Muricecs de faula

Mel i mató.

Viatja pels cairats i vaja, si volaràs. Vola que tremolaràs d'impaciència, tremola dalt de la mola i bategaràs... Aquest paio no el deixa reposar. Es desplacen les nits amb lluna a mercè dels rapinyaires, parant-se ara aquí, ara allà, sense cap criteri prefixat. Foten un tom de collons, per tan sols anar escoltar un jovenot, que diu que és un virtuós del biosonar, quan a la poca estona no et fot més que mal de cap. El paio xerra com un borinot vaguerós, a més a més el moniato espera resposta, lo que obliga al Myotis a participar mínimament de la conversa, amb perceptibles signes d'aprovació; millor donar-li la raó, que no pas portar-li la contraria, a veure si així se li esgoten els aforismes, i amb tanta mudança es constipa i se li espatlla la xerrera.

Mai tant: --En un començament ens hem d'ajuntar per fer coses petites, perquè si fem coses massa grans ens enganyaran sempre. Després, quan sapiguem fer molt bé les coses petites, les coses grans ja no ens semblaran tan grans, i els mal parits que ens volien enganyar seran uns inútils davant dels nostres humils ulls.-- I així continuadament, sols va callar l'estona que estaven escoltant aquell artista de la balma de gres gris de gra gros. Imaginat, estaven en un bosc de ribera amb còdols als cingles, van passar pel gres i ara paren per argiles desplomades. Aquest paio es pensa que ha descobert la sopa d'all, un s'ha de guanyar les garrofes. Ja es pensa que mai arribarà a veure al Ferradura del Mig.

S'han cruspit més de mil mosquits amb una estonada, una barbaritat. El paio a més a més de ser un pedant pudent, és afortunat. Diu que avui reposaran en una balma d'altar i bastiment i demà faran cap a l'abric del Ferradura del Mig. Lo de la porta no li agrada gens, no en vol saber res dels camallargs.--Res, sol hi van de vespre a tardor, per fer cures quan se senten fotuts.-- Si més no, ja ha deixat en pau les coses petites, com amb allò de polir l'us de l'eco-localitzador per no interferir en altres ratpenats menys experts. Al torracollons aquest, li falta un bull!

El lloc es prou agradable, de bon matí no es nota, però el sol penetra com un focus a ran de mig dia, il·luminant el marc del presbiteri amb foc d'encenalls. Sol li faltava això!

Continuarà.

A.C.J. ----- SIS (quaranta-cinquè)

De nou a la sala de parlaments, els expedicionaris van ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar per l’èxit de la seua empresa, després van invitar al recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un parell de primaveres a veure’ls. Una vegada sense la presència del recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a notificar les seues deliberacions. Els explicar amb rigor empíric, de la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la Contrada, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la casualitat que els havia facilitat el pas, aquest hivern, difícilment es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes consecutives; calia respectar els cicles atmosfèrics. Malgrat això, i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic l’afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes el càrrec d’ambaixadora de la Contrada a la Vall, una tasca per la que tindria de preparar a la seua descendència, a més el seus coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria, sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Contrada, el fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç, que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de la serralada”. A continuació el portaveu es dirigí al carter, estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes, camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que les hi poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la seua nova terra.

Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en saltar: --Que s’han cregut aquests menja-pedres, a mi no hi ha ningú que em dicti la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze, que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre més de la seua Contrada. -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar una nova vida.

A.C.J. ----- SIS (quaranta-quatrè)

L’alberg era en una punta del carrer. A la planta baixa es podia menjar, després damunt estava dividit desorganitzadament en diferents estances, confonen i desorientant a qui no hi estava prou habituat. El problema va ser l’encarregat, que no veia on fer un rotlle pels favorits del Delegat de Protocol, culpable de la majoria dels seus mals de caps, ja que mai l’avisava amb suficient antelació de l’arribada dels hostes, hostes preferents, si per ell eren enviats. Ara tindria que ajuntar a uns diplomàtics de la costa amb uns importants proveïdors de les serres litorals, per deixar espai per sis persones, que haurien de compartir sala, una ampliació que no estava del tot acabada, amb un conglomerat d’il·lustres que ja portaven massa dies per allí, i si es descuidaven, els hauria de mantenir tot l’hivern, per poc que trigués a caure una nevada de veritat,

Per esmorzar se servia el típic plat de farinetes de mongetes negres amb ous ferrats, acompanyat amb les varietats de iogurts i formatges de cada poble de la Vall. El subordinat a la seua cura, els esperava per conduir-los a la casa de la Junta. En acabar els hi demana si havien trobat tot al seu gust. La senyora trementinàira es queixà de la falta de correcció d’alguns hostes de la seua estança, a lo que el pastor li va apuntar que els havia vençut l’aiguardent, al vidrier li semblà malament que no els convidessin. Del poc entrellat que el subordinat va poder extraure de les paraules de comarcals, i després de mirar-se al recol·lector que no deia ni mu, decidí utilitzar una formula típica de disculpa que anava bé per tot.

El cel s’havia esclarit, donant una mica més de marge als forasters per retornar a les seues terres. El carrer bullia de vida. Al pis inferior de la casa de la Junta la gent xerrava, mentre els hi enllestien les diligències que allí els havien dut. Ells van pujar directament a la primera planta, convidant-los a entrar en una sala ocupada per dos fileres frontals de còmodes seients. Ells es van seure en un costat, i els tres Membres de la Junta que els van rebre es van seure davant. Després de les primeres qüestions, més aviat de cortesia diplomàtica, van desenvolupar el seu paper d’ambaixadors de la Contrada, inicialment presentant el desig del deu territori de reobrir els nexes, que l’adversitat en forma de gel perpetu, havia trasbalsat. Els Membres de la Junta estaven totalment d’acord, un d’ells s’atansà un faristol que suportava un voluminós llibre, a més d’un altre de més petit, i començà a escriure mullant la ploma en el tinter. Llavors els hi preguntà coses més concrets de la seua travessa, i de tant en tant aixecant el cap amollava: --Molt interessant, molt interessant --. Al cap d’una estona els van serví te i unes galetes dolces. Quan havia alguna cosa que no entenien massa bé, el xicot intentava explicar-ho a la seua manera, però les seues interpretacions no varen ser de la complaença dels senyors de la Junta i el van fer guardar silenci.

Fent-se ja amb una idea general de les seues peripècies i els seus propòsits, el Membre de més edat es mostrà interessat el la paperassa: si duien amb ells algun tipus de credencial o document que els avalés com representants del govern de la Contrada en missió plenipotenciària, si més no, un missatge escrit com a presentació dels seus caps, que corroborés tot el que havien afirmat de paraula. Llavors la senyora trementinàira els hi detallà pausadament, el regim administratiu comarcal basat amb la tutoria dels quatre batlles. El Membre apuntador no va poder reprimir una exclamació admirativa, entusiasmant-se de l’estabilitat aconseguida, a pesar del temps transcorregut des de les antigues cròniques transaccionals arxivades sobre la Contrada, el sistema era el mateix! Aleshores van concebre que la urgència de l’acció i la falta de pràctica en les relacions extraterritorials, juntament amb el tarannà propi comarcal, de preferir la paraula franca, als enganxosos preludis diplomàtics, els portés a triar uns representants tan inusuals, a la vegada que dispars entre si.

Els tres senyors xiuxiuejaven, els viatgers se’ls miraven cautelosos, el del mig que menys havia parlat, va concloure l’audiència, convocant-la novament per poc abans del capvespre. Les causes no es feien mai velles a la Vall. Al menys un cop al dia es reunia la totalitat de la Junta per debatre les matèries més importants que arribaven als seus delegats. Aquesta per cert, fou la que reclamà més atenció de tota la reunió. Intrigava detalls un xic tèrbols, més que la falta de documentació, era el negoci rodó de la llet de lluna. Admetien el risc de recol·lector, però la involucració dels comarcals no era clara. La coincidència del pas per la Fageda dels Fermats amb el lligament d’una banda d’assaltadors el mateix dia, condemna que sol coneixien ells i el delegat de la guàrdia de la capital... la poca expressivitat del suposat cap de la representació, un home gros i llord que parlava amb inconnexes frases curtes... el pobre pes específic d'alguns dels expedicionaris, persones que segurament passarien desapercebudes entre el conglomerat de població de la Vall...

Avenc de l'Aisling, Montsant

         Avenc de l'Aisling. Montsant, Setmana Santa de 1.997.

              Fa pocs dies rememorant la Setmana Santa del 98, la que ens va du a Ossera i La Vansa, en venia al cap la del 97, la del avenc de l'Aisling. Totes dos mano a mano amb el Jaume, fructíferes Setmanes Santes amb el Jaume de la Fuliola.

La Llibreria, vista des de Los Castells. Foto: Antonio Satorra.

              Setmanes abans, un diumenge dels molts que durant aquells anys dedicàvem a la serra del Montsant, va esdevindre una sortida en especial recordada, entre tantes. La cosa no va començar gaire bé, un altre grup s'havia interessat per la serra, ens vam ensopegar pel camí de capçada, i com som pocs i dolents, vam decidir muntar una reunió per repartir-nos el Montsant, tal qual farien uns panxuts terratinents qualsevol (com si fos una zona d'un potencial extraordinari), en un bar de la Morera tot just acabada la jornada.
               No contents amb això, arribats a la zona que aquell teníem per prospeccionar: la cresta de Los Castells i Lo Graner. Entre un que arriba, un segon que marxa i un tercer que bada, el grup es va subdividir en dos. En un, el Mateu tot sol va tirar esperonat, abraonat, pendent avall, pel abrupte costat del barranc dels Pèlags fins a la Llibreria, i la resta no sé encara de quina manera, vam baixar pel vessant contrari cap el Pla de l'Escoter, imagino que subjugats pel panorama que ens brindava. Així que per la tarda a més a més de veure'ns amb els de Valls, ens tindríem d'enfrontar amb la cara d'emprenyat del Mateu.

Prospeccionant per les cretes del Montsant.

             El Pla de l'Escoter n'és ple de forats, ens van fer un tip de marcar i marcar, i en un d'ells es vam internar una mica més. L'Antonio, seguint el costum d'altres pares del grup ( Aurea, Alba, Angels), va batejar el forat amb el nom de la seua filla (Aisling). Res més, fins ara tot bé, després de apaivagar al Mateu i debatre inútilment amb els altres, per fi vam poder gaudir de l'èxit del dia.

L'escletxes del pis superior. Foto:Jaume Pedrós.

              De seguida ens vam adonar que aquell forat era més important que la resta. La proximitat de la Setmana Santa ens oferia la oportunitat d'explorar-lo serenament, érem dos persones disponibles i el Jaume i jo ho vam tenir clar. Un cap de setmana abans vam efectuar una càrrega especial d'aigua, mentre anàvem explorant els forats del Pla, ens vam reservar l'Aisling pel gros de la Setmana.

              L'aproximació a l'Avenc no és excessiva, però ben carregats un parell dos hores no té les trau ningú. Vam localitzar un indret net per acampar: una antiga carbonera ens va acollir aquells dies, no va ploure, no va fer fred, no havia cobertura pels mòbils, ni paparres, tampoc no hi va passar ningú, només L'Antonio va pujar un dia i ens va avituallar; no el vam veure, estàvem dintre.

             Fèiem un horari estàndard: esmorzàvem i anàvem a l'avenc, no sortíem fins a la tarda. La cavitat és constituïda per diferents fractures tectòniques, que compliquen una mica la topo, obligant-te a explorar cada racó i sota pedra. La cova presenta un planta superior que enllaça per estretes escletxes amb el sector inferior. Per endinsar-nos utilitzem la boca més gran orientada a l'oest. De seguida després d'un curt ressalt ens situa a la sala de la Distribució. A partir d'aquí s'obren les diferents vies més interessants.

             Primer ens vam dirigir vers al sector dels Pous del Ganivet. Topant-nos finalment amb una paret de set metres que devíem grimpar. Dalt un racó ben ventilat, ens orientava gràcies a un passamà sobre una vira seguint la corrent d'aire, fins una sala amb dos boques amb sortida a l'exterior (Boques Sortida Primer Dia). Contents, a l'hora de plegar estàvem al carrer després d'una jornada ben entretinguda.

              Prop d'e la sala de la Distribució hi ha un didàctic laminador mitjançant junta d'estratificació, que ens situa a la capçalera del pou dels “4 spits”. És més aviat un ressalt curt que ens du a la part clau de la cavitat. Nosaltres anàvem avançant mentre topografiàvem,  així vam arribar a l'extrem de l'esquerda on cal grimpar. Vam girar cua i penetrant per un lateral ens vam trobar, al cap de cinc o sis estacions, col·lapsats de blocs. Remirant uns pocs metres enrere: un pas superior i enfilant-nos entre blocs vam netejar una gatera amb un immens bloc per endavant, però amb l'espai suficient per sortir pel colze. Estirats sobre les pedres ens vam trobar estranys, el gran bloc s'empetitia amb les mesures de la galeria on és integrat.

               La sensació d'estar en un altre lloc, és a dir portàvem tres anys pencant al Montsant, (tot va començar amb la cova de les Campanes, potser un altre dia es contarà), galeries diaclasades, estructures predominants netament tectòniques, blocs encastats, falsos pisos... però dempeus mirant-te aquella galeria, semblava com si estiguéssim en una altra serra, traslladats... Era l'hora de dinar, vam recular fins on teníem la saca i l'equip de topo. Vam dinar allí, fora dels “Grans Espais”, a la seu espera.

             Els “ Grans Espais” tenen dos plantes, per la superior regressaríem per la grimpada abans reservada al Pou dels“4 Spits”. Es pot davallar a l'inferior cercant el pas correcte. Després sembla que s'acaba amb un parell de finestres per sobre, la més baixa explorada d'escàs recorregut, la superior resta per mirar. Una curta i baixa galeria perpendicular a ras de terra, no va ser localitzada fins una visita posterior. La seua peculiaritat es troba en les empremtes de circulació activa que s'aboquen per una impenetrable escletxa vertical.

   Sopàvem calent cada dia, el dissabte a la nit vam guisar una llonganissa. Després de topo-grafiar els “Grans Espais” encara ens restaven molts racons, però el darrer dia vam fer festa, no havíem acabat pas, però ja hi tornaríem. Ho vam plegar tot, amagant el material, emprenen la tornada el dia de la mona. Baixant pel grau de la Grallera ja se sentia l'olor a mona. Pensàvem en parar en un bon restaurant a dinar; restàvem tots plens, així que vam acabar menjar sobres a la vora d'una carretera comarcal del Pla d'Urgell.

El Jaume sortint d'una trampa: un pouet cec arrebossat de fang.

               Poques setmanes després ja hi tornàvem a ser, ens faltàvem un parell de pouets i alguna cosa més per enllaçar la planta. El cel era taronja amb tocs fúcsia. Davant el panorama ens vam buscar aixopluc per passar la nit. No va caldre, les tempestes desguassàvem a la plana davant dels nostres morros. Penses que acabaràs una exploració tal dia a tal hora, però és fals, no acabes mai del tot. Devíem publicar la topo aquell mateix any, abans també havia lo del premi Font i Sagué, tot plegat ens va fer sentir prou satisfets, però no hi ha res com fer les coses, participar, després... passa el temps ho comparteixes amb els companys.      

Retornant de l'Aisling, amb la Bitlla a l'esquerra, culminant el el Pla de l'Escoter.

                Vam estar uns anys més pujant i baixant per aquesta serra sensacional, no vam trobar cap més gran cavitat, però sí d'altres localitzades en paratges apassionants cada cop. Apreciant amb lentitud la seua bellesa.

La  Billta. Foto: Antonio Satorra

D'esquerra a dreta: Manel, Elena, Jaume, Mateu i Núria, en una parada per dinar al Pla de l'Escoter.

                L'avenc de l'Aisling, sent una cavitat força interessant, és molt poc visitada, sobretot si la comparem amb la cova de les Campanes, que ja esdevingut gairebé una excursió clàssica de la serra. Necessita una mica de material per un parell de curts ressalts, i una petita dosi de tenacitat per esbrinar la galeria dels "Grans Espais", que es manté com el santuari intern de la serra. A prop de la Bitlla.

               A prop, ben  a prop.       

Los Ventadors. Foto: Antonio Satorra

                La data de la topografia publicada a la Grallera 5, és una errada de impremta, posa any 95, quan hauria de posar 97.                                                                              

 

A.C.J. ----- SIS (quaranta-tresè)

Atordits, encisats restaven els comarcals mentre el carro irrompria pels prats i deveses de la Vall. Els pagesos conreaven inalterables al seu pas. A les puntes de les pastures i als cims dels promontoris s’aixecaven palafits quadrats de fusta, de punxeguda teulada, oberts com miradors als vents per tots quatre costats. De lluny la pedra grisa s’abocava esberlant el relleu. Van fer via tot el dia ni un moment en tot el dia. Sol quan la presència de la ciutat era ja imminent, la circulació de la gent, retornant de mercat amb tot tipus d’artefactes, alterava la verda harmonia que els havia embolcallat durant tot el viatge.

Amb escorrialles de llum, el jove va anar a cercar als compradors que li van pagar el que va voler, no tenia competència. El mercat el clausurava el delegat de la Junta, que comprovava la fiabilitat de les transaccions, i apuntava les possibles queixes o desavinences entre les parts. Després cobrava els impostos legals i agafava els presents, de cortesia, amb els que els mercaders bonament li obsequiaven. Ell era l’autoritat i a ell s’adreçà el ciutadà recol·lector de llet de lluna, per presentar-li als comarcals.

El personatge romangué circumspecte, igual que si despatxés un assumpte professional qualsevol, només va estrènyer els llavis i enfocant la mirada, finalment va dir: --Seguiu-me.— El mercat ocupava uns descampats sota uns immensos plataners, aprofitant una cruïlla de quatre camins principals, cinc si contem la calçada que duia a la llarga escalinata que moria al capdamunt, al carrer de la capital. La vila estava agrupada a l’entorn de dos amplíssims carrers empedrats amb llustroses lloses, connectats entre si dibuixant una T. Els edificis construïts amb fusta artísticament treballada, competien en bellesa i gallardia. Suportats del terra per magnífiques pilastres, el pis principal consistia en una peça neta i espaiosa oberta a l’exterior, damunt l’habitacle es reservava apuntant al cel, orientat per les dos aiguavessants de la teulada. Els comarcals no havien vist mai res de similar. Els homes i les dones compartien el carrer, però varen ser els nens, sempre amatents de les novetats, els primers a saludar als nouvinguts. El Delegat per a calmar-los, va tindre que intervenir amb un parell d’amenaces mal expressades: què deixessin en pau als viatgers amb les seues preguntes inútils! Arribant a l’enllaç de carrers, i a un edifici un pis més alt que la resta, s’aturà, cridant a dos homes (guardes) de la porta; un d’ell va baixar les escales i el Delegat li va parlar, una vegada tramesa l’ordre, se’n va anar cap a casa.

El guardià els va fer esperar al porxo, ja en aquelles hores van tindre sort de trobar alguna personalitat de rellevància a la Casa de la Junta. Tan sols el Delegat de Protocol els va poder atendre una estona. L’home havia tingut un dia molt llarg i els va citar per l’endemà pel de matí, assegurant-los que estava especialment interessat pel seu viatge, però que aquell era un dia de bojos, un mercat en ple hivern amb el pas oriental obert, havia superat les expectatives més optimistes, els havia desbordat. No va perdre més temps, triant a un dels seus subordinats per a què els designés un allotjament per aquella nit. La feina no era fàcil, a les escasses posades de la capital no hi cabia una ànima. El paio fins i tot va insinuà al recol·lector, si els podia encabir al seu domicili. El xicot indignat, li refregà que si tingués casa prop de la capital no les hi mancaria de res. --En tal cas haurem de provar a l’alberg de convidats de la Junta.— Afegí el subordinat, amb una mica de resignació. A lo que el noi li engegà: --Ara ens comencem a entendre mestre.—

A.C.J. ----- SIS (quaranta-dosè)

La llei de l’hospitalitat dicta repòs i restauració, abans d’importunar als invitats amb qualsevol mena de pregunta. Així va ser, que aquella nit el grup expedicionari, després de prendre un bany, fou obsequiat amb un copiós sopar, al que no van poder fer-li els honors, perquè qui més qui menys, s’adormia entre plat i plat.

No va ser fins a l’endemà a l’esmorzar quan mig poble s’aplegà a la fonda. El cap del poble, representant del govern de la Vall, els saludà un per un, tot pronunciant un discurset incomprensible, tant per ells com pels seus propis conciutadans. La multitud rondinava, els volien sentir als nouvinguts, no a l’orelles del Representant, que desvariava amb allò de què la gent de bona fe viu lluny del soroll de l’aigua... En aquestes, va arribar el recol·lector amb un carro tirat per un parell de matxos, fent-se lloc a la sala convidant a la gent de la Contrada a pujar-hi. Suposo que també va agrair als vilatans totes les atencions prestades, però és que tenien què marxar aviat si volia arribar al mercat de la capital, encara que fos a última hora de la tarda, sinó perdria tota una setmana, o en el pitjor dels casos tot l’hivern congelat, fins el proper dia gran de mercat.

Mal que bé la gent ho va acceptar, lamentant-se amb resignació de la seua perifèria, que els comportava, malgrat ser protagonistes de la noticia, que es tindrien d’assabentar del que realment succeïa pels romancers de la capital, d’altra banda molt inconstants en les seues visites al poble, fora de les dates celebrades, de les que podien traure algun guany. Per allí només s’hi atansaven gent de mala vida o muntaners antipàtics. Els rics comerciants de les terres baixes no passaven de la capital, i la gent fina compraven una casa als pobles d’aigües calentes del final de la Vall; inclús les cases de meditació havien perdut practicants en benefici de les vistes panoràmiques dels llacs septentrionals. A fi de mal, el poble encara retenia la principal serradora de la Vall, i amb això, el guano, i els fruits del bosc, es guanyaven la vida força bé.

A.C.J. ----- SIS (quaranta-unè)

Els expedicionaris penetraven a la Fageda sense intervals. Els rododendres i els avellaners s’obrien, facilitant un boscam més net, més espaiós, amb el sòl recobert de fullaraques. Els faigs s’endreçaven com un exercit amenaçador. Alguns corpulents exemplars completament desvestits, eren a poc d’arrancar arrauxats una escomesa pendent avall.

La jornada se’ls feia inacabable, l’esgotament els cobria. Reposaven uns minuts consensuats i engegaven una estoneta, el guia volia evitar les separacions que correspondrien perllongades esperes. Tot i amb això, ho tenia controlat i encara li sobrava una mica de llum. Aquella maleïda carrega els feia oblidar el veritable motiu del viatge, la panxa de pastor remugava: --La travessa, restablir els llaços de comunicació amb els habitants de la Vall era lo fonamental, no la fastigosa llet de lluna que ens ha fotut a sobre, aquest passerell barbamec, i encara hi manca una estonada per la propera parada--. Certament no trigaren tant en deturar-se, els va paralitzar uns crits humans des d’una llomada, el pagador els va respondre, i els de dalt van contestar amb una tonalitat quasi suplicatòria. Unes corredisses van atansar a quatre persones, al grup de transport. Eren uns jovenots i se’ls notava nerviosos. El cap de colla els hi demanà, perquè paraven per allí en hora tardanera, però no hi va traure l’aigua clara: que si s’havien extraviat buscant mel, que si havien anat a netejar un corriol... es contradeien, però era habitual no donar massa explicacions del que s’anava a fer a la Fageda. Llavors es van afegir a la comitiva, al començament marxaven capdavanters, però desprès de les primeres errades van callar, reculant fins situar-se darrera. Calia prestar atenció als colzes de les branques o a la disposició d’unes roques, doncs a l’hivern el camí no s’utilitzava i les fulles mortes, de seguida tapaven el fressat dels viatgers. Un bon indicatiu era la flora endèmica, que creixia a la boca dels avencs, com al Bavorell de la Dona Morta. Quant hi van ser, el xicot va respirar tranquil, permetent-se la frivolitat de fer alguns comentaris disbauxats que la resta de companyia no van agrair; prou feina tenien a escalfar-se amb el baf que expel·lia les entranyes de la terra. Sols lis restava descendir fins al Querant del Riu Merlé, al mateix tàlveg de l’afluent. Després giravoltant a l’esquerra, ensopegarien ràpidament amb la gran boca del Sanat. A partir d’allí començava el camí carreter.

Ara, el que ell no s’esperava: és que el ritme s’alentís d’una manera ja preocupant, que la canalla fos més una rèmora que una altra cosa, i que entre el querant i el gran pòrtic de la cova se’ls hi fes de nit. Aleshores en aquest trajecte, dubitatiu, la resplendor d’unes torxes li garratibà les articulacions:-- A terra tots, silenci, quiets com a pedres.— Als de la Contrada, esmaperduts com estaven, sols els hi faltava això. Sort van tenir que els xavals van reconèixer als seus pares a la claror de les torxes, que sinó haguessin passat de llarg sense veure’ls, prolongant encara més el seu patiment. Va ser, que inquietats per la tardança dels vailets, una colla va sortir del poble en missió de recerca, i el caporal-recol·lector els va prendre per assaltants o ves a saber que. A més els pardals l’acusaren a ell tan de la perduda com de la tardança, i encara estava donant explicacions quan es van fixar amb els curiosos personatges que l’acompanyaven. Llavors l’atenció i les qüestions s’encaminaren vers l’extraordinària història que el noi els relatava. Es feien creus que algú hagués creuat des de el vessant contrari de la muntanya. Admirats, els van alliberar dels fardells i els van conduir al poble.

Sense el llast, semblava que flotessin, la sang lis regava els braços de nou. Embriagats amb la fredor humida de la nit, no es van donar ni compte, i ja descansaven al menjador d'una fonda, prenen un te calent, a l’hora que les hostaleres els hi treien les botes i els mitjons.

A.C.J. ----- SIS (quarantè)

Enfurismat, l’engorjat del Passet de l’Ós, canalitzava totes les aigües. L’abisme rugia encara a la vertical de l’estiu. Avançant pel camí picat a la pedra, ben arrambats a la roca, les cintes buscaven el seu lloc a les espatlles entre les tocadures de la vigília. El cel gris, retallat sobre les altíssimes parets bessones, els preservava del fred dels darrers dies. Ancorats, els arbres furgaven i s’estiraven per alimentar-se. No era un trajecte massa llarg, inclús la part final planera; però molt perillosa al romandre indefensa a les allaus.

El xicot insistia una i altra vegada, en la importància d’arribar al poble, aquella mateixa nit. En una d’elles el pastor, mentalment ofuscat per la fatiga, va ser incapaç de reprimir la cara més esquerpa del seu caràcter, en convocar a tots els mals esperits que en aquell moment li venien al cap. La reacció de la resta de companys, creà una discussió alterada de frases altisonants, desencadenes en difícil enteniment. D’habitual, la senyora trementinàira presenta un semblant seriós, fregant la severitat, però en el tracte personal varia totalment l’expressió, es transfigura: se li suavitzaven els plecs de la cara, les curvatures de les celles, la comissura dels llavis... i tant sols inicià unes paraules amb algú, la sensació que desprèn és la de calor, dolçor, comprensió... Ella va ser la que ficà una mica de pau al camí del bosc. Una vegada tranquil·litzada la situació, va demanar-li al noi que raonés la necessitat de fer nit al poble, de totes totes, aquella mateixa jornada, ja que ella era de l’opinió de quedar-se on bonament els hi caigués la nit, estan segura que ja transitant per un senderó tan principal, alguna borda trobarien què els fes la utilitat. –No, --va dir ell-- una vegada serem a la Fageda dels Fermats no hi ha borda, ni cabana en condicions. A la Fageda val més no anar-hi de nit, pots tindre encontres desagradables.--

La Fageda ocupava les desnivellades pendents que encerclaven el poble, poc abans dels conreus, les quadres i les pallisses. La seua amplia disposició, confonia per la similitud dels paratges. Calia una experta inspecció per no despistar-se i acabar perdent la xaveta, o si més no desorientar-se per una llarga estona. En realitat, des de temps arcaics era un lloc molt apreciat com amagatall, o millor diria per desconnectar-se o allunyar-se. Hi havia racons per a tots els gusts: per confabular, per festejar, per agitar-se, per conspirar, per encisar, per oblidar... Lo dels Fermats venia de la tradició local de lligar al tronc d’un faig a un pobre paio, després d’haver-lo fet menjar, normalment sense que se’n adonés, un plat condimentat amb un determinat tipus de bolet al·lucinogen molt corrent a la Vall. Desgraciadament en aquesta cara de la muntanya, no s’hi donen els boletets blancs, tant bons i suculents que corrien pels mercats de la Contrada. Aquests Fermats d’una nit, són lliurats a l’endemà, després que els calfreds i les suors cessin, i la calma torni al cos del desventurat, que resta tan debilitat, que ni forces té per venjar-se. El paio funciona d’alambí, lliura pels orins la substància destil·lada, els altres omplen una ampolla amb el líquid i se’l beuen a glops. A la Contrada se serveixen dels gripaus per tals menesters.

Topar-se amb uns quants elements obnubilats no era el problema; en comunitat, la consciència i els sentits se’ls conjugaven d’una forma afable; fins l’hora d’interioritzar l’experiència, exprimien amb sagacitat l’humor de la subsistència. Els autèntics fermats eren els abandonats pels malfactors a la seua sort, pagant per una traïció, un deute o deguts a un daltabaix dels graus dominats preestablerts. Els guardes van recollir el sistema, adaptant-lo a les seues necessitats: lligaven al lladregot fins que cantés, o al criminal fins declarà la seua culpabilitat. Així que es deia que hi havia una quantitat, no comptabilitzada, de cossos entrelligats consumin-se a la sina del bosc; perquè si has d’esperar a què et deslligui un follet... Com diuen a la Vall: És tant estrany que els gnoms tercin en assumptes de camallargs, com que les aigües retornin a les muntanyes, (?).

A.C.J. ----- SIS (trenta-novè)

De bon matí la neu més aviat pareixia glaç. Els fardells preparats, lligats a unes carcasses d’una fusta tan robusta com flexible, se'ls penjaven a l’esquena amb uns tirans de cuir; tot pensat per facilitar la maniobrabilitat i reduir en lo possible la incomoditat de la càrrega. El recollidor els va donar a cadascú, un bastó de punta metàl·lica que clavaven a cada pas. Lentament, un rere l’altre, recolzava el seu pes en la petjada de l’anterior, el recol·lector de llet de lluna, encapçalava la ponderada comitiva. La senyora a continuació, se'n adonà que la direcció que havien pres era la mateixa per la que ells havien vingut, però no va dir res, ningú no parlava. Per fi van donar el tom a un gran bloc esberlat i per un passadís, inapreciable fins que no t’ensopegaves, van iniciar el descens. Feia un fred sec que gelava la suor de la cara. Al principi el corredor no implicava cap perill, protegit per una escletxa amb el terra enrajolat amb gran llastres de pedra, oferint una ferma subjecció per les botes. Enllaçant amb una feixa plana que esbiaixava el rumb, tot complert el gran pati se’ls presentava magnànim. El noi trencava els canelobres que estretien el pas, el carter pensava que era un bon lloc per descansar, però el gua no va fer cap paper, conduint-los per unes marrades que els dipositava suaument a la gran esplanada del circ. Per molt què gairebé portaven un parell d’hores de marxa, aquí tampoc es van aturar. El recol·lector, amb la barba gebrada, es girava de tant en tant comprovant que tot anava com cal.

Els primers núvols en molts dies creuaven el cel. El camí serpentejava per la plataforma, anant a buscar un feréstec turonet. A la seua base, es van lliurar per una estona de la carrega, menjant una mica de fruits secs, i bevent d’una fonteta que no es gelava mai. El carter estava rebentat, els altres ho portaven més bé, però deu ni do, el recol·lector continuava fresc com una rosa. Al cap d’unes hores farien una segona parada, aprofitant per refer-se al sol del migdia. La tercera va ser la pausa més llarga, i el tram intermedi més curt. Arribats a una balconada en què la vall s’enfonsava definitivament, la distancia entre ells s’havia fet més mesurable. La pastora i el carter, que van fer cap els últims, es van trobar a la resta de camàlics seguts, amb les cames penjant al buit contemplant el paisatge. El noi va dir que allò era com perdre la visió mirant el mar, la senyora ho va comparar a buidar la ment encalçant la dansa de les flames. El silenci solemne, quedava enrere, el brogit de les cascades que rebentaven la pedra, rebotant per les parets o caient amb finor fins al fons invisibles per la frondositat dels boscos, composava una muralla sònica de ritme minimalista i virtuosa percussió; fins i tot s’intuïa una soterrada melodia. L’aigua jugava amb la roca: brollava, s’engolia, ressorgia per un nivell inferior. S’establia com reina indiscutible, fascinadora, poderosa. El carter al cap d’una estona, comentà que era com seure en un banc de la plaça central del poble del replà; ell es podia passar tota la tarda admirant estèticament com la vida l’envaïa.

La possibilitat de trobar gent a la barraca de les Gralleres, els va ajudar a reiniciar la marxa. Si els extractors de guano no havien plegat, lis cabia l’opció de manllevar-los unes mules, sinó, no tenien més remei que baixar fins al primer poble tal com anaven. A la Contrada el negoci del guano el controlava la gent del replà, l'extreien dels grans dipòsits de les Cambrotes. Les Gralleres de la part baixa de la muntanya no eren rentables pel seu dificultós accés. Aquí a la Vall en canvi, els femataires estaven acostumats a davallar profunds pous, aparellant un sistema de politges a la boca per hissar les paques; vivint llargues temporades a la muntanya. La cabanya era ja al bell mig del bosc, el camí que hi menava era d'agradable transitar, ben al contrari dels corriols que pujaven per l'altre vessant, molt més abrupte.

La construcció de fusta, constava de dos pisos i un estable pel bestiar que restava buit. El xicot va comprendre de l’avançat de l’hivern i que conseqüentment no es volguessin arriscar a què les allaus col·lapsessin el camí a l’engorjat. Entre ell i el vidrier, home també bregat a moure’s per la muntanya amb molt de pes, van endreçar l’indret, per a què tothom gaudís d’una bona nit. El sopar va ser calent i abundós (van fer net de penques de cansalada), poc abans unes fregues màgiques de la senyora trementinàira els va elevar a un estat digne. Mentre menjaven el xicot desitjava expressar-los les particularitats cosmogòniques dels estats de la Vall. El grup d’expedicionaris de seguida se’n adonà de la gran distància que hi havia entre els dos territoris. L’univers estratificat que va explicar el seu guia: ocupat per una primera posada mineral, la més estable i que regia el curs de les existències. La seguia la posada líquida, on naixien les aigües, també la més inquieta per la voluntat irrefrenable de tornar a la gran casa de totes les aigües. La posada vegetal, en la que ara descansaven, que a la vegada era la més important per a què la posada animal, a sota, podés subsistir, ja que era l’estat més limitat i infortunat, però al mateix temps fruïa de la creativitat, l’ingeni, gaudint del lliure albir. El que resumint, feia que les posades estiguessin compensades. Molt diferent de deixar transcorre el temps governats per les lleis biològiques, emparats per la benevolència dels capellans, que dominava a gran part dels habitants de la Contrada. Per ells els ancestres eren més importants que les agulles o els congostos.

Faules i muricecs

 

Un menja-pols qualsevol.

Els gossos corren desesperats buixint a ran de la tanca, escarbant els marges amb les ungles premudes, aixecant bromes de pols, per la burla dels pocs ocells que els aguaiten. Els gossos borden: menja-claus, més menja-claus, mal parit. Ell, amb un picat ras els transmet: menja-pols, menja-pols, palanganes capdeconys.

Ell, que ni tants sols tolera un ínfim sarpat de pols a la lleixa d'una escletxa, evita esquerdes amb ferum de florit i culs de sac mal ventilats, ha patit un estiu en una contrada seca i polsegosa. La sequera ha penetrant a les entranyes de la serra convertint el fang en pols i l'aire calent en fred. Els mosquits no s'ha pogut reproduït a convenientment, menys mal de les aigües podrides, de nitrits surant.

En canvi, enguany va ben servit, l'estació se li ha donat força bé, una mica intensa i concentrada, potser. Una oportunitat el va portar a una altra en un frenesí curt i agut, però és el que té aprofitar l'oportunitat i no poder triar. Per l'última femella inseminada, només hi havia unes gotetes de descremada baixa en calories.

Més tard s'ha retrobat amb el vell amic Pipistrelus, arrogant com el que més. El paio viu en aquella edat en què quan més li fots, més en vols; el nostre Myotis és just a abastar l'edat en què quan menys fas, menys vols fer. Doncs el paio amb les consagrades converses d'inici de tardor: que amb aquella una cosa descomunal, amb l'altra fen volta-relles en ple vol, amb la de més enllà cap per avall... El Myotis de començament el seguia, àdhuc se li esgoten les contrarèpliques i resta mut, just l'hora de acomiadar-se per sopar.

Una mica deprimit ha eixit tard del forat, desganat, es topa amb un banc de mosquits fen el papallona prop d'un punt de llum. Desconfiat ( a gat escaldat...), triga en llençar l'atac. Lluny de graneres i camallargs! Defuig de l'arquitectura amb paranys enganxosos i cantells punxeguts! Una ratona petita l'adverteix del perill, malgrat tot, el ruc es tornava atansar a un finestró obert. Revola mentre es cruspeix tot el que pel camí es troba, després anirà per la ratona i se la farà, cap per avall o cap per amunt tan li val. Enveja la competència del bandarra menja-figues del Pipistrelus i la seua estúpida vanagloria.

Veiem que el Myotis pateix de bipolaritat, a l'hora abraonat que cagacalces, generós tan com envejós, de cop amb un empenta que li surt pels porus en forma de rauxa, igual que atordit faltat de coratge. Mes quan més confós es veu, carn d'hospitals i psicòlegs menja-polls, un bon amic li explica amb una paràbola la realitat de la vida. "La vida és una murga", aposti-la com conclusió de qualsevol frase premonitòria. La paràbola és aquella tan coneguda del voliac africà menja-formigues, amb el inesborrable record adolescent d'uns excel·lents tèrmits mai més tastats, que persistia en la fal·lera de trobar un termiter igual a aquell en la immensitat de la sabana, "si n'hi ha milers algun serà repetit, coincidiran". Pobre dèria d'il·lús menja-culs, imaginar-se que l'enginy de les termites és autocomplaent.

--Escolta xiquet, en una comunitat repartida entre gualdrapes i matussers, hem de mirar els uns pels altres. Vine,-- Li diu el bon amic Ferradura el Gran -- anirem cal Ferradura del Mig, és un savi entre els savis. L'avi és capaç de desxifrar a quilometres el més esquifit dels ultrasons i malgrat la seua vellesa, es belluga amb una eficàcia envejable.--

Continuarà.

A.C.J. ----- SIS (trenta-vuitè)

La nit a tots se’ls va fer curta, i acompanyant al recol·lector, la jornada se’ls va passa volant. En aquestes alçades de temporada, contaven amb tan sols dos punts de recollida actius. Explicava el deure de respectar el descans natural d’explotació, doncs la llet de lluna fluïa lentament, regalimosa per la superfície de les colades pètries, que creixien a capritx de la foscor. L’accés als jaciments ja els hi suposava un problema, ja què per facilitar més la feina, tenien què condicionar ressalts i gateres al pas del cos humà. La preuada matèria viscosa no apareixia a qualsevol lloc, el mateix vidrier acostumat també al medi subterrani, mai l’havia vista.

Amb ajuda, el xicot va enllestir la neteja dels recipients, el recanvi dels cossis i va renovar els filtres; els hi era essencial transportar el material amb el mínim de líquid possible. Després van traslladar els fardots des de les cavitats a la balma-refugi. Els expedicionaris, sense aturar-se a pensar, de seguida es van brindar a carregar amb un embalum cadascú. El recol·lector va acceptar, comunicant-los el preu estipulat (una bona quantitat, donat que feia mesos que els animals no hi pujaven), i per més que ells insistiren en què ho volien fer de franc, com agraïment i prova d’amistat, el noi els hi va recalcar que això no era ètic, que una cosa era una cosa i una altra cosa, era una altra cosa totalment diferent.

Aquella nit va ser més relaxada que l’anterior, la tertúlia post-sopar va discorre per vies obertes. El pastor, quan ja es va creure amb prou confiança, li va demanar, per què estan tant sols a poques hores del pas entre els Marbres i els Gresos, mai havien intentat, encara que fos no més per curiositat, treure el nas per l’altra banda. El noi sofria una malaltia a les mans provocada pel seu ofici, li sortien unes durícies pels costats dels dits, per les nits se sucava les mans amb un oli reparador. La pregunta del pastor no li destorbà en el seu hàbit, explicant-li que, no tenien temps d’anar fins allà, pensava que si s’esgotés la llet de lluna a la Vall, cosa pràcticament improbable, sí que tindrien què actuar en conseqüència, a més a més en aquesta altitud les neus eren perennes... A pesar de tot si que tenia referències d’un antic comerç amb el poble de llevant, que s’extingí molt antigament per un refredament ambiental. Ell suposava que quan es recuperessin els hiverns temperats, es recobraria l’activitat comercial, sols caldria esperar. Ells així ho feien, el ritme vital era el temps geològic, infinitament més pausat que el temps climàtic. A la senyora trementinàira li sobtà agradablement aquesta apreciació, tot i que ella vivia en una vertiginosa realitat vegetal. La xiqueta va pensar en unes paraules del seu enamorat, aquella tarda, mostrant-los una sala blanca, delicadament bella, en una galeria lateral d’un dels avencs dels que extreien la llet de lluna. En l'interior d'un dels dels gours, unes perles de caverna lluïen com l’ivori, ella les volia replegar per fer-se un collaret, però el noi s’ho va impedir, sentenciant que les perles moren en ser tretes del seu gour d’origen. Després va afegir les estranyes frases que ara començava a comprendre:-- L’aigua treballa la roca i es fa camins en ella. L’aigua juga amb la pedra desfeta i la remodela al seu gust, tot és correcte si al final l’aigua reomple els camins i curulla els conductes.—

Abans de dormir li van demanar que els contés de les terres de l’exterior, de la costa, del mar, d'ultramar... Resulta que a la Vall existien dos collades practicables, ja des d’inicis d’estiu: una principal septentrional pel que passaven mercaderia i transport pesat, i una altra, un pel més elevada a l’orient, sol accessible pels peregrins, que en canvi era la drecera vers als pobles costaners. Va començar a donar més detalls de les caravanes, del diferent que eren les persones de les serres marines als del litoral, però l’auditori es va anar dormin, la pastoreta arrupideta a la seua falda.

A.C.J. ----- SIS (trenta-setè)

El sol els cremava la cara i la vista, confonen els relleus i les referències. El terreny planejava, apropant-se al limit. Quan creien haver aconseguit la fi d’aquella falsa esplanada, un esglaó invisible els ensenyà més blancor. Els sol fugia de pressa i quasi ni els deixava distingir els contorns del gran circ que formava tota la capçalera de la vall, amb una lluïda gelera mimètica que l'alimentava. Uns centenars de metres per sota, s’apreciava una gran plataforma amb grans roques grises sobresortint de la neu, i més lluny la vall perdia alçada ràpidament, inclús es podia veure com atapeïts boscos s’abocaven pels vessants, tallats per nombroses cascades. Però, ells estaven en el nivell superior, amb el pas clos per un magnífic circ encinglerat. Empetitits, la moral se’ls esvaïa per instants, la noia va començar a repetir:--Hem de buscar el pas, hem de buscar el pas.-- Després amb el braç assenyalà cap a la dreta, la senyora trementinàira va confirmar: --Si existeix un pas per algun lloc, ha de ser per allà-- Tot endegant la marxa per la vora de l’esbalç, franquejant a la dreta. Al menys així s’evitaven les geleres i els seracs de l’altra banda, pensava més d’un.

La neu estava més compactada prop del precipici. Davant de l’imminent fi de la tarda, van accelerar el pas tot el que van pogué. El marge anava fent-se estret a l’igual que la cresta de la dreta davallava, però encara eren a hores d’albirar-li final, i el sol s’amagava. El vidriaire va insistir en la necessitat de cercar un aixopluc per passar la nit, sinó malament rai. El més assenyat era buscar refugi en alguna de les balmes que presentava el cingle de la dreta. Es van repartir per inspeccionar les diferents obertures que oferia la paret. La paret no era lluny, però les forces fugien a cada gambada, els pantalons xops, pesaven més i més.

La xiqueta va ser la primera que els cridà, convocant-los a la seua balma. Després d’assegurar-se que tots l’havien sentit, va tornar a l’abric rocós que ocultava una construcció de pedra seca, que tancava una obertura lateral amb dos murs edificats en paral·lel, amb les portes als extrems contraris. Però va ser una figura humana tapada de cap a peus la que l’esperava a la porta. Aquell jove va patir un daltabaix immens al escoltar els crits d'una veu femenina. Encara incrèdul es va ficar el capell i cabdellat en una manta va córrer a l’exterior. Veient-la amb aquells rinxols que li queien per les galtes ocultant-se-li dintre la jaca, amb l’esguard entre la sorpresa i l’esperança, il·luminada per la darrera llum del capvespre, va caure perdudament enamorat d’ella de per vida.

Allí van anar compareixen els expedicionaris, i tal com arribaven feien el mateix: tots es quedaven aturats, callats, esperant algun moviment d’aquell home. Quan van ser-hi tots, la noia va fer un pas, somrient sense esforç composant un sí, amb un lleuger moviment del cap. Aquell paio de serrell pelut, encara la va mirar per uns segons abans invita’ls a entrar a la seua balma.

Una vegada a l’interior va prendre una teia penjada d’una fissura, i els acompanyà fins al fons de la cavitat. El mateix sistema de murs paral·lels tancava un reduït espai. Entre murs els convidà a treure’s la roba, les botes i penjar els sarrons en uns pals incrustats en la roca. Al pastor se li escapaven les seues primmirades maneres, i va fer d’entrar a l’estança amb la roba posada. El noi s’ho va impedir, gesticulant més ostensible: es tocà la manta, i el barret, fen una ix amb els braços, també desenredà una part de la manta, ensenyant-li la pell nua de sota. El pastor insistí amb que si al menys podien entrar el menjar, llavors ell va passar-li el braç per l’espatlla cofoi, el pastor a mig desvestí trencà per fi el silenci:--Això sí que t’agrada eh paio! —Ell li va contestar amb unes frases de les que s’entenien alguns mots com: menjar, sí, cuina, olla, jaç calent, i poca cosa més. Embolicats amb les mantes sobre l’escarida roba interior, descobriren que el lloc condicionat no era pas massa gran. En un racó cremava el foc, una fumera natural extreia el fum al carrer, el terra era pla i cobert d’una basta catifa, la roca de la paret estava eixuta, per sobre la catifa uns coixins de cuir es bellugaven a la voluntat dels hostes. L’ambient era realment agradable. Al pastor li estranyava l’habitacle, ell estava acostumat al gust funcional de les cabanes i se li feia rar que no hi hagués col·locat unes lliteres, una taula o unes cadires.

Repartits en rodona, no trigaren gaire a omplir el pap; havia gana. El noi disposava d’uns lloms curats, que ni el pastor recordava haver n'hi tastat cap de tant bo. Abans que l’olla arranqués el bull ja s’havien despatxat dos peces senceres, regades per un vi de bota que entrava com elixir diví. Per postres, la senyora va sorprendre’ls amb uns dolços fets per ella, que guarien les dolorides i entumides articulacions. Més tard van fer te, van fumar i sobre tot van xerrar. Teixint entre tots un llenguatge mínimament comprensible, els va ser possible una comunicació prou entenedora. Ell tenia ganes de parlar, feia més de tres setmanes que els seus companys havien marxat. Els hi va explicar la seua decisió d’aguantar tot el possible a la muntanya, abans que caiguessin les grans nevades. El seu treball estacionari l’obligava. Aleshores els va parlar dels seus pares, que vivien a ultramar i la seua il·lusió per retirar-se amb ells quan fos ric. Això al pastor l'inquietà, preguntant-li si és que ell no era fill de la vall. Sí, sí, va dir, ell i tota la seua família, però quan es retiraven anaven a viure a la costa d’ultramar, perquè els hi agradava més. N'estaven tips de patir fred i humitat recollint llet de lluna, llavors emigraven quan aconseguien un bon capital que permetés continuar vivint a la família, al menys, fins que un fill tornés a l’interior de les muntanyes per continuar l’empresa familiar. Una feina prou rentable, però molt dura. La llet de lluna era comprada a preu elevat, pels ceramistes i bòbiles, tan de la vall, com de les terres de l’exterior, i mai en tenien prou, tanta quan baixaven venien. El vidriaire, encuriosit li va demanar que era exactament la llet de lluna. Ell es va estranyar de la seua ignorància, però es va estranyar encara més quan va veure que els altres tampoc ho sabien, llavors els hi va dir que l’endemà al matí lis ensenyaria el lloc on estaven treballant. Igualment també els hi va fer saber el seus plans de partida, demà tenia que escorre els filtres, preparar el carregament i deixar els recipients nets i a punt per quan tornessin, ja amb la primavera avançada. Al dia següent farien via tots junts.

A.C.J. ----- SIS (trenta-sisè)

Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el cap de pastors va fer partícips als camarades del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no vingui de cop una maleïda borrasca que ens converteixi en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançaven n'estava més segur que ja no podien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua, era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.

Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. A l’estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren més que suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades, desguassaven desfilassades als aiguamolls.

En sortir pel cairat de la darrera fondalada, se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets, el fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers.La senyora trementinàira es preguntava com abans podien passar amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb compte, adonat-se que un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes, deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca, alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i en el darrer tram, el gel era inexistent.

No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, per estar protegida per un amplia franja de marbres vetats, conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga inclinació nevada. La neu transformada, els ensorrava fins els genolls. Col·laborant tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.

A.C.J. ----- SIS (trenta-cinquè)

Irremeiablement, en pondre’s el sol, la temperatura esdevingué alè glaçat. El primer grup encara no havia superat el bosc de pi negre. A la font mentidera, no hi rajava una gota d’aigua, i el cap de pastors, temia que haurien de desfer el gel de la torrentera, que era a mitja hora de la ultima borda, el que significava que un parell tindria que anar a fer un viatge de gel tan sols arribar; un devia de ser ell, i només podia confiar amb el vidriaire per a què l’acompanyés.

Van sortir del bosc encara amb claror de dia, van fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plataforma en què era construïda la borda, arrecerada per la unió de dos potents cingleres. Es pot dir que quasi no van obrir la boca amb tot el recorregut. Començant a creuar el plató, el cap de pastors va fer ressonar la seua veu gruixuda advertint, a la vegada que animant. Feia estona que gelava, però l’esforç físic els mantenia calents, més que res el vidriaire que era una màquina d’evaporació. Van obrir la porta de la cabana amb l’últim fil de llum.

Els carboners van perdre temps consultant el mapa i van ser xarpats pel darrer grup. Estaven tots pel camí principal que trenava pel bosc de pi roig i es van anar repartint per les nombroses cabanes de l’indret.

Van encendre els focs a terra, van preparar una marmita de sopa de cereals molt calenta, a la que van afegir uns bons talls de carn fresca. No feia nit per a converses. A la cabana dels carboners sí que se sentia xivarri, i es feien aquelles bromes que només ells entenen. A dalt, després de sopar, tornaren a desfer gel per preparar un te de roca, i prendre-se’l mentre fumaven una pipa d’unes herbes, que els ajudaria a entrar fàcilment en un son ràpid i reparador.

Amb unes poques brases, la senyora trementinàira, revifà el foc molt abans que sortís el sol. El segon a despertar-se va ser el carter, la marmita ja bullia. Entre els dos van enllestir un energètic esmorzar que els va omplí a tots. El cap de pastors volia desfer més glaç, però el vidriaire coneixia una cova a unes tres hores d’allí, i estava segur de trobar-hi aigua. Trencant el dia van engegar la marxa. Trepitjaven un terreny de roca nua en desnivell costant que descansava en una tartera de blocs immensos, caiguts des d’una barrera, que com un dic gegantí tancava una gran depressió sota una inexpugnable cresta. Arribats sense massa penes al cim del rocam, a un costat tenien la depressió, per la qual eren obligats a endinsar-se per enfrontar-se, més enllà, un nou cingle més alt que l’anterior. A les seue esquena, la boira havia ocupat la part baixa de la muntanya a ran dels pins negres.

Encegats per la boira, els de baix, decidiren organitzar un parell de grups d’atac, que intentarien prosseguir amb la il·lusió de què la boira no superes els prats. Amb l’interval de trenta minuts van eixir dos grups de cinc persones cadascun. En un anaven quatre carboners i una senyora trementinàira, i a l’altre tres dones del camp, un vigilant i la segona senyora. El seu desencís va ser el comprova que la boira ja havia superat els prats. Tots dos grups van decidir prendre el risc d’anar buscar els graus, orientats per l’agulla imantada. La paret la van trobar. Uns van aconseguir pujar per un grau, que s’apreciava bastant transitat fins al plató, que igualment estava ple de boira. Els resultà feixuc moure’s esquivant aquells túmuls de pedra que sorgien a cada pas. A mitja tarda, esgotats, van decidir gira cua i ja de nit tancada van arribar al bosc de pi negre, d’allí estan la senyora trementinàira, no va tenir cap problema per conduir-los fins al camí que duia a les bordes on esperaven la resta de companys.

Els carboners no van tornar mai, la senyora trementinàira que els acompanyava va fer cap baix al poble, tres dia passats després que aparegués el gruix de l’expedició. La seua fatalitat va ser no escaure a l’inici de cap grau, el que els va determinar a escalar l’enganyosa cinglera per on els hi semblà més factible, amb la malastrugança de què un dels carboners, ja grimpant els darrers metres, va caure. Sentint els crits de dolor, els altres van anar a auxiliar-lo. Ella va romandre hores seguda en un repeu, fins que el fred i la humitat que a devoraven la van obliga a moure’s. Llavors davallà amb molt de compte; tot amb això duia les mans i els genolls pelats i ennegrits. Al fer terra no va trobar ningú, va buscar als carboners pel peu del cingle, però sol va topar amb un i ja era mort. Va suposar que els altres tres havien tornat a pujar, però no es podien comunicar per causa d’un esperó que tallava els sons. La sort va fer que buscant als carboners endevinés l’entrada d’un grau, el grau del Restret ficava gravat amb punxó a la pedra. En un moment estava al plató, allí va fer sonar el seu xiulet per la vora de l’esvoranc. A l’esquerra va escoltar la contesta provinent d’un dels carboners, que restaven penjats a la cinglera, sense poder anar ni amunt ni avall. La nit tombava, ella regressà al bosc, aconseguint, amb prou feines passar la nit colgada de pinassa. El matí següent la cinglera era neta de boira, amb els tres cossos inerts arraulits en una lleixa sota un extra-plom. Llavors retornà, aturant-se tres dies en una cabanya, refent-se i recuperant la temperatura del seu cos.