...

El permetedor de peus més grans: --És clar home, nosaltres vam néixer seguin les series mitològiques del canal públic, quan s’acabava la pel·lícula d’aventures del dissabte per la tarda, i començava el partit de rugbi, llavors a l’escola encara ens feien estudiar les vides dels escriptors i dels poetes, i aprendre els teoremes de memòria...

El perdedís de mans més fortes: --Sí, els últims que van veure els vells barris aixecats.

El perdedor que sua més: --Però els primers que van cobrar per no fer res. -- Aquí ve una pausa que els derrotats es prenen per soltar unes quantes riallades inconnexes, que inevitablement conclouen en un sospir contingut.

El perdedor... de braços més peluts: --Tot això està molt bé, però vull tornar a l’inici de la nostra "platica", jo no sé com et dius, ni de què fas, i la veritat m’importa un rave, no t'ho preguis malament, només és una forma de parlar, jo sóc així, a vegades me s'ha dde deixar entendre. El que jo et volia dir al començament, el que ara et dic... tots dos som homes, no?-- Pregunta retòrica de la que no s’espera resposta.—Doncs ja està, és lo que em passa amb les dones... com et va a tu amb les dones?—Pregunta a la que no dona opció de resposta.—“Com si com ça”, com a tots, no?—Menys opció de resposta encara.—Tu saps, jo no sóc dels que es casen.

El perceptor sense afaitar: --Jo crec que tampoc--.

El perdedor panxut: --I els nanos m’encanten!, vaig estudiar una especialitat i la vaig fotre vent per dedicar-me a cuidar nens, com a pare de lloguer. Sí, diuen que és molt fotut, molt dur i tot el que vulguis, però dona unes satisfaccions que ni t’explico tu. A més els homes podem tenir fills fins quasi bé l'espitgem, i tan com pugen les paietes d’avui en dia... jo no renuncio a res, qui et diu que un dia no fota un cop de cap i pum, dóna continuïtat al meu llinatge. Escolta que això és més fàcil del que sembla, va d’un dia per l’altre, quan menys t’ho esperes ja tens la prole muntada i el que abans et semblava blanc ara et sembla negre i a l’inrevés. Però el meu problema no és aquest no, el que em passa... estic per anar a buscar ajuda i tot, el que passa és que no ho veig clar, no ho sé, si conto el meu problema a un desembussador de cervells potser ho arreglarà amb alguna droga i vinga que passi un altre, i jo el que no vull és viure enganyat, a nosaltres ens van ensenyar a agafar els trencacolls pel pit i a carregar sobre les espatlles les nostres debilitats i les nostres culpes.—Aturant-se uns segons per a reconsiderar tot l’embrollat que ha deixat anar per afrontar la qüestió amb claredat. Al perdedor de peus com a barques se li està endurin la pintura sobre la pell.

El perdonavides que se li escapen els mocs: --A la gent no li parlis de ponderació i criteri, la gent va buscant el camí més fàcil.—

El perdurable amb arracades a les orelles: --Què pateixes al·lèrgia?, et raja el nas i tens els ulls inflats i plorosos.—

El perdedor d’esquena més ampla: --No res, potser una mica, una planta que deu d’estar polititzant, i amb la mica de vent que s’ha girat...—

El perdonador de pell més dobla: --Ai!, la primavera és fotuda, jo fa anys vaig anar a un especialista i adéu mucositats, ja et passaré l’adreça si vols, és car, però paga la pena.—

El perdedor amb cicatrius als genolls: -- Estaria bé, perquè amb l’edat noi, la cosa sembla que va a més.--

El perdulari d’ulls verds: --Ai l’edat!, tots els mals s’accentuen amb l’edat. Abans de joves et feia mal aquí i no li foties ni cas, sabies que al cap d’uns dies se’t passaria i no te’n recordaries mai més. Ara un dia et fa mal la punta del dit gros i ja pots corre al metge, que no sigui un avís d’una cosa pitjor. Amb l’edat també ens tornem hipocondríacs de mena, és com jo, des de fa uns mesos veig a totes les dones iguals. Mira que és el tipus de dona que m’ha tornat boig tota la vida, el que més m’ha agradat sempre, fa no res era veure-les i ja trempava, automàtic tu, doncs ara ni fu ni fa, totes les veig clòniques tu, no distingeixo les unes de les altres. I penso: estaré fart d’aquest tipus de femella o és que m’agrada massa i l’autosuggestió em crea un macro-embotellament mental? La veritat que fart, el que es diu fart, no hi puc estar, veritablement són les que menys haig tastat.--

El perseverant d’esguard més fatigat: --Enrotllat amb una i a veure que passa—

El peremptori de pèl en pit: --Crec que sí, superaré la meua apatia i tornaré a ser el caçador que era, perquè jo haig estat un dels grans més grans, un autèntic depredador.--

El peresós de dents més blanques: --És clar que sí, home!--

El pertinaç amb els punys premuts: --I si a la fi i a la cap la cosa no funciona, voldrà dir que m’ha canviat el metabolisme i que ja no em plau el que abans em plaia, llavors potser hauré d’explorar nous territoris.—

El perseguidor de cabells foscos: --El món és gran, no cal encegar-se, cada persona és una sorpresa immensa, tan dones com homes.—

El pervertidor amb un anell a la mà dreta, mentre li fa blanc un raig a pressió d’aigua clara, escopit des de la boca d’un cap de cabra com si fos una llama emprenyada: --Uhaaaaaa...!!--

El Galerilla i la seua “troupe”, avançada la jornada piloten mànegues més dòcils, i no s’han pogut estar de netejar a un parell de paios negri-grocs, més per una acció humanitària que per altra cosa. Ara!, tots dos han rodolat per terra una estona, no podia ser menys després d’un tret a boca de canó. Però la temptació els hi ha estat fatal, han descobert la guàrdia en plena guerra de mànegues i una de les rivals els ha tombat abans que la podessin esquivar. Aquesta, amb la plaça més esclarida, és un de les darreres bretolades de la jornada.

Els adults van desfilant, menjant maduixes, pelant mangos; els primers de l’estació, prolegòmens d’incandescents enrenous. El sol amagant-se refresca en excés la temperatura. És l’hora de seure’s amb minúscules cadiretes i encetar tertúlies a la rotllana de l’escalfor d’una tassa de te acompanyat amb alguna pasteta dolça. Reposaran una horeta abans d’encaminar-se a plaça posterior del Degollado (el teatre del barri) per gaudir de l’espectacle de la dansa a càrrec de la companyia estable, que representarà un extracte de les principals novetats de la temporada, juntament amb números clàssics quasi obligats per la devoció del públic.

Els amants se citen d’amagat, i els gamberros es reclouen als topants cercant on la llum del capvespre encén la sensibilitat: una noia amb una guitarra i un senyor amb un pianet de joguet interpreten en duet la meravellosa “Aguas de Março”, ha molts se'ls hi cauen les llàgrimes.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=Qle1OrunKnE

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-setè)

  Els músics tampoc treballen, no vol dir que un en moment determinat... sent com és, una feina tocada per la divinitat i la crueltat de l'art, no se’n estiguin d’arrancar-se per un dels retombs de la plaça, com un pintor plasmaria en un cub o un rectangle, l’essència de la Festa després de filtrar-la per ell mateix. Els que no estan ben vistos son els records digitals, al menys aquí. El Manel recent arribat al barri, va aparèixer amb una màquina de retratar com si tal cosa, el Rispa sentint-se responsable com aparent cap de colla, li va preguntar si anava a l’entrega del certificat escolar de la seua filla. Ara em penso que no podria preguntar gran cosa, amb el tip que s’ha fotut... ha mirat de baixar-lo a base de sangria i ponx, tocant a rendició jagut sobre una tovallola amb tota la panxa inflada. El Galera, que per fi ha trobat a l’Ernest, l’incita a què l’acompanyi sota una marquesina de la plaça per escoltar al Peladilla, que segons el Galera: --Canta “Sabor a barrio” que te mueres—

L’aigua, el sol i el vent descrosten l’ànima, encara que si no són prou seques, l’únic que fan és remullar-les, sense acabar mai de desprendre-les. Al menys aquesta Festa serveix per a recordar que la vida s’ha de viure amb una punta d’intensitat. Tant l’Ernest com el Galerilla, i bona part del públic que escolta la interpretació del Peladila, fent-la seua, interioritzant-la, transmeten-la per línia ràpida vers al cabdell que més mal fa, ja no podran dissociar la cançó del Gato d’aquest moment, d’aquest embolcall. I quan en el futur tornin a sentir-la, serà aquesta mateixa hora, amb la mateixa llum, plegats amb les dos noies que seuen a la dreta del guitarrista-cantant, notant la humitat del banyador, amb els xiquets que inicien el vol per les rampes de la plaça. L’última de les modes vingudes de ves a saber on, a més de popular, barata, tan sols cal comprar unes gafetes en forma d’omega amb dos patetes a cada punta, amb la missió d’impedir que s'escolin del tot per sota els ulls, i començar a volar. Es necessita certa habilitat en la col·locació, els joves tenen avantatge sobre els vells. L’Ernest per exemple té dificultats per aixecar el vol i mantenir-se en alçada, ja que les gafetes li surten de lloc, i encara que el descens no és mai brusc, és una incomoditat passar-se tota l’estona amunt i avall arreglant-se la posició de les gafetes. A més a més quan no surt bé a la primera, després costa més, i acabes deixant-lo per un altre dia. El més hàbils s’eleven pels aires amb una desimboltura envejable. Només els òptics i un percentatge irrellevant d’oculistes, han proclamat la seua indignació al no ser consultats pel Departament Comercial de la Junta, en un assumpte que els hi és propi, advertint que segons els seus estudis, el material en el que estan construïdes les gafetes pot afavorir l’aparició d’infeccions del tot indesitjables. Sembla ser que a la Federació d’origen la cosa se solucionà fa temps, amb unes noves gafetes fungibles d’un sol ús que es desfan, però que per aquí s’exporten els estocatges sobrants ja periclitats. Les mànegues no les poden hissar amb ells, el pes se’ls multiplica geomètricament, un lleuger rellotge de polsera ja in-estabilitza les maniobres aèries.

Malgrat tot, l’atenció dels nostres protagonistes masculins es belluga a ran de terra. Mascles condemnats a un perenne estat d’alerta reproductora, forçosa per evitar l’extinció de l’espècie. Els primers biquinis de la temporada, cenyit la curvatura de les popes amb els mugrons erectes, els culets lluents, les cuixes ben tibades, els cabells alliberats, mai passaran desapercebuts. Eixugats un parell de plaers fonamentals: menjar i beure, el tercer dels plaers incentivats pel deure de la subsistència, pugna per manifestar-se. Els plaers adquirits o apresos, siguin intel·lectuals, artístics, físics, de qualsevol mena, lligats a una superació personal o a una evolució interior, quan la polla mana, resten relegats sota una obscura capa de satisfaccions sensorials, que envaeixen els pensaments i altera el ritme cardíac. Hores d'ara res faria més feliç a l’Ernest, que fregar la seua pell amb deliri contra la pell d'una d'aquestes dones, besar-les lentament, acaronar-les amb parsimònia, olorar-les amb fruïció.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=TNFnJFgKEdM
 

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-sisè)

L’Ernest ja és aquí, i abans que si es que era pugui albirar on para la Milia (dins d'un estany remullant-se amb uns nois de la seua edat, invitant a sa germana a participar en el joc, que s’amaga entre unes desconegudes de les que només coneixem a la Gladys, que per cert, llueix un cos mínimament encobert, de lo més mínim de la plaça realment), doncs ell ja ha trobat un ganxo: --Mira nen, avui toca, jo ja vaig quedar amb la dona: tal dia i tal dia; des de llavors com un clau. No, si falles un dia trenques el mètode, no puc fer-hi res, una cosa va després de l’altra i així successivament, les setmanes són el ritme, això sí, quan arriben les vacances és una altra història, tu ja m’entens.— Per la vora de l’Ernest passa en aquest moment, un xaval que potser feia més de trenta anys que no veia. Es miren i es complimenten gestual-ment. A l'instant, els dos han rememorat aquell dia en què van compartir una experiència molt important per la seua formació futura, del que aleshores varen sospitar. Ara no sabrien què dir-se l’un a l’altre. L’Ernest era un adolescent, però l’altre encara era més jove. Tots dos s’han quedat amb la sensació de què més endavant, les seues vides paral·leles, confluiran novament en una marca important.

La plaça ocupa un espai obert estès amb vistes al cel. Els ancians tombats a les hamaques s’entretenen llegint les formes dels núvols. Els amics es van agrupant, cercant la confiança per reconèixer-se ells mateixos. A l’Alícia, que romandre sola li és tan bé com amb una munió de desconeguts, li ha encantat sumar-se a l’equip del Galera, que hores d’ara ja conté amb un gruixut número de components, intentant dominar entre tots una de les famoses mànegues desbocades, despatxats a banda i banda per la inèrcia de la indomable mànega. En una de les sacsades ha xocat contra una pila de gent que ballava sobre uns taulers imitant els moviments dels surfers, sota els hipnòtics efectes dels "Beach Boys". Els ha escombrat a tots fins a la piscina, ella ha restat fora de l’aigua, però se li ha desfet el collaret de boletes que du, li costa una estona reconstruir-lo. Ara, que la seua atenció resta lliure, li ha vingut al cap un comentari que va sentir fa uns dies, i ella el transmet al que té més a prop: --Sabes el Optimo, el que vive en la calle de los Zombies, pues el otro dia contaba que tuvo una experiència eròtica con una cuchara, la gente no lo entendía, ni le hizo mucho caso, però el dice que la cuchara tuvo un comportamiento muy meritorio.— Com sempre la colla del Galera ha triat la més esquerpa de les serps, la del cap de drac. N'hi han que al menys porten collades unes nanses per a què els temeraris domadors s’hi arrapin, però aquesta rellisca com una mala cosa. La fredor de l’aigua aplaca el dolor de les seues batzegades, que inevitablement és reflectiran al sendemà escatxigant les pells de blaus.

El que ha fet tard és el Lino, que per fi aconsegueix cavalcar sobre la cua de la serp, el pitjor dels llocs. Així es pensa que recuperarà el temps perdut transportant els mobles del cunyat. Fins i tot el palangana volia parar a un restaurant de carreta, tan sols per què li havien dit que es menja molt bé, i avui segur que trobarien lloc. La dona li treballa, es veu que vol evitar la Festa de totes totes. El Lino s’ha tingut de ficar fort i son cunyat no ha insistit més. Després del favor que li havia fet, no es veia amb cor de raptar-lo per fotre's un dinar pantagruèlic, que per suposat pagaria. El recalcitrant cunyat l’ha apropat al barri i se’n ha tornat a la carretera.

Vídeos: Neteja Graller Gran del Corralot.

         Dia 1 del 1. Única possibilitat: romandre a casa arrecerat contra la boira invasora. Salts d'esquí, més concert a Viena. Escoltar Coltrane, i "In A Silent Way" de Miles Davis abans de dinar. Un bany de sal cap al vespre... llegir una estona abans de dormir.

        Durant uns pocs anys van gaudir de la companyia del Manel Marsan, afeccionat a les gravacions i edicions en vídeo. Fa poc, davant l'insistència d'il·lustres membres del grup, hem pujat dos de les seues obres a la xarxa. 

          Una producció del Manel Marsan. L'any 1.996 el GELl complia 40 anys, Una de les activitats programades va ser la neteja del Graller Gran del Corralot. La cavitat havia patit indefensa la inconsciència dels seus visitants. El Manel va realitzar el reportatge de la neteja.
           L'any següent es va netejar la Grallera del Boixaguer.

http://youtu.be/e7B7TjlyS8M

           La crònica escrita de la neteja amb els resultats, publicada a la revista ARESTA, del CEL, signada per Josep Lluís Gazquez:

http://issuu.com/centre-excursionista/docs/aresta_022/1